El 72% de la població europea, més de 350 milions de ciutadans, viu a les ciutats. Es calcula que abans que arribi l’any 2050, aquest percentatge serà del 80%. La desigualtat que hi ha en una gran ciutat assoleix nivells que no es copsen en una comparació entre països. A les grans urbs podem trobar-hi barris amb famílies que tenen quatre automòbils, tres cases i dues neveres a tocar d’espais on viuen individus sense calefacció, sense salut, sense feina ni amics ni coneguts. De vegades els separen tan sols una carretera o una avinguda. Però aquesta frontera urbana és letal. Els ciutadans que pateixen tota mena de mancances es concentren en uns barris concrets i estan envoltats de persones en la mateixa situació; formen un espai d’exclusió social, econòmica i política. És justament l’exclusió política el que volem analitzar en aquest document.

Quan es dibuixa el drama de l’exclusió social, s’alerta sobretot de l’escenari de privació múltiple que afecta la situació econòmica i social dels exclosos. La ruptura dels vincles socials i la mancança de recursos econòmics de vegades impedeixen tenir en compte l’exclusió política que sofreixen els més febles de la nostra societat. En un estudi per a la Fundación Alternativas (Gómez i Trujillo, 2011), fa uns anys vam localitzar l’existència d’uns forats negres de la democràcia on la majoria d’habitants no participaven en els processos electorals, i que coincidien d’una manera gairebé mil·limètrica amb els barris marginals de les grans ciutats. Hi demostràvem que hi havia una relació causal entre el fet de viure en una secció electoral caracteritzada com a exclosa socialment i el fet de no participar en les eleccions. Aquests barris de pobresa extrema es troben ben a la vora d’altres espais on els ciutadans desenvolupen el seu projecte vital amb els recursos necessaris per gaudir d’una qualitat de vida raonable i participen majoritàriament en els processos electorals.

Tot i que la participació mitjana en el darrer cicle electoral ha estat força elevada, en alguns barris caracteritzats per condicions de vida deficients dos de cada tres ciutadans no expressen les seves preferències a les urnes mitjançant el vot. En aquest article tornem a presentar dades que demostren que els nous moviments socials i polítics que han transformat els sistemes polítics espanyols a escala local, autonòmica i estatal els dos darrers anys s’han desenvolupat al marge de les zones més pobres de les ciutats, que continuen concentrant i gairebé monopolitzant el rànquing de l’abstenció extrema.

A causa de la crisi, el nombre de persones afectades pel risc de pobresa i exclusió ha augmentat substancialment a la majoria de ciutats europees (EC, 2013). A Espanya hi ha més de 8 milions de persones en risc d’exclusió social (taula 1). La majoria de definicions de l’exclusió social tenen en compte els problemes d’accés als béns i drets de què gaudeix la societat de la qual forma part la persona exclosa. Entre aquests béns hi ha l’habitatge, l’alimentació i els recursos econòmics i energètics. Entre els drets, per la seva banda, hi trobem la salut, l’educació, l’ocupació, les relacions socials i la participació en les decisions públiques. Tanmateix, aquest darrer aspecte no és precisament dels més estudiats, potser perquè no n’hi ha gaires dades o bé perquè les que hi ha no s’han relacionat amb l’exclusió social o amb les males condicions de vida en general. Per exemple, a la llista d’indicadors d’exclusió i pobresa establerta el 2001 pel Comitè de Protecció Social de la Unió Europea, anomenats habitualment els indicadors de Laeken, no n’apareix cap sobre participació política ni res que se li assembli, tot i que també és cert que la llista en qüestió es limita sobretot a indicadors de naturalesa econòmica, amb alguna referència a ocupació, salut i educació.

Sabem que la distribució espacial de la pobresa té relació amb els factors socioeconòmics, però també tenen un important poder explicatiu altres variables relacionades amb el capital social, el comportament polític, la cultura o la capacitat per accedir als recursos col·lectius i influir en la presa de decisions. Tenir veïns que voten, que tenen feina o que han fet estudis universitaris ajuda a sortir de la pobresa. Igualment, un determinat disseny urbà o un pla de regeneració dels habitatges pot contribuir a millorar la qualitat de vida de la població desafavorida.

