Janet Currie és professora d’Economia i Afers Públics a la Universitat de Princeton, codirectora del Programa d’Infància i Famílies de l’Oficina Nacional de Recerca Econòmica dels Estats Units i membre de l’Acadèmia Nacional de Ciències, l’Acadèmia Nacional de Medicina i l’Acadèmia de les Arts i les Ciències dels Estats Units. Les seves anàlisis sobre els efectes que tenen les diferències socioeconòmiques, les amenaces ambientals i la manca d’accés a l’atenció mèdica en la infància són pioneres i han tingut un gran impacte. Nascuda al Canadà, va ser la primera dona a presidir els departaments d’Economia de les prestigioses universitats de Columbia (2006-2009) i Princeton (2014-2018).

Com és que una experta en economia com vostè va fer de la pobresa infantil el seu principal camp de recerca?

El motiu té a veure amb la manera com em van educar. Com que la meva mare era treba­lladora social, vaig conèixer de prop i des de ben petita els problemes que han d’afrontar les persones sense recursos. Sempre m’he sentit molt compromesa amb les injustícies socials, sobretot si els qui les pateixen són nens. En el cas dels adults amb necessitats podem dubtar si la situació de pobresa en què es troben és deguda a les males decisions que han pres o a les accions empreses, però en el cas dels infants és molt clar que no hi tenen cap responsabilitat, simplement han tingut la pega d’haver nascut en un context de pobresa. I crec que, com a societat, tenim l’obligació d’ajudar-los.
 

Als països desenvolupats observem diferències remarcables en els nivells de pobresa infantil. Els Estats Units o Espanya, per exemple, presenten taxes molt altes, encara que no són països pobres. Com s’explica això?

En primer lloc, cal fer una precisió metodològica: als Estats Units la pobresa es mesura d’una manera diferent que a Europa, i això explica en part les diferències. A Europa es considera pobra la gent que té ingressos per sota d’un valor determinat respecte a la mediana d’ingressos, mentre que als Estats Units la mesura oficial de pobresa es basa en els ingressos i en el cost d’una cistella de menjar que cobreix les necessitats nutricionals bàsiques.

Durant les últimes dècades, la majoria de diners que els Estats Units destinen a com­batre la pobresa són béns i serveis que no es mesuren en termes monetaris (els anomenats in-kind programs): assistència a l’habitatge, ajudes financeres, atenció mèdica, etc. Però aquestes prestacions no es tenen en conside­ració a l’hora de mesurar la pobresa, la qual cosa provoca que l’opinió pública tingui una percepció inexacta de les xifres de pobresa.

Alguns ciutadans pensen: «Vaja! Des dels anys setanta hem gastat molts diners per reduir la pobresa infantil i resulta que tenim la mateixa ràtio de nens pobres que aleshores. Això vol dir que els programes socials no funcionen». És evident que això no s’ajusta a la realitat.

Arran d’aquest malentès van sorgir programes governamentals com ara el Crèdit Tributari per Ingrés del Treball (EITC) i el Programa d’Assistència Nutricional Suplementària (SNAP), que sí que incideixen en les variables que l’Oficina del Cens té en compte per definir el llindar de pobresa i que, de fet, han contribuït perquè la pobresa infantil es reduís en un 50% entre el 1970 i el 2016. 
 

Un dels debats recurrents en l’esfera política és precisament si la pobresa s’ha de mesurar sobre la base dels ingressos familiars, o bé en relació amb el consum.

Els anys seixanta, tant als Estats Units com a Espanya, hi havia molta gent que no tenia aigua corrent a casa ni electrodomèstics de cap mena. Avui dia, pràcticament tothom té una nevera a casa i disposa dels serveis bàsics. Fins i tot les persones més pobres tenen un smartphone. L’estàndard de vida ha canviat molt en poques dècades. No té sentit mesurar la pobresa tenint només en compte l’accés als béns de consum, perquè el cost de la vida és molt diferent a cada país, i fins i tot en àrees diverses d’un mateix país.

