El producte interior brut (PIB) és un dels indicadors principals de l’economia d’un país. Aquest indicador mesura el valor dels béns i serveis produïts en un país en un període de temps determinat i sovint es fa servir per comparar el nivell de desenvolupament i l’estat de l’economia de diferents països.

No obstant això, el PIB no és un indicador perfecte del valor de l’economia, entre altres factors perquè no inclou les activitats que impliquen la producció de béns i serveis però en les quals no es produeix un intercanvi monetari. Aquestes activitats són invisibles per a la comptabilitat nacional perquè no estan incloses en el PIB, encara que certament són productives i es podrien convertir  en activitats de mercat. Per exemple,  la persona que neteja una casa podria cobrar per fer aquesta feina, o bé pagar a una altra persona per fer-la. Entre les activitats que romanen ocultes en el càlcul del PIB trobem l’economia submergida i les feines il·legals, però també les feines de casa i de cura o atenció als altres, així com el voluntariat. A causa  d’aquesta manca de comptabilitat, podem considerar que el PIB subestima el valor de l’economia.

Així mateix, és important remarcar que les feines domèstiques i de cura les fan majoritàriament les dones, tant en el mercat de treball com a la llar. Per això, quan aquestes activitats es professionalitzen i s’externalitzen, tenen un impacte en la taxa d’activitat femenina. Incloure aquestes activitats en els comptes nacionals permetria una comparació més realista entre països amb diferents nivells de formalització d’aquest sector, com també una millor comprensió de les taxes d’activitat i ocupació de les dones. Per fer això, es desenvolupen els anomenats «comptes satèl·lit», que miren d’incloure aspectes de l’economia que els indicadors tradicionals no poden cobrir, com és el cas de les feines de casa i de cura. Els comptes satèl·lit fan visible una feina que sovint es manté oculta, però que és necessària per al benestar de la societat.

Per al 2010 (són les últimes dades disponibles), s’estima que el valor de les activitats no remunerades a l’economia espanyola va pujar a 426.372 milions d’euros, la qual cosa representa el 40,77% del valor del PIB. L’evolució del mercat de treball des d’aleshores ens fa pensar que actualment aquesta xifra no deu haver baixat gaire. L’estimació és més aviat conservadora, i amb altres mètodes de càlcul podria fins i tot ser superior. El gràfic 1 presenta el valor dels diferents tipus d’activitat considerats en l’estudi.

En el gràfic podem veure que les activitats relacionades amb la preparació de menjar són les que tenen més pes, seguides del manteniment de la casa (bàsicament la neteja). La cura d’infants i persones dependents és la tercera categoria en importància econòmica, amb un cost equivalent a la meitat del cost de les tasques d’alimentació. Ara bé, hem de tenir en compte que, si bé totes les llars necessiten alimentar els seus membres i mantenir l’habitatge, no a totes les llars es duen a terme activitats de cura o atenció. Si només consideréssim les llars on viuen persones que requereixen atenció, el seu valor respecte a les altres categories seria més elevat. Els desplaçaments i les feines relacionades amb el manteniment de la roba tenen una importància més reduïda que les altres tres.

Quina és la situació d’Espanya per comparació a altres països? El gràfic 2 mostra el percentatge del PIB que representen les feines de casa i de cura als països del G7, calculat a partir de dades de l’OCDE (Van de Ven et al., 2018). La comparació directa de les dades exposades per a Espanya amb els països que apareixen al gràfic 2 és complicada perquè els mètodes de càlcul són diferents, però el gràfic ens dona una idea de les importants divergències entre aquests set països. Les feines no remunerades tenen un pes important a Itàlia (el 23,7% del PIB), però al Canadà són quasi la meitat (11,5% del PIB). Els altres països europeus, el Japó i els Estats Units es troben en posicions intermèdies. Aquestes dades indiquen que al Canadà les tasques domèstiques i de cura s’externalitzen amb més freqüència que als altres països del G7, mentre que Itàlia és el país en què els membres de la família s’encarreguen més de fer aquestes feines. Diversos factors contribueixen a explicar aquestes diferències, sobretot l’accessibilitat de l’ajuda domèstica, les preferències culturals i el nivell de participació de la dona en el mercat de treball.

El càlcul dels comptes satèl·lit ha mostrat la importància del pes econòmic de les activitats no remunerades, una bona part del qual roman ocult en el càlcul d’indicadors habituals com el PIB. El compte satèl·lit, però, revela també importants desigualtats de gènere, perquè la major part d’aquest treball invisible, prop del 70%, el fan les dones. Les feines invisibles i no comptabilitzades, doncs, són majoritàriament femenines. El gràfic 3 presenta el valor econòmic de les tasques fetes per dones i homes. Com que el sou per hora és el mateix per a totes les activitats, el gràfic mostra també les diferències de temps invertit per homes i dones en les feines no remunerades.

En totes les activitats analitzades, les dones tenen un pes més gran que no els homes. Les dones aporten el 62% de les feines de cura i atenció, el 68% a les de neteja i el manteniment de la casa, el 70% a les de preparació d’aliments i el 82% a les relacionades amb la roba, la tasca proporcionalment més feminitzada. La participació de les dones en totes aquestes feines és molt més important que no pas la dels homes, i per tant l’aportació econòmica invisible també ho és. Si es tingués en compte en el càlcul del PIB, la feina no remunerada feta per les dones pujaria a 33.928 milions d’hores i representaria el 26,24% del PIB del 2010¹. Si la feina no remunerada fos considerada un sector de l’economia, la part feta per les dones tindria un pes econòmic semblant al del sector industrial.

