L’anàlisi de les necessitats socials lligades al mercat de treball a través d’un sistema d’indicadors bàsics, atenent als criteris que es defineixen en l’apèndix metodològic, planteja tres subdimensions diferents (o reptes) que cobreixen els aspectes essencials del que es vol mesurar: en primer lloc, si es té accés a alguna ocupació; en segon lloc, si les ocupacions a les quals s’accedeix tenen unes condicions de treball adequades; i en tercer lloc, si el salari/hora que proporciona l’ocupació és suficient per assolir un nivell de vida digne. La informació recollida a través dels indicadors proposats deixa pocs dubtes sobre els grans problemes existents a Espanya en cadascuna de les dimensions del mercat de treball. Pràcticament, tots els indicadors han empitjorat des de la recessió, sense que els avenços assolits en el poc temps que ha transcorregut des del final de la crisi hagin aconseguit retallar substancialment les pèrdues registrades en aquest període.

Aquest repte es mesura amb els indicadors que es mostren aquí. El significat de les dades s’explica a la resta de la secció.

El benestar laboral de la població està estretament relacionat amb l’accés a l’ocupació dels membres de la llar. La facilitat o dificultat per accedir al mercat la­boral se sol avaluar a través de la taxa de desocupació (OIT, 2017), la definició més habitual de la qual és la que comptabilitza el nombre de desocupats sobre el total d’actius de la població (els que busquen feina i es-tan disponibles per treballar). Aquesta taxa també es pot calcular considerant un grup més ampli d’indivi­dus que inclogui tots els que estan en edat de treballar (16-64 anys) i que tindria en compte, entre altres trets diferencials respecte a la definició tradicional, els de­sanimats per les dificultats per trobar una ocupació en períodes recessius.

La necessitat d’accés a l’ocupació de les llars és un con­cepte molt més ampli que el que pot reflectir la taxa tra­dicional de desocupació. En primer lloc, en les últimes dècades s’ha anat produint als països desenvolupats un lent procés de concentració de la desocupació en deter­minades llars. Per això es mesura l’accés a l’ocupació considerant el percentatge de persones que viuen en llars on tots els actius estan desocupats. La crisi va tri­plicar el nombre de persones que estan en aquesta situ­ació a Espanya, i, encara que la recuperació ha permès que aquest indicador millori, el 2018 encara més del 6% de les llars amb persones que poden i volen treba­llar viuen completament excloses del mercat laboral.

En segon lloc, sabent que accedir a l’ocupació és, sens dubte, una necessitat per a qualsevol persona activa en edat de treballar, ho és especialment per als més joves que han finalitzat el seu període de formació i que, sen­se aquesta primera oportunitat d’ocupació, quedaran llastrats en la seva progressió professional i econòmica al mercat laboral. La taxa de desocupació dels joves d'entre 20 i 29 anys constitueix un bon indicador de la cobertura d’aquesta necessitat en un període clau de la vida laboral. Entre el 2005 i el 2013, aquesta taxa es va triplicar, si bé la recuperació econòmica ha tingut un efecte positiu: d’un 41% ha passat a un 24%. En tot cas, el 2018 encara gairebé 1 de cada 4 joves actius d’entre 20 i 29 anys estava desocupat.
 

Un altre aspecte clau de la precarització del mercat de treball que no es reflecteix en la taxa de desocupació tradicional és la reducció persistent de la intensitat la­boral dels membres actius de moltes llars, privats del nivell d’ocupació que desitjarien. Aquest aspecte es denomina sovint «ocupació vulnerable» o, fins i tot, «subocupació». És habitual que aquest tipus d’ocupa­ció estigui lligat tant a la parcialitat involuntària com a contractes de treball d’un nombre d’hores més baix que les realment desitjades.

S’ha utilitzat la informació de l’Enquesta de Població Activa (EPA) sobre hores efectives de treball i hores desitjades per calcular el nombre de persones de la població que viuen en llars on els actius treballen, de mitjana, menys del 20% del seu potencial d’ocupació. Aquesta necessitat social que els que conviuen en una llar assoleixin un nombre mínim d’hores d’ocupació remunerada va augmentar considerablement amb la crisi. Entre 2005 i 2013 es va triplicar el nombre de persones que vivien en una llar amb baixa intensitat laboral. No obstant això, com en el cas de la resta dels indicadors d’accés a l’ocupació, la recuperació del crei­xement econòmic des del 2012 fins al 2018 ha rebaixat la incidència d’aquesta necessitat social, que ha passat de l’11,8% al 6,8%.

L’ocupació vulnerable es pot relacionar, també, segons l’OIT (2017), amb l’ocupació que no inclou cotitzaci­ons socials o ho fa de forma limitada, així com amb l’ocupació mal remunerada que paga salaris per sota del salari mínim legal corresponent. Aquests aspectes de la vulnerabilitat en l’ocupació es tractaran en el rep­te 3 d’aquesta dimensió, quan s’abordi el repte de tenir un salari suficient.

