La pandèmia de la covid-19 ha causat una crisi sanitària, econòmica i social de primera magnitud, però també ha afectat profundament els sistemes polítics democràtics i la relació que estableixen els ciutadans amb el poder polític. Els principals instruments de lluita contra el virus han suposat una restricció inèdita d’algunes llibertats fonamentals; això és el que ha passat en casos com els confinaments domiciliaris o la prohibició de celebrar reunions. A més, la necessitat de prendre nombroses decisions, ràpides i complexes, ha afavorit processos de centralització, concentració i tecnificació del poder.

L’objectiu fonamental de l’estudi sobre el qual es basa aquest article és analitzar com ha reaccionat la ciutadania davant d’aquests dilemes. La investigació duta a terme procura entendre en quina mesura el context d’amenaça de la pandèmia fa que els ciutadans siguin més tolerants amb determinades retallades de llibertats i amb un procés de concentració i centralització del poder. Aquesta qüestió és rellevant, ja que una tolerància ciutadana més elevada envers les restriccions de drets podria constituir una finestra d’oportunitat per a potencials temptacions d’autoritarisme. La investigació es basa en una enquesta («The Effects of the COVID-19 Outbreak on Democracy», COVIDEMO) en cinc onades, des del gener del 2020 al març del 2021. L’enquesta es va dur a terme de manera periòdica durant tot l’any, per tal d’observar en quina mesura els canvis en les preferències democràtiques de la ciutadania són estables o temporals.

Les polítiques públiques aplicades per lluitar contra la propagació de la covid-19 en pràcticament tot el món han comportat nombroses restriccions de llibertats. Per aconseguir el distanciament social, sovint s’ha recorregut a la coerció, amb l’amenaça de sancions i la restricció de llibertats. Davant d’aquesta situació, cal preguntar-se si això resulta acceptable per a la ciutadania democràtica. Tanmateix, es tracta d’un debat que mostra paral·lelismes amb el que es va produir amb el terrorisme internacional: després dels grans atemptats del 2001 als Estats Units, es va abordar la qüestió de fins a quin punt s’està disposat a sacrificar les llibertats pròpies a canvi de protecció. Per tal d’entendre millor aquesta qüestió, en l’enquesta duta a terme es va plantejar el dilema entre la protecció i la llibertat als entrevistats. El dilema es va abordar en relació amb diferents amenaces assignades de manera aleatòria: el coronavirus, el terrorisme i el canvi climàtic. Això va permetre disposar d’un punt de referència per interpretar les respostes relatives a la covid-19.

En el gràfic 1 s’observa que els ciutadans manifesten més disposició a sacrificar llibertats fonamentals quan se’ls pregunta sobre la crisi de la covid-19, mentre que aquesta disposició és menor quan han de respondre sobre el canvi climàtic o el terrorisme internacional. Això va ser especialment cert el març del 2020, durant la primera onada de la pandèmia. Llavors, el grau d’acord amb la necessitat de sacrificar llibertats era, de mitjana, 8 en una escala de 10 punts. No obstant això, aquest grau d’acord s’havia reduït significativament un any després, al març del 2021 (fins a una mitjana de 6). Malgrat tot, cal destacar que en aquest moment els ciutadans mantenien una disposició més gran a sacrificar llibertats per lluitar contra la covid-19 que per fer front a les altres amenaces globals.

Per tal d’entendre en profunditat la disposició a limitar certes llibertats fonamentals, la cinquena onada de l’enquesta incloïa un experiment per avaluar el suport a dues mesures restrictives de llibertats que han estat molt presents en el debat públic: la limitació del dret de manifestació i el rastreig de telèfons mòbils. Les dades mostren una gran acceptació de la limitació de manifestacions, però no així del seguiment de mòbils.

El disseny de les preguntes de l’enquesta permetia estudiar el paper dels experts en salut pública com a legitimadors d’aquestes mesures. De manera aleatòria, a la meitat dels enquestats se’ls va preguntar pel seu nivell d’acord amb les mesures proposades per experts en salut pública. A l’altra meitat se’ls van plantejar exactament les mateixes mesures, però en aquest cas proposades pel Govern. En tots els casos, s’observa que els ciutadans són més proclius a acceptar aquestes restriccions si són comunicades per experts en salut pública.

