Espanya és una part del territori europeu amb nivells de salut comparativament bons. Això es reflecteix en indicadors objectius, com ara l’esperança de vida, la mortalitat o la morbiditat, però també en la mateixa percepció dels ciutadans. Ajustant per edats per evitar la interferència de les diverses piràmides demogràfiques, el percentatge de població adulta amb una autovaloració negativa del seu estat de salut a Espanya és inferior a la mitjana europea, i l’avantatge s’amplia el 2017, l’any en què obté la sisena millor posició. Encara que les pautes de morbiditat no difereixen gaire de les del conjunt de la Unió Europea, Espanya ha reduït més de pressa i amb més intensitat que altres països la mortalitat associada a les principals malalties des dels anys noranta. En mortalitat per malaltia isquèmica del cor, malaltia cerebrovascular o càncer de mama, Espanya se situa actualment entre els cinc països amb taxes de mortalitat més baixes dins la Unió Europea, i en alguns casos encapçala la classificació. Entre les tendències negatives, la mortalitat femenina per càncer de pulmó, tot i que és inferior a la mitjana europea, ha continuat una tendència creixent. Augmenta igualment des del començament del segle la incidència de la sífilis i altres malalties de transmissió sexual (Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, 2017), tant a Espanya com als altres països de la Unió. Només entre el 2012 i el 2016, els casos de gonorrea, una de les malalties que més s’ha expandit, van passar de 7 a 15 per cada 100.000 habitants a Espanya, i de 13 a 19 al conjunt de la Unió Europea, segons les dades del Centre Europeu de Prevenció i Control de Malalties.

També ha evolucionat favorablement a Espanya la situació comparativa quant a limitacions en l’activitat quotidiana a causa de problemes de salut. El 2009 Espanya partia d’una posició intermèdia, i el 2017 se situava com el quart país de la Unió Europea amb un percentatge més baix de persones adultes que declaren patir alguna mena de limitació (moderada o greu), i el segon país si la comparació es limita a les de caràcter greu. Si les dades del 2018 confirmen aquesta tendència, es tractaria d’una millora amb implicacions potencialment favorables per a la demanda futura d’atenció de llarga durada. De fet, és precisament la població més gran de 65 anys la que més ha vist com es reduïa la prevalença de les limitacions greus autopercebudes, tant a Espanya com a la mitjana de la Unió Europea. Amb les dades més recents, Espanya ocuparia la cinquena millor posició dins la classificació europea.

Espanya ocupa una posició intermèdia dins el context europeu en l’adopció d’hàbits de vida saludables, encara que hi ha diferències segons els indicadors: tenim una dieta més sana, però també un consum més elevat de drogues il·legals, com ara la cocaïna o el cànnabis. El 23% dels adults fuma diàriament, un percentatge semblant a la mitjana europea que representa, de fet, una millora respecte a situacions passades. Les pautes de consum d’alcohol no són fàcilment comparables a causa dels diferents costums nacionals: Espanya té comparativament molts bevedors diaris, però també un percentatge més alt d’abstemis, segons la informació d’Eurostat.

Sovint es considera l’adherència a la dieta mediterrània com un dels factors que podrien explicar l’elevada esperança de vida de països com Espanya, que encapçala, juntament amb França, la classificació europea d’aquest indicador. Aquesta dieta, rica en fruita, verdura, cereals, llegums, peix i oli d’oliva, ha estat considerada per l’Organització Mundial de la Salut com una manera d’alimentar-se que té efectes positius contrastats per a la salut. Amb dades del 2014, Espanya és efectivament un país que destaca dins la Unió Europea pel baix percentatge de població que fa un consum insuficient de fruita i verdura (gràfic 20).

Juntament amb la dieta, els hàbits d’activitat física dels ciutadans són un altre factor que pot tenir conseqüències en relació amb la salut. Espanya no destaca positivament en aquest àmbit: una mica més de la meitat (53,1%) dels adults no dediquen gens de temps a fer activitats físiques considerades com beneficioses per a la salut. La mitjana europea se situa en el 50,7%, i els països amb nivells més baixos de sedentarisme (Àustria, Suècia, Finlàndia i Dinamarca) presenten taxes entorn del 20%. Les diferències més grans per edat respecte a la mitjana europea es donen entre els majors de 65 anys. Davant la importància que l’exercici té per a millorar la qualitat de vida i prevenir malalties (a qualsevol edat), seria important promoure l’activitat física, especialment entre les persones grans.

