El benestar social de la població depèn no només d’un ampli conjunt de factors econòmics, entre els quals destaquen els nivells de renda, ocupació i producció, sinó també de com es distribueixen aquests factors entre les persones que formen la societat. Entre les diferents manifestacions de la desigualtat, una de les més rellevants és la que afecta la cobertura diferent de les necessitats d’homes i dones, que es pot observar en diverses dimensions, com el benestar econòmic i material, l’ocupació, l’accés a un habitatge digne o l’educació, entre altres.

Una de les principals característiques de la desigualtat entre homes i dones és que les dones es troben en una situació de més vulnerabilitat econòmica. Malgrat que tinguin les necessitats bàsiques cobertes, sovint viuen situacions de dificultat i han de fer renúncies. Les diferències de gènere en les persones que viuen en llars en situació de vulnerabilitat econòmica és especialment greu entre les persones de més de 65 anys. El 2016, a Espanya la bretxa o distància entre les pensions mitjanes de dones i homes de més de 65 anys era de 32,5 punts. Aquesta bretxa ha disminuït últimament, però encara és molt accentuada i, per tant, determinant de la bretxa de gènere en la situació de vulnerabilitat econòmica de les persones de més de 65 anys. Aquestes diferències s’expliquen, en gran part, per la important bretxa laboral i salarial entre homes i dones i les conseqüències que això té a llarg termini a través del sistema de pensions.

Cal destacar que la distància entre homes i dones de 65 anys i més que viuen en llars pobres (per sota del 60% de la renda mitjana) és petita. En canvi, és precisament en aquest col·lectiu que es constata la bretxa de gènere més important quan ens fixem en les llars en situació de vulnerabilitat econòmica (per sota del 75% de la renda mitjana). En aquest sentit, sembla que els ingressos procedents de les pensions permeten que homes i dones (per bé que aquestes en una mesura inferior) es mantinguin relativament aliens als cicles econòmics i no caiguin per sota del llindar de pobresa. Però l’import d’aquestes prestacions, estretament vinculades a l’historial laboral i salarial d’homes i dones, resulta determinant a l’hora de patir o no una situació de vulnerabilitat econòmica.

Independentment de la franja d’edat considerada, aquestes diferències entre homes i dones s’observen clarament a través de l’indicador d’independència econòmica personal, que es caracteritza per una bretxa de gènere àmplia i persistent. Disposar d’ingressos propis millora l’autonomia individual, proporciona llibertat i augmenta el poder de negociació dins de la família, motius pels quals és un valor perseguit per la majoria d’adults. Aquest indicador va empitjorar per a la mitjana de la població durant el període considerat, tret del 2017, a causa de la disminució del nombre de perceptors de rendes del treball, però cal destacar especialment l’àmplia diferència entre homes i dones. La manca d’autonomia entre les dones és més del doble que entre els homes en tots i cadascun dels anys objecte d’estudi, i alguns anys fins i tot és el triple. Aquesta bretxa de gènere es repeteix en totes les edats, si bé s’amplia a mesura que l’edat augmenta.

Una de les principals necessitats de la població relacionada amb el mercat de treball és que el salari que proporciona el lloc de treball sigui suficient per tenir un nivell de vida digne en la societat de referència i, al mateix temps, permeti reduir la incertesa que provoca la inestabilitat dels ingressos. Les dades disponibles mostren que el percentatge de dones amb salaris baixos –per sota de dos terços del salari mitjà– és el doble, i de vegades fins i tot gairebé el triple, que el d’homes al llarg del període analitzat. En concret, el 2014, mentre que un de cada sis homes tenia un salari mensual baix (per sota de dos terços del salari mitjà), aquesta situació afectava una de cada tres dones. Aquesta bretxa va disminuir entre el 2006 i el 2014, últim any amb informació disponible, si bé aquell any el percentatge de dones amb salaris baixos encara era el doble que el d’homes, tant pel que fa a salari per hora com pel que fa a salari mensual.

Cal destacar que aquestes dades no s’han ajustat. És a dir, no s’han tingut en compte altres característiques a banda del gènere, com l’edat o el nivell d’estudis acabats, que poden determinar els salaris dels treballadors. En tot cas, els resultats posen de manifest les diferències existents entre homes i dones en el mercat laboral espanyol, que es tradueixen en una bretxa persistent en taxes d’ocupació i atur a favor dels homes, i en un pes més important del treball a temps parcial –sovint no per decisió pròpia– i dels contractes de caràcter temporal entre les dones. A aquests factors, cal sumar-hi la discriminació salarial de les dones apuntada anteriorment i una important segregació de les dones en feines amb remuneracions més baixes (Cebrián i Moreno, 2008; Gradín et al., 2010; Bárcena-Martín i Moro-Egido, 2013; Del Río i Alonso-Villar, 2014).

