Malgrat els avenços en sensibilització sobre salut mental aconseguits a la nostra societat, l’estigma, les creences generacionals i el desconeixement dels recursos disponibles encara són barreres importants per accedir a l’atenció psicològica (Elshaikh et al., 2023). Aquestes qüestions adquireixen una rellevància especial en les persones d’entre 60 i 75 anys, etapa caracteritzada per canvis significatius en la salut, en l’estil de vida i en les relacions socials. Malgrat que l’augment de l’esperança de vida i la millora de les condicions de salut han afavorit un envelliment més actiu i una independència més gran, aquests factors també poden contribuir a endarrerir o evitar la cerca d’ajuda professional.

Aquest estudi, basat en l’enquesta HELPderly, realitzada a una mostra representativa de la població espanyola d’entre 60 i 75 anys, amb una distribució equilibrada per sexe, edat i província de residència, analitza les actituds davant la cerca d’ajuda en salut mental i els factors associats.
 

En termes generals, les puntuacions van mostrar una predisposició elevada a cercar ajuda professional (M = 4,58) i una baixa preocupació per l’estigma associat a l’atenció psicològica (M = 4,43), en una escala d’1 a 5 en tots dos casos. En canvi, l’obertura psicològica va obtenir una puntuació més moderada (M = 3,03), fet que suggereix que, si bé la majoria dels participants manifesten actituds favorable davant la cerca d’ajuda, reconèixer les pròpies dificultats emocionals o parlar-ne continua sent més complex.

Si es tenen en compte les diferències entre dones i homes, els resultats assenyalen que les dones presenten, en conjunt, actituds significativament més favorables davant la cerca d’ajuda en salut mental. En concret, van mostrar una obertura psicològica més gran, més predisposició a sol·licitar ajuda i menys preocupació per l’estigma associat a recórrer als serveis de salut mental. També van informar de menys percepció de soledat. Tanmateix, van percebre una pitjor qualitat de vida i una pitjor qualitat de salut que els homes. Aquests resultats suggereixen que, si bé les dones valoren de manera menys positiva alguns aspectes del seu benestar, mostren més predisposició a reconèixer el malestar emocional i a cercar suport professional quan el necessiten.


 

Les actituds davant la cerca d’ajuda en salut mental estan condicionades per diversos factors personals i socials. Algunes variables sociodemogràfiques, com ara un nivell educatiu més alt i ser dona, són les que van tenir més pes a l’hora d’explicar actituds més favorables davant la cerca d’ajuda en salut mental. La soledat social també hi va tenir un paper rellevant: les persones que se sentien més soles presentaven actituds menys favorables davant la cerca d’ajuda (Hay i Schroder, 2025). Una altra variable destacada va ser l’experiència prèvia o actual en tractament psicològic. Malgrat que gairebé tres de cada quatre participants (73,6%) mai no havien rebut tractament psicològic, els que havien tingut aquesta experiència mostraven actituds més favorables davant la cerca d’ajuda, reflectides en més obertura psicològica, més predisposició a sol·licitar ajuda i menys preocupació per l’estigma associat a la cerca d’ajuda en salut mental. Finalment, tenir més edat i una pitjor percepció de la pròpia memòria també es van associar a actituds menys favorables, encara que amb un efecte menor. Aquests resultats indiquen que les actituds davant la cerca d’ajuda no depenen únicament de les característiques individuals, sinó també de l’experiència prèvia amb els serveis de salut mental i de factors socials com la soledat, que poden facilitar o dificultar el reconeixement de la necessitat de suport psicològic.


 

Des de la pandèmia de la covid-19, la salut mental ha adquirit més rellevància social. Per analitzar com les persones d’entre 60 i 75 anys n’han percebut l’impacte, es va preguntar als participants si el seu benestar havia canviat des de la pandèmia, si des d’aleshores se sentien més preocupats i si consideraven que la salut mental d’altres persones de la mateixa edat havia empitjorat. 

Els resultats mostren que una part dels participants sí que perceben un impacte personal: el 15,9% dels homes i el 24,6% de les dones van afirmar que el seu benestar havia empitjorat, mentre que el 26,7% dels homes i el 30,2% de les dones van indicar sentir-se més preocupats que abans de la pandèmia. 

Malgrat això, la percepció del deteriorament va ser encara més elevada quan se’ls va demanar que valoressin la salut mental del seu grup d’edat. En aquest cas, el 42,2% dels homes i el 59,4% de les dones van considerar que la salut mental de les persones grans havia empitjorat després de la pandèmia. 

Aquests resultats suggereixen que, si bé una proporció rellevant dels participants reconeixen canvis en el propi benestar (Schäfer et al., 2023), la percepció de l’impacte de la pandèmia és encara més intensa quan valoren la situació del seu grup d’edat. Aquesta diferència posa de manifest una consciència més gran del deteriorament de la salut mental a escala col·lectiva que no pas a escala individual.


 

Es va preguntar als participants si consideraven que tenien un accés fàcil als recursos de salut mental del seu entorn, com ara atenció psicològica o psiquiàtrica, línies telefòniques d’ajuda o associacions de suport. Els resultats van mostrar que gairebé la meitat de la mostra (44,8%) percebia que l’accés era difícil o molt difícil. No es van observar diferències significatives entre dones i homes; en canvi, sí que es van detectar diferències segons l’edat. Les persones de 60 a 64 anys van ser les que van percebre més dificultats d’accés: el 52% van considerar que accedir a aquests recursos era difícil o molt difícil. Aquest percentatge va baixar al 42% entre els participants de 65 a 69 anys, i al 38,7% en el grup de 70 a 75 anys.

