La violència masclista és un problema social persistent i de gran abast a Espanya, on té un enorme impacte a la infància: des del 2013 fins a principis del 2022, 473 dones han estat assassinades, 340 nens han quedat orfes i 46 han estat assassinats. De tots els infants que van participar a l’enquesta duta a terme per a la investigació (3.650 alumnes de Catalunya, de quart de primària a quart d’ESO), el 10% afirmen haver viscut una situació de violència masclista a casa, i, entre ells, el 40% la van patir directament. També cal destacar que el 7% no van respondre aquesta pregunta.

La legislació espanyola (Llei orgànica 8/2021, de 4 de juny, de protecció integral a la infància i l’adolescència davant de la violència) reconeix la violència masclista com una forma de violència contra els infants, que en pateixen les conseqüències de manera directa o indirecta i durant molts anys (Montserrat i Casas, 2019). La participació i la implicació de la infància és clau per al desenvolupament d’eines de detecció efectives que els permetin minimitzar o superar els obstacles i les dificultats que afronten a l’hora de parlar sobre situacions de violència masclista a casa. Els centres educatius, com a espais segurs amb adults propers i de confiança, poden exercir un rol determinant en aquest sentit (Chanmugam i Teasley, 2014).

La investigació sobre la qual es basa aquest article va comptar amb la col·laboració de sis grups d’experts formats per nens i nenes (fins a un total de 45) que van participar en el disseny del qüestionari (Montserrat, Garcia-Molsosa, Planas-Lladó i Soler-Masó, 2022). Considerar la seva participació com a experts constitueix un element clau de la investigació duta a terme. Aquest qüestionari va ser el que es va administrar després a una mostra representativa de l’alumnat d’entre quart de primària i quart d’ESO de Catalunya, formada pel 45% de nens, el 51% de nenes i un 4% de l’alumnat que va preferir no respondre a la pregunta sobre el gènere. Tot seguit es presenten els principals resultats dels 3.650 qüestionaris rebuts.

En general, tant els nens com les nenes van identificar una àmplia varietat de situacions de violència masclista, especialment les de caire sexual i físic, però també «amenaçar», «obligar», «prohibir» o la violència envers els fills i les filles. En canvi, algunes situacions de violència psicològica, econòmica, vicària o homòfoba es van matisar, especialment per part dels nois.

El 93% dels participants havien sentit a parlar de la violència masclista algun cop, principalment a l’escola o a l’institut. També s’havien informat a través dels mitjans de comunicació, d’internet o d’altres contextos informals com ara la família (principalment, la mare) i les amistats. En canvi, són pocs els que havien sentit a parlar de la violència masclista per mitjà d’un monitor de lleure, de professionals dels serveis socials o del metge.

Les noies van manifestar un grau més alt d’acord en la identificació de la violència masclista en totes les seves formes i àmbits, i es van mostrar més informades que els nois, principalment a través de canals informals (internet, la progenitora i les seves amistats). Això podria indicar que probablement són més actives a l’hora de cercar informació i parlar del problema, i que hi empatitzen més que els nois.

Els participants en el qüestionari van manifestar la seva voluntat d’aturar la violència i resoldre el problema defensant la mare (85%) i demanant ajuda (84%); van ser pocs els que van afirmar que romandrien sense fer o dir res, s’amagarien o fugirien. No obstant això, un percentatge notablement més gran d’infants amb experiència de violència masclista a casa adoptarien un rol més passiu a l’hora de resoldre el problema. Així, aquests van respondre de manera més majoritària que se sentirien culpables, fet que mostraria una gran implicació emocional respecte al conflicte.

Tot i la seva voluntat d’actuar davant d’una situació de violència masclista a casa, el 59% van afirmar no saber on adreçar-se o a qui recórrer davant d’una situació d’aquest tipus i el percentatge va assolir el 67% entre els que havien viscut violència a casa. Segons els infants enquestats, la por de les conseqüències per a ells i les seves famílies era el principal obstacle a l’hora de comunicar aquest tipus de situacions, tant per als que havien estat víctimes de violència masclista com per als que no.

Els infants van identificar els centres educatius com a font d’informació, però no com l’espai prioritari on comunicar situacions de violència a la llar i demanar ajuda. Els alumnes voldrien ser informats a través de xerrades de persones expertes o d’una assignatura a l’escola o institut, amb un ampli consens. D’altra banda, l’alumnat de primària va mostrar menys predilecció per rebre informació a través de canals digitals.

