Segons moltes enquestes, la gran majoria de ciutadans reconeix la necessitat de pagar impostos i aprova la seva existència com a instrument redistributiu i de finançament dels serveis públics. No obstant això, sabem que la disposició a acceptar el pagament d’impostos no és la mateixa en tots els ciutadans ni per a totes les figures fiscals. Un exemple manifest és el diferent suport social que reben l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) i l’impost sobre successions i donacions (IS): en molts països el segon presenta una resistència social i política més gran, la qual cosa ha fet que en anys recents hagi minvat considerablement la imposició de les herències i que en algunes comunitats autònomes hagi pràcticament desaparegut.

Tanmateix, molts estudis experimentals sobre justícia distributiva suggereixen que hauríem d’esperar el contrari, ja que la desigualtat s’accepta més quan es percep que deriva d’esforços personals desiguals, en lloc de ser una conseqüència de la sort o dels recursos «caiguts del cel», com ara una herència. Per què, doncs, l’impost sobre successions, que grava recursos no generats pel beneficiari de l’herència, suscita un suport molt més limitat que l’IRPF, que grava bàsicament el treball del contribuent?

Diversos estudis han ofert explicacions d’aquesta diferència (Gross et al., 2017; Prabhakar, 2009), sobre la base de la importància que tenen, per exemple, determinats valors familiars com a legitimadors de la transmissió de l’herència sense pràcticament cap càrrega impositiva, les percepcions del suposat paper d’aquests impostos per a impulsar la igualtat d’oportunitats o la reducció de la desigualtat, o bé el desconeixement sobre com afecten aquests impostos a la llar pròpia segons la situació que aquesta ocupa en la distribució de la renda i la riquesa (OCDE, 2021).

Per a estudiar aquesta qüestió, el març del 2020 es va fer un qüestionari en línia a una mostra de 1.500 persones, representativa de la població espanyola. El qüestionari presenta l’aplicació de dues menes d’impostos, l’IRPF i l’impost sobre successions, en diverses condicions, i tracta d’esbrinar quins factors influeixen en la seva valoració. Atès que es tracta d’un tema sensible que invita a ocultar les preferències autèntiques, el disseny experimental amb assignació aleatòria d’individus a diferents tractaments o condicions controlades per l’investigador permet minimitzar, millor que altres metodologies, els resultats i les interpretacions esbiaixades.

L’enquesta demana als participants que triïn un tipus fiscal efectiu (per a un dels dos impostos, segons el tractament assignat), i que ho facin, aleatòriament, per a tres hipotètics nivells diferents de renda (en el cas de l’IRPF) i tres quantitats d’herència (en diners) combinades amb tres possibilitats més de renda de l’hereu (en el cas de l’impost sobre successions); les quantitats de renda seleccionades són les mateixes en tots dos impostos. Els subjectes només reben informació genèrica sobre el tipus mínim i el màxim aplicables avui a Espanya en tots dos impostos.

Al mateix temps, s’han incorporat dos paràmetres més com a tractaments experimentals. En primer lloc, a la meitat dels participants se’ls va demanar que triessin un valor entre 0 i 100 per a respondre a la pregunta de quin percentatge de llars creien que hi havia per damunt i per sota de la seva en la distribució de la renda a Espanya. D’aquesta manera sabem com de rics (o de pobres) es consideren els enquestats en relació amb la resta de la població. Alguns estudis (Fernández-Albertos i Kuo, 2018) han mostrat que molts ciutadans tenen percepcions incorrectes en aquest sentit, i que el fet de facilitar-los informació més precisa a aquest respecte pot augmentar el seu suport a tipus fiscals més progressius. En el nostre estudi no se’ls presenta informació acurada sobre la situació que ocupen realment en la distribució de la renda, sinó que s’observa si el mer fet de reflexionar-hi influeix en les seves preferències fiscals.

El segon paràmetre incorporat és el discurs amb què es presenta la situació hipotètica que descriu l’impost i els imports de renda i d’herència. Així, els subjectes llegien una frase breu que relacionava l’impost amb (a) la igualtat d’oportunitats, (b) la reducció de les desigualtats, o bé (c) es presentava de manera neutra. En els dos primers casos s’esperava activar una connexió entre l’impost i els principis genèrics de justícia distributiva. La taula 1 presenta els tractaments i els escenaris hipotètics del disseny experimental.

El qüestionari inquireix també sobre el grau d’importància que els subjectes atorguen a la família (segons una escala estàndard de familisme), la seva ideologia, la confiança social, les preferències per la redistribució i altres variables actitudinals i sociodemogràfiques habituals, fins a atendre d’aquesta manera quasi tots els factors rellevants per a explicar les preferències fiscals. Al mateix temps, el fet que els participants triïn tipus efectius específics per a supòsits concrets permet comparar les seves preferències relatives per a tots dos impostos quant a pressió i progressivitat fiscals.

Els tipus mitjans escollits per a l’IRPF són sensiblement més elevats que els preferits per a l’IS en tots els escenaris plantejats (gràfic 1), i són a més molt més progressius, és a dir, s’opta perquè hom pagui més com més elevats són els ingressos. Aquesta preferència per la progressivitat, en el cas de l’impost sobre successions, és més clara quan es tenen en compte els ingressos de l’hereu que no pas quan es considera l’import de l’herència.

