Branko MILANOVIC. Global Inequality: A New Approach for the Age of Globalization, Cambridge: Harvard University Press, 2016.

Sentim sovint que la globalització ha portat uns nivells de desigualtat sense precedents. Què hi ha de cert en aquesta afirmació? La resposta depèn de si pensem en la desigualtat entre països, la desigualtat local (entre persones dins de cada país) o la desigualtat global (entre totes les persones de tots els països). Branko Milanovic integra aquestes tres perspectives en el seu darrer llibre, Global Inequality: A New Approach for the Age of Globalization, en què presenta al gran públic la seva recerca sobre els canvis en la distribució global de la renda en les tres últimes dècades.

El primer punt és el canvi en la distribució de la renda global. Per examinar aquesta evolució, Milanovic divideix la població mundial en grups de renda i relaciona la posició de cadascun en aquesta distribució amb el canvi en la seva renda des de l'any 1988. Això permet de veure quins grups de renda han millorat aquestes darreres dècades i determinar si hi ha més igualtat o n'hi ha menys: si els rics s'haguessin enriquit i els més desfavorits s'haguessin empobrit, el món s'hauria fet menys igualitari.

Milanovic es fixa en tres grups, que són els que es diferencien més pel canvi en la situació econòmica, calculada d'acord amb la renda anual per llar i persona, renda que s'obté dividint la renda de la llar entre el nombre de persones que l'habiten, incloent-hi els fills. Per exemple, una família amb un fill i en la qual els pares guanyen 60.000 dòlars l'any cadascun, tindria una renda per llar i persona de 40.000 dòlars anuals. Aquesta operació permet d'evitar que els fills, com que no tenen rendes, figurin artificialment com a pobres (tot i beneficiar-se de la renda dels pares), i els pares constin artificialment com a rics, malgrat compartir la renda amb el conjunt de la llar.

En primer lloc, els que haurien guanyat menys són les classes mitjanes dels països industrialitzats. La seva renda gairebé no hauria crescut. Són persones, tanmateix, que des d'una òptica mundial són relativament riques: guanyen entre 5.000 i 10.000 dòlars l'any per llar i persona. Aproximadament aquesta és la renda mediana a Espanya (7.500), més del doble que la de Mèxic (2.900) i el triple que la de la Xina (1.800). En segon lloc, allò que podríem anomenar l'elit econòmica mundial hauria millorat la renda en un 60%. Es tracta de l'1% més ric i inclou els oligarques i milionaris, però també qualsevol persona amb una renda superior a 40.000 dòlars anuals. El tercer grup és format per les classes mitjanes emergents, dites així perquè se situen en la part intermèdia de la distribució. Entre aquests, l'individu tipus és una persona de classe mitjana d'un país com la Xina o l'Índia amb una renda entre 1.000 i 2.000 dòlars l'any. Encara que, comparats amb les persones que viuen en països industrialitzats, es tracta d'individus relativament pobres, la renda d'aquesta població ha millorat fins a un 80%, i són, per tant, els principals guanyadors del procés.

Amb aquestes dades és possible matisar la preocupació per l'augment de la desigualtat. Tot i que el grup de les classes mitjanes dels països industrialitzats amb prou feines ha millorat, tampoc no ha empitjorat –ni aquestes ni cap altre grup–. I si ens atenim al nivell mundial, la desigualtat global no ha augmentat perquè la millora de les classes mitjanes emergents ha compensat amb escreix els guanys de l'1% més ric. (Com veurem, es pot arribar a un diagnòstic diferent si ens referim a la desigualtat interior.) Gràcies a aquest canvi impressionant, avui la desigualtat de renda mundial està en uns mínims històrics des de la Revolució industrial.

Segons Milanovic, la desigualtat entre persones es pot descompondre en dues parts: la primera, deguda a la renda del país on es viu, i l'altra, a la posició que s'ocupa dins de cada país. Del total de la desigualtat, aproximadament un terç correspon a la desigualtat interior, i els altres dos terços a la desigualtat entre països.

Del guany derivat de viure en un país ric, Milanovic en diu prima de ciutadania, que explica molts fenòmens internacionals, dels quals potser el més notable són les migracions internacionals. Tot i amb això, què determina l'evolució de la prima de ciutadania? Per què hi ha països rics i altres que no ho són? Això ha estat sempre així? Durant la major part de la història, les diferències entre països eren modestes. El comportament demogràfic de les societats preindustrials era tal que els augments en la producció es traduïen en augments proporcionals en la població. A conseqüència d'això, el nivell de vida gairebé no augmentava en el temps, i la major part de la població vivia en un nivell pròxim al de subsistència i, per tant, la major part de països tenien rendes per càpita similars.

La igualtat internacional es va trencar amb la Revolució industrial, quan el ritme de la innovació en alguns països va passar per davant del del creixement demogràfic i, a conseqüència d'això, aquests es van enriquir i es van distanciar dels altres. Aquesta situació ha caracteritzat el món fins a una època recent. Amb tot, aquestes últimes dècades, diversos països han abandonat el Tercer Món i han esdevingut emergents, entre altres alguns dels més poblats de la terra, com la Xina o l'Índia, i han començat a convergir amb els països industrialitzats.

És freqüent que les discussions sobre el creixement dels països siguin paral·leles a les que tracten sobre la desigualtat. El creixement econòmic, porta a una societat més igualitària? Rics i pobres, es beneficien en els mateixos termes de la prosperitat? Per observar la connexió entre igualtat i creixement, Milanovic organitza la seva discussió de la desigualtat al voltant de la corba de Kuznets.

