La crisi econòmica ha tingut un fort impacte sobre els joves de menys de 30 anys. Han caigut les taxes d’ocupació, alhora que han augmentat tant l’atur com la inactivitat, una situació que inclou aquelles persones que no treballen ni estan cercant feina activament. La destrucció d’ocu­pació ha afectat sobretot els joves amb un nivell educatiu baix. Tot ple­gat pot conduir a l’exclusió no tan sols laboral, sinó també social.

Un dels efectes més greus de la crisi ha estat l’increment de la desocu­pació juvenil. La destrucció d’ocupació va ser considerable a tot Euro­pa, però a Espanya ha estat especialment intensa i ha afectat els joves en una mesura més gran: la taxa d’atur juvenil ha arribat a superar el 50%. També hem assistit a l’extensió del terme, a parer nostre indesit­jat, ‘ni-ni’ (en anglès, neet: ‘not in education, employment or training’) per categoritzar els joves que no estudien ni treballen. En general, s’ha tendit a etiquetar els joves, assumint que la majoria, davant les dificul­tats per trobar feina, «no feien res». Potser aquestes generalitzacions tendeixen a reduir el problema a una qüestió d’edat, quan la realitat és molt més complexa. Concretament, malgrat l’àmplia evidència sobre la importància de l’educació per accedir a l’ocupació, es continua parlant de l’atur juvenil com si fos un concepte homogeni, quan els problemes d’inserció laboral dels joves són molt diversos. En particular, els joves amb un nivell de qualificació baix tenen un problema tant de desocu­pació com d’inactivitat.

L’anàlisi de la desocupació ens ofereix un panorama parcial de la si­tuació laboral juvenil perquè, a més d’ocupació i desocupació, hi ha una tercera situació –la inactivitat– que en el cas dels joves és molt rellevant, ja que es troben en una etapa vital en què els estudis solen ocupar un gran percentatge del temps. Cal, doncs, fer una anàlisi de la desocupació i la inactivitat i veure la composició dels grups de per­sones que es troben en aquestes situacions. Aquesta anàlisi és clau per dissenyar polítiques que ens permetin resoldre tots dos problemes (El­der, 2015). Per això, el nostre objectiu aquí és analitzar tant l’ocupació com la inactivitat dels joves i mostrar la diversitat de situacions en què es poden trobar. Amb aquest propòsit, explotarem les microdades de l’Enquesta de població activa.

Abans de començar la crisi, a Espanya els menors de 30 anys presen­taven taxes d’ocupació de més del 50% (el 55,7% el 2007), superiors a la mitjana de la Unió Europea (50,7%) i molt semblants a les de països com ara Alemanya o Suècia. El 2015, en canvi, la taxa d’ocupació de les persones de menys de 30 anys és del 33,7%, més de vint punts in­ferior a la registrada vuit anys abans i gairebé quinze punts per sota de la mitjana de la UE (47,2%). 

Tal com podem observar al gràfic 1, Espanya és el país de la Unió on hi ha hagut una caiguda més gran de l’ocupació juvenil, només comparable a la que han experimentat Itàlia, Grècia, Irlanda i Xipre.

No tots els joves, però, s’han vist igualment afectats per la pèrdua d’ocu­pació, ja que l’efecte de la destrucció d’ocupació és molt diferent segons el nivell d’estudis de la persona. Com indica Requena (2016), l’educació protegeix de la desocupació en totes les fases del cicle econòmic i en totes les edats. Així, doncs, en general l’atur afecta en una mesura més gran els individus amb un nivell més baix de qualificació, i les recessions no fan sinó incrementar aquest efecte.

El gràfic 2 mostra les taxes d’ocupació per grups d’edat en moments di­ferents: abans de la crisi (2007), durant la crisi (2012) i l’últim any per al qual disposem de dades, en què ens trobem en una fase de recuperació (2016). Cada gràfic correspon a un nivell educatiu i cada línia a un any. Així, tenim informació de les diferències en les taxes d’ocupació per a cada grup d’edat i, a més a més, la distància vertical entre les línies ens aporta dades sobre la pèrdua d’ocupació que ha patit cada col·lectiu.

Per exemple, al gràfic corresponent a les persones amb estudis primaris o inferiors, hi observem que les taxes són molt baixes per als més joves (per sota del 30% el 2007) i que assoleixen el màxim entre els 20 i els 49 anys (per damunt del 60%), i a partir d’aquesta edat es redueixen. En definitiva, la corba presenta una forma de U invertida, semblant en tots els nivells educatius, que mostra el procés d’inserció laboral durant la joventut i el de transició a la jubilació a partir dels 50 anys.

