Aquest article analitza els canvis en la posició de les diferents classes econòmiques a Espanya des del període previ al començament de la crisi. L’objectiu principal és avaluar fins a quin punt s’han produït moviments en les posicions globals de les diverses classes. Els resultats apunten més aviat a l’estabilitat respecte a la situació prèvia a la crisi com a tret més destacat. Tot i que hi ha un distanciament entre la renda de les classes més riques i les més pobres, no trobem evidència que sostingui la idea d’un desclassament general de la classe mitjana esdevingut arran de la crisi, sinó que els estrats més vulnerables a l’impacte de la crisi han estat els més pobres.

La polarització entre classes socials, aguditzada per la crisi i alimentada per la globalització, els últims temps ha esdevingut un tema de preocupació creixent pels seus possibles efectes sobre el creixement econòmic fins al punt que, actualment, aquest tema ocupa un lloc destacat a l’agenda política al més alt nivell (Comissió Europea, 2010; OECD, 2015).

En una faceta més sociològica, el focus se centra sovint en la possible pèrdua d’oportunitats per a les generacions futures, amb una dificultat creixent per assolir els nivells de vida dels pares i avis i l’amenaça d’esdevenir un procés de desclassament de difícil retorn (Estefanía, 2016; Gaggi i Narduzzi, 2006; Galbraith, 2013). Fins a quin punt aquesta pèrdua d’expectatives es pot traduir en una ruptura de la confiança en el funcionament del sistema democràtic i dels seus fonaments morals és una qüestió oberta. Per a alguns autors, és un dels grans reptes de les democràcies liberals occidentals (Fukuyama, 2012), al qual l’aparició recent de moviments i partits de tall populista no seria aliena.

El cas d’Espanya té un interès especial perquè és un dels països on l’impacte social i econòmic de la crisi ha estat més gran. Tot seguit abordem la qüestió de la posició econòmica de la classe mitjana al llarg de l’última dècada a Espanya des de diversos angles. En primer lloc, examinem l’evolució de la renda mitjana de les diferents classes econòmiques a fi d’avaluar el deteriorament real que ha sofert cada grup. En segon lloc, considerem els eventuals canvis en el «repartiment del pastís» entre les diverses classes de renda i les seves implicacions des del punt de vista de la desigualtat. Finalment, analitzem les trajectòries de mobilitat entre classes, una qüestió crucial per poder determinar els processos de mobilitat que s’estan produint.

La primera qüestió que ens plantejarem és com han acusat l’impacte de la crisi els ciutadans d’acord amb els seus nivells d’ingressos, sigui quin sigui el seu origen. És a dir, segons la seva renda.

La taula 1 recull l’evolució de la renda mitjana dels diversos decils d’ingressos (o grups del 10% de la població) en termes reals, descomptant l’efecte de la inflació. De la mateixa manera que durant els anys previs a la crisi tots els grups incrementen la renda mitjana, després de la crisi té lloc un empobriment generalitzat dels diferents segments de la població. Només el decil 1, el que agrupa el 10% més pobre, trenca aquesta pauta, amb caigudes continuades fins i tot abans de la crisi.

Les rendes mitjanes són per personal (unitat de consum), però s’obtenen, per a cada llar, tenint en compte la seva composició, per integrar en la renda l’efecte de les economies d’escala. El preu del lloguer d’un habitatge, per exemple, és el mateix, tant si hi viuen una com quatre persones. La renda mitjana es calcula dividint els ingressos totals de la llar entre el nombre d’unitats de consum. I el nombre d’unitats de consum es calcula, per la seva part, atorgant un pes d’1 al primer adult, un pes 0’5 a la resta d’adults i un pes de 0’3 als menors de 14 anys. Després de calcular l’ingrés per unitat de consum de la llar, s’adjudica per igual a cadascun dels membres.