El gran augment de la taxa de desocupació durant la recessió va suposar, també, que un important nombre de persones transitessin de l’activitat a la inactivitat, a causa de l’«efecte desànim» que va produir la persis­tent manca d’èxit en la cerca d’ocupació. Malgrat que aquestes persones voldrien treballar, no estan incloses ni entre les que la taxa tradicional de desocupació con­sidera com a desocupades ni entre els actius amb una baixa intensitat laboral.

Per superar aquests límits, s’ha construït un indicador de persones inactives que, malgrat estar disponibles per treballar, addueixen que el motiu pel qual no bus­quen feina és perquè creuen que no en trobaran. L’evo­lució d’aquest indicador està clarament relacionada amb el cicle econòmic, amb un fort augment d’aquest col·lectiu entre 2008 i 2012. Les dades de 2018 mos­tren que aquest indicador s’ha tornat a reduir malgrat que encara no ha recuperat els nivells de 2005.

Dos aspectes rellevants més que qualifiquen l’evolució de les necessitats d’accés a l’ocupació de la població són la durada dels períodes de desocupació i la inesta­bilitat de l’ocupació. Per mesurar-ne la rellevància so­cial s’ha calculat, d’una banda, el nombre de persones que viuen en llars on la meitat o més dels seus mem­bres desocupats fa més d’un any que busquen feina i, de l’altra, el nombre de persones que viuen en llars on tots els ocupats tenen un contracte temporal.

La crisi ha fet augmentar significativament la pobla­ció que viu en llars on la durada de la desocupació és llarga. El 2012, un de cada cinc espanyols convivia amb una persona sense feina que feia més d’un any que en buscava. Aquest percentatge es va reduir entre 2012 i 2018, però continua mantenint un nivell alt en compa­ració amb la situació prèvia a la crisi.

En el cas de la inestabilitat, mesurada considerant que tots els integrants de la llar que treballin tinguin un contracte temporal, la recessió va tenir un important efecte d’expulsió d’aquest tipus de contractes cap a la desocupació, com ja han constatat diversos informes específics sobre el mercat laboral espanyol (Observa­tori Laboral, FEDEA), la qual cosa també va fer que s’atenués la concentració de treballadors amb contrac­te temporal en determinades llars. El 2012 tan sols un 9% dels treballadors vivien en llars on tots els ocupats tenien un contracte temporal. Amb la recuperació de l’activitat econòmica s’ha tornat a generalitzar l’ús de contractes de durada definida, de manera que l’indica­dor va augmentar d’un 6,3% el 2013 a un 10,1% el 2018.
 

Aquest repte es mesura amb els indicadors que mostrem aquí. El significat de les dades s’explica a la resta de la secció.

Un segon aspecte clau en les necessitats relacionades amb el mercat de treball de la població és la qualitat de l’ocupació a la qual els treballadors han aconseguit ac­cedir. Es tracta de mesurar si les ocupacions a les quals s’accedeix van acompanyades d’unes condicions de treball adequades. Mesurar la qualitat de l’ocupació no és una tasca senzilla, per les múltiples dimensions que té un determinat lloc de treball. En general, els estudis sobre aquest tema consideren tant el salari com la qua­litat intrínseca del treball en funció de l’autonomia o la valoració social, la qualitat del contracte pel que fa a l’estabilitat i les possibilitats de desenvolupament pro­fessional, a més dels riscos físics i en quin grau permet conciliar la vida personal amb la familiar (Muñoz de Bustillo et al., 2011).

Els indicadors d’aquest repte se centren en diversos as­pectes clau de la qualitat de l’ocupació (a excepció dels riscos físics) i inclouen l’adequació de les capacitats del treballador al lloc que exerceix, aspecte fonamen­tal que s’ha de considerar per al disseny i la millora de les polítiques de formació de capital humà, en el cas de la sobrequalificació, i d’impuls al desenvolupament professional, en el cas contrari.

Els resultats sobre les condicions laborals de l’ocupació a què accedeix la població indiquen que la recessió va provocar l’augment de la inadequació dels treballadors al lloc de treball que ocupen. Gairebé la meitat dels tre­balladors (un 43% el 2015) declaren ocupar un lloc per al qual o els sobra o els falta formació. El percentatge va augmentar en quatre punts percentuals durant la primera fase de la crisi, entre 2005 i 2010. Més de tres quartes parts d’aquests treballadors estan sobrequalifi­cats, mentre que a una quarta part li passa el contrari.

