
L’anàlisi que conté aquest informe presenta tres reptes o subdimensions diferents que cobreixen els aspectes essencials d’allò que volem mesurar: en primer lloc, si comptem amb fonts d’ingressos suficients i estables; en segon lloc, si mantenim l’equilibri econòmic i financer i evitem l’excés d’endeutament, i, en tercer lloc, si evitem la pobresa severa.
La informació recollida no deixa gaires dubtes dels problemes que hi ha a Espanya en cadascuna d’aquestes dimensions. Quasi tots els indicadors han empitjorat des de la meitat de la dècada passada, sense que els avanços registrats en el curt període d’ençà del final de la crisi hagin aconseguit retallar substancialment les pèrdues registrades en els anys de la crisi.
1. Primer repte
Tenir fonts d’ingressos suficients i estables
Aquest repte es mesura amb els indicadors que mostrem a continuació. El significat de les dades s’explica al llarg d’aquesta secció.
El benestar econòmic de la població no tan sols depèn del nivell de producció o de renda, sinó també de com es distribueix la renda entre les famílies. Un dels possibles efectes adversos de la desigualtat és que moltes famílies viuen amb rendes clarament inferiors a les que rep una família estàndard. Aquestes llars, fins i tot encara que tinguin cobertes les necessitats bàsiques, es troben en una situació de vulnerabilitat econòmica que sovint implica destrets i renúncies. A més a més, el coixí d’ingressos de què disposen per afrontar noves necessitats o situacions imprevistes és exigu, la qual cosa genera inseguretat.
Moltes d’aquestes famílies, d’altra banda, no ingressen prou per eludir el risc de pobresa. El risc de caure en la pobresa augmenta quan la renda familiar no supera el 60% dels ingressos medians, segons l’estàndard acordat a la Unió Europea. A Espanya, més d’una cinquena part de la població es troba en aquesta situació, un valor superior al de quasi tots els altres països europeus. Tot i que la població en risc de pobresa ja presentava unes dimensions considerables fa deu anys, la crisi econòmica ha empitjorat encara més la situació, sobretot a causa de les pèrdues que han patit les famílies afectades per la desocupació.
Per reduir aquest indicador del risc de pobresa no només cal crear ocupació, sinó també que l’ocupació creada permeti que els treballadors n’obtinguin remuneracions suficients. Així mateix, és important millorar l’eficàcia de les polítiques redistributives i augmentar la cobertura i la suficiència de les prestacions adreçades a grups avui poc protegits, com ara les llars de baixos ingressos amb infants.
LLINDAR DE VULNERABILITAT I DESPESES MENSUALS |
---|
El llindar de vulnerabilitat (75% de la mediana) el 2016 per a una família composta per una parella amb dos fills menors de 14 anys representa uns ingressos mensuals d’uns 1.800 euros (12 pagues). |
La crisi ha augmentat també el percentatge de famílies que manquen de fonts regulars d’ingressos, tant si són derivats de la feina (assalariats o autònoms) com d’una pensió o del subsidi d’atur. En l’exhauriment de les fonts normalitzades d’ingressos hi ha influït, com és lògic, l’augment de la desocupació, però també la feblesa de l’anomenada «última xarxa» de protecció social, orientada a garantir un mínim d’ingressos quan s’extingeixen els drets a prestacions de tipus contributiu.
Juntament amb la possibilitat de comptar amb fonts suficients d’ingressos, les persones valoren l’estabilitat temporal d’aquests ingressos. Una renda modesta però segura pot oferir més benestar econòmic que no pas uns ingressos més elevats, però incerts. La precarietat laboral i l’atur, comparativament alts a Espanya, poden afectar negativament aquesta necessitat social. Encara que les dades més recents indiquen una certa millora d’aquest indicador respecte als anys centrals de la crisi, encara hi ha moltes persones que viuen en llars que han vist com els ingressos s’han reduït significativament al llarg del darrer any.
La independència econòmica personal és també un valor perseguit per la majoria d’adults. Si bé la capacitat de consum i el nivell de vida dels membres de la llar depenen sobretot de la renda conjunta de la unitat familiar, el fet de disposar d’ingressos propis millora l’autonomia individual, proporciona llibertat i augmenta el poder de negociació dins la família.
Aquest indicador també ha empitjorat d’alguna manera amb la crisi, a causa de la davallada en el nombre de perceptors de rendes del treball, però l’aspecte més significatiu és la persistència d’una àmplia bretxa de gènere. Per reduir-la cal adoptar mesures que eliminin els obstacles que redueixen la participació laboral de les dones i en limiten el progrés professional.