Diversos treballs ens han ofert abundant evidència empírica sobre la importància del capital social (que, segons Putnam [2000], es compon bàsicament de confiança, normes de reciprocitat i xarxes de compromís cívic) i de la integració en alguna mena de xarxa com un factor estimulant de la participació electoral (ibídem; Rosenstone i Hansen, 1993). La teoria de la mobilització sosté que la gent participa més si algú li diu que ho faci. És a dir, que el capital social o relacional, tant si s’obté en l’espai laboral, en el religiós, en l’afectiu o bé en el cercle d’amistats, augmenta la probabilitat que els ciutadans participin. Com més finestres obertes al món exterior, més possibilitats de rebre estímuls i informació política que incrementin les ganes de participar en els diversos processos electorals. Per exemple, els immigrants solen estar sobrerepresentats en els espais d’exclusió. La participació electoral és contagiosa i, per tant, la concentració de persones sense dret de vot en els espais d’exclusió estaria potenciant un entorn abstencionista perjudicial per a la inclusió política dels més desafavorits.

La relació entre pobresa i participació electoral s’ha documentat molt bé als Estats Units (Kleppner, 1982) i el Regne Unit (Denver i Hands, 1985). Només en aquests dos països és habitual, tant en l’entorn acadèmic com en els mitjans de comunicació, trobar anàlisis desagregades de participació centrades a investigar i denunciar l’exclusió electoral dels més desafavorits a les ciutats. Un exemple recent n’és el referèndum per la independència d’Escòcia del 2014, en què es tornava a posar de manifest com, tot i l’alta participació registrada a la ciutat més poblada, Glasgow, la majoria dels habitants dels districtes més pobres no havia participat en una decisió col·lectiva tan rellevant per al destí de les seves vides. En canvi, a l’Europa continental en general i a Espanya en particular, els estudis sobre participació electoral no han analitzat el comportament dels pobres i els exclosos a les eleccions ni s’han preocupat de remarcar el problema de l’abstenció extrema que es recull en alguns suburbis de les grans ciutats, potser perquè tan sols representen el 5% de l’electorat, com podem veure a la taula 1.

La participació electoral depèn tant de factors estructurals com del context polític. Malgrat que els últims anys hom està parant més atenció a la força explicativa de les variables polítiques relacionades amb la desafecció, la desigualtat social es recull de manera persistent en la participació electoral. La manca de participació per motius polítics afecta els grups socials de manera diferent. Encara que el vot és la menys desigual de totes les formes conegudes de participació, deixaria de complir la seva condició igualitària si exclogués sistemàticament alguns dels grups que formen part de la societat.

Qualsevol definició de democràcia, des de la més minimalista fins a la que només para atenció als resultats, entén que un principi essencial del sistema és el dret a la participació electoral de tots els ciutadans en igualtat de condicions. S’entén que tots els vots valen el mateix, des de la persona més poderosa fins a la més pobra de la societat. La participació electoral és un mecanisme que pot contribuir a corregir les desigualtats socioeconòmiques.

Una de les dimensions més rellevants en el bon funcionament de la democràcia representativa és la seva sensibilitat per recollir les demandes de tots els ciutadans i introduir-les en la presa de decisions polítiques. Un problema important és que un grup determinat de ciutadans participi menys que la resta i no introdueixi les seves preferències polítiques en el sistema mitjançant el vot. La democràcia no funcionaria bé si no existissin les mateixes oportunitats de participació política per a les dones, per als ciutadans amb menys formació, per als qui no arriben a una edat determinada o bé la superen, per als qui tenen menys recursos econòmics o per a aquells que viuen en uns barris determinats

En aquest apartat comprovem si la relació que trobem entre l’exclusió social i l’abstenció extrema dels barris més desafavorits de les ciutats abans que esclatés la gran crisi econòmica i política es manté a partir de l’anàlisi de les eleccions andaluses i municipals celebrades l’any 2015. Les dades de les eleccions andaluses ens serveixen per analitzar per primer cop els resultats d’unes eleccions autonòmiques celebrades a la comunitat autònoma que concentra més zones d’exclusió d’Espanya. La unitat de mesura que ens interessa per captar amb més precisió els espais exclosos de la participació política és la secció electoral. D’acord amb l’article 23 de la Llei electoral, les circumscripcions a Espanya es divideixen en seccions; cada secció inclou un màxim de 2.000 electors i un mínim de 500, i cada municipi té almenys una secció.

La secció electoral a les ciutats de dimensions mitjanes i grans sol coincidir amb els barris, la qual cosa ens permet d’observar quina mena de característiques tenen els barris que registren els valors més extrems d’abstenció. Seguint un treball previ sobre exclusió social (Gómez i Trujillo, 2011), hem categoritzat les seccions electorals d’acord amb la seva integració o exclusió social. Les seccions categoritzades com a excloses serien aquelles on viuen els qui concentren tota mena de mancances de recursos que els impedeixen escapar de manera autònoma de la condició d’exclosos. Les variables tenen en compte l’ocupació, l’educació, el capital social, l’habitatge i els recursos econòmics. Per a la nostra anàlisi, fem servir alguns indicadors de les dimensions relacionades amb l’exclusió social, alhora que desenvolupem un indicador compost d’exclusió social, en tots els casos sobre la base de les dades del Cens de població i habitatge del 2012.

