Té bases econòmiques objectives, el rebuig a la immigració? És a dir, el canvi en les condicions econòmiques del país pot afectar les actituds envers els immigrants? I les condicions del lloc de treball a escala individual, afecten també aquestes actituds? Per a respondre aquestes preguntes presentem dos tipus d’anàlisi. En primer lloc, l’impacte de la crisi econòmica del 2008-2012 en les actituds dels treballadors autòctons en una vintena de països europeus. Hi comprovem que el rebuig a la immigració va augmentar més als països que van patir caigudes més grans del PIB durant la primera fase de la recessió (2008-2010), sobretot si aquests països havien experimentat, a més a més, un creixement elevat de la taxa d’immigració durant els anys anteriors a la crisi. En segon lloc, hi analitzem els condicionants individuals de les actituds davant la immigració i comprovem que tant la vulnerabilitat econòmica de les llars com l’exposició a la competència laboral dels treballadors van augmentar significativament el rebuig a la immigració a Europa.

L’estudi dels efectes de la crisi econòmica del 2008-2012 en les actituds davant la immigració té un interès enorme, perquè el rebuig a l’immigrant és al bell mig de molts dels discursos populistes actualment en auge a Europa. Per als investigadors socials, a més a més, l’estudi d’aquesta crisi resulta molt interessant des d’un punt de vista metodològic, ja que ens ofereix una mena d’experiment natural: un fort xoc extern que afecta alhora tots els països d’Europa, tot i que amb intensitats diferents. Aquesta variació en l’impacte de la recessió facilita molt la identificació causal de la relació entre conjuntura econòmica i actituds.

En una recerca publicada a la Socio-Economic Review (Polavieja, 2016) analitzàvem l’impacte de la primera fase de la crisi en el canvi d’actituds davant la immigració dels treballadors europeus, utilitzant dades de la segona i la cinquena onades de l’Enquesta social europea, corresponents al 2004-2005 i el 2010-2011, és a dir, abans i després de la primera fase de la recessió, que va del 2008 al 2010 i n’és la fase més intensa. Aquest estudi fa servir una mostra representativa d’uns 35.000 treballadors autòctons de vint països europeus. 

Tots els treballadors estaven ocupats i tenien entre 20 i 64 anys. Aquestes dades van permetre estimar quin havia estat el canvi mitjà en les actituds davant els immigrants a cada país entre les dues onades estudiades, un cop descomptades les diferències en educació i estructura d’edat i sexe de la població treballadora. Les estimacions tenien en compte, d’altra banda, una llarga sèrie d’indicadors subjectius relacionats amb les actituds davant la immigració (ideologia política, confiança social, religiositat, valors igualitaristes i propensió a ser feliç), per la qual cosa podem considerar el canvi estimat entre les dues onades com un canvi net.

El gràfic 1 mostra les puntuacions mitjanes en una escala de rebuig a la immigració que va del valor -10 (sentiment antiimmigració mínim) a +10 (rebuig màxim a la immigració internacional) per al treballador típic en cadascun dels vint països de l’estudi l’any 2004, com també el canvi net en les actituds davant la immigració esdevingut entre el 2004 i el 2010. Anomenem treballador típic aquell que té puntuacions mitjanes en totes les variables explicatives del model (educació, edat, sexe i indicadors subjectius de control), és a dir, el treballador més representatiu de cada país. Què hi trobem?

En primer lloc, descobrim que hi ha una gran variació tant en les actituds mitjanes de partida (2004) com en la intensitat i la direcció del canvi. Hi observem també que tots dos paràmetres no estan relacionats entre ells, és a dir, que la intensitat del canvi durant la crisi no depèn dels valors de partida. Si ens fixem específicament en la magnitud del canvi en les actituds que es produeix entre el 2004 i el 2010, hem de destacar l’alt grau de variació que observem entre els vint països analitzats. De fet, el rebuig a la immigració entre els treballadors autòctons va augmentar significativament a set països (Irlanda, Grècia, Espanya, República Txeca, Hongria, Eslovàquia i el Regne Unit), va minvar significativament a set països més (Països Baixos, Polònia, Dinamarca, Alemanya, Suècia, Portugal i Estònia) i no va mostrar cap variació significativa en els altres sis. Poden respondre aquestes diferències observades en el canvi d’actitud a la diferent intensitat que va tenir la recessió en els diversos països analitzats?