Aquests resultats suggereixen que, en la població de 60 a 75 anys, les persones de més edat perceben més accessibilitat als recursos de salut mental. Aquesta diferència podria obeir a una familiaritat més gran amb el sistema sanitari o a expectatives diferents sobre l’accés a aquesta mena de serveis, si bé caldrien estudis específics per confirmar aquestes explicacions.


 

El coneixement dels recursos disponibles és un element clau per afavorir la cerca d’ajuda en salut mental (Lowther-Payne et al., 2023).

Es va preguntar als participants quins recursos telefònics relacionats amb la salut mental coneixien. Els resultats mostren un desconeixement important: el 76,1% dels enquestats van afirmar que no coneixien cap recurs telefònic d’ajuda. Entre els que van identificar-ne algun, el més esmentat va ser el servei 112 (8,7% dels participants), seguit de telèfons directes d’hospitals o de centres de salut de la seva comunitat (5,2%) i del servei 061 d’emergències sanitàries disponible en algunes comunitats autònomes (2,3%). Crida especialment l’atenció l’escàs coneixement de la línia nacional d’atenció a la conducta suïcida (024). Tot i estar operativa des del 2022, i malgrat les campanyes de difusió dutes a terme en els darrers anys, únicament el 0,4% dels participants la van identificar de manera espontània. Aquest resultat suggereix que la visibilitat d’aquest recurs encara és molt limitada entre les persones de 60 a 75 anys, fet que evidencia la necessitat de reforçar les estratègies d’informació i sensibilització adreçades a aquest grup de població. 

L’accessibilitat percebuda als recursos de salut mental va mostrar variacions entre províncies espanyoles. Els resultats apunten a l’existència de desigualtats territorials en la percepció de l’accés als recursos de salut mental, fet que reflecteix la necessitat de continuar avançant cap a una oferta més equitativa i accessible a tot el territori.


 

Aquest estudi mostra que, en general, les persones d’entre 60 i 75 anys presenten actituds favorables davant la cerca d’ajuda en salut mental. Tanmateix, aquesta predisposició no depèn únicament de les actituds individuals, sinó també de factors personals, socials i de l’experiència prèvia amb els serveis de salut mental. La soledat social i un contacte previ amb l’atenció psicològica tenen un paper rellevant en la manera com les persones reconeixen el malestar emocional i es plantegen la possibilitat de sol·licitar ajuda.

Els resultats també evidencien que la pandèmia va deixar una empremta més visible en la percepció de la salut mental del conjunt de les persones grans que en el benestar personal dels participants. A la vegada, gairebé la meitat perceben dificultats per accedir als recursos de salut mental i hi ha un ampli desconeixement dels recursos telefònics d’ajuda i fins i tot dels serveis d’àmbit nacional, com ara la línia 024.

Aquests resultats suggereixen que el repte principal no consisteix únicament a reduir l’estigma. La soledat social, el desconeixement dels recursos disponibles i les dificultats percebudes per accedir-hi esdevenen barreres rellevants que poden dificultar la cerca d’ajuda en salut mental entre les persones de 60 a 75 anys. Reforçar l’educació, millorar la comunicació sobre els recursos disponibles i reduir les disparitats territorials són essencials per promoure un accés equitatiu i fomentar conductes de cerca d’ajuda.
 

Els resultats d’aquest estudi s’han d’interpretar tenint en compte algunes limitacions. En primer lloc, atès que es tracta d’un estudi dut a terme en un únic moment temporal, els resultats permeten identificar associacions entre les variables analitzades, però no permeten establir relacions de causa i efecte. A més a més, malgrat que la mostra és representativa de la població espanyola de 60 a 75 anys, les anàlisis territorials es van fer únicament per a les províncies de l’Espanya peninsular i cal interpretar-les amb cautela, atès que el nombre de participants varia entre províncies.

Així mateix, la informació es basa en les respostes facilitades pels participants, raó per la qual pot estar influïda per la percepció individual o per la desitjabilitat social en les respostes a preguntes relacionades amb la salut mental.

D’una manera similar, aquest estudi analitza les actituds i la predisposició a l’hora de cercar ajuda en salut mental, però no pas l’ús efectiu dels serveis d’atenció psicològica o psiquiàtrica. Estudis futurs podrien complementar aquests resultats mitjançant la incorporació de dades sobre la utilització real dels recursos de salut mental i la comparació dels resultats amb els obtinguts en altres grups d’edat.
 

ELSHAIKH, U. et al. (2023): «Barriers and facilitators of older adults for professional mental health help-seeking: A systematic review», BMC Geriatrics, 23, 516. 

HAY, B. R.; H. S. SCHRODER (2025): «Predictors of psychiatric treatment-seeking attitudes in older adults», Aging & Mental Health, 29(1), 43-50. 

LOWTHER-PAYNE, H. J. et al. (2023): «Understanding inequalities in access to adult mental health services in the UK: A systematic mapping review», BMC Health Services Research, 23, 1042. 

MACKENZIE, C. S. et al. (2004): «An Adaptation and Extension of the Attitudes Toward Seeking Professional Psychological Help Scale», Journal of Applied Social Psychology, 34, 2410-2435.

SCHÄFER, S. K. et al. (2023): «The mental health impact of the COVID-19 pandemic on older adults: a systematic review and meta-analysis», Age and Ageing, 52(9):afad170.