Tothom –rics i pobres– s’ha empobrit amb la crisi, però els uns més que no pas els altres? En tractar-se de quantitats absolutes, les variacions de més entitat es donen lògicament a la part alta de la distribució, entre les classes més riques, i són menors a la part baixa, entre les més pobres. Això no vol dir, és clar, que el decil més pobre hagi trampejat millor la crisi, sinó que la davallada en termes absoluts de la renda mitjana va ser més gran a la part alta de la distribució (4.708 euros de pèrdua mitjana al decil 10 enfront de 1.151 al decil 1). Contràriament al que se sol afirmar sovint, la crisi no ha fet una excepció amb els rics (Ariño, 2016).

Si ens fixem ara en el segment de la població que ocupa el 60% central de la distribució d’ingressos (decils 3 a 8), habitualment definit com la classe mitjana, el rang de variació de la seva renda és més limitat: oscil·la entre 2.194 euros de caiguda al decil 3 i 3.342 al decil 8. No obstant això, el diagnòstic de l’empobriment general es repeteix: els valors mitjans de renda corresponents a cada decil van caure per sota dels que corresponien a l’esglaó immediatament anterior sis anys enrere.

Examinem ara el canvi en termes relatius, prenent el 2007 com a punt de referència. Les pèrdues més grans es van produir al decil 1 (els més pobres), que entre el 2007 i el 2013 va veure com la seva renda queia aproximadament en una tercera part, mentre que el decil més alt va perdre només el 12,6%. Per la seva part, la renda de les classes mitjanes també es va reduir en una mesura més petita, sobretot quan ens desplacem al límit superior: com més riques, més petita ha estat la pèrdua relativa.

Dins d’aquest grup, les pèrdues oscil·len entre el 23,1% i el 16,2% per als decils més pobre i més ric (decils 3 i 8, respectivament, taula 1). Així doncs, no totes les classes hi van perdre en la mateixa mesura i són les classes més pobres les que hi van perdre més proporcionalment.

Resumint: la crisi ha provocat una disminució de la renda disponible a totes les llars, però la pèrdua ha estat més intensa com més pobra és la llar.

Deixant de banda els canvis en el volum de renda, ara ens preguntem pel que podríem anomenar el «repartiment del pastís». Si el repartiment fos completament igualitari, a cada decil –és a dir, a cada 10% de la població– li correspondria el 10% de la renda total, una situació que és ben lluny de la realitat. La qüestió important és si aquest repartiment ha variat al llarg de l’última dècada i, especialment, d’ençà que es va iniciar la crisi.

Com il·lustra el gràfic 2, els canvis en la quota de renda corresponent a cada decil han estat pràcticament inexistents en l’última dècada; només hi apreciem lleugeres variacions en els decils extrems, l’inferior i el superior.

Fins i tot considerant agregacions per obtenir grans grups de renda, les variacions no resulten significatives: el 20% més ric, que el 2007 tenia el 39,0% de la renda total, havia guanyat 1,2 punts percentuals més el 2013. A l’altre extrem, el 20% més pobre havia perdut una mica menys d’un punt de la seva quota de renda en el mateix període: del 7,1% el 2007 va passar al 6,3% el 2013. Tot i que és cert que el percentatge de renda que correspon als grups més alts augmenta lleugerament en aquest període, l’augment no es deu, com s’ha vist en l’apartat anterior, a un increment de renda en termes absoluts.

És lògic que aquesta variació d’aproximadament un punt percentual en tots dos extrems afecti en una mesura més gran els decils més pobres, que parteixen d’una quota de renda menor.  Així, una caiguda al voltant de l’1% com la que pateix el 20% més pobre, representa un descens de l’11,3% en la seva quota de renda disponible, mentre que el guany d’1,2 punts que experimenta el 20% més ric, li suposa un increment del 3,1%.

Són, per tant, els extrems els que mostren algun canvi en la seva quota de renda.

En definitiva, podem dir que l’evolució recent de la desigualtat, considerant el total de la renda, és deguda, sobretot, a les oscil·lacions a la baixa de la classe més pobra i no a l’enriquiment dels més rics.