En canvi, a l’hora de comunicar una situació de violència a casa, preferirien adreçar-se a la policia, als familiars i amics o als serveis socials, abans que adreçar-se als seus professors. Tot i així, hi ha diferències rellevants en les respostes en funció de l’etapa educativa: l’alumnat de primària recorreria comparativament més a la policia i al telèfon d’emergència, i confiaria més en les persones de l’entorn escolar i altres contextos formals. En canvi, l’alumnat de l’ESO demanaria ajuda, amb un percentatge notablement més gran, entre el cercle d’amistats i familiars.

Per als participants en l’estudi, el contacte personal, directe i immediat és important a l’hora de demanar ajuda. Així, la majoria s’estimarien més demanar ajuda per telèfon (80%) o cara a cara (74%), en comptes de recórrer a les xarxes socials o al correu electrònic. Entre l’alumnat de primària, la preferència per les xarxes socials és, notablement, més residual, i hi destaca una confiança més gran en cercar el suport directe d’un adult proper o que demani ajuda per ells.

Davant de la pregunta de com hauria de ser la persona que els pot ajudar en una situació de violència masclista a casa, els alumnes mostren un ampli consens a assenyalar tres característiques essencials. En primer lloc, hauria de ser una persona capaç, és a dir, caldria que sabés com actuar en aquests casos i hauria d’acabar amb el problema. Així mateix, la persona que els ajudi caldria que fos empàtica: capaç d’escoltar-los i d’entendre’ls, i alhora, de prendre’s el problema seriosament i creure’ls. Per últim, hauria de ser una persona de confiança, que coneguin.

L’estudi sobre el qual es basa aquest article mostra que la majoria d’infants tenen informació sobre la violència masclista, si bé alguns nois manifesten dubtes, més que les noies, davant de formes de violència psicològica, econòmica i vicària, temes que és important continuar tractant. El context escolar és la font d’informació preferent, però davant d’una situació de violència masclista dubten de si aquest seria l’espai on podrien trobar ajuda. Atenent a les seves respostes, volen formar part de la solució al problema, actuant i demanant ajuda, però molts manifesten no saber on adreçar-se en cas de violència masclista. Aquests resultats obren la porta a la construcció d’un model de detecció als centres educatius que ofereixi als infants i adolescents espais segurs i de confiança per poder expressar les seves preocupacions i comunicar situacions de violència com més aviat millor, de manera directa i personal, amb un interlocutor empàtic i de confiança que sàpiga com cal procedir en el marc dels protocols establerts.

Aquest article es basa en dades procedents del qüestionari elaborat en el marc del projecte de recerca «SomAquí! Detecció de la violència masclista des de la perspectiva dels infants», elaborat per Carme Montserrat, Marta Garcia-Molsosa, Pere Soler, Anna Planas, Edgar Iglesias i Paula Boned de Liberi, Grup de Recerca en Infància, Joventut i Comunitat, de la Universitat de Girona, amb una mostra representativa de 3.650 alumnes de quart de primària a quart d’ESO de 106 escoles i instituts de Catalunya. Els resultats que s’han exposat s’emmarquen en la primera fase de la investigació del projecte, en la qual s’han recollit les respostes de l’alumnat. En la segona fase es recollirà la perspectiva de les direccions i del professorat dels 106 centres educatius participants a l’estudi. La tercera fase se centrarà en el disseny del model de detecció que es proposa implantar en el marc escolar. En aquesta investigació, finançada per la Fundació ”la Caixa”, hi han col·laborat, a més, el Departament de Drets Socials i el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.

CHANMUGAM, A., i TEASLEY, M. L. (2014): «What should school social workers know about children exposed to adult intimate partner violence?», Children & Schools, 36(4).

MINISTERIO DE IGUALDAD (2022): Portal Estadístico. Delegación del Gobierno contra la Violencia de Género 

MONTSERRAT, C., i CASAS, F. (2019): «El impacto de la violencia machista en los hijos e hijas de las víctimas según la perspectiva de diferentes agentes sociales implicados», Multidisciplinary Journal of Gender Studies, 8(1). 

MONTSERRAT, C., GARCIA-MOLSOSA, M., PLANAS-LLADÓ, A., i SOLER-MASÓ, P. (2022): «Children’s understandings of gender-based violence at home: The role school can play in child disclosure», Children and Youth Services Review, 136, 106431.