La fractura entre el món rural i el món urbà

Informe

Setembre 2021

Descarrega

Jordi Sevilla, Economista;

Punts clau

1
A Espanya, l’especialització geogràfica de l’economia concentra, cada vegada més, la creació de riquesa i d’ocupació en determinades zones (ciutats i àrees costaneres), amb el risc creixent de despoblació d’àmplies regions rurals i de l’interior del país.
2
Com assenyala l’Estratègia nacional enfront del repte demogràfic del 2019, la despoblació és un fenomen generalitzat que afecta el 50% dels municipis espanyols en risc de despoblació (per sota de 12,5 habitants/km²). Aquest fenomen incideix amb més intensitat sobre els municipis més petits i sobre les àrees menys poblades. Segons les dades publicades en aquest document, entre els anys 2001 i 2018 el 63% dels municipis van perdre població, encara que si considerem estrictament el període 2011-2018, es posa de manifest que els municipis que perden població són més del 80%.
3
El 2020 el 90% de la població es concentrava en tan sols el 30% del territori, mentre que el 10% de la població es repartia en el 70% del territori restant. El 61% dels municipis espanyols tenen menys de 1.000 habitants, amb la qual cosa es troben en risc d’extinció a mitjà termini. Segons l’Eurostat, 19 províncies espanyoles es troben entre les menys denses d’Europa. La densitat de població més baixa de tot Espanya la té Castella-la Manxa, amb 25,69 habitants/km², seguida per Castella i Lleó (25,97 habitants/km²), Extremadura (26,13 habitants/km²) i Aragó (27,42 habitants/km²).
4
La fractura entre els àmbits urbà i rural que analitza aquest informe té conseqüències importants i diverses en termes socials, econòmics, mediambientals i, fins i tot, polítics. Els efectes són diversos: a més de les tensions territorials que produeix la bretxa, hi ha també conseqüències demogràfiques, de convivència social, de pressions sobre l’estat del benestar, etc. Entre aquestes conseqüències destaquen l’envelliment de la població, amb més de 1.000 municipis en què no hi ha cap menor de 5 anys, com també la masculinització del territori. En el 75% dels municipis espanyols hi ha més homes que dones, i aquesta tendència és més acusada en els territoris amb menys densitat.

5
Destaquen els efectes de la fractura territorial sobre les situacions econòmiques i de vulnerabilitat de les llars. Com més baixos són els nivells de renda dels territoris més despoblats i rurals, més altes són les taxes de pobresa. L’Alt Comissionat per a la Lluita contra la Pobresa Infantil es va pronunciar sobre aquesta qüestió l’any 2019: «la pobresa infantil presenta trets específics en contextos no urbans i, especialment, a les zones despoblades». Així, el 2019, la taxa de pobresa infantil era del 25,1% a les zones molt poblades, el 28,7% a les zones intermèdies i fins al 34,3% a les zones poc poblades.
6
Aquesta fractura provoca que les zones rurals i de l’interior deixin de ser atractives per a molts ciutadans davant la manca d’oportunitats laborals o de serveis públics de qualitat, especialment per als joves i les dones, dos dels col·lectius que menys oportunitats troben en aquestes àrees.
7
Trobar un equilibri entre les zones urbanes i les rurals, entre l’interior i el litoral, hauria de ser una prioritat política perquè milers de ciutadans no es vegin obligats a abandonar el seu lloc de residència a contracor. Espanya presenta una fractura generacional que no és tan sols un problema del present, sinó també del nostre futur com a societat. D’una banda, hem d’esmentar els joves que van créixer durant la crisi econòmica, que ara han d’afrontar greus dificultats per desenvolupar els seus projectes vitals. Aquest va ser el grup més perjudicat per la recessió i avui són els grans oblidats en el repartiment dels guanys de la recuperació, en un context marcat per la incertesa, la revolució digital i la globalització. Al pol oposat de la bretxa generacional hi ha el grup de majors de 65 anys, un col·lectiu essencial per al manteniment de famílies senceres i que han suportat millor els efectes de la crisi sobre la seva economia i el seu benestar, malgrat la pèrdua de poder adquisitiu davant la revalorització insuficient de les pensions.
8
En el moment actual hem d’afegir que la covid-19 sembla que incideix tímidament en l’equilibri rural-urbà, encara que és molt aviat per avaluar la magnitud d’aquest impacte. El confinament, que fa que una part de la població vulgui viure més a la vora de la naturalesa; el teletreball, imposat a una bona part de la població treballadora; la pèrdua d’ingressos derivats dels ERTO o fins i tot la pèrdua del lloc de treball, tot plegat ha fet que tornem a girar els ulls cap als pobles, amb la idea que hi gaudirem de més llibertat, d’un entorn més saludable i d’un estil de vida més econòmic.
9
No podem saber si aquesta tendència es consolidarà o si, al contrari, un cop desapareguda la pandèmia, es capgirarà i tornarem enrere. El desafiament d’atreure població a les zones rurals està sobre la taula. El repte següent serà fer-hi arrelar aquesta població i, per a això, no hi ha cap altre camí que superar la fractura en els serveis bàsics i en les oportunitats laborals que ofereix el món rural.