Les persones grans conformen un dels grups d’edat que tradicionalment s’ha associat més a problemes de vulnerabilitat econòmica i social. En les descripcions dels perfils socioeconòmics de la pobresa, per exemple, fins fa relativament poc era habitual caracteritzar aquest col·lectiu amb un risc de pobresa històricament més elevat que la mitjana de la població espanyola. Durant les dues últimes dècades, tanmateix, s’han produït diversos processos que han modificat les condicions de benestar de les persones grans, com ara l’extensió dels sistemes de protecció social i l’augment de l’estabilitat de les seves rendes, un impacte menys important, en aquest mateix sentit, de la crisi econòmica pel caràcter menys fluctuant de les pensions contributives i el mateix procés d’envelliment, que ha fet que, dins de la definició estadística de la categoria de persones grans –majors de 65 anys– s’hi incloguin, cada vegada més, persones amb nivells elevats d’activitat econòmica.

De les diverses dimensions que conformen el mapa de necessitats socials, probablement l’àmbit en què s’han produït els canvis més rellevants en el cas de les persones grans és el relacionat amb el benestar econòmic i material. Les dades que cobreixen l’última dècada i mitja revelen una inversió del retrat tradicional, en què les persones grans tenien un risc de pobresa més elevat que la resta de la població. Aquest risc superior, encara present a l’inici de la crisi, es va anar reduint fins a invertir-se, i actualment s’observa una bretxa més important a favor de les persones grans. La raó d’aquest canvi tan dràstic en el risc diferencial de pobresa s’ha de buscar en l’estabilitat de les rendes del col·lectiu, molt dependent del sistema de pensions públiques, en comparació de la pronunciada caiguda de les rendes de la resta de la població a causa de l’elevada taxa d’atur en els moments més crítics de la crisi i la reducció general de l’activitat econòmica.

La forma tradicional de mesurament de la pobresa, amb criteris relatius –fixant-ne el llindar com un percentatge de la renda mitjana de la població–, també ha contribuït a donar més visibilitat a la disminució de la pobresa entre les persones grans. Les rendes d’aquest col·lectiu, de fet, han crescut gairebé al mateix nivell que els preus, atesa l’absència de grans canvis en el sistema d’actualització de les pensions. No obstant això, cal destacar l’augment continuat de la pensió mitjana com a conseqüència de l’entrada progressiva en el sistema de treballadors amb historials laborals més complets i amb la pensió màxima, circumstància compatible amb la presència de pensions molt baixes. Durant el període més recent, tanmateix, aquesta mateixa estabilitat de les rendes ha fet que augmentés el risc relatiu de pobresa de les persones grans, ja que l’evolució de les seves rendes és molt més lenta que la de les de la resta de la població, que han anat augmentant a mesura que el creixement econòmic i l’ocupació es recuperaven.

En una línia molt similar, tampoc no hi ha grans variacions en un dels grans trets de la vulnerabilitat de les llars espanyoles, com són les dificultats declarades per arribar a final de mes. En el cas de les persones grans, a diferència de la mitjana de la societat, aquest problema no va experimentar grans canvis durant la crisi, i s’ha reduït notablement amb la recuperació, tot i que no a un ritme tan ràpid com en la resta de la població.

A aquest risc més baix de pobresa i de dificultats econòmiques generals, també s’hi afegeix una incidència menys important de les formes més severes de pobresa, com són les relacionades amb la pobresa consistent o la simultaneïtat, en una mateixa llar, dels problemes de pobresa monetària i privació material. En la fase en què el deteriorament de l’economia va ser més accentuat (2013), el percentatge de persones grans afectades per aquesta realitat (3,9%) va arribar a ser una tercera part del corresponent al total de la població (9,7%). No obstant això, l’augment de la pobresa monetària en les persones grans durant l’etapa més recent per les raons esmentades i la millora de la resta de grups han fet que el diferencial torni a reduir-se, cosa que introdueix dubtes sobre la capacitat real del sistema d’assegurament de les rendes en la vellesa per cobrir aquest tipus de risc.