El paper de defensa de l’educació el podem observar de dues maneres. En primer lloc, les taxes d’ocupació per a qualsevol tram d’edat són més altes entre les persones amb nivells educatius superiors. Tant en els mo­ments d’expansió com en els de crisi, les persones amb nivells baixos de qualificació no arriben a una taxa d’ocupació del 60%, mentre que les que tenen estudis superiors assoleixen el 90%.

En segon lloc, si ens fixem en la distància entre les línies corresponents al 2007 i el 2012 (o el 2016), hi observem que és més gran per als nivells educatius més baixos i per als grups d’edat més joves. Efectivament, la crisi ha afectat amb més intensitat els joves, però, sobretot, els grups menys qualificats. Així, per als que tenen estudis primaris o inferiors, la taxa d’ocupació dels menors de 30 anys ha minvat entre 25 i 30 punts, mentre que per als que tenen estudis secundaris (obligatoris, amb ori­entació general o professional) la reducció és d’uns 20 punts. L’impacte, però, és molt més limitat entre els que tenen estudis superiors, tot i que la taxa d’ocupació ha caigut substancialment.

En definitiva, la crisi ha afectat els joves en un moment clau de la seva trajectòria laboral com és la transició de l’educació a la feina, i això pot tenir repercussions a llarg termini en el sentit de no assolir les taxes d’ocupació de les generacions anteriors. El procés d’inserció laboral és difícil i s’ha demostrat que accedir al mercat de treball en un entorn de crisi té conseqüències a llarg termini (Oreopoulos et al., 2012; Brunner i Kuhn, 2014).

Tots els joves tenen baixes taxes d’ocupació abans dels 20 anys, tant els de nivell educatiu baix com els de nivell mitjà i alt. La diferència és que, en l’etapa adulta, les persones que assoleixen un nivell de qualificació mitjà i alt presenten taxes d’ocupació que voregen el 90% en els moments centrals de la vida. Les persones amb nivells de qualificació baixos, en canvi, amb prou feines arriben al 60%. Aquest no és un factor vinculat a la crisi, sinó que és un fenomen de llarg termini, fins al punt que, des de mitjan anys vuitanta, l’ocupació de les persones amb qualificació baixa –sobretot els homes– ha minvat (Garrido, 2010). La qüestió és que el grup de joves amb un nivell baix de qualificació encara és substancial (el 7,2% dels joves entre 16 i 29 anys tenen estudis primaris o inferiors, i el 35,5%, l’educació secundària obligatòria). Tenint en compte la tra­jectòria de les generacions prèvies, podem preveure que les seves taxes d’ocupació seran baixes i la situació laboral que tindran no serà gaire bona, amb les conseqüències que això pot tenir en termes de probabili­tat de risc de pobresa i exclusió.

La situació d’inactivitat inclou aquelles persones que no estan ocupades ni desocupades. Per tant, no participen en el mercat de treball, però els motius d’aquest comportament poden ser molt diversos. D’altra banda, en el cas de la joventut hi ha una raó molt rellevant que convé analitzar de manera separada, i és el fet de ser estudiant.

Les dades del gràfic 3 mostren que, amb l’inici de la crisi econòmica, la inactivitat ha augmentat de manera molt rellevant. Si el 2008 eren in­actius el 32,5% dels joves de menys de 30 anys, a partir d’aquest any es registra una tendència ascendent que situa la inactivitat en el 44,5% el 2016. La causa principal d’aquest fenomen és la continuació dels estudis, i per això tots dos gràfics presenten trajectòries semblants.

Concretament, l’increment de la inactivitat s’explica sobretot per la trajectòria dels grups amb nivells educatius mitjans i baixos: els joves amb nivells secundaris –orientació general (batxillerat) o professional (formació professional)– tenen més propensió a continuar els estudis. La crisi econòmica provoca un canvi radical en la situació d’aquests joves, que durant l’etapa expansiva trobaven feina amb facilitat, tot i no tenir gaire qualificació. Així, el retorn a la formació reglada es revela com una manera de millorar les seves probabilitats d’integració laboral quan l’ocupació torni a créixer. Si el 2006 eren inactius el 36% dels joves amb l’educació secundària obligatòria (primera etapa d’estudis secun­daris), el 2016 van arribar al 51,8%. Per la seva banda, la inactivitat per cursar estudis el 2006 representava el 23,5%, mentre que el 2016 era del 43,9%. És a dir, la inactivitat augmenta, però sobretot és per continuar estudiant.

En definitiva, el motiu principal per no cercar feina és estar estudi­ant. A més d’aquesta causa, però, n’hi ha d’altres que també són relle­vants, sobretot perquè la seva distribució no és homogènia segons el nivell d’estudis i el sexe.