La crisi també va contribuir al fet que augmentés el nombre de persones ocupades que presenten incertesa respecte al temps de treball. L’indicador corresponent va augmentar progressivament entre 2000 i 2010 des d’un 9% fins a un 16%, però s’ha reduït a l’11,8% el 2015, per sota del seu valor el 2005. L’assiduïtat del treball en horari nocturn o en festiu segueix, més aviat, l’evolució del cicle econòmic: augmenta quan l’economia creix i té la tendència contrària quan l’activitat econòmica es contreu. Així i tot, aquest indicador es va reduir entre 2000 i 2005, malgrat el creixement econòmic.

Finalment, l’últim indicador d’aquest segon repte se centra en la percepció subjectiva del treballador sobre les condicions laborals al seu lloc de treball. Aquest indicador està clarament afectat per com les persones que tenen feina perceben el seu benestar quan la deso­cupació augmenta de forma tan important com ho va fer a Espanya. S’aprecia bé que, encara que al voltant d’un 20% dels ocupats estan poc o molt poc satisfets amb les condicions laborals de la seva feina, aquest percentatge va baixar a un 17% el 2010, quan la deso­cupació va pujar fins a nivells molt alts, i va tornar a pujar el 2015, quan la recessió va començar a minvar.

Aquest repte es mesura amb els indicadors que mostrem aquí. El significat de les dades s’explica a la resta de la secció.

El tercer repte en les necessitats de la població rela­cionades amb el mercat de treball és que el salari que proporciona el lloc de treball sigui suficient per assolir un nivell de vida digne en la societat de referència, de manera que permeti evitar la pobresa a tots els mem­bres de la llar i, al mateix temps, redueixi la incertesa que provoca la inestabilitat d’ingressos.Este reto incluye tres aspectos distintos que operan dentro de cualquier concepto de ingresos del hogar por empleo y que es necesario diferenciar: el salario por hora, el número de horas de trabajo y la concen­tración de los empleados con salario-hora bajo y pocas horas de trabajo en determinados hogares.

Aquest repte inclou tres aspectes diferents que ope­ren dins de qualsevol concepte d’ingressos de la llar per ocupació i que cal diferenciar: el salari per hora, el nombre d’hores de treball i la concentració dels ocu­pats amb salari-hora baix i poques hores de feina en determinades llars.

Per identificar el primer d’aquests aspectes (el salari per hora) calculem el nombre de persones actives ocupades el salari per hora de les quals és inferior a 2/3 del sala­ri medià. Es tracta, per tant, d’un llindar relatiu que es construeix a partir de la distribució salarial i que canvia­rà amb els augments o disminucions de la taxa de deso­cupació que afecten més la part baixa de la distribució.

Els resultats de les condicions salarials ens indiquen que, en qualsevol fase del cicle econòmic, aproximada­ment una de cada vuit persones ocupades a Espanya té un salari per hora baix (inferior a 2/3 del salari medià). En la fase alta del cicle, quan la taxa de desocupació es reduïa (entre 2002 i 2006), el nombre de treballadors amb salaris baixos també es va reduir d’un 16,7% a un 12,3%. Durant la recessió, en canvi, la incidència dels salaris baixos es va mantenir pràcticament constant entre un 12,3% i un 12,9% dels ocupats, la qual cosa in­dica que l’ajust es va produir per la via de la reducció de la quantitat de treballadors ocupats i del nombre d’hores de treball dels ocupats. És a dir, malgrat que entre 2006 i 2010 el salari per hora medià va augmen­tar un 13% (de 8,4 euros a 9,5 euros), el nombre d’ocu­pats amb salaris per hora baixos es va mantenir en un de cada vuit en aquest període.

Per tal d’identificar més bé la rellevància del nombre d’hores de treball en el repte de tenir un salari sufici­ent, hem construït un altre indicador amb la mateixa filosofia que l’anterior però ara utilitzant salaris men­suals i no per hora. Aquest indicador està estretament relacionat amb un altre que apareixia en el primer rep­te d’aquest capítol i que mesurava el pes de la subocu­pació per insuficiència d’hores. Aquest indicador re­gistrava un important increment en nombre d’ocupats que estaven subocupats entre 2005 i 2013 i una lleuge­ra recuperació entre 2013 i 2018. En aquesta mateixa línia, comprovem ara que el percentatge de persones actives ocupades el salari mensual brut de les quals és inferior a 2/3 del salari medià va augmentar de forma important entre 2006 i 2014 (de manera que va passar d’un 19% a un 22,3%), fet que confirma que l’augment del nombre de treballadors amb dificultats en l’ocu-pació durant la recessió està més relacionat amb una disminució del nombre d’hores de treball que amb una reducció del seu salari per hora. Cal assenyalar, també, que la incidència d’aquest fenomen és més acusada el 2014 que no ho havia estat en tota la dècada anterior.
 