Aquest punt queda il·lustrat al gràfic 3. Aquest gràfic relaciona el 10% més ric (decil 10) amb el decil 5. Entre els anys 2004 i 2013, les llars del decil 10 gaudeixen aproximadament del triple de renda que el decil 5 i la relació es manté molt estable, amb lleugeres variacions, tots aquests anys. En canvi, la distància entre els decils extrems s’incrementa de manera continuada en l’última dècada, sobretot a partir del 2007. L’increment es deu en la seva totalitat a les pèrdues dels grups més pobres. Aquestes pèrdues són les responsables de l’augment de la distància entre rics i probres, i no pas l’increment en les rendes dels grups més rics ja que, com hem vist a la taula 1, ells també van experimentar pèrdues absolutes de renda, tot i que proporcionalment molt més petites.

Aquesta conclusió és important, ja que situa Espanya lluny del patró polaritzador segons el qual els rics s’enriqueixen a costa dels pobre, un patró que sovint s’assumeix com a part d’una tendència general a la majoria de països desenvolupats. Les dades no donen suport a la hipòtesi del declivi econòmic de la classe mitjana ni a la de l’enriquiment dels més rics a costa dels altres. L’única evidència, tant en termes relatius com absoluts, és que els segments més baixos de la distribució han estat els que més han patit l’impacte de la crisi.

Una qüestió rellevant a l’hora d’avaluar les possibles implicacions econòmiques, socials i fins i tot polítiques de l’escenari descrit fins ara és saber fins a quin punt els individus es mouen entre les diverses classes de renda al llarg del temps. Com més alta és la probabilitat que els individus quedin ancorats a les posicions de partida, més baixes són les oportunitats de mobilitat social i més alt el risc que les situacions de desavantatge esdevinguin cròniques.

El gràfic 4 mostra com han evolucionat els diferents decils en el període que va des de 2008 fins a 2011, i correspon aproximadament a la primera fase de la crisi, la més aguda.

En la nostra anàlisi, es pren com a punt de partida el decil d’ingressos en què les persones es trobaven al començament del període i, com a punt d’arribada, els tres grans grups de renda definits més amunt (rics, classe mitjana i pobres). La possibilitat de mantenir-se en el mateix decil d’origen la classifiquem com a immobilitat. Algú que, per exemple, el 2008 estava al decil 1 i el 2011 continuava al mateix decil es classifica com a «immòbil»; «pobre», si passa al decil 2; «classe mitjana», si ha experimentat mobilitat ascendent a qualsevol dels decils entre el 3 i el 8, i «ric» si assoleix un dels dos decils més alts.

Així, començant per la part més a la dreta de la distribució al gràfic 4, el 65,5% dels individus que partien del decil 10 continuaven al mateix lloc tres anys després i només el 13,2% havien experimentat una mobilitat de curt recorregut cap al decil 9, és a dir, continuava estant en la classe alta. Per tant, aproximadament 3 de cada 4 individus (el 78,8%) que formaven part del 10% més ric en començar la crisi continuaven sent rics el 2011, mentre que el 20% baixava a la classe mitjana i un irrellevant 1,2% queia a la pobresa i se situava als dos decils més baixos.

A l’extrem oposat (el decil 1, el més pobre), els moviments són força similars, però en aquest cas el percentatge dels que es queden al mateix decil és més baix (52,9%), mentre que el dels que experimenten mobilitat ascendent de curt recorregut cap al decil 2 és sensiblement més alt (23,1%); així i tot, el 76% continuaven sent pobres al final del període.

El percentatge de desplaçaments cap a la classe mitjana arriba al 21,7%, i un exigu 2,3% aconsegueix escalar fins als decils 9 i 10, de manera que, d’acord amb la nostra classificació, es converteixen en rics.

Les coses són bastant diferents quan ens movem al decil 2. En aquesta franja, la immobilitat, és a dir, la permanència en el mateix decil, es redueix fins al 35,3%. Els qui canvien de decil van, la majoria, a les franges de la classe mitjana: el 46,4% de les persones del decil 2 passen a algun decil entre el 3 i el 8. En canvi, el 17,1% dels qui pertanyen al decil 2 baixen a la categoria immediatament inferior. El percentatge dels qui salten als decils més alts és insignificant. Podem veure el balanç com l’ampolla mig plena o mig buida: una de cada dues persones del decil 2 va sortir de la pobresa després del primer període de la crisi; la resta s’hi va quedar, fins i tot empitjorant la situació.