El gràfic 4 mostra la distribució percentual dels motius pels quals els joves inactius de menys de 30 anys no cerquen feina. Els que tenen estudis primaris presenten una distri­bució clarament diferent. Així, la malaltia o la incapacitat pròpia és el motiu per no buscar feina del 28,5% dels homes i del 17,2% de les dones d’aquest grup.

D’altra banda, entre les dones, tenir cura de dependents apareix com una causa rellevant en tots els nivells educatius, especialment entre els que tenen estudis primaris o inferiors o estudis secundaris amb orientació professional. Si a aquest motiu hi afegim les responsabili­tats familiars o personals, tenim que el 35,8% de les joves amb estu­dis primaris o inferiors no cerquen feina per aquesta causa. Aquest comportament és semblant en altres països d’Europa (Maguire, 2015), però cal més informació per entendre la conducta d’aquest grup de joves.

Per acabar, els gràfics que segueixen mostren la situació laboral dels joves, tenint en compte l’ocupació, la desocupació i els motius per a la inactivitat, i diferenciant la informació per nivells educatius. 

Per al total de menors de 30 anys (gràfic 5), gairebé la meitat són inactius, i el motiu principal és la continuació dels estudis. De fet, el percentatge d’estudiants (35,9%) és molt semblant al d’ocupats (36,9%). Els desocu­pats representen el 18,9% del total de joves, un percentatge que no equi­val a la taxa d’atur, ja que aquesta darrera es calcula dividint el nombre d’aturats per la població activa (aturats i ocupats), sense tenir en compte els inactius. És a dir, la gran majoria dels joves estan «fent alguna cosa»: treballen, estudien o cerquen feina.

Per grups educatius, hi observem diferències interessants. Per exemple, la proporció d’ocupats entre els joves amb estudis primaris és més alta que la dels que han obtingut el títol de batxillerat (secundària, orienta­ció general). El motiu principal és l’elevada proporció de batxillers que continuen estudiant (el 62,7%), tant a la universitat com seguint cicles formatius de grau superior. Entre els que tenen un nivell educatiu cor­responent a la primera etapa d’educació secundària (ESO), la proporció d’estudiants també és elevada (43,9%).

En canvi, entre els joves de menys de 30 anys amb estudis primaris o inferiors, els estudiants representen només el 20%. A més, és en aquest grup en què els motius de la inactivitat no vinculats a la formació són més rellevants. El 24% dels joves d’aquest grup són inactius per altres motius, quan en la resta dels grups aquests «altres motius» no arriben al 10%.

Si seleccionem només els joves entre 25 i 29 anys (gràfic 5), el grup en què és més probable que l’etapa d’estudis ja hagi acabat, hi observem que el panorama canvia respecte al gràfic anterior. Així, hi ha una rela­ció clarament positiva entre el percentatge d’ocupats i el nivell d’estudis, de manera que entorn del 70% dels joves amb estudis superiors estan ocupats, mentre que els que tenen educació secundària presenten pro­porcions de menys del 70% i els que només tenen estudis primaris no arriben al 50%.

De la mateixa manera, la proporció de desocupats en els joves entre 25 i 29 anys té una relació negativa amb el nivell educatiu: són el 30,2% dels que tenen estudis primaris, entorn del 20% dels que tenen estudis secundaris i el 12% dels universitaris.

Probablement, la dada que crida més l’atenció és la relacionada amb la inactivitat. Entre els joves amb nivells educatius mitjans i alts, no arriba al 10%. En canvi, són inactius el 26% dels joves amb estudis primaris. La relació entre inactivitat i nivell d’estudis, doncs, és clara. Com més baix és el nivell educatiu, més alta és la situació d’inactivitat. Hem de tenir en compte, però, que això no és una cosa que se solucioni amb el temps, ja que en el gràfic 2 vèiem que les baixes taxes d’ocupació de les persones amb un nivell d’estudis baix afecten tant els joves com els treballadors de més edat.

No hi ha dubte que l’atur juvenil és un dels problemes principals del mercat laboral espanyol. La caiguda de les contractacions, sobretot de les temporals, limita les possibilitats dels joves que intenten accedir per primera vegada al mercat de treball, i això ha fet caure les seves taxes d’ocupació a nivells molt baixos (Malo i Cueto, 2014).