Una simple anàlisi que relacioni les actituds davant la immigració i la situació econòmica ens permet respondre aquesta pregunta sobre els determinants macroeconòmics de manera afirmativa. Efectivament, trobem una correlació estadísticament significativa entre la intensitat de la recessió (mesurada com la diferència en la taxa de creixement del producte interior brut entre el 2004 i el 2010) i el canvi en les actituds. En general, com més va empitjorar la situació econòmica (és a dir, més acusada va ser la caiguda del PIB), més va augmentar el rebuig a la immigració entre els treballadors autòctons (gràfic 2). Així, per exemple, veiem que entre el 2004 i el 2010 el PIB grec va caure 8 punts percentuals i el rebuig a la immigració va augmentar una mitjana de 0,8 punts a la nostra escala; mentre que a Alemanya el PIB no va caure, sinó que va augmentar 2,5 punts percentuals en aquest mateix període i el rebuig a la immigració va disminuir en 0,44 punts. En general, observem una tendència que vincula la severitat de la crisi amb l’augment del rebuig. El rebuig a la immigració, doncs, va ser més gran als països on el PIB va caure més durant la crisi.  Aquesta tendència queda expressada mitjançant la línia taronja del gràfic 2.

L’experiència de la recessió, però, no és l’únic factor macroeconòmic que importa a l’hora d’explicar la magnitud del canvi de les actituds dels treballadors europeus respecte a la immigració. Hi ha un altre factor que sembla igualment decisiu: l’evolució de la taxa d’immigració prèvia a la crisi (gràfic 3). Països com ara Grècia, Irlanda i Espanya no tan sols van experimentar fortes caigudes del PIB durant la primera fase de la recessió, sinó que aquestes caigudes van tenir lloc després que els anys precedents hi hagués hagut un ràpid augment de la taxa d’immigració. Un cop més, és important remarcar que allò que propicia l’augment del rebuig a la immigració a Europa entre el 2004 i el 2010 no sembla que sigui el volum de la població estrangera en si (el percentatge d’immigrants), sinó la velocitat amb què aquesta població va créixer abans de la crisi (en combinació amb la intensitat de la recessió) (Polavieja, 2016). En definitiva, les dades suggereixen que el rebuig a la immigració va augmentar més als països que van experimentar creixements ràpids de la població immigrant abans de la crisi.

Les anàlisis macroeconòmiques que presentem en aquest article coincideixen amb les anomenades teories realistes del conflicte (com ara a Ceobanu i Escandell, 2010), segons les quals un creixement ràpid de la població immigrant, combinat amb un fort deteriorament de la conjuntura econòmica, augmentarien la pressió competitiva sobre els treballadors autòctons. No obstant això, per demostrar que el rebuig a la immigració té bases econòmiques objectives no n’hi ha prou a establir correlacions macroeconòmiques. Ens calen evidències que connectin les experiències econòmiques concretes dels treballadors europeus amb les seves actituds davant la immigració en l’àmbit de les dades microeconòmiques. Això requereix indicadors individuals de vulnerabilitat econòmica i exposició a la competència en els mercats de treball.

Fins ara la majoria d’estudis sobre els condicionants individuals de les actituds davant la immigració havien considerat l’educació dels enquestats com a mesura del seu poder de mercat (Mayda, 2006). Nombrosos estudis han demostrat que, com més alt és el nivell educatiu de l’enquestat, més baix és el rebuig que sent davant els immigrants (Hainmueller i Hopkins, 2014). Però si el que volem és una prova efectiva que l’augment de la competència en els mercats de treball –causada per l’arribada de treballadors estrangers– genera més rebuig a la immigració, aleshores el fet de centrar-nos en el nivell d’estudis és problemàtic, ja que l’educació pot afectar les actituds de manera directa i per vies que no tenen res a veure amb l’experiència laboral, com ara augmentant la tolerància, el gust per la diversitat o la correcció política. Per això, per aconseguir proves directes dels condicionants econòmics del rebuig a la immigració, ens calen indicadors objectius que no depenguin del nivell d’estudis.