És important assenyalar que els càlculs presentats aquí només inclouen les activitats declarades com a «primàries» en les enquestes d’ús del temps. Aquesta enquesta no permet declarar dues activitats simultànies sense jerarquitzar-les: una ha de ser l’activitat principal i l’altra, la secundària. Per exemple, si una persona planxa la roba i al mateix temps té cura dels seus fills ha de triar quina és l’activitat principal, si la cura dels fills o el fet de planxar. Com que les feines de casa i les de cura sovint es compatibilitzen, el càlcul dels autors és conservador, de manera que podem pensar que les desigualtats de gènere serien en realitat més importants si es tingués en compte tot el temps dedicat i no tan sols el declarat com a activitats «primàries».

A la major part dels països del nostre entorn els investigadors han constatat una reducció del temps dedicat a les feines de casa en els darrers cinquanta anys (Altintas i Sullivan, 2016). Diversos canvis socials han ajudat a fomentar aquesta tendència: els avanços tecnològics que permeten augmentar l’eficàcia en les tasques, els canvis en els costums i l’aparició d’una oferta adaptada a aquests nous hàbits (per exemple, l’aparició d’aliments preparats), el desenvolupament de serveis públics i privats d’ajuda a les persones i la incorporació de la dona al mercat de treball. No obstant això, aquests canvis no han tingut lloc a la mateixa velocitat ni amb la mateixa intensitat a tots els països, i a Espanya el temps dedicat a les tasques no remunerades i el seu valor econòmic corresponent és més elevat que en altres societats. Es tracta d’una feina invisible però amb un gran valor econòmic, i aquest valor s’ha de tenir en compte a l’hora d’interpretar els patrons d’activitat laboral de les dones.

No hi ha un únic mètode per calcular el valor de les feines de casa, i cadascun d’ells implica necessàriament uns certs pressupòsits de partida. L’estimació que presentem aquí és una de les estimacions possibles, publicada per l’INE i basada en dades del 2010 (Angulo i Hernández, 2015).

En primer lloc, cal identificar les activitats no remunerades que es consideren rellevants dins l’etiqueta «feines de casa». En el nostre cas van ser quatre:

• Habitatge: les relacionades amb la neteja, el manteniment i les reparacions de la casa;

• Cuina: totes les activitats relatives a la producció culinària, des de cuinar fins a rentar els plants, o l’obtenció de primeres matèries a la llar destinades a l’alimentació (per exemple, cultivar un hort);

• Roba: rentar la roba, planxar-la, confecció i reparació de peces de vestir;

• Cura i atenció dels infants, la gent gran i les persones dependents.

A més a més, hem de calcular el temps dedicat a cadascuna d’aquestes tasques, incloent-hi els desplaçaments per arribar al lloc on es fa l’activitat, si n’hi ha. Per a això s’han fet servir les dades de l’Enquesta d’ús del temps que va fer l’Institut Nacional d’Estadística (INE) el 2009-2010. Aquesta enquesta fa servir un diari per mesurar el temps que una mostra representativa de residents a Espanya dedica a diferents activitats al llarg d’un dia (INE, 2010).

Per atribuir un valor econòmic a cada tasca, hi ha dues alternatives: o tenim en compte el sou de la persona que fa efectivament l’activitat, entenent que això és el que deixa de guanyar en el mercat de treball quan dedica el seu temps a tasques no remunerades (cost d’oportunitat), o bé calculem el sou que es pagaria a una altra persona per fer la tasca no remunerada (cost de substitució). La tria d’un mètode o de l’altre és important, perquè el treball en el sector de les feines de casa i de cura no es remunera amb sous alts, mentre que la persona que fa efectivament la feina pot tenir un sou més o menys elevat. Si fem servir el cost de substitució, el resultat serà una estimació més baixa que no pas si utilitzem el cost d’oportunitat, ja que el sou dels treballadors domèstics és més baix que la mitjana dels treballadors d’altres sectors. En aquest treball fem servir el cost de substitució i assumim un sou net de 8,09 euros l’hora.

Finalment, hem de tenir en compte també una sèrie de costos de producció i costos intermedis. Per exemple, per preparar el menjar cal usar ingredients adquirits en el mercat, sobretot els ingredients del plat, però també es fan servir estris (paelles, electrodomèstics...) o infraestructures que es desgasten amb cada ús. L’estimació d’aquests costos intermedis s’afegeix al càlcul anterior.

ANGULO, C., i HERNÁNDEZ, S. (2015): «Propuesta de cuenta de producción de los hogares en España en 2010. Estimación de la serie 2003-2010», Documentos de Trabajo, Madrid: INE.

ALTINTAS, E., i SULLIVAN, O. (2016): «Fifty years of change updated: Cross-national gender convergence in housework», Demographic Research, 35.

Instituto Nacional de Estadística (2010): Encuesta de Empleo del Tiempo.

VAN DE VEN, P., ZWIJNENBURG, J. i DE QUELJOE, M. (2018): «Including unpaid household activities: An estimate of its impact on macro-economic indicators in the G7 economies and the way forward», OECD Statistics Working Papers, 91.