A Espanya, el canvi climàtic i la despoblació són dos dels principals canvis que condueixen a la vulnerabilitat dels territoris rurals. D’una banda, el canvi climàtic reduirà la disponibilitat d’aigua, la qual cosa es traduirà, indirectament, en pèrdues en la productivitat dels cultius i en l’abandonament de les terres, com també en diferents processos d’intensificació agrícola (González de Molina et al., 2019). De l’altra, la despoblació ha donat lloc a l’envelliment i masculinització de la població, a desigualtats per raó de gènere i a la precarietat laboral, cosa que a la vegada ha exacerbat els processos d’intensificació agrícola i d’abandonament de les terres. Si bé les interaccions entre els canvis mediambientals i els mitjans de subsistència rurals són objecte de recerca, no s’ha aconseguit adquirir una comprensió clara de la situació global.

Per a l’elaboració d’aquest article s’ha dut a terme una revisió sistemàtica de les dades científiques sobre vulnerabilitat rural publicades a Espanya, a fi i efecte d’aconseguir una visió integral del que ja s’ha estudiat i dels aprenentatges principals. En concret, es van formular les preguntes següents: a) quines són les principals amenaces mediambientals i factors socials que augmenten la vulnerabilitat rural a Espanya? (és a dir, en quina mesura les poblacions rurals es veuen afectades per alguna mena de perill), i b) quins factors faciliten o dificulten l’adaptació a aquestes amenaces (és a dir, la seva capacitat de resposta)?

El gràfic 1, que recull la distribució geogràfica d’estudis de cas en les 17 comunitats autònomes d’Espanya, mostra que Andalusia i Catalunya n’acaparen un percentatge significatiu. Pel que fa a l’escala analitzada, el 15% dels estudis se centren en l’àmbit nacional o provincial, i a vegades inclouen una comparativa amb altres països; el 22% en l’àmbit autonòmic; el 12% en el municipal, i el 7% en el comarcal, mentre que el 21% se centren de manera simultània en diversos àmbits (per ex., l’autonòmic i el municipal). 
 

En el 48% dels estudis revisats, el canvi climàtic és l’única amenaça que incideix en les zones rurals, mentre que en el 35% hi consta en combinació amb d’altres (gràfic 2). Els processos de degradació mediambiental (com ara l’erosió del sòl, la contaminació de l’aigua i del sòl, etc.) són el segon tipus d’amenaça més analitzat, seguit de les polítiques públiques i les dinàmiques de mercat, com ara la volatilitat dels preus i la influència dels mercats internacionals. 

En la revisió de la literatura, el 40% dels estudis tenen en compte diverses amenaces a la vegada. El gràfic 3 mostra com es distribueixen i combinen aquestes amenaces. Les agrupacions més freqüents són el canvi climàtic i la degradació mediambiental (25%); el canvi climàtic i les sequeres (15%); el canvi climàtic i les polítiques públiques (13%), i el canvi climàtic i les dinàmiques de mercat (9%). Ara bé, no tots els estudis que informen sobre múltiples amenaces n’estudien també les interaccions: el 65% ho fan, mentre que la resta es limiten a esmentar-ne la coocurrència. 

Tenint en compte l’elevat nombre d’amenaces que actualment incideixen en la vulnerabilitat rural, és important observar la capacitat dels grups socials i dels governs per fer-hi front i minimitzar-ne els efectes negatius, cosa que facilita l’adaptació. Les mesures governamentals i les relacionades amb les polítiques públiques, incloent-hi els subsidis i el suport prestat per aquestes polítiques, sens dubte representen els elements més significatius a l’hora de facilitar l’adaptació que s’han identificat en els estudis (el 51% s’hi refereixen). No obstant això, una categoria de facilitadors clau –els econòmics– només s’aborda en el 14% dels estudis. Pel que fa als factors obstaculitzadors, el 29% dels estudis assenyalen que les mesures governamentals i les relacionades amb les polítiques públiques dificulten l’adaptació. 