Finalment, per valorar de manera global el repte de te­nir un salari suficient, cal tenir en compte, també, com es distribueixen per llars les persones ocupades amb salaris baixos o poques hores de treball.  Si es concen­tren en determinades llars, els ingressos del treball no els permetran fugir de la pobresa (particularment si a la llar no hi conviuen persones que rebin altres transfe­rències monetàries complementàries, com ara presta­cions per desocupació o pensions).

L’indicador de pobresa laboral té en compte tant els ingressos per ocupació com la distribució dels ocupats en llars, i comptabilitza el nombre de persones ocupa-des que viuen en llars la renda familiar de les quals està per sota del llindar de la pobresa. Els seus resultats in­diquen que a Espanya, el 2016, poc més d’una de cada set persones ocupades vivia en llars pobres, un percen­tatge que va augmentar dos punts durant la recessió: d’un 13,7% el 2006 a un 15,7% el 2014.

Una altra dimensió rellevant en el benestar laboral és fins a quin punt la persona ocupada pot tenir expecta­tives que la seva feina o els seus ingressos siguin es­tables en el futur. Una possible aproximació a aquesta necessitat d’estabilitat salarial futura és analitzar els canvis salarials recents experimentats per les persones ocupades, la qual cosa es pot fer mesurant el nombre de persones que, després d’estar ocupades durant dos anys consecutius, han experimentat una reducció d’al­menys un 20% en el seu salari anual net.

Els resultats indiquen que el 2010 i el 2014 una de cada sis persones ocupades va experimentar una caiguda salarial de més d’un 20% en l’últim any, tot i que aquest percentatge va caure a poc menys d’una de cada set en­tre 2014 i 2016, una dada que mostra una acusada sen­sibilitat respecte al ritme de creixement de l’economia.
 

En el mercat de treball espanyol, les diferències entre homes i dones s’han manifestat tradicionalment en una persistent bretxa en taxes d’ocupació i desocupa­ció a favor dels homes, en un major pes del treball a temps parcial (sovint no desitjat) i dels contractes de caràcter temporal en l’ocupació femenina i, a més, en la discriminació salarial de les dones i una important segregació d’aquestes en ocupacions de menys remu­neració (Cebrián i Moreno, 2008; Gradín et al., 2010; Bárcena-Martín i Moro-Egido, 2013; Del Río i Alon­so-Villar, 2014).

En la figura "Bretxa de gènere en ocupació: diferència entre el percentatge d’homes i el percentatge de dones amb feina" es pot apreciar com les diferències en les taxes d’ocupació entre homes i dones a Espanya s’han anat reduint gradualment entre 2005 i 2013. Des de lla­vors, la bretxa d’ocupació per gènere s’ha mantingut per sota del 13 per cent. Es tracta d’un nivell similar a la mitjana europea i significativament inferior al d’al­tres països mediterranis com Itàlia o Grècia, similar al del Regne Unit i Irlanda, encara que per sobre dels pa­ïsos nòrdics com Suècia i Dinamarca, que se situen en els nivells més baixos, amb una bretxa d’ocupació per gènere propera al 5 per cent.

En la figura "Bretxa salarial no ajustada: Diferència entre salaris mitjans d’homes i dones, expressada com a percentatge del salari dels homes" es compara la bretxa salarial per hora en­tre homes i dones. Cal tenir en compte que les dades no s’han ajustat per tenir en compte altres característiques dels treballadors a més del sexe, per la qual cosa inclo­uen també les diferències entre els nivells educatius o l’edat mitjana. Calculat així, a Espanya el 2014 les do­nes cobraven un 15% menys que els homes, situant-seen la mitjana de la UE-28. És una bona posició respecte a la resta de països europeus i amb tendència a millorar.

Tal com assenyalen Cantó et al. (2016), quan s’analit­za l’evolució del risc de les dones espanyoles de viu­re en llars pobres, en famílies sense ingressos (pobresa extrema) i en aquelles llars més excloses de l’ocupació (on tots els actius estan desocupats), les tendències de les bretxes de gènere en totes aquestes dimensions no són homogènies per grups d’edat. Així, per exemple, la reducció de la bretxa de gènere entre les persones que estan en risc de pobresa està molt condicionada per una millora relativa de la situació econòmica de les dones majors de 65 anys que perceben pensions, és a dir, rendes alienes al cicle econòmic. En canvi, la dis­tància entre el risc de pobresa de les dones més joves i la dels homes amb característiques socioeconòmiques similars no s’ha reduït.

Així, els canvis que va produir la crisi sobre el risc de pobresa per gènere estan molt lligats als canvis en la distribució de la renda de les dones majors de 65 anys. En contrast, els canvis en el benestar econòmic de les dones en actiu o en edat de treballar a Espanya per efecte de la crisi han consistit, més aviat, en una igua­lació (a la baixa) en el nivell de renda equivalent de do­nes i homes, mentre que la recessió ha tingut un efecte molt petit sobre les diferències en la bretxa de risc de pobresa de les dones més joves.