Actualment es considera que la discriminació racial —una experiència acumulativa que malmet la salut mental, erosiona el sentit de pertinença i genera soledat— és un determinant clau de la salut (Leigh-Hunt et al., 2017). En les persones migrants racialitzades —és a dir, exposades a discriminació racial—, aquesta pressió es combina amb el dol migratori, la precarietat i la distància cultural, de manera que configura un context d’alta vulnerabilitat psicosocial (Gabarrell-Pascuet et al., 2023). La literatura internacional documenta un cercle d’exclusió en què el racisme erosiona el benestar i la salut mental de les persones nouvingudes, i aquest deteriorament a la vegada dificulta la inclusió social (OMS, 2017; El-Shaarawi i Larchanché, 2022; Cristóbal Narváez et al., 2025).

Els programes de mentoria social —àmpliament desenvolupats com a estratègia d’inclusió de joves migrants i refugiats (Prieto-Flores i Feu, 2021)— parteixen del supòsit que el fet de reforçar els vincles de confiança pot actuar com a escut protector. Al projecte «SAFESPACES» s’avalua aquesta hipòtesi mesurant si la mentoria millora el benestar i, a més a més, si també modifica la correlació entre racisme i benestar. Amb aquesta finalitat, s’analitzen vuit dimensions —salut mental, esperança, autoestima, soledat, suport social, pertinença, qualitat de vida i discriminació percebuda— i la composició de la xarxa personal de confiança.
 

Els resultats principals de l’estudi, en què van participar un total de 157 joves migrants racialitzats, principalment procedents d’Àfrica i alguns de l’Europa de l’Est i de l’Amèrica Llatina, indiquen que, si bé el benestar general va evolucionar igual en el grup de mentoria i en el grup sense intervenció, s’observa una diferència en la manera com tots dos grups afronten el racisme. 

A primera vista, els resultats podrien resultar decebedors: tret de l’esperança inicial, cap escala de benestar no mostra diferències significatives entre els grups en cap de les onades i tots dos grups milloren d’una manera semblant. Tanmateix, aquesta lectura passa per alt el més essencial: l’impacte de la mentoria no consisteix tant a augmentar el benestar en abstracte com a canviar la manera com les persones migrants responen al racisme; és a dir, no es tracta de millorar la seva qualitat de vida quan no estan exposades a discriminació, sinó de protegir-la quan sí que ho estan. 

La mentoria social actua com a factor protector en la correlació entre discriminació i soledat. L’anàlisi de moderació revela un dels mecanismes centrals de l’estudi (vegeu el gràfic 1). En el grup sense intervenció, cada increment en la discriminació percebuda dona lloc a un augment de la soledat. Aquesta correlació no es produeix en el grup de mentoria, en què la discriminació deixa de predir la soledat i la interacció és estadísticament significativa. La mentoria no elimina el racisme, però sí que en neutralitza una de les conseqüències principals: l’aïllament social. Aquesta pauta és coherent amb recerques prèvies que mostren que el sentit de comunitat i els vincles de suport poden moderar l’impacte de la discriminació en el benestar de les persones migrants (García-Cid et al., 2020). El grup assessor del projecte aporta una clau interpretativa: quan es pateix discriminació diàriament, aquesta tendeix a normalitzar-se, però quan l’experiència es comparteix amb algú que s’alarma davant d’aquesta injustícia, això fa que, tal com va dir un dels integrants del grup, «sentis que la situació no està normalitzada i no et trobis tan sol».



 

Com aconsegueix la mentoria protegir el benestar de les persones migrants i refugiades? Les respostes que prediuen un augment de l’esperança tres mesos després de la finalització del programa són les que tenen a veure amb el suport emocional —sentir-se escoltat, sentir-se segur amb la persona mentora o sentir que l’ajuda a gestionar el malestar—, mentre que els ítems de tipus pràctic —bones idees, informació útil, solucions concretes— no assoleixen significació estadística. Davant el racisme, el que més ajuda no són els coneixements, consells o solucions que aporta la persona mentora, sinó la seva presència afectiva, en consonància amb diversos estudis que distingeixen el suport emocional de l’instrumental en les relacions de mentoria (Brady, Dolan i Canavan, 2015). L’etapa qualitativa del projecte «SAFESPACES», basada en grups de discussió amb mentors i persones mentoritzades, confirma aquesta pauta: l’acompanyament i la validació emocional són els factors que sostenen el benestar davant la discriminació (Prats-Brugat, Alarcón i Prieto-Flores, 2026). Aquesta dada té conseqüències directes per al disseny dels programes: seleccionar mentors per la seva alta calidesa emocional és més important que fer-ho pel seu capital professional o cultural.

