La salut és un bé molt valorat per a les persones i un dret fonamental reconegut a la Constitució espanyola, que assigna als poders públics la responsabilitat de protegir- la per mitjà de les mesures i els serveis necessaris. Així mateix, la salut protagonitza tres dels vint principis bàsics del pilar europeu dels drets socials, aprovat el 2017. Aquests principis consagren el dret de tota persona de tenir «un accés oportú a una assistència sanitària assequible, de caràcter preventiu i curatiu i de bona qualitat». A més a més, es reconeix explícitament el dret de les persones que pateixen discapacitat de rebre les ajudes i els serveis necessaris per garantir la seva plena integració econòmica i social, com també el dret d’«atenció de llarga durada assequible i de bona qualitat, en particula d’assistència a domicili i serveis comunitaris ».

La universalitat de l’accés, l’atenció adequada en tots els moments del cicle vital (des del naixement fins a la mort) i la bona qualitat dels serveis són denominadors comuns dels diversos enunciats del dret a la salut. D’altra banda, s’exigeix que l’atenció sigui assequible a tots els ciutadans. Tant l’assistència sanitària com l’atenció de llarga durada són serveis el cost econòmic dels quals pot superar de molt el poder adquisitiu de les persones afectades. Per això, és important garantir que la manca de recursos no representi una barrera d’entrada al sistema, tot utilitzant mecanismes eficaços de protecció financera. Tampoc han de constituir barreres altres factors, com ara el sexe, l’edat o el lloc de residència.

1. La posada en marxa del sistema públic d’atenció a la dependència ha millorat la cobertura de la necessitat social d’atenció de llarga durada a Espanya. No obstant això, hi ha encara una demanda no atesa d’atenció i una professionalització insuficient de l’atenció prestada.
2. Tot i la davallada del sedentarisme i l’augment del consum de fruita i verdura, el nivell de prevalença de l’obesitat ha augmentat els darrers anys i constitueix un greu problema de salut pública en la societat actual. El consum elevat d’alcohol o binge drinking és un fenomen que es concentra en els joves i que ha experimentat un creixement notable els últims anys.
3. La cobertura universal del sistema sanitari fa que pràcticament ningú hagi de renunciar a anar al metge per diners, distància o perquè no li donen cita. Un cert percentatge de famílies d’ingressos baixos, però, tenen dificultats per accedir a la compra de medicaments o a l’atenció dental, i de vegades incorren en costos sanitaris excessius en relació amb la seva capacitat de pagar-los. En altres ocasions les barreres d’accés són degudes a les llistes d’espera, un aspecte que va empitjorar durant el període de crisi.
4. La percepció de les persones sobre el seu estat de salut ha millorat notablement els darrers anys. Ha minvat el percentatge de persones amb límits per al desenvolupament de l’activitat diària a causa de la mala salut, i així mateix hi ha menys persones grans que es consideren a elles mateixes com greument limitades. Ha baixat igualment el percentatge de malalts crònics diagnosticats d’hipertensió, però pugen altres malalties com ara la diabetis, la hipercolesterolèmia o els problemes d’ansietat, depressió i altres trastorns mentals. També el percentatge de malalts crònics de risc cardiovascular ha minvat en un punt percentual entre el 2006 i el 2017.

1. Els adults que declaren tenir mala salut o algun problema que els dificulta fer les activitats de la vida quotidiana representen a Espanya un percentatge de la població inferior a la mitjana de la Unió Europea, sobretot el 2017. Aquesta comparació s’ha fet ajustant les diferències en l’estructura d’edats dels diversos països, per tal que els resultats no es vegin afectats pel diferent grau d’envelliment demogràfic.
2. Així mateix, hi ha comparativament menys persones majors de 65 anys que declaren patir limitacions greus en la vida quotidiana a causa de problemes de salut, i s’aprecia una millora entre el 2009 i el 2017. Encara que es tracta d’una informació no basada en valoracions objectives del grau de dependència o discapacitat, aquest indicador pot proporcionar una aproximació a la demanda d’atenció de llarga durada entre la població més gran.
3. Pràcticament ningú a Espanya declara haver-se vist privat d’anar al metge per ser massa car, estar massa lluny o a causa d’una llista d’espera durant l’any anterior. El 2017 el nostre país ocupava la millor posició en aquest indicador. En el cas de les visites al dentista, la inaccessibilitat és una mica superior a la mitjana europea i els motius declarats són quasi sempre de tipus econòmic.

Un dels objectius més importants de la cobertura de les necessitats socials a qualsevol país és la millora de l’estat de salut de la població. El conjunt de dades representatives de l’estat de salut de la població espanyola mostra una millora notable en els últims anys. També s’ha reduït el percentatge de persones amb limitacions per al desenvolupament de l’activitat diària a causa de la mala salut i el de malalts crònics diagnosticats d’hipertensió. Augmenten, però, altres malalties com ara la diabetis, la hipercolesterolèmia o els problemes d’ansietat, depressió i altres trastorns mentals.

Així mateix, hi ha hagut millores en la promoció d’estils de vida saludables. Els darrers anys, el sedentarisme ha minvat notablement, alhora que ha augmentat la proporció de població que segueix una dieta saludable, un factor clau a l’hora de prevenir les malalties cròniques i altres problemes de salut. Ha augmentat, però, la incidència de l’obesitat, i és especialment preocupant la prevalença que té en la infància, a causa de les conseqüències per a la salut, tant a curt com a llarg termini, i dels costos directes i indirectes substancials per al sistema sanitari.