El nobel d'economia Simon Kuznets suggerí que, encara que en la fase inicial de la industrialització la desigualtat augmentaria, amb el desenvolupament a llarg termini la renda fluiria cap a les classes mitjanes i el creixement comportaria més igualtat. Això semblava una descripció raonable a mitjan segle XX, quan Kuznets la va formular, però avui no ho és pas, almenys amb la perspectiva dels darrers trenta anys. Perquè, si bé les classes altes han millorat notablement de situació de manera global, però no ha estat així entre les classes mitjanes dels països desenvolupats, i, per això, la desigualtat local ha augmentat.

Per explicar aquest canvi en la relació entre creixement i desigualtat, els estudis econòmics s'han fixat, sobretot, en dues evolucions: el canvi tecnològic i l'obertura de l'economia (la globalització). La tecnologia genera desigualtat perquè ha fet desaparèixer les feines automatizables, és a dir, les que poden ser substituïdes per màquines o ordinadors. Són feines automatitzables les de secretaria i moltes d'industrials. En canvi, no ho són les que impliquen resoldre problemes que no es poden anticipar concretament i exigeixen una certa creativitat. Creativitat no vol dir pas que aquests treballs siguin necessàriament de tipus intel·lectual. La comptabilitat, atendre malalts, passejar animals o servir a taula, són activitats creatives.

Al mateix temps, a mesura que l'economia s'ha globalitzat, per a les empreses és més fàcil d'importar béns que no pas fabricar-ne localment. Les ocupacions més protegides de la competència exterior són les del sector dels serveis o aquelles per a les quals en altres països no hi ha mà d'obra qualificada, no hi ha un entorn de negoci propici o no hi ha infraestructura.

En perspectiva, tant la globalització com la tecnologia empenyen en la mateixa direcció: cap a un reemplaçament de les ocupacions de remuneració intermèdia, especialment del sector industrial, per màquines o treballadors estrangers. Històricament, la indústria havia representat una carta d'entrada en la classe mitjana per als treballadors poc qualificats i, per això, la desaparició d'aquesta mena de llocs de treball s'ha traduït en una polarització de les ocupacions i un augment de la desigualtat.

Aquest diagnòstic és preocupant perquè, suggerint com suggereix que l'augment de la desigualtat és un efecte directe de forces –les millores tecnològiques i la divisió internacional del treball– associades al creixement econòmic, apunta al fet que som en un nou tram de la corba de Kuznets, en el qual el creixement no seria paral·lel a una igualtat més gran, la qual cosa fa que Milanovic parli d'onades de Kuznets: un retorn al tram en què la relació entre creixement i igualtat és negativa.

No tots els països han sofert la mateixa evolució. Les explicacions anteriors s'han desenvolupat amb la lupa posada en els països anglosaxons. A més a més, no tots els països estan exposats a les mateixes forces i, en el cas d'estar-hi, de vegades tenen mecanismes per contrarestar-les. És possible que el lector s'interrogui pel cas d'Espanya. En aquest sentit, Julio Carabaña ha publicat no fa gaire el que segurament n'és la síntesi més completa disponible (Carabaña 2016, Ricos y pobres, Ed. Catarata). Aquest autor arriba a la conclusió que la desigualtat del 2013 és probablement molt semblant a la de començament dels anys noranta.

La lectura del llibre deixa el regust d'un cert pessimisme. Milanovic veu probable que, en la mesura que les forces de la tecnologia i la globalització continuïn presents, als països desenvolupats la desigualtat anirà augmentant, la qual cosa implicarà inestabilitat política. Això és un risc per a la continuïtat del procés de convergència global i fins per al mateix model de vida de les classes mitjanes d'Occident.

Tot amb tot, aquest pessimisme ha de ser matisat. Com assenyala el mateix autor, allò que ens oferirà el futur dependrà en bona mesura de la reacció de les polítiques públiques. Des d'aquest prisma, podem veure l'augment de les desigualtats no tan sols com el resultat de les forces impersonals de la tecnologia i la globalització, sinó com el reflex de la manca d'adaptació de les polítiques públiques al nou escenari.

Si l'efecte d'aquestes forces ha estat que han polaritzat les ocupacions en funció de la qualificació, una estratègia prometedora consistiria a centrar-se en la inversió en capital humà. Si el nombre de treballadors qualificats era prou alt, els salaris no creixerien en excés i les desigualtats es contindrien. Entre les polítiques de capital humà, la investigació ha mostrat que la inversió més efectiva és la que es fa en l'etapa que va de zero a tres anys. (Trobareu un resum curt i accessible d'aquesta investigació, i del debat que ha generat, en l'obra del premi nobel James Heckman (2013) Giving kids a fair chance, MIT Press).

Com a exemple d'aplicació, els estats de benestar nòrdics són coneguts per la generositat de les seves polítiques familiars –transferències directes per fill, educació de zero a tres anys i polítiques de conciliació–. Aquestes polítiques han permès de mantenir baixes les taxes de pobresa infantil i uns nivells de creixement i ocupació femenina que asseguren la sostenibilitat del sistema. Per això els escandinaus solen ser citats com a exemple d'èxit, perquè han sabut conjugar la globalització amb la cohesió social. Encara que sempre s'ha de ser prudent a l'hora d'aprendre de les experiències d'altres països, aquestes indiquen que, al capdavall, hi ha un cert marge per a l'optimisme.