Jordi Sevilla, economista;
Vivim una era de confrontació. Una època en què s’imposen «els discursos d’odi que miren de suscitar no l’empatia, sinó l’antipatia; no la pertinença, sinó la divisió; no la continuïtat, sinó la ruptura». Una època «de caos i de xocs que deixa ben poc espai per a la deliberació democràtica, els relats col·lectius i, fins i tot, simplement la paraula». Un moment històric que fa «un ús estratègic de la mentida» i que «imposa un combat frontal que esmicola el terreny de la política i la diversitat de la societat» (Christian Salmon).
Punts clau
-
1Una onada de fúria ciutadana recorre el món, amb mobilitzacions socials a França, Hong Kong, Xile, Algèria, l'Índia… una onada impulsada per la pandèmia, si bé canviant el contingut de les pancartes. Després de la derrota occidental a l'Afganistan, queden clares dues coses: no hi ha un ordre internacional i la democràcia socioliberal està en fase de replegament al món. La Primavera Àrab, els moviments en protesta per la crisi mundial de 2008, el Me Too, les mobilitzacions a favor de combatre de manera urgent el canvi climàtic, o els negacionismes davant la ciència o l'assalt al congrés nord-americà radiografien aquestes ruptures de vells consensos socials i polítics.
-
2Travessem una època d'identitats ofeses que esquarteren la fraternitat democràtica. A falta d'un objectiu compartit, mobilitzador i engrescador, el clima d'ofenses encreuades fa inviable de construir alguna cosa comuna, perquè aquesta pretensió ha sortit de l'equació quan se sacralitza allò banal i allò efímer, replicats per les xarxes socials fins a l'infinit.
-
3Després d'un primer moment en què la pandèmia ens va unir en la incredulitat i la por davant d'allò desconegut, de seguida van sorgir les divisions entre els que aplaudien els sanitaris i els que picaven cassoles per protestar contra el govern per la gestió de la pandèmia.
-
4Hem viscut més protestes al primer món contra les restriccions impulsades per controlar el virus que no pas protestes al tercer món reclamant vacunes o una atenció sanitària millor. I, a tot arreu, l'amalgama de negacionistes i contraris a les vacunes que han pres, enfurismats, els carrers.
-
5Després de la recessió i les polítiques que es van posar en marxa, molts ciutadans es van veure afectats per la crisi, que va deixar ferides sobtades i fondes. A més a més, quan els ciutadans dels països desenvolupats, sobretot els europeus, es van adreçar als seus governs en cerca de protecció, es van trobar que aquests governs els giraven l’esquena, lligats de mans i peus per uns compromisos internacionals que en limitaven els marges d’actuació i els empenyien a aplicar retallades i austeritat.
-
6Tot plegat va deixar un pòsit de desigualtat i una sensació de descontentament i injustícia social. I d’això en treuen profit les ideologies extremes i el populisme, alimentats per les promeses incomplertes, per una recuperació econòmica que no arriba a tothom de la mateixa manera, per la insatisfacció ciutadana davant la polarització creixent de la renda i la riquesa, per la por creixent d’aquells que senten que els han robat el futur i per la necessitat humana de buscar culpables. La pandèmia ha aguditzat aquest clima de descontentament i malestar.
-
7Ens trobem davant d’un conjunt de revoltes dispars i desarticulades contra «el que no m’agrada», l’origen de les quals està en un col·lectiu que se sent maltractat, agredit, o que troba que no se l’ha tingut en compte (i això ens duu al concepte de fractura) pels poders públics. A més, però, les diverses fractures que existeixen o s’han creat se sostenen sobre allò que ens diferencia; l’adversari esdevé l’enemic; la negociació, claudicació, i l’acord, rendició.
-
8L’objecte del treball que prologuem aquí, «Bretxes socials», és ajudar a entendre les causes de tots aquests preocupants fenòmens socials, i mirar de proposar-hi solucions. Ens referirem, en particular, a les fractures que amenacen la cohesió social i deterioren la convivència democràtica entre ciutadans que comparteixen els mateixos drets formals. Fractures, en definitiva, que impedeixen que les persones desenvolupin plenament els seus projectes de vida en llibertat.
