Espanya combina una fecunditat molt baixa amb un mercat de treball altament regulat i segmentat, en què els contractes temporals són molt habituals i la conversió a contractes indefinits esdevé costosa per a les empreses. Aquestes característiques fan que Espanya ofereixi un context idoni per analitzar de quina manera les polítiques de conciliació interactuen amb el comportament de les empreses. Quan aquestes polítiques incrementen el cost o el risc de contractar dones que són mares, les empreses poden respondre ajustant les seves decisions en matèria de contractació, de conversió de contractes temporals en indefinits i de configuració dels llocs de treball, i això incideix tant en la trajectòria laboral de les dones com en les seves pautes de reproducció.

Fins ara, la literatura ha analitzat àmpliament la manera com aquestes polítiques afecten l’oferta laboral femenina i les decisions de fecunditat (vegeu Doepke et al., 2023, i Albanesi et al., 2023), però no ha prestat gaire atenció a les consegüents decisions de les empreses en termes de contractació, de conversió de contractes temporals en indefinits i de configuració dels llocs de treball. Tampoc no ha examinat a fons com, en última instància, aquestes decisions influeixen en els resultats laborals i demogràfics, malgrat que les reaccions empresarials són cabdals per a l’efectivitat de les polítiques. No en va, les mesures de conciliació poden alterar els costos i riscos que les empreses associen amb la contractació de dones que són mares, com també reduir potencialment la demanda de treball (Olivetti i Petrongolo, 2017). Alhora, la segregació ocupacional i per tipus de feina ha esdevingut una font cada vegada més important de desigualtat de gènere, si bé els perfils de capital humà d’homes i dones tendeixen a convergir (Goldin, 2014).
 

Partint de dades administratives detallades de la Seguretat Social espanyola, l’estudi documenta tres patrons clau. 

Un primer patró és que les dones tenen moltes menys probabilitats de treballar en sectors que exigeixin jornades laborals llargues, fet que destaca la importància de la flexibilitat laboral. El gràfic 1 mostra que les dones estan sistemàticament infrarepresentades en aquells sectors en què les jornades llargues són la norma, i subratlla la rellevància de la flexibilitat laboral en el mercat de treball espanyol.

Un segon patró és que, segons s’observa en el gràfic 2, les dones en ocupacions menys flexibles definides com les que pertanyen a sectors en què la proporció d’homes que treballen més de cinquanta hores setmanals supera la mitjana experimenten un augment salarial més lent, sobretot si tenen fills.

Finalment, la introducció, el 1999, d’una important reforma de conciliació el dret a reduir la jornada laboral amb protecció del lloc de treball va donar lloc a un fort augment del nombre de mares amb contracte indefinit sobretot en ocupacions inflexibles que s’acollien a aquest dret. Tal com mostra el gràfic 3, l’adopció de la reducció de la jornada laboral va experimentar un augment pronunciat després de la reforma, però gairebé de manera exclusiva entre les dones amb contracte indefinit que treballaven en ocupacions inflexibles. En paral·lel, les empreses van reaccionar reduint l’accés de les dones amb contractes temporals a contractes indefinits (efecte documentat prèviament per Fernández-Kranz i Rodríguez-Planas, 2021). Aquesta resposta reflecteix la preocupació de les empreses pels costos futurs més elevats associats a la incorporació de dones a llocs de treball permanents, davant la possibilitat que més endavant redueixin la seva jornada laboral o abandonin temporalment el mercat de treball.








 

Per interpretar aquests patrons, els autors d’aquest article han desenvolupat i estimat un model quantitatiu de decisions de fecunditat que incorpora explícitament les decisions empresarials en termes de contractació, de conversió contractual i d’acomiadaments. El model mostra un trade-off clar: les polítiques que augmenten l’estabilitat laboral de les mares tendeixen a incrementar la fecunditat, però redueixen l’ocupació femenina i els ingressos acumulats al llarg de la vida. La fecunditat augmenta, en part, perquè algunes dones amb pitjors perspectives laborals abandonen la feina i opten per tenir més fills, mentre que les empreses concentren els llocs de treball estables en un grup més reduït de dones altament productives.

No totes les polítiques familiars generen els mateixos trade-offs. L’anàlisi destaca com a instrument especialment eficaç els incentius financers a les empreses perquè converteixin els contractes temporals de les dones en indefinits. En compensar les reticències empresarials associades amb els costos de la maternitat, aquests subsidis fomenten l’estabilitat laboral de les dones, amb el consegüent augment de la fecunditat i dels ingressos acumulats al llarg de la seva vida. 

En canvi, les polítiques centrades exclusivament en la protecció del lloc de treball o en la reducció de la jornada laboral sense abordar els incentius empresarials tendeixen a augmentar la fecunditat a costa de les trajectòries professionals de les dones. El gràfic 4 compara els efectes a llarg termini de diferents polítiques familiars, i posa en relleu el trade-off entre fecunditat i ingressos acumulats al llarg de la vida. La taula 1 detalla les polítiques analitzades i avaluades en aquest gràfic.


 

Aquests resultats suggereixen que abordar la baixa fecunditat a Espanya no es pot limitar a ampliar les prestacions familiars per als treballadors. En un mercat laboral caracteritzat per la dualitat i les rigideses, les polítiques familiars i les polítiques laborals no es poden dissenyar d’una manera aïllada. Les polítiques que no tenen en compte les respostes de les empreses corren el risc de reforçar les bretxes actuals de gènere en ocupació i ingressos.

Una estratègia més eficaç és complementar les mesures de conciliació amb polítiques que incideixin directament en els incentius empresarials, en particular en matèria de contractació i d’estabilitat laboral. Això permet conciliar una fecunditat més elevada amb una vinculació més forta al mercat de treball, de manera que els objectius demogràfics i els econòmics es reforcin mútuament en comptes d’entrar en conflicte.

ALBANESI, S.; C. OLIVETTI; B. PETRONGOLO (2023): «Families, labor markets, and policy», en S. Lundberg i A. Voena (eds.), Handbook of the Economics of the Family, North Holland. 

BOVER, O.; N. GUNER; Y. KULIKOVA; A. RUGGIERI; C. SANZ (2025): «Family-Friendly Policies and Fertility: What Firms Have to Do with It?», CEPR Discussion Paper 20411. 

DOEPKE, M.; A. HANNUSCH; F. KINDERMANN; M. TERTILT (2023): «The economics of fertility: a new era», en S. Lundberg y A. Voena (eds.), Handbook of the Economics of the Family, 151-254. North-Holland. 

FERNÁNDEZ-KRANZ, D.; N. RODRÍGUEZ-PLANAS (2021): «Too Family Friendly? The Consequences of Parent Part-Time Working Rights», Journal of Public Economics, 197:104407. 

GOLDIN, C. (2014): «A Grand Gender Convergence: Its Last Chapter», American Economic Review 104(4): 1091-1119.
 
OLIVETTI, C.; B. PETRONGOLO (2017): «The Economic Consequences of Family Policies: Lessons from a Century of Legislation in High-income Countries», Journal of Economic Perspectives 31(1):205-230.