Una dimensió bàsica de les necessitats socials és l’edu­cació de qualitat. A mesura que les persones assoleixen nivells més alts d’educació s’incrementen el nivell de renda i el nivell d’ocupació, el seu estat de salut és millor perquè segueixen estils de vida més saludables i també s’adquireixen competències i habilitats cada cop més necessàries per a societats desenvolupades i digitals in­tegrades en un món globalitzat.

L’evolució del sistema educatiu espanyol s’ha caracterit­zat per una taxa alta d’accés a l’educació en edats prime­renques i per una millora clara de les possibilitats d’ac­cedir a tots els nivells educatius, incloent-hi l’educació superior. El sistema presenta, però, algunes disfuncions importants, com els alts nivells d’abandó escolar, com­petències insuficients en idiomes i molt pes de l’origen socioeconòmic en els resultats acadèmics. A més, l’ano­menat «ascensor social» no acaba de funcionar bé, per­què les persones nascudes en famílies de nivells educa­tius baixos tenen cada cop més dificultats per aconseguir sortir d’aquest nivell. Un factor que contribueix a aques­ta situació és que el grau de segregació per origen social en els centres educatius és alt, cosa que podria reduir les possibilitats que ofereix l’accés generalitzat a l’educació per millorar les oportunitats de les persones que neixen en contextos més vulnerables.

En aquest cinquè informe sobre les necessitats socials a Espanya es mesura el grau de satisfacció de les necessi­tats educatives en els darrers anys. Per mitjà d’un con­junt ampli d’indicadors, s’analitzen les principals fonts que permeten valorar la cobertura d’aquestes necessi­tats en tres plans diferents: accedir a un nivell educatiu suficient, obtenir coneixements adequats que contri­bueixin al desenvolupament econòmic i social i formar part d’un sistema educatiu inclusiu. Les fonts d’infor­mació són, essencialment, l’Enquesta de població ac­tiva (EPA), l’Enquesta de pressupostos familiars (EPF), l’Enquesta sobre la participació de la població adulta en activitats d’aprenentatge (EADA) i les enquestes de les quals es nodreixen els informes de l’OCDE en temes educatius, com ara PISA (Programme for International Student Assessment o Programa per a l’avaluació inter­nacional d’alumnes), TIMSS (Trends in International Mathematics and Science Study o Estudi internacional de tendències en matemàtiques i ciències) i PIRLS (Pro­gress in International Reading Literacy Study o Estudi internacional del progrés en comprensió lectora).

Per a cadascun dels tres reptes descrits –accés a l’educa­ció, qualitat educativa i equitat–, es fan servir indicadors que inclouen tant alguns dels que s’utilitzen habitual­ment per valorar la realitat educativa com altres de nous que permeten tenir una visió més ajustada de l’evolució de l’educació des del punt de vista de les necessitats so­cials. Aquests últims permeten aprofundir en alguns as­pectes clau, com la persistència intergeneracional dels nivells educatius baixos, el pes de la despesa privada de les famílies en educació segons els seus ingressos i el ni­vell de segregació escolar per origen socioeconòmic.

A més, la utilització d’informació corresponent a dife­rents moments en el temps permet valorar com estan evolucionant les necessitats socials relacionades amb l’educació. Els diferents indicadors suggereixen que el sistema educatiu espanyol es caracteritza per tenir ni­vells alts d’accés, però té dificultats serioses per reduir l’abandó escolar i la repetició de curs. Aquests proble­mes tenen un caràcter més aviat estructural i han canviat molt poc en l’última dècada.

En l’informe també es compara la situació d’Espanya amb la d’Europa mitjançant la selecció d’indicadors re­presentatius de cadascun dels tres reptes. La informació analitzada revela que l’abandó escolar després de l’educació obligatòria està molt per sobre de la mitjana europea tant en les fases expansives com en les recessives. A aquest problema s’afegeixen la major persistència intergeneracional dels baixos nivells educatius i l’alt nivell de segregació per origen socioeconòmic en els centres educatius, també amb més incidència a Espanya que a l’entorn europeu. 

Un altre bloc de l’informe centra l’atenció en la resposta de les polítiques públiques a les necessitats socials relacionades amb l’educació. Es proposen diferents indicadors que resumeixen la cobertura d’aquestes per part de la intervenció pública a través de diferents instruments. La informació recollida mostra que Espanya és un dels països de la Unió Europea que menys gasta en educació, tant respecte al seu nivell econòmic com pel que fa a la despesa per alumne. És important assenyalar que la despesa pública per alumne en educació de zero a tres anys està per sota de la mitjana europea, per la qual cosa, malgrat que l’accés a l’educació primerenca s’està generalitzant, les famílies fan un esforç econòmic important per finançar-la. Això podria estar comprometent el seu potencial impacte positiu en el desenvolupament d’habilitats cognitives i no cognitives en els menors provinents d’entorns vulnerables.