L’obesitat és un problema de salut que augmenta a tot Europa a causa de la combinació de dietes incorrectes i activitat física insuficient. El 2014, Espanya era un país amb una prevalença de l’obesitat per damunt de la mitjana europea. El problema tendeix a augmentar amb l’edat a tots els països, i ho fa amb una intensitat especial a Espanya, on les persones més grans de 65 anys són comparativament més obeses (23,8%) que no la mitjana de la UE-28 (19,9%). No obstant això, potser la tendència més preocupant a Europa, a més de la dels majors de 65 anys, és l’augment de l’obesitat entre els joves. La taxa d’obesitat juvenil (25-34  anys) el 2014 era del 10% al conjunt de la UE i de l’11,2% a Espanya.

Pel que fa a l’ús de drogues, el 2015 Espanya es trobava entre els cinc països de la Unió Europea amb una prevalença més alta en el consum de drogues il·legals entre els joves de 15 a 34 anys. El cànnabis és la droga il·legal més estesa en la població europea. A la majoria de països el percentatge de joves entre 15 i 34 anys que han consumit cànnabis els últims 12 mesos va augmentar entre el 2008 i el 2016. Espanya, però, és un dels set països de la UE en què el consum de cànnabis va minvar en aquest mateix període.

La majoria de països europeus tenen sistemes de salut universals orientats a garantir l’atenció a tots els ciutadans. Això fa que els indicadors d’inaccessibilitat al sistema sanitari siguin molt baixos: els adults que declaren haver hagut de renunciar a anar al metge o al dentista durant l’any anterior per motius econòmics, llistes d’espera o distància excessiva no arriben al 5%. En el cas de l’atenció sanitària general, Espanya obté valors pràcticament nuls per a aquest indicador, i el 2017 encapçalava una classificació europea en què els pitjors llocs corresponen a Grècia i Estònia (amb valors que superen el 10%). En el cas de l’atenció dental, només a Portugal, Grècia i Estònia la inaccessibilitat supera el 10%. Aquest indicador va augmentar a Espanya durant la crisi fins a superar la mitjana europea, i el 2017 continua estant per damunt d’aquesta mitjana (4% enfront del 2,9% a la UE).

L’Enquesta europea de salut feta a la UE entorn del 2014 va incloure preguntes més detallades per comparar l’accés a la salut. Els resultats amplien –i al mateix temps confirmen– el panorama anterior: el sistema sanitari espanyol és un dels més accessibles als ciutadans en l’atenció mèdica general, com també en medicaments i salut mental, però en l’atenció dental es queda enrere respecte a la mitjana. D’altra banda, Espanya perd posicions, fins a situar-se en onzè lloc, quan es demana als enquestats sobre esperes excessives en l’atenció sanitària a causa de les llistes d’espera.

L’envelliment demogràfic implica, a tots els països, una demanda creixent d’atenció de llarga durada, encara que l’estat de salut de les persones grans influeix en aquesta evolució. La necessitat social d’aquesta mena d’atenció entre la població més gran es pot estimar analitzant amb quina freqüència les persones d’aquest grup diuen que es veuen greument limitades per desenvolupar activitats de la vida diària a causa de problemes de salut. Les dades disponibles indiquen que Espanya registra millors valors que la mitjana europea en aquest indicador, tant el 2009 com el 2017, després d’una reducció superior a l’observada en l’àmbit europeu. Cal recordar, però, que la dada es basa en una sola pregunta que té un cert component subjectiu, per la qual cosa aquesta millora ha de ser valorada amb prudència.

No hi ha una estadística europea que permeti d’analitzar com evoluciona als diversos països la cobertura d’aquesta necessitat social, però l’OCDE ofereix dades comparables per a una vintena de països occidentals (OCDE, 2017). Segons aquestes dades, el percentatge de persones grans que reben atenció de llarga durada a Espanya, tot i que ha augmentat entre el 2005 i el 2015 (el 8,5% en aquesta segona data), continua sent inferior a la mitjana de l’OCDE (13%). A més a més, una proporció superior de persones grans són ateses a casa seva. Aquesta dada reflecteix en part les preferències, però també les restriccions associades a la insuficiència de l’oferta de places en atenció residencial i centres de dia.