Més positius són els resultats referents a la cronicitat de la pobresa, que és un dels indicadors que reflecteixen amb més severitat la manca de cobertura de les necessitats socials vinculades a la suficiència dels ingressos de la llar. A diferència del que passa en el conjunt de la societat espanyola, avui dia el risc de pobresa crònica entre les persones grans és més baix que a mitjan dècada passada, tot i que, de nou, s’observa un cert repunt en l’etapa de recuperació econòmica, vinculat a les dificultats esmentades perquè les rendes d’aquest grup demogràfic segueixin un ritme similar a les de la resta de perceptors d’ingressos en les etapes expansives.

Un dels factors més determinants per explicar les diferències en la intensitat de les necessitats socials de les persones grans és l’accés a l’habitatge. En la cobertura d’aquestes necessitats conflueixen dues realitats determinants, que són, d’una banda, un major accés a la tinença en propietat que en altres grups d’edat i països i, de l’altra, un problema tradicional de més dificultats per mantenir l’habitatge en condicions adequades. Aquestes mateixes dades de l’Enquesta de condicions de vida reflecteixen una extensió menor dels problemes de sobrecàrrega de les despeses de l’habitatge, i revelen que menys d’una de cada deu persones grans pateixen aquest tipus de problema. Tanmateix, les dades mostren que, a diferència del que ha passat amb la resta de la població, durant el període més recent els problemes de sobrecàrrega han anat augmentant entre la gent gran.

No ha passat el mateix amb el problema de les males condicions de l’habitatge, que, amb alguna interrupció, durant l’última dècada ha mostrat una clara tendència a la millora, i que afecta aproximadament una de cada deu persones grans. Una dada positiva és que els problemes per mantenir l’habitatge calent durant els mesos d’hivern –cosa que, en termes de salut, té conseqüències més greus en el cas de les persones grans– tenen una incidència més baixa que en la resta de la població i, a més, s’han anat reduint.

Pel que fa als problemes de salut, cal destacar que l’esperança de vida de les persones grans ha anat augmentant durant les dues últimes dècades: Espanya és el segon país de la UE, després de França, amb una esperança de vida més elevada en aquest col·lectiu, amb 19,1 anys per als homes de 65 anys i 23,1 per a les dones de la mateixa edat, segons l’Institut Nacional d’Estadística. No obstant això, al mateix temps també ha augmentat el percentatge de persones que tenen una malaltia crònica diagnosticada. Aquesta és la realitat de prop d’un 70% de les persones de més de 65 anys, que contrasta amb la del total de la població, en què els problemes crònics de salut, relativament estables, afecten menys d’una de cada tres persones.

En la majoria de casos, tanmateix, l’elevada incidència de les malalties cròniques entre les persones grans a Espanya no deriva necessàriament en una situació incapacitant. El percentatge de persones d’aquesta edat amb limitacions greus és del 10% del total, xifra que és pràcticament la meitat que la de fa una dècada. Tal com recollia l’Informe sobre salut d’aquesta col·lecció, hi continua havent un percentatge elevat de persones grans amb necessitat d’atenció no ateses pel sistema d’atenció a la dependència. Tot i que la cobertura ha augmentat considerablement durant aquesta última dècada, una de cada dues persones grans dependents –al voltant del 15% de les persones grans, i un 33% de les persones de més de 80 anys, tindrien unes limitacions prou importants per necessitar l’atenció del sistema– no rep aquestes atencions. En molts casos són persones que no han sol·licitat ser avaluades com a dependents, però en altres casos sí que ho han fet i el seu expedient de valoració encara no s’ha resolt.

Una última dada positiva és la baixa proporció de persones que han hagut de renunciar a prendre fàrmacs per raons econòmiques. No obstant això, en un segment de persones grans, les despeses sanitàries condicionen severament la seva capacitat de consum. Prop del 13% de les persones grans ubicades en el primer quintil d’ingressos han de dedicar més del 40% de la seva renda a aquest tipus de despeses.