1. L’accés a l’educació en el sistema espanyol es produeix de manera generalitzada a partir dels tres anys. Al començament d’aquest segle, tan sols quatre de cada cent infants d’entre tres i sis anys no estaven escolaritzats, i el 2016 ja eren menys de dos de cada cent. No obstant això, els nivells d’abandó escolar prematur a Espanya són molt alts. Així, un de cada cinc joves d’entre divuit i vint-i-quatre anys no segueix els seus estudis després de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO).

2. La incidència de la repetició de curs en els alumnes d’origen social baix és molt més elevada que en la resta, i es detecta una bretxa en el nivell de competències assolit en matemàtiques i comprensió lectora entre els alumnes que han repetit curs i la resta de l’alumnat, en contra dels primers. El nivell de segregació per origen socioeconòmic a les aules és també superior a la mitjana europea: un de cada quatre alumnes hauria de canviar d’escola perquè no hi hagués segregació.

3. Tot i que la tendència en el temps és clarament de millora, entre el 5% i el 10% de la població espanyola té dificultats per assolir les competències suficients en educació primària, i entre el 16% i el 26% té dificultats per fer-ho en educació secundària. A més, l’accés a un nivell educatiu suficient per a la població adulta ha millorat en les dues últimes dècades. La gran assignatura pendent del nostre sistema és la millora de les competències en llengua estrangera.

4. El 2011, una de cada dues persones d’entre vint-i-cinc i seixanta-quatre anys amb pares que tenien un nivell educatiu baix no va aconseguir assolir un nivell educatiu superior al dels seus pares. El problema es va reduir entre el 2005 i el 2011 en les persones d’entre vint-icinc i seixanta-quatre anys, però va augmentar en les cohorts més joves (de vinti-cinc a trenta-quatre anys), la qual cosa resulta preocupant perquè el nivell educatiu és una bona aproximació al nivell econòmic.

1. L’abandó escolar prematur se situa molt per sobre de la mitjana europea tant en les fases expansives com en les recessives. La repetició de curs en educació secundària també se situa molt per sobre de la mitjana europea.

2. Espanya és lluny de la mitjana europea en competències suficients en domini d’alguna llengua estrangera. Aquest dèficit té un caràcter estructural i ha canviat molt poc en l’última dècada. D’altra banda, Espanya se situa en la mitjana europea en el percentatge de persones que no aconsegueixen assolir competències suficients en matemàtiques.

3. Quant a la persistència intergeneracional d’un nivell educatiu baix, els resultats són força pitjors que la mitjana europea. A Espanya, una de cada dues persones d’entre vint-i-cinc i seixanta- quatre anys amb pares de nivell educatiu baix no aconsegueix assolir un nivell educatiu més alt que el dels seus progenitors, mentre que en el context europeu, aquesta ràtio és tan sols d’un de cada tres.

El sistema educatiu espanyol es caracteritza per tenir nivells alts d’accés en edats primerenques i per una millora clara en l’accés a tots els nivells educatius en les últimes dècades, incloent-hi l’educació superior. Tant els coneixements com les competències de l’alumnat de primària i secundària se situen a prop de la mitjana europea, amb millores importants, sobretot a primària, en els últims anys, però els resultats són lluny de la mitjana europea pel que fa al domini d’alguna llengua estrangera. Aquest dèficit té un caràcter més aviat estructural i ha canviat molt poc en l’última dècada.

L’abandó escolar després de l’educació obligatòria està molt per damunt de la mitjana europea tant en les fases expansives com en les recessives. La repetició de curs en educació secundària també és molt superior a Espanya, en comparació amb la mitjana europea. Un de cada cinc joves d’entre divuit i vint-i quatre anys no continua els seus estudis, ja sigui a batxillerat, a formació professional o en qualsevol curs de formació no reglada. Aquest nivell d’abandó escolar era encara més alt abans del 2009, i només la profunda recessió econòmica va aconseguir reduir-lo davant la falta d’oportunitats d’ocupació per a persones amb baix nivell educatiu.

La major part dels deu milions d’alumnes de tots els nivells educatius a Espanya (des de l’educació infantil fins a la universitat) estan matriculats en centres públics: set de cada deu. Dos de cada deu alumnes estan matriculats en centres privats concertats i un de cada deu en centres privats sense concert.

Els nivells de persistència intergeneracional del nivell educatiu són alts a Espanya en comparació amb els de la resta de països europeus, i s’observa un cert empitjorament d’aquest indicador per a les cohorts més joves. A Espanya, una de cada dues persones d’entre vint-i-cinc i seixanta-quatre anys amb pares de nivell educatiu baix no aconsegueix assolir un nivell educatiu més alt que el dels seus progenitors. En la mitjana d’altres països de la UE, això només li passa a una de cada tres persones.