No obstant això, l’impacte de la crisi econòmica ha de ser matisat per tenir en compte, almenys, dues qüestions. La primera és que la desocu­pació no afecta de la mateixa manera els joves segons el nivell educatiu. Tot i que aquesta afirmació és prou coneguda, sovint es continua trac­tant l’atur juvenil com si tots els joves tinguessin els mateixos problemes. I no és així en absolut: les dificultats en la inserció laboral d’un jove universitari no tenen res a veure amb les d’un jove que va abandonar els estudis obligatoris. Així i tot, no és habitual que es dissenyin polítiques diferenciades per afrontar la desocupació dels joves tenint en compte la seva qualificació i, de fet, només un reduït percentatge del total de participants en formació no reglada són desocupats amb un nivell baix de qualificació (Cueto i Suárez, 2011).

La segona qüestió és que també hi ha un problema de baixa partici­pació laboral entre els joves amb un nivell educatiu baix. Si analitzem aquest grup en concret, hi observem que el percentatge d’inactius (44%) és semblant a la suma d’ocupats (28%) i desocupats (28%). En­cara que el motiu principal d’inactivitat és el fet de continuar estu­diant, la baixa activació d’aquest grup de joves és una dificultat que cal tenir en compte. D’altra banda, un motiu molt rellevant per a la inactivitat són les responsabilitats familiars en el cas de les dones i la incapacitat pròpia (per malaltia, per exemple) en el cas dels homes. Sobre aquest darrer aspecte caldria més informació per saber de quina mena d’incapacitat es tracta.

En general, un nivell baix de qualificació condueix a taxes d’activitat baixes en el mercat laboral que es mantenen a llarg termini, i això pot desembocar, al seu torn, en l’exclusió no tan sols laboral sinó també so­cial. Davant del fet que el percentatge de joves amb baix nivell educatiu a Espanya és superior a la mitjana de la UE (en part a causa dels nostres elevats nivells d’abandonament escolar), calen polítiques urgents adre­çades a aquest grup, i això requereix programes que siguin eficients, i abans que res que arribin als joves afectats, és a dir, que siguin capaços d’activar-los per contribuir a incorporar-los progressivament al mercat de treball. En aquest marc, tant les polítiques de prevenció de l’abandonament educatiu prematur com les polítiques actives de mercat de treball hi tenen un paper cabdal.

Així mateix, cal fer avaluacions d’aquesta mena de programes, ja que les polítiques actives poden tenir efectes contraposats. Una avaluació re­cent de mesures actives adreçades a joves europeus posava de manifest que només alguns elements contribueixen a fer minvar la desocupació juvenil (Caliendo i Schmidl, 2016). Concretament, per als joves poc qualificats, es posaven de manifest els bons resultats dels programes re­lacionats amb la intensificació i la millora de la cerca de feina o els que tenen en compte dificultats específiques vinculades a problemes de salut o a situacions d’exclusió social.

Pel que fa al nostre país, cal assenyalar en primer lloc que, dels 37 estudis revisats en l’avaluació esmentada, no n’hi ha cap que correspongui a Es­panya, la qual cosa mostra que l’obtenció d’evidències sobre els resultats dels programes i les polítiques continua sent una assignatura pendent. I, en segon lloc, s’observa que les polítiques que s’han posat en marxa els darrers anys (per exemple, l’Estratègia d’emprenedoria i ocupació jove) prioritzen els programes de suport a l’ocupació i a l’autoocupació, que tenen efectes dubtosos sobre l’ocupabilitat dels joves i s’adrecen, ma­joritàriament, al conjunt de la població jove, sense establir diferències segons els grups.

Begoña Cueto, professora titular d’Economia Aplicada

Universitat d’Oviedo

Brunner, B., i A. Kuhn (2014): «The impact of labor market entry conditions on initial job assignment and wages», Journal of Population Economics, 27(3).

Caliendo, M., i R. Schmidl (2016): «Youth unemployment and active labor market policies in Europe», IZA Journal of Labor Policy, 5.

Cueto, B., i P. Suárez (2011): «Formación para el empleo en España. ¿Quién se forma?», Moneda y Crédito, 233.

Elder, S. (2015): «What does NEETs mean and why is the concept so easily misinterpreted?», Work4Youth Technical Brief, 1, ILO.

Garrido, L. (2010): «El impacto de la crisis sobre la desigualdad en el trabajo», Papeles de Economía Española, 124.

Maguire, S. (2015): «NEET, unemployed, inactive or unknown – why does it matter?», Educational Research, 57(2).

Malo, M.A., i B. Cueto (2014): «Young employment in Spain: from the blockade of the labour market to the Youth Guarantee», MPRA working paper 59473.

Oreopoulos, P., T. von Wachter i A. Heisz (2012): «The short- and long-term career effects of graduating in a recession», American Economic Journal: Applied Economics, 4(1).

Requena, M. (2016): «L’ascensor social. ¿Fins a quin punt l’educació garanteix una millor posició social?», Observatori Social de ”la Caixa”.