En qualsevol cas, encara que tinguem en compte tots aquests factors, continua sent veritat que els Estats Units tenen una taxa de pobresa alta per comparació a altres països desenvolupats. Les últimes dades de què disposem són del 2015. S’estima que aleshores hi havia més de 9,6 milions d’infants (el 13% del total) que vivien en llars sota el llindar de pobresa, dels quals 2,1 milions (el 2,9% del total) en situació de pobresa extrema. No cal dir que aquestes xifres són excessives. Crec que s’expliquen sobretot per una qüestió molt senzilla: no gastem tants diners com la majoria de països europeus a l’hora de protegir la gent que es troba a la part inferior de l’escala de distribució dels ingressos.
 

Segons la seva experiència, quina mena de programes contra la pobresa infantil són més efectius?

No fa gaire he participat en una recerca per a l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units amb l’objectiu de reduir la pobresa a la meitat en deu anys. Després d’analitzar deta­lladament els diferents projectes i les accions que podríem emprendre, hem arribat a la conclusió que l’objectiu que ens proposàvem s’aconseguiria simplement aplicant els pro­grames que ja estan en marxa.

A grans trets, hi ha dues menes de programes socials que incideixen en la reducció de la pobresa. En primer lloc, els que representen un augment dels ingressos (per exemple, els subsidis per fill). Aquests són els més efectius. L’ideal seria expandir l’EITC: una ajuda econòmica que s’atorga als treballadors d’ingressos baixos i generalment amb fills a càrrec. Per tenir dret a aquesta prestació, l’únic requisit és fer la declaració de la renda. L’EITC permet pagar menys impostos i fins i tot rebre un reemborsament.

El problema de la pobresa infantil, però, no es resol del tot oferint diners a les famílies amb pocs ingressos, perquè sovint aquests nens viuen amb adults disfuncionals que no són capaços de proveir-los de les necessitats bàsiques. Per tant, els infants necessiten alguna mena de seguretat, en forma d’un sistema de salut infantil de qualitat (als Estats Units l’assegurança mèdica té una importància cabdal, per comparació a la majoria de països europeus) o un plat calent i nutritiu a taula (en aquest sentit, els programes d’alimentació escolar són essencials).

Penso que l’ideal és la combinació de totes dues mesures: d’una banda, reforç dels ingressos familiars, i, de l’altra, prestacions socials que ofereixin una xarxa de seguretat als infants. Aquest segon aspecte es refereix als programes de reassignació d’habitatges, col·locació laboral, subsidis per pagar les factures de la llar i altres equivalents per adquirir aliments. Qualsevol subvenció que garanteixi que cap nen passarà necessitats severes, fins i tot en el cas que els seus pares siguin irresponsables en la despesa dels ingressos que obtenen i de les prestacions materials que reben.

Quins són els factors que determinen la pobresa?

La inestabilitat laboral és un factor molt important. En general, una família és pobra perquè els pares estan a l’atur o tenen feines precàries. Tenir un salari molt baix o no tenir cap control sobre els teus horaris laborals és una font addicional d’estrès i fa molt més difícil que puguis exercir de pare o de mare. Si no saps quines hores treballaràs la setmana que ve, com pots organitzar l’agenda dels fills? Com estaràs disponible si els fills et necessiten? És molt difícil. Crec que moltes famílies pobres es troben en aquesta situació.

Sovint la gent pensa que si els pares no treballen, haurien de tenir més temps per fer activitats amb els fills: dur-los a llocs públics i gratuïts, com ara la biblioteca o el parc. Però és un pensament ingenu, perquè no té en compte la tremenda ansietat i incertesa d’un pare que es troba en una situació precària. L’estrès que genera la inseguretat laboral esgota els recursos de les persones per bregar amb l’educació dels seus fills de la manera adequada.
 

Hi ha cap etapa de la infància en la qual els efectes de la pobresa són més intensos o tenen conseqüències més duradores?

