Dels aproximadament 500 milions de persones que viuen actualment als països de la Unió Europea, uns 55 milions pertanyen a famílies encapçalades per una persona que ha nascut en un país diferent del de residència. El 94% d’aquesta població d’origen estranger resideix en algun dels països de l’Europa dels quinze, i el 74% s’ubica en els cinc països amb una taxa d’acollida més elevada: el Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia i Espanya. La majoria d’aquestes persones han nascut en països que no formen part de la Unió Europea, tot i que també existeixen fluxos migratoris consolidats dins el territori comunitari. D’altra banda, Àustria, Bèlgica, Irlanda i Suècia són països amb percentatges elevats de població d’origen estranger: al voltant del 20%.

La taxa de risc de pobresa dels immigrants que resideixen a Espanya és d’un 46%, clarament superior a la del mateix grup en el conjunt de la UE-28. De fet, només a Espanya i Grècia els valors són superiors al 40%. En comparació amb la població autòctona, tanmateix, Espanya no és pas el país amb les diferències més acusades: el contrast entre immigrants i autòctons encara és més gran en països com Suècia, Àustria o Bèlgica, on el risc de ser pobre es triplica en el cas de les famílies d’origen estranger. Pel que fa als grans països d’immigració, la bretxa de nivell de vida entre immigrants i població autòctona és molt més accentuada a França, Itàlia o Espanya que a Alemanya i el Regne Unit, països, aquests últims, amb un pes més elevat d’immigració altament qualificada procedent de països desenvolupats.

L’ocupació és una necessitat bàsica per a totes les famílies, i particularment per als immigrants, la mobilitat dels quals moltes vegades està relacionada amb la recerca d’oportunitats laborals. Tot i que al conjunt de la UE-28 menys del 5% de la població immigrant viu en llars on tots els membres actius es troben a l’atur, aquest percentatge s’acosta al 10% en alguns països, entre els quals hi ha Grècia, Suècia, Espanya i Finlàndia. D’altra banda, Suècia i els Països Baixos són els països amb una bretxa més acusada entre immigrants i autòctons en aquest indicador. A Espanya, en canvi, la diferència segons el lloc de naixement no és tan marcada: també per a les persones nascudes a Espanya, la probabilitat de viure en una llar sense cap membre amb feina és superior a la mitjana europea.

​​​

Passa una cosa semblant amb l’abandonament escolar primerenc, un indicador comparativament molt elevat a Espanya, tant entre els autòctons com, especialment, entre els joves immigrants (tot i que en aquest últim cas no es pot determinar la posició d’Espanya en el rànquing europeu a causa de la manca de dades fiables per a 10 dels 28 països). Dels països amb dades, la bretxa màxima s’observa a Àustria, Grècia i Xipre: en aquests tres països, els joves d’origen estranger que han abandonat els estudis són el triple, o més, que els d’origen autòcton en la mateixa situació.

La pobresa laboral és, de nou, un àmbit en el qual Espanya ocupa una posició desfavorable en el context europeu. La situació dels immigrants és comparativament pitjor que la dels autòctons, i gairebé duplica la mitjana europea. A Espanya, la bretxa relativa entre immigrants i autòctons en aquest aspecte és la quarta més accentuada de tota la Unió Europea, només per darrere de Bèlgica, Suècia i Dinamarca, i al mateix nivell que Itàlia. Aquesta precarietat redueix les oportunitats de progrés econòmic i social dels infants criats en famílies immigrants (actualment, gairebé un de cada cinc).

A més de feina, ingressos dignes i accés als serveis públics bàsics com l’educació i la sanitat, la població immigrant necessita que hi hagi habitatges accessibles on pugui instal·lar-se al país de destinació. Les famílies d’origen estranger que resideixen a Espanya s’enfronten a una situació particularment difícil en aquest àmbit, i només a Grècia s’observen indicadors de sobrecàrrega superiors. Aquest és també l’indicador –dels cinc triats per a l’anàlisi internacional– en què hi ha més distància entre immigrants i població autòctona a Espanya: de fet, el valor obtingut per a les famílies autòctones és millor que la mitjana europea.

UN PAÍS NO TAN DISCONFORME AMB LA IMMIGRACIÓ

Malgrat la dura crisi econòmica que ha patit, Espanya continua sent un país amb una actitud més aviat oberta cap a la immigració. L’últim eurobaròmetre especial sobre la qüestió migratòria, que es va dur a terme el 2017, posa de manifest que les actituds negatives cap als immigrants tenen menys pes a Espanya que en altres països de l’entorn, amb l’excepció de la idea que els estrangers prenen la feina als espanyols. Cal destacar que només un de cada quatre espanyols pensa que la immigració és més aviat un problema, mentre que en el cas d’Europa la proporció és de quatre de cada deu persones. D’altra banda, set de cada deu espanyols consideren que generalment la integració dels immigrants és satisfactòria, proporció que només se supera a Irlanda i Portugal. L’eurobaròmetre també mostra que Espanya és un dels països on més persones indiquen que tenen amics o coneguts d’origen estranger, cosa que revela fins a quin punt la immigració com a fenomen ha arribat a normalitzar-se en un període de temps relativament breu. ​