La bretxa de gènere en el benestar econòmic i en el mercat laboral produeix una gran inestabilitat i inseguretat econòmica que provoca altres mancances i desavantatges en altres dimensions bàsiques del benestar. Entre aquestes, cal destacar l’accés a l’habitatge, que és especialment difícil en el cas de les llars encapçalades per dones. L’esforç que ha de fer una família encapçalada per una dona per adquirir un habitatge estàndard, suposant que hi destini tota la renda anual disponible, sempre és superior al que ha de fer una família encapçalada per un home. Malgrat que els experts aconsellen dedicar com a màxim un 30% dels ingressos mensuals a la compra o el lloguer d’un habitatge, les dades indiquen que les despeses relacionades amb l’habitatge absorbeixen de facto una part més elevada de la renda disponible de moltes famílies: més d’una quarta part de la població espanyola que viu en llars encapçalades per dones pateix sobrecàrrega pel cost de l’habitatge. La bretxa de gènere en la sobrecàrrega de despeses relacionades amb l’habitatge s’ha accentuat notablement durant els últims anys.

A més de poder accedir a un habitatge, una necessitat fonamental és que l’habitatge reuneixi unes condicions mínimes per poder-hi viure de manera adequada, és a dir, que sigui digne. Les necessitats relacionades amb les instal·lacions sanitàries bàsiques de l’habitatge queden cobertes pràcticament del tot a les llars espanyoles. No obstant això, les llars encapçalades per dones concentren un percentatge més elevat d’habitatges amb problemes vinculats a deficiències estructurals o un manteniment inadequat que no pas les encapçalades per homes, si bé aquestes diferències també s’han reduït durant el període objecte d’anàlisi.

Mantenir i millorar l’estat de salut física i mental de la població és un dels principals reptes a què s’enfronta la societat actual. La salut mental és un element clau de l’estat de salut, tant perquè les malalties mentals són un dels principals components de la càrrega global de malaltia com pel seu caràcter determinant del benestar. Un dels deu problemes de salut més freqüents en la població són els problemes de salut mental: depressió i altres problemes mentals com l’ansietat crònica. Observem que, durant tot el període analitzat, la incidència d’aquests problemes de salut mental és el doble entre les dones que entre els homes. Pel que fa a l’any amb la informació més recent (2017), el percentatge ajustat per edat de dones amb problemes de salut mental era del 12,3%, mentre que el d’homes era gairebé la meitat (6,7%). Els problemes de salut mental augmenten amb l’edat, tant en els homes com en les dones, excepte en els homes d’entre 65 i 74 anys, en què la incidència dels problemes de salut mental és fins i tot inferior que en els homes adults d’entre 45 i 64 anys. En tot cas, en totes les franges d’edat, aquests problemes de salut mental, sobretot la depressió, són diagnosticats amb molta més freqüència en les dones que no pas en els homes.

La incidència de moltes malalties i problemes de salut es pot reduir amb estils de vida més saludables. Són nombrosos els estudis científics que posen de manifest l’associació positiva entre la realització d’exercici físic moderat de manera regular i la disminució del risc de patir malalties cardiovasculars, problemes de salut mental i obesitat, entre altres malalties cròniques. Entre el 2012 i el 2017, el percentatge de població sedentària en el temps d’oci es va reduir gairebé set punts percentuals, però la conducta sedentària és més freqüent en les dones que en els homes. Aquestes diferències entre homes i dones s’accentuen més en els grups d’edat més extrems, com els més joves (de 15 a 34 anys) i la gent més gran (de més de 80 anys).

El benestar de la població també està molt relacionat amb les possibilitats d’accés a l’educació, tot i que cal tenir en compte que l’accés a l’educació no assegura un nivell educatiu determinat, ja que a Espanya el percentatge de persones que abandonen d’hora els estudis és molt elevat. Cal destacar que la incidència és molt més alta en els nois que en les noies. El 2017 van abandonar els estudis de manera primerenca un 22% dels nois (18-24 anys), en comparació del 14% de les noies.

Un segon aspecte clau pel que fa a les necessitats relacionades amb l’educació de la població és la qualitat dels coneixements i les competències que proporciona. Es tracta de mesurar si els coneixements adquirits en les diverses etapes de la formació de les persones són adequats per contribuir al desenvolupament econòmic i cultural de la societat. Els indicadors de competència insuficient en comprensió lectora i en matemàtiques a secundària de l’alumnat de 15 anys reflecteixen una clara bretxa de gènere, tot i que de signe contrari, en totes dues competències. Si bé els resultats mostren que les competències, tant en lectura com en matemàtiques, han millorat en la població general durant tot el període, la bretxa de gènere s’ha ampliat: les competències lectores sempre són pitjors entre els nois que entre les noies, mentre que en les competències en matemàtiques passa just el contrari.