Un estudi anterior (Polavieja, 2016) proposava fer servir tres indicadors de les ocupacions directament relacionats amb el grau de reemplaçabilitatdels treballadors i, per tant, amb el seu grau d’exposició a la competència als mercats de treball. Aquests indicadors són: 1) la importància de la formació adquirida mitjançant l’experiència en el mateix lloc de treball (els requeriments de formació específica en el lloc); 2) la dificultat de l’ocupador per mesurar amb exactitud la productivitat del lloc de treball (els costos de monitorització), i 3) la barreja de capacitats comunicatives i habilitats manuals que requereix cada ocupació. La formació específica en el lloc de treball protegeix el treballador de la competència externa, ja que el dota d’unes capacitats que el fan menys reemplaçable. Entre les ocupacions amb més formació específica en trobem moltes amb requeriments baixos d’educació formal (com ara muntadors de cables, productors de tabac, rellotgers, etc.).

Els costos de mesurament de la productivitat (costos de monitorització) també es relacionen directament amb el grau d’exposició a la competència laboral, ja que com més difícil és per a l’ocupador mesurar la productivitat dels seus treballadors, menys exposats es troben davant el risc de ser reemplaçats. Així, com passava també amb la formació, els elevats costos de mesurament constitueixen una barrera per a la competència laboral externa (Goldthorpe, 2007). Entre les feines que presenten costos de mesurament més elevats en trobem també moltes que no requereixen un nivell elevat d’educació formal (com ara transportistes, treballadors del metall o oficinistes).

Finalment, la barreja de capacitats comunicatives i destreses manuals que requereix cada lloc de treball és un altre factor potencialment cabdal, perquè els treballadors autòctons tenen un avantatge a l’hora de dur a terme tasques que exigeixen competències lingüístiques i coneixements culturals específics del país. Així, doncs, com més alt és el contingut comunicatiu, més baixa serà la competència amb l’immigrant. Un cop més, trobem variació en la barreja d’habilitats manuals i comunicatives en llocs de treball amb requeriments d’educació formal molt diversos (per exemple, entre psicòlegs i cirurgians, o entre venedors i operadors de maquinària). En fer servir aquestes tres dimensions objectives de les ocupacions, podem identificar millor les bases econòmiques del rebuig a la immigració sense caure en els problemes d’interpretació que planteja l’ús del nivell d’estudis.

Si combinem les onades segona i cinquena de l’Enquesta social europea, podem estimar l’impacte net de cadascuna d’aquestes dimensions ocupacionals per a una mostra aproximada de 35.000 treballadors (gràfic 4). Un valor positiu reflecteix que, si no tenim en compte altres aspectes com ara el país, el sexe, l’edat, la ideologia i els valors sociopolítics, aquesta variable o dimensió eleva el rebuig a la immigració. Al contrari, un valor negatiu reflecteix una reducció en el rebuig a la immigració. L’impacte de l’educació formal, representat a la primera barra amb un valor negatiu, és molt evident: reflecteix com un nivell educatiu més alt dels treballadors fa minvar considerablement el rebuig que mostren davant la immigració. 

Altres factors també rellevants per a explicar el rebuig a la immigració són els tres indicadors ocupacionals objectius del grau de competència laboral dels treballadors: la formació específica en el lloc de treball, els costos de mesurament de la productivitat i les habilitats comunicatives, tots tres amb un impacte negatiu sobre el rebuig a la immigració. En efecte, els resultats de les barres segona, tercera i quarta mostren com els enquestats que treballen en feines que requereixen una alta formació específica, en què és costós mesurar la productivitat del treballador i que tenen un alt contingut en capacitats comunicatives tendeixen a mostrar nivells més baixos de rebuig a la immigració que no pas els treballadors que tenen feines amb baixa formació específica, baixos costos de mesurament de la productivitat i baix contingut en capacitats comunicatives, respectivament. És a dir, que l’exposició a la competència laboral, mesurada a través d’aquests tres indicadors ocupacionals objectius, augmenta el rebuig a la immigració.