La discriminació, a més, té un altre efecte que l’anàlisi de les xarxes de suport mostra clarament: tendeix a empènyer les persones afectades a relacionar-se més amb la seva pròpia comunitat. És una resposta comprensible —buscar suport allà on un se sent reconegut—, però també pot comportar conseqüències negatives: aquesta dinàmica redueix l’accés als recursos i oportunitats que ofereix la societat d’acollida i, amb el temps, debilita les xarxes de suport interètniques (Strang i Quinn, 2021). En el grup de control, aquesta tendència és significativa: durant l’estudi, els vincles amb persones autòctones van disminuir (del 45% al 32%), mentre que les que van participar en programes de mentoria van mantenir una xarxa diversa, fins i tot quan l’entorn era hostil.


 

Un dels riscos que presenten les intervencions psicosocials és que els seus efectes es dissipin en acabar el programa. Les dades, però, suggereixen el contrari: tres mesos després d’haver-lo finalitzat, el 81% dels participants mantenen el seu mentor o mentora en la seva xarxa de confiança i el 90% declaren tenir-hi un contacte actiu. A més, la mentoria genera un capital social entre iguals inesperat: el 58% mantenen el contacte amb persones que han conegut a través del programa, en comparació amb el 30% del grup de control. El grup assessor confirma aquesta lectura des de la seva pròpia experiència: «Ja fa quatre anys que ens coneixem, encara mantenim el contacte i conec tota la seva família», va relatar un dels membres. Un altre ho va resumir així: «La confiança és el principi de tot; quan hi ha aquest vincle, ja no cal ni quedar per veure’s».



 

L’anàlisi de les dades identifica dos senyals d’alerta que cal tenir en compte a l’hora de gestionar els programes de mentoria social.

En primer lloc, la reactivació del malestar posttraumàtic durant la intervenció. Al llarg del programa, el grup de mentoria va desenvolupar més símptomes traumàtics que no pas el de control, diferència que es constata en acabar el programa. Una explicació plausible és que l’espai de confiança que crea la persona mentora permet que aflori un malestar emocional, fins aleshores latent, provocat tant per les experiències de racisme en la societat d’acollida com pel trauma previ a l’arribada: la persecució o la violència que van motivar la fugida i els perills del trajecte migratori. El fet que aquest malestar aflori no vol dir que hagi empitjorat —les diferències detectades en acabar el programa es deixen d’observar al cap d’uns mesos—, però sí que indica que el programa pot treure a la llum experiències i emocions especialment sensibles. El grup assessor dona suport a aquesta interpretació. Una participant ho va expressar de la manera següent: «Significa explicar-ho una vegada i una altra, reviure situacions que no vols reviure; sovint em vaig sentir revictimitzada». Per això, convé abordar aquesta qüestió tant en la formació dels mentors com, si calgués, en l’acompanyament psicològic.

En segon lloc, el risc de dependència. En general, una persona sent que forma part d’un grup perquè compta amb una xarxa de suport pròpia: com més vincles, més sentit de pertinença. Això és, precisament, el que s’observa en el grup de control. En canvi, en el grup de mentoria, aquesta connexió desapareix: els participants senten que formen part d’alguna cosa encara que la seva xarxa de suport no hagi augmentat. L’explicació més probable és que aquest sentit de pertinença els el proporcioni el mateix programa. I aquest és el risc: si la pertinença se sosté en la intervenció i no en vincles propis, hi ha la possibilitat que s’esvaeixi en acabar el programa, mentre que l’entorn discriminatori persisteix. Per això, un bon programa hauria de facilitar que aquest sentit de pertinença es construeixi sobre una xarxa de suport pròpia, capaç de sostenir-se més enllà de la intervenció. 

El racisme malmet el benestar de les persones migrants racialitzades: els tanca portes, erosiona el seu sentit de pertinença i les empeny a concentrar les relacions en la seva pròpia comunitat, de manera que es debiliten els vincles interètnics amb la societat d’acollida. El projecte «SAFESPACES» mostra que la mentoria social pot contribuir a afrontar aquest repte: no pas eliminant la discriminació —que continuarà existint—, sinó atenuant un dels seus efectes més perjudicials sobre el benestar. Sembla que el factor clau és la relació: un vincle de confiança, afectiu i no instrumental pot contribuir a evitar que les experiències de racisme generin sentiments de soledat.

