De les diverses dimensions que conformen el mapa de necessitats socials, probablement l’àmbit en què s’han produït els canvis més rellevants en el cas de les persones grans és el relacionat amb el benestar econòmic i material. Les dades que cobreixen l’última dècada i mitja revelen una inversió del retrat tradicional, en què les persones grans tenien un risc de pobresa més elevat que la resta de la població. Aquest risc superior, encara present a l’inici de la crisi, es va anar reduint fins a invertir-se, i actualment s’observa una bretxa més important a favor de les persones grans. La raó d’aquest canvi tan dràstic en el risc diferencial de pobresa s’ha de buscar en l’estabilitat de les rendes del col·lectiu, molt dependent del sistema de pensions públiques, en comparació de la pronunciada caiguda de les rendes de la resta de la població a causa de l’elevada taxa d’atur en els moments més crítics de la crisi i la reducció general de l’activitat econòmica.
La forma tradicional de mesurament de la pobresa, amb criteris relatius –fixant-ne el llindar com un percentatge de la renda mitjana de la població–, també ha contribuït a donar més visibilitat a la disminució de la pobresa entre les persones grans. Les rendes d’aquest col·lectiu, de fet, han crescut gairebé al mateix nivell que els preus, atesa l’absència de grans canvis en el sistema d’actualització de les pensions. No obstant això, cal destacar l’augment continuat de la pensió mitjana com a conseqüència de l’entrada progressiva en el sistema de treballadors amb historials laborals més complets i amb la pensió màxima, circumstància compatible amb la presència de pensions molt baixes. Durant el període més recent, tanmateix, aquesta mateixa estabilitat de les rendes ha fet que augmentés el risc relatiu de pobresa de les persones grans, ja que l’evolució de les seves rendes és molt més lenta que la de les de la resta de la població, que han anat augmentant a mesura que el creixement econòmic i l’ocupació es recuperaven.
En una línia molt similar, tampoc no hi ha grans variacions en un dels grans trets de la vulnerabilitat de les llars espanyoles, com són les dificultats declarades per arribar a final de mes. En el cas de les persones grans, a diferència de la mitjana de la societat, aquest problema no va experimentar grans canvis durant la crisi, i s’ha reduït notablement amb la recuperació, tot i que no a un ritme tan ràpid com en la resta de la població.
A aquest risc més baix de pobresa i de dificultats econòmiques generals, també s’hi afegeix una incidència menys important de les formes més severes de pobresa, com són les relacionades amb la pobresa consistent o la simultaneïtat, en una mateixa llar, dels problemes de pobresa monetària i privació material. En la fase en què el deteriorament de l’economia va ser més accentuat (2013), el percentatge de persones grans afectades per aquesta realitat (3,9%) va arribar a ser una tercera part del corresponent al total de la població (9,7%). No obstant això, l’augment de la pobresa monetària en les persones grans durant l’etapa més recent per les raons esmentades i la millora de la resta de grups han fet que el diferencial torni a reduir-se, cosa que introdueix dubtes sobre la capacitat real del sistema d’assegurament de les rendes en la vellesa per cobrir aquest tipus de risc.
Més positius són els resultats referents a la cronicitat de la pobresa, que és un dels indicadors que reflecteixen amb més severitat la manca de cobertura de les necessitats socials vinculades a la suficiència dels ingressos de la llar. A diferència del que passa en el conjunt de la societat espanyola, avui dia el risc de pobresa crònica entre les persones grans és més baix que a mitjan dècada passada, tot i que, de nou, s’observa un cert repunt en l’etapa de recuperació econòmica, vinculat a les dificultats esmentades perquè les rendes d’aquest grup demogràfic segueixin un ritme similar a les de la resta de perceptors d’ingressos en les etapes expansives.
EL BENESTAR ECONÒMIC I MATERIAL DE LES PERSONES GRANS A L’«ESPANYA BUIDADA»
|
Un dels estereotips més habituals en la interpretació de les necessitats socials de les persones grans és que la incidència de la pobresa monetària és més gran entre les que viuen en zones rurals que no pas entre les que viuen en zones urbanes, però això queda compensat pel fet que les primeres gaudeixen d’unes condicions de vida millors. Tanmateix, les dades de privació material no avalen aquesta valoració, ja que mostren que els problemes de privació material d’aquest col·lectiu també són més acusats en l’àmbit rural que a les zones molt poblades i intermèdies, si bé les diferències són més petites que quan l’indicador de benestar se cenyeix al nivell relatiu d’ingressos.

|