El nivell de segregació per origen social en els centres educatius espanyols és alt en el context europeu. Això compromet les possibilitats que ofereix la generalització de l’educació per millorar les oportunitats dels que neixen en contextos més vulnerables. En concret, mentre a Espanya un de cada quatre alumnes hauria de canviar de centre perquè no hi hagués segregació escolar, en la mitjana europea aquesta proporció seria de tan sols un de cada cinc. Aquesta segregació s’explica, fonamentalment, per la concentració d’alumnat d’alt i baix nivell socioeconòmic en alguns centres.

Espanya és un dels països de la Unió Europea que menys gasta en educació tant en relació amb el seu nivell econòmic com en despesa per alumne. A mesura que va avançar la crisi, el volum de despesa en educació a Espanya es va allunyar de la mitjana europea. La bretxa més important en inversió de recursos per estudiant és en el nivell universitari, mentre que a primària i a secundària Espanya se situa a prop de la mitjana dels països europeus. La despesa pública per alumne en educació entre zero i tres anys està per sota de la mitjana europea, per la qual cosa, malgrat que l’accés a l’educació primerenca s’està generalitzant, les famílies fan un esforç econòmic important per finançar-la. Això podria estar comprometent el seu potencial impacte positiu en el desenvolupament d’habilitats cognitives i no cognitives en els menors provinents d’entorns vulnerables.

ALONSO-VILLAR, O. i DEL RÍO, C. (2010) Local ver­sus overall segregation measures, Mathematical Social Sciences, 60, 30-38.

AVRAM, S. i CANTÓ, O. (2017) Labour outcomes and family background: evidence from the EU during the Recession, ISER Working Paper Series, No. 2017-15.

CALERO, J. (2015) La educación y la desigualdad. En AYALA, L. i RUIZ-HUERTA, J. (eds.): 2º Informe sobre la Desigualdad en España 2015. Madrid: Fundación Alter­nativas.

CEBOLLA-BOADO, H., RADL, J. i SALAZAR, L. (2014) Aprendizaje y ciclo vital, la desigualdad de oportuni­dades desde la educación preescolar a la edad adulta, Colección Estudios Sociales, n.39.

CHOI. A., GIL, M., MEDIAVILLA, M. i VALBUENA, J. (2016). “Double toil and trouble: grade retention and academic performance,” Working Papers 2016/7, Insti­tut d’Economia de Barcelona (IEB).

DUNCAN, O. i DUNCAN, B. (1955) A methodological analysis of segregation indexes, American Sociological Review, 20(2): 210-217.

EPRS - European Parliamentary Research Service (2016) Maternity and paternity leave in the EU, Ulla Jur­viste, Martina Prpic, Giulio Sabbati (Authors)

GARCÍA-PEREZ, J. I, HIDALGO-HIGALGO, M., ROBLES-ZURITA, J.A. (2014) Does grade retention affect students’ achievement? Some evidence from Spain, Applied Economics, 46:12, 1373-1392.

GORARD, S. i TAYLOR, C. (2002) What is Segregation? A Comparison of Measures in Terms of ‘Strong’ and ‘Weak’ Compositional Invariance, Sociology, 36(4), 875-895.

GORTÁZAR, L. (2018) Las instituciones educativas ante los nuevos retos, en “La calidad de las instituciones en España”, Círculo de Empresarios.

Ministeri d’Educació i Formació Professional (2018a) Sistema Estatal d’Indicadors de l’Educació. Madrid.

Ministeri d’Educació i Formació Professional (2018b) Panorama de la Educación: Indicadores de la OCDE, Institut Nacional d’Avaluació Educativa.

MOIR, H. i SELBY SMITH, J.  (1979) Industrial segrega­tion in the Australian labour market, Journal of Indus­trial Relations, 21, 281-291.

MURILLO, F.J. i MARTÍNEZ-GARRIDO, C. (2018) Magni­tud de la segregación escolar por nivel socioeconómico en España y sus Comunidades Autónomas y compara­ción con los países de la Unión Europea, Revista de So­ciología de la Educación, Vol. 11, n. 1.

OCDE (2018a) Panorama de la educación (Education at Glance).

OCDE (2018b) A broken social elevator? How to promo­te social mobility. Paris.

SALAZAR, L., CEBOLLA-BOADO, H. i RADL, J. (2019) Educational expectations in the great recession: has the impact of family background become stronger?, Socio-Economic Review, January.

SILBER, J. (1992) Occupational segregation indices in the multidimensional case: a note. The Economic Re­cord, 68, 276-277.

TIANA, A. (2015) Desigualdades en el sistema educativo español. Visión política. En Ayala, L. y Ruiz-Huerta, J. (eds.): 2º Informe sobre la Desigualdad en España 2015. Madrid: Fundación Alternativas.