La qüestió de les retallades de llibertats no ha estat l’únic dilema democràtic que ha plantejat la pandèmia de la covid-19. La gestió d’una crisi d’aquesta magnitud també té el potencial d’alterar els equilibris de poder que caracteritzen els sistemes democràtics. La divisió de poders entre institucions i nivells de govern (europeu, estatal, autonòmic i local) pot percebre’s com un obstacle per respondre de manera eficaç a una situació de crisi. De fet, aquest va ser el principal argument per a la imposició d’un gestor únic estatal en el primer estat d’alarma, al març del 2020.

L’enquesta incloïa preguntes per avaluar en quina mesura la ciutadania recolzava la concentració del poder sota l’argument de lluitar de la forma més eficaç contra la pandèmia. Per això, s’hi va incloure una pregunta sobre el grau d’acord amb la necessitat d’unió al voltant d’un líder fort. De la mateixa manera que en el cas de les llibertats fonamentals, es va preguntar als enquestats sobre una de les amenaces globals esmentades: la covid-19, el terrorisme internacional i el canvi climàtic. Com en el cas anterior, l’amenaça sobre la qual havien de respondre es va assignar de manera aleatòria, i s’observa que els ciutadans manifestaven una major preferència per un líder fort davant l’amenaça de la covid-19 que quan se’ls preguntava pel canvi climàtic o pel terrorisme internacional. Això va ser especialment cert en la primera onada, al març del 2020, però aquesta preferència es va mantenir, encara que matisada, al llarg de les quatre onades de la pandèmia.

Com s’ha indicat anteriorment, la crisi de la covid-19 va generar en la ciutadania una demanda molt important de lideratges forts, sobretot en un primer moment. Per aprofundir més en aquesta qüestió, es va plantejar un nou experiment en el marc de l’enquesta de març del 2021. L’experiment va situar els ciutadans davant el dilema d’optar per una administració basada en un gestor únic amb amplis poders o una altra basada en el diàleg en el si del Parlament i amb els agents socials. El dilema es va plantejar per a diferents tasques assignades de manera aleatòria: la gestió de la crisi del coronavirus, de la crisi econòmica o dels afers públics en general. Tot i que en tots els casos la preferència per una resposta consensuada va ser majoritària, l’al·lusió a la crisi del coronavirus va provocar que la diferència fos molt menor: prop d’un 53% dels enquestats van triar una gestió basada en els acords i fins a un 47%, el gestor únic . En canvi, quan se’ls va preguntar sobre la crisi econòmica o l’administració, en general, dels afers públics, la preferència per un gestor únic va minvar fins al 36% i el 31%, respectivament. Les preferències de la ciutadania sobre la gestió pública de la crisi del coronavirus encara presentaven, un any després, importants peculiaritats en comparació amb l’administració d’altres tipus d’aspectes.

Una dimensió addicional dels dilemes polítics que planteja la pandèmia és la del repartiment de poder entre els diferents nivells de govern. La pandèmia és un problema global i, com a tal, requereix una coordinació intensa entre països. D’altra banda, els poders més propers al territori tenen millor informació sobre l’abast de la pandèmia, les seves capacitats de fer-li front i sobre els costos econòmics i socials de les mesures restrictives.

Per tal d’entendre com els ciutadans avaluaven aquesta disjuntiva, en l’enquesta duta a terme se’ls va preguntar sobre les seves preferències: atorgar més poder al Govern central o bé a la Unió Europea en la gestió de la pandèmia de la covid-19. A més, es van comparar les respostes amb les seves preferències pel que fa als altres dos reptes globals (canvi climàtic i terrorisme), que comporten problemes de coordinació i externalitats similars. Cada participant va respondre sobre un dels reptes, assignat de forma aleatòria. Els resultats mostren que, inicialment, els ciutadans es van mostrar partidaris d’atorgar molt més poder al Govern central. No obstant això, aquest efecte va desaparèixer en qüestió de mesos, probablement per la satisfacció amb la gestió autonòmica de la pandèmia a Espanya. En canvi, destaca la poca voluntat ciutadana d’europeïtzar la gestió de la crisi de la covid-19, que contrasta marcadament amb l’actitud amb relació als altres reptes que es plantegen en l’enquesta. No sembla que la ciutadania dipositi gaires esperances en la Unió Europea a l’hora de gestionar la crisi actual.

