Les dades estadístiques de la Unió Europea sobre ingressos i condicions de vida (EU-SILC) mostren que, en dos contextos econòmics ben diferents (el 2012, en plena crisi, i el 2016, en la fase de recuperació), si concentrem les transferències socials en la infància tindrem més èxit a l’hora de combatre la pobresa infantil que no pas si les canalitzem de manera genèrica cap al conjunt de la població segons la seva renda.

La reducció de la pobresa infantil és un dels grans reptes que han d’afrontar les societats per assolir nivells més alts d’integració, cohesió i eficiència econòmica, tant actualment com en el futur. Les mancances que es pateixen durant la infància tenen conseqüències que van més en­llà d’aquesta etapa de la vida: els nens que creixen en llars pobres tenen pitjors resultats acadèmics i, posteriorment, nivells de renda més baixos i pitjor salut que no pas els nens que creixen en llars sense privacions econòmiques. En última instància, la pobresa infantil implica que la desigualtat es manté, a banda de resultar ineficient econòmicament per al conjunt de la societat.

Considerem que un nen es troba en risc de pobresa quan viu en una llar que, un cop s’han tingut en compte les transferències socials, té una renda que se situa per sota del 60% de la renda mediana del país. Segons aquest criteri, l’any 2017 el 28,3% dels menors espanyols i el 20,7% dels portuguesos estaven en risc de pobresa (Eurostat, 2017). Per a Espanya aquesta xifra representa un increment d’un punt percentual respecte al 2008, just abans de la crisi econòmica. A Portugal, en canvi, el risc de pobresa infantil ha baixat una mica més de dos punts respecte al registrat el 2008 (gràfic 1).

Encara que l’evolució del risc de pobresa des del 2008 ha estat sem­blant a tots dos països, amb un màxim el 2014 seguit d’una reducció progressiva fins al 2017, en el cas d’Espanya el creixement de la pobresa infantil durant la crisi ha estat més pronunciat i la reducció posterior, més limitada.

El risc de pobresa infantil s’ha vinculat al nivell de desocupació, ja que els menors viuen predominantment en llars en què els ingressos s’obte­nen del treball. No obstant això, cal destacar que, malgrat la millora en l’ocupació a causa de la recuperació econòmica, el risc de pobresa infan­til continua per damunt dels nivells previs a la crisi. Aquest fet suggereix que, per entendre el fenomen de la pobresa infantil, més que no la taxa de desocupació en si mateixa, hem de tenir en compte altres aspectes del mercat laboral, com ara el nombre d’hores treballades o el salari mitjà.

En tot cas, una de les vies principals que tenen els estats per alleujar les situacions de pobresa en general i la infantil en particular són les trans­ferències socials. 

Per entendre l’impacte de les transferències socials en la pobresa infan­til és important tenir en compte tant el total de la despesa feta com la distribució d’aquesta despesa (que pot ser destinada a diverses àrees: la infància, la jubilació, l’atur, la supervivència, l’exclusió social, etc.) i el seu caràcter més o menys condicionat al nivell de renda dels receptors.

A Espanya, la despesa total en transferències en metàl·lic (atur, jubilació, supervivència, malaltia, invalidesa, ajudes a l’estudi, ajudes per família i fills, exclusió social, ajuda per a l’habitatge) es va situar el 2016 per sota de la mitjana europea: 1,3 punts percentuals menys (gràfic 2); així i tot, la fractura respecte a la UE ha minvat des del 2008, sobretot gràcies a l’increment en la despesa en prestacions i subsidis per desocupació.

Espanya i Portugal, tots dos amb una despesa en matèria de família i in­fància molt inferior a la mitjana europea, són dos dels països europeus que menys redueixen la taxa de risc de pobresa infantil mitjançant les transferències (gràfic 3). Aquestes reduccions van ser més grans el 2012 que no pas el 2016, la qual cosa reflecteix l’especial importància de l’efecte esmorteïdor de les transferències durant la greu recessió experimentada per tots dos països.

Els països europeus que més redueixen el risc de pobresa infantil gràcies a les transferències socials són Àustria, Dinamarca, Suècia i Alemanya. A diferència d’Espanya i Portugal, es tracta de països amb nivells elevats de despesa social i amb sistemes de protecció a la infància basats en transferències universals. Aquesta mena de transferències, com la prestació per fill de Suècia, són un dret subjectiu de tota la població pel fet de tenir un fill o menor a càrrec i se n’és beneficiari independentment de la renda individual o familiar. En general, les quantitats d’aquests sistemes universals solen ser més generoses que les dels condicionats a la renda i, com que se’n beneficia una població més àmplia, atreuen un suport social considerable i, per tant, presenten menys risc de patir retallades en èpoques d’austeritat.

