A tots els països, el principal factor determinant de les condicions econòmiques de les persones grans és la cobertura oferta pel sistema de pensions, tant pel que fa a la població perceptora d’aquestes prestacions com pel que fa al nivell de les quanties respecte a la renda de la resta de la població. Les persones grans també poden percebre altres formes de renda, procedents de rendiments del treball o de l’estalvi. A la pràctica, tanmateix, l’abandonament generalitzat del mercat laboral a l’edat de jubilació, o fins i tot abans, és la realitat majoritària de les persones grans. A tots els països europeus, les pensions són la principal font d’ingressos d’aquest col·lectiu, tot i que amb algunes diferències entre països i en determinats moments del temps. D’altra banda, les rendes del capital, que normalment es recullen de manera limitada a les bases de dades de llars, habitualment suposen un percentatge petit del total de la renda de les persones grans.
Les pensions, per tant, són el principal factor explicatiu del grau de cobertura de les necessitats socials de les persones grans a Espanya. Un primer factor rellevant és la relació entre el nombre de persones de més de 65 anys (edat que fins fa poc era la de jubilació legal) i el nombre de persones d’aquest estrat que reben pensions. A mesura que la població ha anat envellint, el nombre de pensionistes ha anat augmentant. No obstant això, els moments de creixement més accentuat del sistema han coincidit amb canvis institucionals que han fet possible la seva expansió, com ara la inclusió entre els beneficiaris de persones amb períodes mínims de jubilació o les jubilacions anticipades en els processos de reconversió industrial. Durant el període recent també destaca que, a diferència del que va passar durant la dècada de 1990, la bretxa entre el nombre de persones grans i el de perceptors de pensions s’ha anat ampliant progressivament.
Des del punt de vista de la generositat relativa de les prestacions, la qüestió central és fins a quin punt les pensions han pogut seguir el ritme de creixement de la renda mitjana de la societat espanyola. Caldria esperar que en les etapes expansives de l’economia aquesta distància augmentés, ja que el creixement de l’import de les pensions no depèn de factors de caràcter cíclic, i que passés el contrari en les etapes recessives, atesa l’estabilitat de les pensions i la presumible caiguda de les rendes de la resta de la població.
Tal com recull la figura, a Espanya la relació entre totes dues variables no només està determinada per factors de tipus econòmic, malgrat que aquests factors tenen un pes decisiu en la seva evolució. La pensió mínima de jubilació, per exemple, va començar a créixer més ràpid que el PIB per capita mensual quan encara no s’havia acabat l’etapa de bonança anterior a la crisi, a causa de la decisió d’apujar-ne els imports. Amb el deteriorament de l’activitat econòmica i la prolongació de la crisi, les pensions van créixer molt més ràpid que l’economia, però aquest procés es va invertir en l’última etapa de recuperació econòmica.
En el cas de les pensions no contributives, últim recurs de protecció econòmica per a les persones grans que no han pogut accedir al sistema contributiu de pensions, aquest últim procés ha estat molt més marcat, amb un valor respecte al PIB per capita en l’actualitat que ja és inferior al de quan va començar la crisi. Si s’estén en el temps l’àmbit de l’anàlisi, destaca que actualment aquesta relació és inferior a la que hi havia quan es va posar en funcionament el sistema, al començament de la dècada de 1990. És a dir, les pensions no contributives han perdut poder adquisitiu des que es van crear.
Un últim indicador per veure la capacitat de les prestacions monetàries per cobrir les necessitats socials és l’efecte que tenen aquestes prestacions sobre la incidència de la pobresa en les persones grans. A tots els països, sense excepció, a causa del mètode que s’utilitza per mesurar aquest efecte –comparant la pobresa que hi hauria si no existissin aquestes prestacions amb la que hi ha en la realitat–, l’impacte del conjunt de prestacions monetàries és superior en el cas de les persones grans. Cal destacar especialment el cas d’Espanya, ja que és el país de la Unió Europea on la diferència entre l’efecte d’aquesta xarxa de prestacions en tota la població i l’efecte en les persones grans és més accentuada, amb un avantatge clar favorable a aquestes últimes. Aquest efecte descansa, gairebé de manera exclusiva, en les pensions.