Finalment, en l’estudi dut a terme es va analitzar també un altre dels dilemes democràtics que planteja la pandèmia del coronavirus: la preferència per una gestió tecnocràtica o per una altra de caire polític dels afers públics. Aquest dilema és clau, donat que, si la ciutadania s’estima més que governin tecnòcrates en comptes de polítics, i que els criteris que guiïn la seva actuació siguin purament tècnics i no ideològics, això dificultaria l’atribució de responsabilitats i la possibilitat de retre comptes. D’altra banda, si la actuació dels que governen es basés en programes que eludeixen qualsevol tipus de criteri ideològic, la necessitat de la democràcia en si mateixa es posaria en dubte, ja que això podria dur a pensar que només existeixen possibles respostes tècniques davant els reptes als quals s’enfronta la societat.

Per veure com havien canviat les actituds dels enquestats envers la gestió tècnica del que és públic, es va partir d’una enquesta prèvia a l’esclat de la crisi de la covid-19. Concretament, entre el gener i el març del 2020 es va produir un augment significatiu del suport a les solucions tecnocràtiques, com ara que el govern estigués format per tècnics i no per polítics, que la gestió es basés en criteris tècnics i no en programes polítics, així com la preferència per votar els que haguessin gestionat bé els afers públics tot i no compartir les seves idees. Sens dubte, el més significatiu d’aquestes dades és que, a diferència del que succeeix amb altres actituds de la ciutadania, la tendència des de l’inici de la pandèmia s’ha mantingut pràcticament inalterada en relació amb el suport a les solucions tecnocràtiques. Això confirmaria que les amenaces que esclaten en un moment donat poden generar canvis duradors en les preferències de la societat.

L’estudi sobre el qual es basa aquest article ha seguit l’evolució de les preferències democràtiques de la societat espanyola durant el primer any de pandèmia, a partir de l’adaptació d’una enquesta prèvia que havien realitzat els autors abans de la crisi. En les dades s’observa un fort efecte de la primera onada de la pandèmia, que va dur a la ciutadania a acceptar importants retallades de llibertats i a donar suport a la centralització del poder. A més, s’ha documentat un destacable gir tecnocràtic en l’opinió pública.

L’evolució al llarg del primer any mostra certa tendència a la normalització de les preferències democràtiques: a mesura que passaven els mesos, la societat es mostrava menys disposada a acceptar retallades de llibertats i canvis en els equilibris de poder. Es podria pensar que s’ha produït cert aprenentatge sobre la possibilitat d’una gestió democràtica de la pandèmia. Els únics indicadors que s’han estabilitzat són els de les preferències tecnocràtiques: les preferències per governs tècnics s’han reforçat significativament aquest any.

No obstant això, tot i tenir en compte una certa normalització, la pandèmia segueix sent un factor molt important de recolzament a solucions més autoritàries. La percepció d’amenaça que experimenta la ciutadania té efectes molt rellevants en les seves preferències democràtiques. Aquest tipus de contextos poden suposar finestres d’oportunitat per limitar llibertats i concentrar el poder, però també poden constituir una bona raó per mantenir activa una gestió de la salut pública basada en normes. Històricament, diferents governs amb tendències autoritàries han utilitzat aquest tipus de contextos, assimilant-los a una amenaça externa, per tal d’alterar els equilibris polítics i restringir drets civils. Malgrat tot, en el cas de la crisi de la covid-19, la demanda d’una gestió plenament democràtica de la pandèmia és majoritària i s’ha anat consolidant a mesura que la crisi avançava.

ALSAN, M., L. BRAGHIERI, S. EICHMEYER, J. KIM, S. STANTCHEVA i D. YANG (2020): «Civil Liberties in Times of Crises», NBER Working Paper, 27972. 

AMAT, F., A. ARENAS, A. FALCÓ-GIMENO i J. MUÑOZ (2020): Pandemics meet democracy: Experimental evidence from the COVID-19 crisis in Spain. 

ANG, Y.Y. (2020): «When COVID-19 meets centralized, personalized power», Nature Human Behaviour, 4, 445-447.

ARCENEAUX, K., B.N. BAKKER, S. HOBOLT i C.E. DE VRIES (2020): Is COVID-19 a Threat to Liberal Democracy? 

CHEIBUB, J.A., J.Y.J. HONG i A. PRZEWORSKI (2020): Rights and Deaths: Government Reactions to the Pandemic, SSRN.