Un examen detallat dels factors que faciliten l’adaptació en el marc de les polítiques públiques i la governança, com també dels que la dificulten, posa de manifest una distribució relativament asimètrica entre aquestes dues categories. Els problemes de planificació (per ex., plans / polítiques públiques que no estan prou adaptats al canvi climàtic) i els dèficits en matèria de coordinació (per ex., entre les autoritats públiques i entre aquestes i els actors privats) destaquen com a obstacles, mentre que la disponibilitat de recursos (essencialment econòmics, en la forma de subsidis), uns marcs normatius adequats (principalment relacionats amb les accions de la UE) i una participació suficient per part de les autoritats locals / organitzacions no governamentals (per ex., mitjançant la descentralització i una presa de decisions participativa) són els facilitadors més destacats.

Hi ha un ampli grup d’estudis que fan servir un enfocament quantitatiu (modelització) i estan interessats en les dinàmiques mediambientals i socials. Tanmateix, no presten prou atenció a les múltiples amenaces i factors. Nombrosos estudis que pertanyen a aquest grup se centren en el sector agrícola; és a dir, en els resultats econòmics de diverses pràctiques de gestió agrícola. D’altra banda, els estudis socioecològics solen girar al voltant del canvi climàtic, la degradació mediambiental i els factors relacionats amb el mercat, i n’investiguen les interaccions. 

Els estudis de no modelització inclouen estudis summament interdisciplinaris que subratllen múltiples amenaces i les seves interaccions; en especial, les amenaces relacionades amb les polítiques públiques, la població i el mercat, com també estudis molt més restringits que se centren en els impactes socials de les adaptacions. 

En termes generals, aquesta revisió ens ha permès identificar les diferents llacunes –tant en la recerca com en les polítiques públiques– que caldrà abordar en els pròxims anys per tal de generar una comprensió més matisada de la manera com els mitjans de subsistència rurals experimenten els canvis i del suport que les polítiques públiques i les inversions poden oferir a les accions d’adaptació i al benestar rural. La literatura relativa a la vulnerabilitat rural a Espanya s’ha interessat per múltiples factors i les seves interaccions, i sovint ha prestat més atenció a les amenaces mediambientals –com ara el canvi climàtic i la degradació mediambiental– que a les polítiques públiques, les dinàmiques de mercat i la despoblació. Així mateix, una deficiència important en la recerca actual és la manca de marcs i de definicions clares a l’hora de tenir en compte la vulnerabilitat, fet que en limita la comparabilitat i en difumina la contribució a l’avenç de les teories i mètodes per combatre la vulnerabilitat. 

Aquesta anàlisi sistemàtica de la literatura també ha posat de manifest l’existència de dues tipologies d’estudis principals que difereixen en l’enfocament metodològic (quantitatiu vs. qualitatiu) i que reflecteixen una marcada divergència disciplinària: d’una banda, les ciències mediambientals i d’enginyeria; de l’altra, les ciències socials. 

Finalment, aquest exercici apunta a la necessitat d’una millor coordinació i integració de les inversions rurals i les polítiques públiques. El paper d’aquestes polítiques continua sent ambivalent pel que fa a les adaptacions: es considera que faciliten l’adaptació (en proporcionar recursos i garantir la participació de les parts interessades), però, també, que la dificulten (a causa dels dèficits en matèria de coordinació i de planificació). 

ADGER, N. (2006): «Vulnerability», Global Environmental Change, 16(3), 268-281.

DE LEIJSTER, V., et al. (2020): «Almond farm profitability under agroecological management in south-eastern Spain: Accounting for externalities and opportunity costs», Agricultural Systems, 183:102878. 

GONZÁLEZ DE MOLINA, M., et al. (2019): Historia de la agricultura española desde una perspectiva biofísica, 1900-2010, Gobierno de España, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación.

FACCHINI, F., et al. (pendiente de publicación): «Socio-ecological vulnerability in rural Spain: Literature gaps and policy implications», Regional Environmental Change.

CRUZ SOUZA, F., et al. (2009): La población rural de España. De los desequilibrios a la sostenibilidad social, Fundación ”la Caixa”.

SCHMITZ, M. F., et al. (2018): «People and nature in the Fuerteventura Biosphere Reserve (Canary Islands). Socio-ecological relationships under climate change», Environmental Conservation, 45(1), 20-29.

ZOGRAFOS, C. (2017): «Flows of sediment, flows of insecurity: Climate change adaptation and the social contract in the Ebro Delta, Catalonia», Geoforum, 80, 49-60.