LA MANCA D'AUTONOMIA ECONÒMICA AFECTA MOLT MÉS A LES DONES |
---|
Independentment de la franja d’edat considerada, hi ha moltes més dones que homes que manquen d’ingressos propis o que guanyen menys de l’IPREM (uns 535 euros el mes). En aquesta diferència pesa la bretxa laboral i salarial entre homes i dones, com també un repartiment desigual de les feines de casa i d’atenció als altres. El desequilibri de gènere en l’autonomia econòmica és un fenomen que també afecta altres països europeus, tot i que amb variacions, segons el cas: a Dinamarca, Suècia i Finlàndia amb prou feines es registren diferències entre homes i dones, mentre que són notables en països com ara Bèlgica, Alemanya o els Països Baixos. |
2. Segon repte:
Mantenir l’equilibri econòmic i financer i evitar l’endeutament
Aquest repte es mesura amb els indicadors que mostrem a continuació. El significat de les dades s’explica al llarg d’aquesta secció.
En examinar fins a quin punt les persones i les famílies aconsegueixen mantenir l’equilibri entre ingressos i despeses, un primer indicador rellevant és el grau d’insatisfacció econòmica de la població. Les persones que viuen en llars en què els ingressos són més d’un 10% inferiors a les seves necessitats subjectives per arribar al final del mes constitueixen pràcticament una tercera part del total. Aquest desajust no tan sols crea tensions financeres al si de la llar, sinó també situacions d’estrès i ansietat, que poden desembocar en problemes de salut mental.
El percentatge de llars que declaren dificultats per arribar al final del mes va augmentar sensiblement durant la crisi. Com que aquesta dada es pot interpretar com un indicador de la pressió financera que experimenten les famílies en diferents situacions, la xifra segons la qual més d’una quarta part de la població es troba en aquesta situació obliga a reflexionar sobre la insuficiència de les remuneracions percebudes, que afecta un percentatge alt de la població. Amb el flux d’ingressos, majoritàriament provinents del mercat de treball, no n’hi ha prou per finançar les despeses d’una de cada tres persones.
Com a resultat, gairebé el 30% de la població viu en llars que, per afrontar les despeses, fan servir els estalvis que tenien fins aleshores o bé s’han d’endeutar. Encara que aquest desestalvi permet que les famílies sostinguin transitòriament el consum en períodes d’ingressos baixos, el fet de gastar més del que ingressen implica reduir la riquesa o contreure deutes, de manera que la taxa de desestalvi indica que un segment significatiu de la població empitjora el seu balanç econòmic i en el futur pot tenir dificultats per garantir la seva situació econòmica.
El desestalvi, si s’acumula, desemboca en problemes d’excés de deutes, que varia segons el moment del cicle vital de cada persona i de la dinàmica d’ingressos i despeses de les famílies (i no només del nivell de renda). Un endeutament excessiu pot fer minvar el benestar i causar greus problemes d’inseguretat i estrès econòmic. Les dades mostren, però, les dificultats que tenen les llars espanyoles per ajustar les despeses als ingressos, sobretot en els moments en què l’economia millora.
3. Tercer repte
Evitar la pobresa severa
Aquest repte es mesura amb els indicadors que mostrem a continuació. El significat de les dades s’explica al llarg d’aquesta secció.
Evitar les situacions de pobresa severa constitueix un repte fonamental per a millorar les condicions materials de vida i satisfer les necessitats socials més bàsiques. Les mancances materials, però, constitueixen una realitat quotidiana per a un ampli sector de la societat espanyola. Clarament, les condicions materials de vida van millorar els anys immediatament anteriors a la crisi, i van empitjorar a partir d’aleshores. Sovint hom pensa que els indicadors de privació material canvien més a poc a poc que els de pobresa monetària, però la crisi ha tingut un impacte sobre aquests indicadors des del primer moment.
Entre altres efectes de la crisi, en destaca l’augment de les dificultats per renovar el vestuari, disposar de petites quantitats de diners per gastar en un mateix, com també el deteriorament dels indicadors relacionats amb la vida social. Aquest augment reflecteix les dificultats d’un nombre creixent de persones per mantenir els seus nivells de participació social.