D’altra banda, crida l’atenció el fet que els tipus mitjans escollits per a l’impost sobre successions siguin sensiblement més elevats que els que hi ha realment a quasi totes les comunitats autònomes, especialment per a les dues quantitats d’herència més baixes. Passa una cosa semblant amb els tipus mitjans preferits en l’IRPF, superiors als existents en els supòsits d’ingressos baixos i mitjans, però no en el d’ingressos alts, en què la mitjana s’acosta més a la realitat. No obstant això, les mitjanes oculten una gran dispersió dels subjectes en els tipus escollits sota totes les condicions: val la pena d’observar que els qui escullen tipus superiors als que predominen actualment a Espanya són més de la meitat dels enquestats, tant per a l’IRPF com per a l’impost sobre successions.

Tal com era d’esperar, empènyer els subjectes a pensar sobre la seva situació relativa (sense ni tan sols oferir-los-en la informació correcta) pot afectar les seves preferències fiscals. Com veiem al gràfic 2, els enquestats empesos a fer aquesta reflexió s’estimen més tipus lleugerament més alts per a tots dos impostos, encara que la diferència no és rellevant des del punt de vista estadístic per a l’impost sobre successions. Així i tot, es manté amb claredat la distància en els tipus fiscals escollits per a un impost o l’altre, com també una dispersió remarcable en les preferències.

En canvi, els marcs discursius que emfatitzaven la igualtat d’oportunitats i la reducció de la desigualtat no tenen un impacte significatiu en els tipus preferits per a cap dels dos impostos. Tampoc en tenen factors com ara els valors centrats en la família, la ideologia política, la confiança social, el gènere, l’ocupació, el nivell educatiu, el fet de tenir un habitatge en propietat o d’haver rebut una herència. No obstant això, sí que s’observa una influència important de l’edat dels subjectes (com més grans, els tipus preferits són més baixos), el nivell d’ingressos (només per a l’impost sobre successions: com més elevats són els ingressos, el tipus preferit és més baix) i la disposició a assumir riscos (quan és més alta, es prefereixen tipus més elevats).

Com que disposem d’informació sobre els ingressos nets de la llar dels subjectes (declarats en acabar l’enquesta), podem comparar la posició real de les llars en la distribució de la renda i la posició percebuda. En sintonia amb estudis previs, quan se’ls demana que se situïn en la distribució, la majoria tendeixen a concentrar-se en les posicions o en els decils mitjans: els rics tendeixen a considerar-se substancialment menys rics del que són i els pobres, menys pobres, com veiem al gràfic 3. Gairebé el 90% dels subjectes s’autoclassifiquen incorrectament; quasi el 50% es consideren més pobres del que són realment, i el 40% es consideren més rics del que són en realitat. L’error no és aleatori: com més alts són els ingressos de la llar, més probable és considerar-se més pobre del que s’és realment, i viceversa.

El gràfic 4 mostra també que els tipus escollits per a l’impost sobre successions són significativament més baixos quan els subjectes creuen estar per sota de la seva posició real en la distribució (és a dir, quan creuen ser més pobres del que són) que no pas quan creuen estar-hi per damunt. Això suggereix que la percepció subjectiva de riquesa relativa té algun paper en els baixos tipus que es prefereixen per a aquest impost. El fet que aquest efecte no l’observem per a l’IRPF, combinat amb l’evidència que la distribució de la riquesa immobiliària és menys desigual a Espanya que a altres països de l’OCDE (OCDE, 2021), suggereix una possible explicació del suport més baix que suscita l’impost sobre successions a Espanya.

L’experiment mostra que els ciutadans s’estimen més tipus superiors i més progressius en l’IRPF que no en l’impost sobre successions, i la majoria escull, en tots dos casos, tipus més alts que els existents. Quan se’ls fa reflexionar sobre la posició que ocupen en la distribució de la renda, els enquestats tendeixen a preferir tipus lleugerament superiors, tot i que, de nou, més clarament en l’IRPF que en l’IS. Ni els marcs discursius centrats en la igualtat d’oportunitats o la redistribució, ni l’adhesió a valors familiars, ni la ideologia política o la confiança social afecten significativament les seves preferències. La immensa majoria se situa en posicions relatives en la distribució de la renda més altes o més baixes que les que ocupen realment. Si hom es percep més pobre del que és, això fa que es prefereixin tipus inferiors en l’IS. 

Aquests resultats s’han de prendre amb cautela a causa de l’acusada dispersió de les preferències, però suggereixen que el nivell d’ingressos relatius percebut, i no tan sols el real, pot tenir un paper a l’hora d’explicar les diferències de suport social a certs impostos. Una implicació d’aquest estudi és que intensificar la cultura fiscal dels ciutadans, com també el coneixement de la seva situació en la distribució de la renda, podria augmentar la seva disposició a pagar impostos progressius.

FERNÁNDEZ-ALBERTOS, J., i KUO, A. (2018). Income Perception, Information, and Progressive Taxation: Evidence from a Survey Experiment. Political Science Research and Methods, 6(1). 

GROSS, C., LOREK, K. i RICHTER, F. (2017). Attitudes towards inheritance taxation – results from a survey experiment. Journal of Economic Inequality, 15.

OCDE (2021). Inheritance Taxation in OECD Countries, OECD Tax Policy Studies, No. 28, OECD Publishing, Paris.

PRABHAKAR R. (2009). Can Public Opposition to Inheritance Tax be Weakened? Public Policy and Administration, 24(3).