Pel que fa a les persones amb origen al decil 3, trobem que la trajectòria principal és la de mobilitat ascendent cap a altres posicions dins la mateixa classe mitjana (43,8%), i el percentatge dels que arriben als decils més alts és negligible. S’observa, doncs, que els decils de l’extrem inferior de les classes mitjanes són els més vulnerables, de manera que aproximadament el 26% dels que es trobaven a la frontera de la pobresa el 2008 (decil 3) ara s’han convertit en pobres, mentre que la probabilitat de mobilitat ascendent cap  a les classes més riques puja al 28% en els decils que conformen el límit superior de la classe mitjana.

Considerant el total de la renda espanyola, segons les nostres anàlisis sembla evident que, sobretot en termes relatius, els segments més baixos de la distribució han estat els que més han patit l’impacte de la crisi.

Totes les classes han experimentat una pèrdua d’ingressos en termes reals d’ençà que va començar la crisi i, en termes absoluts, les pèrdues han estat més altes a l’extrem superior de la distribució d’ingressos, entre els rics, tot i que òbviament aquestes pèrdues queden diluïdes quan considerem el punt de partida.

D’altra banda, i contràriament al que se sol pensar, la crisi no ha representat un canvi important en la posició relativa de les diverses classes de renda: el «repartiment del pastís» s’ha mantingut inalterat els últims anys, malgrat la forta crisi econòmica i la caiguda de l’ocupació al nostre país. Independentment de si és just o injust, la crisi no hi ha introduït canvis significatius.

Des de l’inici de la crisi, els canvis principals en la distribució de la renda es poden resumir en aproximadament un punt percentual més de renda per al 20% més ric i un menys per al 20% més pobre. Així doncs, podem dir que l’augment recent de la desigualtat a Espanya, més que no pas al distanciament dels rics, és degut a la pèrdua de posicions dels estrats de renda més baixos. Com assenyalàvem anteriorment, aquesta conclusió és important perquè trenca amb el patró de polarització creixent que se sol extrapolar al conjunt dels països occidentals desenvolupats.

És possible que Espanya sigui una anomalia en aquest sentit, o més aviat que ho siguin els països anglosaxons, que sovint es prenen com a referent a l’hora d’establir les comparacions internacionals.

Finalment, hem observat que la immobilitat ha estat la norma en tots dos extrems de la distribució: la probabilitat de romandre en la posició de partida durant el primer període de la crisi va ser més gran tant per als que partien dels decils més alts com per als qui ho feien dels més baixos. Així i tot, un percentatge notable dels que el 2008 estaven en situació de pobresa havien ascendit a la classe mitjana el 2011. D’altra banda, els decils centrals –els de la classe mitjana– van ser els més mòbils: a mesura que les posicions de partida eren més altes, la probabilitat de pujar a les posicions més altes també era més gran, mentre que el llindar inferior va resultar el més vulnerable a l’impacte de la crisi.

Així doncs, l’empobriment de les persones fins a arribar a ser classificables com a pobres no ha estat un fenomen generalitzat, sinó que ha afectat sobretot aquelles que ja es trobaven a la frontera de la pobresa. Potser el que caldria és centrar el debat social i polític justament en aquest grup.

ARIÑO, A. (2016): La secesión de los ricos, Barcelona: Galaxia Gutenberg.

COMISIÓN EUROPEA (2010): «Europa 2020: Una estrategia para un crecimiento inteligente, sostenible e integrador», Comunicación final de la Comisión, 3.3.2010, COM(2010) 2020 final. 

ESTEFANÍA, J. (2016): Abuelo, ¿cómo habéis consentido esto?, Barcelona: Planeta.

FUKUYAMA, F. (2012): «The future of history. Can liberal democracy survive the decline of the?middle class?», Foreign Affairs, 91(1).

GAGGI, M., y E. NARDUZZI (2006): El fin de la clase media y la sociedad de bajo coste, Madrid: Lengua de Trapo.

GALBRAITH, J.K. (2013): «El destino de la clase media», La Vanguardia Dossier, El mundo de la clase media, 47.

OECD (2015): In it together: why less inequality benefits all, París: OECD Publishing.