En canvi, indicadors com el fet de no poder permetre’s anar de vacances almenys una setmana l’any, vinculat a situacions de menys severitat, o bé no poder substituir els mobles espatllats o vells per altres de nous, van registrar augments relatius menors entre el 2009 i el 2013, encara que van continuar sent les mancances més generalitzades entre la població (entorn del 40%). En tots els països europeus, i Espanya no és una excepció, aquestes van ser les despeses típiques que es van retallar en primer lloc quan va començar la crisi.
És preocupant constatar que, durant la crisi, a més d’augmentar la pobresa monetària i les mancances materials de les famílies, sovint aquestes situacions van esdevenir cròniques: d’ençà que va començar, gairebé es va duplicar el percentatge d’individus que viuen en risc de pobresa durant tres anys consecutius o més, que va passar del 6,8 al 10,4% de la població.
Les persones que perceben ingressos baixos durant un període de temps prolongat pateixen situacions de mancança més greus a llarg termini en àmbits molt diversos (feina, salaris, salut o relacions socials), una cosa que cal tenir en compte per dissenyar adequadament els programes de lluita contra la pobresa.
RISC DE POBRESA CRÒNICA |
---|
Els individus que viuen en llars amb ingressos mensuals per sota del llindar de pobresa durant tres anys consecutius o més experimenten moltes més dificultats que la resta de la població pobra per sortir d’aquest destret econòmic. De fet, diversos estudis indiquen que en molts països rics la probabilitat de ser pobre avui és pràcticament el doble si hom ha estat pobre l’any anterior, i més de la meitat d’aquesta diferència seria el fruit de la persistència de la pobresa. Les conseqüències de la pobresa crònica o persistent són molt més importants que les de la pobresa transitòria, sobretot per als més joves, ja que s’ha demostrat que està relacionada amb dificultats d’aprenentatge, conductes antisocials, un nivell de salut baix i dificultats per trobar feina en la maduresa. |
També ha augmentat el percentatge de persones que no poden accedir a un nivell de consum suficient. Dins les necessitats bàsiques de la llar, probablement la incapacitat d’afrontar els consums bàsics (menjar carn o peix amb regularitat o mantenir l’habitatge a una temperatura adequada) és una de les més greus. La incidència d’aquest problema va augmentar durant la crisi, però el que és més preocupant encara és que pràcticament no ha minvat en el període posterior de recuperació econòmica.
Finalment, un altre tret destacat de l’evolució de la pobresa és un augment molt significatiu del percentatge de població que pateix pobresa consistent, és a dir, que pateix alhora pobresa monetària i privació material, una situació que comporta una fragilitat especial. A Espanya aquest grup va créixer durant la crisi fins que es va arribar a situar entorn del 10%.
La desocupació de llarga durada ha provocat més situacions de manca prolongada d’ingressos a les llars, amb un impacte clar en els nivells de privació material. Així mateix, la mateixa reducció del llindar de pobresa durant la crisi pot explicar que les situacions de pobresa relativa dels darrers anys vagin associades a pitjors condicions de vida i a dificultats econòmiques més agudes que abans de començar la crisi. També és preocupant que, un cop iniciada la recuperació econòmica, l’indicador no només no hagi tornat al nivell previ a la crisi, sinó que continuï fins i tot augmentant.
Classificació
Etiquetes
Temàtiques
Contingut de la col·lecció
Necessitats socials: benestar econòmic i material
Continguts relacionats
Desigualtat i sistemes de protecció social a Europa
El sistema de protecció social espanyol és menys redistributiu que els d’altres països de la UE. Quines reformes podrien contribuir a reduir la desigualtat econòmica a Espanya?
Classes particulars i desigualtat econòmica a Espanya
Un 33% de l’alumnat amb menys capacitat econòmica assisteix a classes particulars, en contrast amb el 57% de l’alumnat del perfil més alt. Els diferencials en la participació en activitats extraescolars pel que fa a la capacitat econòmica es fan més amplis a l’ESO.
De quina manera condicionen les nostres xarxes de coneguts el suport que donem a la redistribució econòmica i a la protecció social?
Analitzem com les opinions sobre la redistribució econòmica i la protecció social no només depenen dels ingressos familiars, sinó també del sou que cobren les persones de l’entorn social immediat.
Desigualtats en la recerca sobre les desigualtats de la covid-19: qui tenia la capacitat de resposta?
Hi va haver desigualtat en la recerca sobre les desigualtats de la covid-19? Ho analitzem en aquest estudi comparatiu centrat en la producció i distribució d’investigacions i les col·laboracions entre països.