En tot cas, la despesa d’Espanya i Portugal en matèria de família i infància és molt inferior a la mitjana europea. Malgrat un lleuger repunt després dels pitjors anys de la crisi, a Portugal la inversió en aquest capítol repre­senta el 0,8% del PIB, amb prou feines la meitat de la inversió mitjana europea. Pel que fa a Espanya, la inversió en aquest capítol és encara més baixa: entorn del 0,5% del PIB, el percentatge més baix de la Unió Europea.

En termes relatius quant al total de transferències, Espanya se situa entre els cinc països europeus en què les transferències destinades a la infància representen un percentatge més baix (gràfic 4): amb prou feines el 3,3% del total l’any 2016, mentre que la mitjana europea era del 9%. Portugal i Espanya mostren un comportament semblant: a conseqüència de la crisi, el percentatge de transferències dedicades a les famílies i a la infància respecte al total es va reduir el 2012, tot i que posteriorment, cap al 2016, va repuntar. Això posa de manifest dos elements: d’una banda, el fet de no apostar per una política de transferències familiars i d’infància robusta, ni en bonança ni en temps de crisi. De l’altra, que aquestes transferències responen pitjor que altres a les fluctuacions cícliques de l’activitat econòmica, en particular les transferències per desocupació. És a dir, mentre que les transferències per desocupació s’incrementen enormement i de manera automàtica en moments de crisi, no passa el mateix amb les transferències familiars i a la infància, la resposta de les quals a la conjuntura econòmica és molt menor i tardana, ja que són concedides sobre la base dels ingressos de l’any anterior.

En aquest context de limitació de recursos, és molt important saber a qui destinar-los i quina és la manera més eficaç d’invertir-los. En aquest sentit, Bárcena-Martín et al. (2018) han avaluat l’impacte de les trans­ferències familiars de manera més detallada a partir de les dades sobre ingressos i condicions de vida de la Unió Europea (EU-SILC). L’anàlisi no admet cap dubte: concentrar les transferències socials en la infància és més eficaç per combatre la pobresa infantil que no pas canalitzar-les d’una manera genèrica cap a tota la població en funció de la seva renda.

Totes dues orientacions redueixen la taxa de risc de pobresa infantil, però les transferències condicionades a la renda ho fan en una mesura més reduïda. Concretament, si redistribuïm les transferències socials incrementant un punt percentual la despesa en transferències exclusivament condicionades a la renda, la probabilitat que un menor estigui en risc de pobresa cau entre un 2% i un 2,3%. En canvi, si incrementem aquest mateix punt percentual en la despesa destinada a la infància, aquesta mateixa probabilitat baixa entre un 5,7% i un 6,5%, és a dir, aproximadament tres vegades més. Aquestes diferències es mantenen tant el 2012 com el 2016.

Les variacions temporals, però, sí que són importants quan tenim en compte l’ocupació. Així, observem que el 2012 el nivell d’ocupació d’un país estava en gran manera relacionat amb el risc de pobresa infantil. En canvi, el 2016 la situació de l’ocupació per si mateixa deixa de ser un aspecte explicatiu fonamental de la pobresa infantil. Aquesta diferència indica que, en contextos de precarietat laboral i altes quotes de tempora­litat i treball a temps parcial com els que caracteritzen nombrosos països europeus actualment, l’ocupació a la llar i la pobresa infantil no sembla que mantinguin una forta correspondència. És a dir, l’important no és tant si hi ha feina o no, sinó quant es treballa i en quines condicions es fa.

En tot cas, cal tenir en compte la limitació d’aquesta anàlisi en no con­siderar altres variables com ara les ajudes fiscals per mitjà d’estalvis im­positius a la infància, que en el cas d’Espanya afavoreixen especialment les classes mitjanes.

La pobresa infantil és un problema que, a països com Espanya i Portu­gal, transcendeix el cicle econòmic. Les taxes de risc de pobresa infantil abans de la crisi econòmica eren altes a tots dos països, es van agreujar arran de la crisi i avui encara no han assolit els nivells que tenien prèvia­ment. L’evidència suggereix que les transferències centrades en la infàn­cia constitueixen una millor opció de política pública per combatre la pobresa infantil que no pas les transferències genèriques condicionades a la renda.

BÁRCENA-MARTÍN, E., M.C. BLANCO-ARANA i S. PÉREZ-MORENO (2018): «Social transfers and child poverty in European countries: propoor targeting or pro-child targeting?», Journal of Social Policy, 47(4).

EUROSTAT, http://ec.europa.eu/eurostat/data/ database.

EU-SILC longitudinal UDB (2012), versió agost 2015, Brussel·les: Eurostat.

EU-SILC longitudinal UDB (2016), versión novembre 2018, Brussel·les: Eurostat