Les evidències més grans sobre els efectes de la pobresa en el desenvolupament de la vida de les persones apareixen en la primera infància. Els primers anys de la vida, quan el cervell de les persones s’està formant, és fàcil que les mancances que implica la pobresa afectin el desenvolupament psicomotor de l’infant. Això no es limita només al cervell, sinó també a la maduració del sistema nerviós. Totes les estructures del cos humà es desenvolupen amb un cert endarreriment, de manera que néixer en aquestes circumstàncies té un efecte biològic.

Hi ha un assaig interessant de Richard Wilkinson i Kate Pickett [ressenyat a la pàg. 36 d’aquest mateix  Dossier] sobre aquesta qüestió, on expliquen com la desigualtat afecta diverses dimensions de la salut física i mental de les persones als països desenvo­lupats. Pel que fa a la infància, la conclusió a la qual arriben és que les conseqüències de la desigualtat en el desenvolupament dels nens són permanents. Per exemple, en analitzar la plasticitat del cervell mostren que l’estrès durant l’embaràs o les situacions familiars complicades influeixen en el desenvolupa­ment cerebral del menor. S’ha demostrat que els fills de mares que han sofert estrès psicològic durant l’embaràs presenten nivells de cortisol més baixos en néixer. Això és un problema perquè, entre altres funcions, és una hormona que ajuda a la maduració pulmonar i a controlar el propi estrès del nadó.

L’adolescència també és un període de molt risc. És un moment en què un jove es pot apartar del camí correcte d’una manera relativament fàcil i ràpida, i això pot tenir efectes nocius molt duradors a la seva vida. Quan la família s’empobreix en l’etapa adolescent dels fills, qualsevol fet pot ser el detonant per esgarriar-se amb conseqüències negatives: per exemple, una noia que es queda prenyada massa d’hora; o un jove que està fart d’un ambient opressiu, escapa de casa i es fica en embolics; o un noi que ha de buscar feina per ajudar a casa perquè els seus pares estan a l’atur i no té temps d’estudiar, suspèn un examen important i no accedeix a la universitat. Si les famílies són pobres, tots aquests escenaris són molt més probables.
 

Fins a quin punt les desigualtats socials influeixen en els resultats escolars?

Les estadístiques mostren una correlació notable entre el nivell d’ingressos familiars i els resultats escolars. Passa el mateix amb els problemes de comportament o la xifra de joves que ni estudien ni treballen. Aquesta manca de compromís amb les institucions educatives sovinteja molt més a les famílies desestructurades o pobres. Els nois comencen a fer campanes, repeteixen un curs perquè no rendeixen prou, tenen problemes de disciplina a l’escola, etc.

La qüestió del comportament  és rellevant. Tots coneixem nois i noies que no presenten cap problema cognitiu, o fins i tot que són molt intel·ligents, però que manifesten problemes de conducta que al capdavall els impedeixen tenir èxit en la vida.
 

Quina relació hi ha entre la desigualtat, que augmenta a tot el món, i la pobresa infantil?

És una qüestió molt important. Sovint confonem desigualtat amb pobresa i, no obstant això, són bastant diferents conceptualment. M’explico: hi ha societats en què no hi ha nivells significatius de pobresa, però pot haver-hi molta desigualtat. És veritat que no n’hi ha gaires exemples.

La gent pot pensar: «Si tothom està més o menys bé, quin és el problema si hi ha gent que és molt rica? Que facin el que vulguin amb els seus diners. A més a més, alguns d’ells contribueixen a la societat amb obres de caritat». Penso que aquesta és una posició raonable si no fos perquè veiem que els poders polítics sembla que són molt sensibles als interessos de les persones molt riques.

El problema que la desigualtat sigui tan gran a les societats desenvolupades –i que continuï augmentant cada dia més– no és la desigualtat per se. El que perjudica la gent és la pobresa. Però el que sí que fa la desigualtat és afeblir el suport polític als programes socials destinats a la gent pobra. Ho veiem als Estats Units: partits que han recaptat molts diners durant les campanyes electorals, quan accedeixen al poder el primer que fan és retallar les prestacions per als programes socials.

En aquest sentit, crec que la desigualtat és perillosa per a la democràcia perquè la gent sense diners pot ser privada dels seus drets.

Entrevista per Juan Manuel García Campos