Espanya és el país que presenta el millor accés al sistema de tot Europa, és a dir, on la població té menys problemes per accedir als serveis sanitaris. La cobertura universal fa que pràcticament ningú hagi de renunciar a anar al metge per diners, distància o perquè no li donen cita. Aquesta cobertura no implica, però, garantia d’accés efectiu al paquet de serveis necessari per preservar la salut. En algunes àrees, com en el cas de les visites al dentista o la compra de medicaments, els problemes d’accés són una mica més elevats que la mitjana europea, sobretot per motius econòmics. Les famílies d’ingressos baixos incorren de vegades en costos sanitaris excessius en relació amb la seva capacitat de pagament. Aquests problemes es van multiplicar per dos durant la crisi, a causa de l’impacte combinat de la caiguda de rendes i la reforma del copagament farmacèutic. Altres vegades les barreres d’accés són degudes a les llistes d’espera, un problema que també es va agreujar durant el període de crisi.

La posada en marxa del sistema públic d’atenció a la dependència ha millorat la cobertura de la necessitat social d’atenció de llarga durada. No obstant això, hi ha encara una demanda no atesa de cura i una professionalització insuficient de l’atenció prestada. Un dels problemes del Sistema per a l’Autonomia i l’Atenció a la Dependència ha estat l’elevada demora per rebre les prestacions. En tot cas, encara que el percentatge de persones grans dependents ha minvat lleument els últims anys, l’envelliment demogràfic exigeix, inevitablement, augmentar tant la cobertura com la intensitat de l’atenció prestada.

En general, la satisfacció d’alguns dels reptes que afecten les diverses necessitats socials lligades a la salut és més gran a Espanya que no pas al conjunt d’Europa. Els indicadors objectius, com ara l’esperança de vida, la mortalitat o la morbiditat, però també la mateixa percepció dels ciutadans, reflecteixen un millor estat de salut que a la majoria de països europeus. Comparativament, també hi ha menys persones més grans de 65 anys que declaren patir limitacions greus en la vida diària a causa de problemes de salut, a banda que hi apreciem una millora durant l’última dècada.

La situació no és tan favorable en els hàbits de vida saludables, amb una posició intermèdia en el context europeu. La dieta espanyola és més sana, però també és més alt el consum de drogues il·legals, com la cocaïna o el cànnabis. En canvi, no hi ha gaires diferències respecte a altres països d’Europa en el percentatge de persones que fumen diàriament ni en el consum d’alcohol, però sí, negativament, a l’hora de fer activitats físiques beneficioses per a la salut, en la incidència de l’obesitat i en el consum de drogues il·legals entre els joves.

Els nivells de despesa sanitària els darrers anys han estat compromesos per la tensió entre el caràcter universal del sistema, la demanda creixent d’atenció sanitària i les restriccions pressupostàries que afecten el conjunt de les polítiques de despesa pública. El volum de despesa per habitant va augmentar fins a la crisi, quan aquesta tendència es va estroncar. Amb la recuperació econòmica ha tornat a créixer, tot i que a un ritme més baix que en l’etapa expansiva anterior. Malgrat la tendència d’augment a llarg termini, Espanya continua ocupant un lloc intermedi entre els països europeus, tant en despesa per habitant com en relació amb el PIB.

Una part important de la despesa sanitària a Espanya prové de la factura farmacèutica, que, tradicionalment, ha tingut un pes elevat i superior a la mitjana europea dins la despesa pública sanitària total. Fins no fa gaire, la part d’aquesta factura assumida pels pacients era relativament petita, a causa en part de l’exempció dels pensionistes, que concentren una proporció elevada i creixent del consum de medicaments. La introducció del copagament, però, va incrementar el percentatge del cost cobert pels usuaris, sobretot en el cas dels pensionistes. Aquest canvi ha representat un augment de la despesa farmacèutica mitjana per llar, ja que els medicaments absorbeixen una part més gran de la renda familiar a les llars que se situen en els estrats mitjans i baixos de renda.

Malgrat la menor dotació pressupostària del sistema sanitari públic, Espanya apareix en les classificacions europees com un dels països on aquesta despesa és més eficaç. Els indicadors de mortalitat innecessàriament prematura i sanitàriament evitable, tot i que van frenar la millora durant la crisi, són molt inferiors als d’altres països amb una despesa sanitària més elevada. Aquesta eficàcia més gran, però, com també la tendència de millora, no sembla que siguin percebudes per la població, que creu que els serveis sanitaris han empitjorat a la majoria d’àrees principals.

EUROSTAT (2018). Being Young in Europe today. Health Statistics Explained. https://ec.europa.eu/eurostat/ statisticsexplained/

Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad (2017). Indicadores de Salud 2017. Evolución de los in­dicadores del estado de salud en España y su magnitud en el contexto de la Unión Europea. Madrid: Ministe­rio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad, 2017.

OCDE (2017). Health at a Glance. París: OCDE.

OCDE/EU (2018). Health at a Glance: Europe 2018. State of Health in the EU Cycle. OECD Publishing, Paris.

OLIVA, J., GONZÁLEZ, B., BARBER, P., PEÑA, L.M., URBANOS, R. i ZOZAYA, N. (2018). Crisis económica y salud en España. Informes, estudios e investiga­ción 2018. Madrid: Ministerio de Sanidad, Consumo y Bienestar Social.

THOMSON, S., EVETOVITS, T., CYLUS, J., i JAKAB, M. (2016). Monitoring financial protection to assess pro­gress towards universal health coverage in Europe. Pu­blic Health Panorama, 2(3), 357-366.

UNESPA (2017). Informe Estamos Seguros 2017. Ma­drid: Asociación Empresarial del Seguro.

WATERHOUSE, J.A.H., MUIR, C.S., CORREA P. i POWELL, J. eds. (1976). Cancer incidence in five continents. IARC, Scientific Publications, vol. III, num. 15, Lyon, IARC.