D’aquests resultats se’n deriven algunes recomanacions. En la formació i selecció de mentors, convé donar prioritat a la calidesa emocional davant el capital professional o cultural, formar en racisme i trauma migratori, i afavorir que els vincles generats durant la mentoria s’integrin en les relacions quotidianes de la persona migrant. En la gestió dels programes, cal dissenyar un acompanyament específic per a la fase de tancament i promoure activament la connexió entre els participants. Pel que fa a les entitats finançadores i a l’Administració pública, els resultats evidencien la importància de finançar seguiments longitudinals, de reconèixer la mentoria com una intervenció que contribueix tant a la salut mental com a la cohesió social —i no solament a la integració laboral—, i d’actuar també en els entorns en què el racisme es continua manifestant (escola, sanitat i habitatge).

Quant a les implicacions per al tercer sector, els resultats assenyalen que la mentoria social pot actuar com un suport psicosocial en contextos de discriminació, no tant augmentant el benestar general com evitant-ne el deteriorament en aquests contextos. A més, l’efecte es relaciona amb el vincle de confiança entre la persona mentora i la participant, fet que posa de manifest la importància de prioritzar l’acompanyament emocional davant el suport instrumental en el disseny dels programes. Així mateix, els programes haurien de preveure la possibilitat que sorgeixi malestar emocional durant la intervenció, a més de reforçar les xarxes socials de suport de les persones participants per sostenir-ne els efectes en el temps.

Finalment, convé assenyalar que, a causa de la mida mostral i del disseny quasiexperimental, cal interpretar els resultats amb cautela: la dimensió limitada de l’estudi implica que alguns efectes reals poden no assolir significació estadística. No obstant això, el conjunt dels resultats mostra una pauta coherent: vuit de cada deu interaccions són compatibles amb la hipòtesi que la mentoria actua com un factor protector davant els efectes del racisme en el benestar. Un nou estudi amb una mostra més àmplia i un seguiment més prolongat permetria confirmar si es pot adoptar la mentoria com una eina de salut pública per a poblacions exposades a discriminació estructural.

BRADY, B.; P. DOLAN; J. CANAVAN (2015): «“He told me to calm down and all that”: a qualitative study of social support in youth mentoring relationships», Child & Family Social Work, 22(1), 266-274.

CRISTÓBAL-NARVÁEZ, P. et al. (2025). «Invisible Youths? Future Health and Social Care Challenges of Unaccompanied Minor Migrants in Spain», en Stanek, M., Juárez, S.P., Requena, M. (eds.) Multidisciplinary Perspectives on Immigrant Health, IMISCOE Research Series. Springer, Cham. 

EL-SHAARAWI, N.; S. LARCHANCHÉ (2022): Migration and Health: Challenging the Borders of Belonging, Care and Policy, Nueva York, Oxford: Berghahn Books. 

GABARRELL-PASCUET, A. et al. (2023): «Impact of perceived discrimination and coping strategies on well-being and mental health in newly-arrived migrants in Spain», PLOS ONE, 18(12). 

GARCÍA-CID, A. et al. (2020): «Discrimination and Psychosocial Well-Being of Migrants in Spain: The Moderating Role of Sense of Community», Frontiers in Psychology, 11:2235.

LEIGH-HUNT, N. et al. (2017): «An overview of systematic reviews on the public health consequences of social isolation and loneliness», Public Health, 152:157-171.

ORGANIZACIÓN MUNDIAL DE LA SALUD (OMS) (2017): Determinantes sociales de la salud mental. 

PRATS-BRUGAT, E.; X. ALARCÓN; Ò. PRIETO-FLORES (2026): «Reducing loneliness and promoting mental well-being among migrants and asylum seekers through social mentoring in Spain: insights from a qualitative study», BMC Public Health. 

PRIETO-FLORES, Ò.; J. FEU (eds.) (2021): Mentoring Children and Young People for Social Inclusion: Global Approaches to Empowerment, Abingdon / Nueva York: Routledge.

PUTNAM, R. D. (2000): Bowling Alone: The Collapse and Revival of American Community, Nueva York: Simon & Schuster.

STRANG, A. B.; N. QUINN (2021): «Integration or Isolation? Refugees’ Social Connections and Wellbeing», Journal of Refugee Studies, 34(1), 328-353.