El gràfic 4, finalment, inclou un indicador de vulnerabilitat econòmica de les llars dels enquestats (barra cinquena). L’indicador diferencia entre els enquestats que declaren viure en una llar on tenen dificultats per arribar a final de mes i els que no. Com podem observar-hi, els treballadors que diuen que tenen dificultats econòmiques a la llar presenten puntuacions mitjanes significativament més altes en l’escala de rebuig a la immigració, fins i tot una vegada neutralitzat l’efecte de les altres variables estimades. És a dir, els treballadors europeus que declaren tenir dificultats per arribar a final de mes a casa seva, mostren més rebuig a la immigració. Entre el 2004 i el 2010 el nombre de persones que vivien en llars amb dificultats econòmiques va augmentar considerablement a la majoria de països més castigats per la recessió: a Irlanda va pujar del 13 al 37%, a Grècia del 38 al 59%, a Hongria del 33 al 49% i a Espanya del 13 al 24%, partint de les dades de l’Enquesta social europea. L’augment de la vulnerabilitat econòmica de les llars connecta directament la recessió amb l’augment del rebuig als immigrants a Europa.

Els resultats que presentem en aquest estudi suggereixen que el rebuig a la immigració té bases econòmiques objectives. En primer lloc, hem vist com l’escenari macroeconòmic més propici per a l’augment del rebuig a la immigració és aquell en què hi ha un augment accelerat de la immigració seguit d’una crisi econòmica severa. Aquesta és la seqüència que van viure Irlanda, Grècia i Espanya, tres economies amb un patró de creixement molt vinculat a la bombolla de la construcció. Dels vint països analitzats, aquests tres casos mostren els augments més elevats en el rebuig a la immigració durant la primera fase de la recessió. 

En segon lloc, hem vist que la formació específica, els costos de mesurament de la productivitat i la combinació de capacitats comunicatives i habilitats manuals que es requereixen al lloc de treball són tres dimensions de l’ocupació molt rellevants per a l’estudi de les actituds davant la immigració. Aquestes tres dimensions estan relacionades amb el grau d’exposició dels treballadors a la competència en els mercats de treball. Les dades aportades indiquen que els treballadors que tenen feines més exposades a les pressions competitives del mercat tendeixen a expressar més rebuig a la immigració, independentment del nivell d’estudis. 

Finalment, hem vist que els treballadors que declaraven viure en llars amb dificultats econòmiques també tendien a mostrar puntuacions significativament més elevades en l’escala de rebuig a la immigració, independentment de la pròpia situació laboral, les característiques sociodemogràfiques i les actituds i els valors sociopolítics. La crisi del 2008-2012 ha augmentat la vulnerabilitat econòmica de moltes famílies europees, en una situació que vincula directament la conjuntura macroeconòmica amb el rebuig a la immigració.

El rebuig a la immigració és a la base dels discursos nacional-populistes en auge al nostre continent. Igualment, també forma part del discurs favorable a Donald Trump als Estats Units. Les conseqüències polítiques d’aquest rebuig, per tant, no poden ser menystingudes. Ens trobem davant d’un problema polític de primera magnitud. Els resultats presentats en aquest estudi qüestionen les interpretacions més subjectivistes d’aquest problema, segons les quals el rebuig a la immigració tindria bases fonamentalment ideològiques. És ben cert que els mapes ideològics, les identitats i els valors dels ciutadans tenen un paper essencial en la conformació de les seves actituds davant l’immigrant, però seria un error pensar que l’educació en valors pot, per ella mateixa, revertir els nivells actuals de rebuig. Per a molts treballadors europeus, la vulnerabilitat econòmica i l’exposició a la competència laboral constitueixen experiències ben reals. El populisme s’alimenta d’aquestes experiències tant o més que dels valors dels nostres conciutadans. 

CEOBANU, A.M., i X. ESCANDELL (2010): «Comparative analysis of public attitudes toward immigrants and immigration using multinational survey data: a review of theories and research», Annual Review of Sociology, 36

EUROSTAT (2015): Real GDP growth rate-volume [12.08.2015].

GOLDTHORPE, J. (2007): On sociology, vol. 2, Stanford, CA: Stanford University Press.

HAINMUELLER, J., i D.J. HOPKINS (2014): «Public attitudes toward immigration», Annual Review of Political Science, 17.

MAYDA, A. (2006): «Who is against immigration? A cross-country investigation of individual attitudes toward immigrants», The Review of Economics and Statistics, 88.

OECD (2015): Foreign-born population , [Indicator]

O’ROURKE, K.H., i R. SINOTT (2006): «The determinants of individual Attitudes towards Immigration», European Journal of Political Economy, 22.

POLAVIEJA, J. (2016): «Labour-market competition, recession and anti-immigrant sentiments in Europe: occupational and environmental drivers of competitive threat», Socio-Economic Review, 14(3).