Les eleccions andaluses del 22 de març del 2015 eren l’escenari perfecte per comprovar l’efecte de la nova oferta electoral, representada pels partits de creació recent, a l’hora d’atreure a les urnes els ciutadans més desafavorits. Més de la meitat de les 100 seccions electorals amb més abstenció d’Espanya es concentren a Andalusia. L’índex de pobresa i exclusió és un dels més alts d’Europa, i el 22% de les llars pateix algun tipus d’exclusió social, la qual cosa representa que els andalusos en situació d’exclusió són més de dos milions (FOESSA, 2014). En aquestes eleccions no es va registrar cap iniciativa per acostar a les urnes els ciutadans dels barris marginals, els que més necessiten l’ajuda de l’Estat. L’opció dominant per la qual van optar els partits nous va ser potenciar la participació a través d’internet, amb resultats força dubtosos, si tenim en compte que els ciutadans amb menys recursos econòmics i de classe més baixa són els que menys accedeixen a la xarxa per buscar-hi informació política, i encara menys si del que es tracta és de participar o prendre decisions.

La taula 2 recull les seccions electorals que van registrar la participació més baixa a les eleccions andaluses del 2015 i el grau d’exclusió que pateixen, segons les dades del Cens de població i habitatge del 2012. La mostra es divideix en quatre quartils que representen quatre trams iguals d’exclusió social. En el quart quartil hi ha el 25% de les seccions electorals amb més exclusió social. L’exclusió extrema correspon als valors més alts d’exclusió dins el quart quartil, i els valors atípics, a les seccions que registren una exclusió social molt superior a la resta (vegeu més informació metodològica a Gómez i Trujillo, 2011.

Si l’abstenció va ser l’opció per la qual es van decantar el 34% d’andalusos, a la taula de seccions electorals més abstencionistes podem veure com aquesta xifra es va multiplicar per dos en alguns dels barris de les ciutats principals i va arribar fins al 83% en una de les seccions que componen el Polígon Sud de Sevilla. ¿Què tenen en comú aquest barri de Sevilla, El Puche d’Almeria, Los Asperones i Palma-Palmilla de Màlaga i Almanjáyar de Granada, els barris que registren aquesta abstenció extrema? Són districtes que pateixen una exclusió severa, formen part d’aquesta pobresa estigmatitzada que ningú vol veure ni tenir a la vora. Aquestes seccions electorals tenen la concentració més alta de ciutadans que ho han perdut tot: feina, relacions socials, habitatge o salut, per no parlar dels recursos econòmics.

Dos mesos més tard, el maig del 2015, es van celebrar les eleccions municipals a tot Espanya; les dades de participació van confirmar que l’exclusió electoral crònica de les barriades urbanes més pobres continuava sent una realitat. La taula 3 recull les 75 seccions electorals on es va registrar l’abstenció més alta en aquestes darreres eleccions locals. La taula s’inclou en el cos del text per visibilitzar aquests forats negres de la democràcia i evitar que els seus noms es perdin o s’oblidin en annexos de lectura poc probable.

La correlació entre viure en una zona caracteritzada per les mancances de tota mena de recursos l’abstenció electoral continua sent molt alta, amb l’agreujant que cada vegada hi ha més ciutadans que viuen en aquests barris marginals, on ha augmentat el nombre de persones que podem categoritzar com a pobres.

Entre les 100 seccions electorals on hi ha més diferència entre l’abstenció pròpia i la mitjana d’abstenció al municipi, només nou pertanyen a ciutats que tenen menys de 100.000 habitants. I totes es caracteritzen per trobar-se en barris que pateixen algun grau d’exclusió social, en la majoria dels casos exclusió extrema. Hi ha barris on més del 75% dels habitants no participen, com ara la Cañada Real de Madrid, la Mare de Déu del Carme a Alacant o Sant Cosme al Prat de Llobregat.

En aquestes eleccions municipals, els nous moviments socials procedents de la indignació del 15M van aconseguir una important representació política a través de diverses plataformes polítiques. De fet, van arribar al poder en grans ciutats com ara Madrid, Barcelona, València i Saragossa. Si observem les dades de la secció més abstencionista de cadascuna de les grans ciutats (taula 4), veiem que en tots els casos aquesta secció no tan sols coincideix exactament amb un barri desafavorit caracteritzat per l’exclusió extrema, sinó que també es repeteix la situació observada en eleccions anteriors.

Curiosament, en tots aquests barris els ajuntaments respectius han tirat endavant plans específics per eradicar la pobresa, centrats en l’habitatge, la salut i l’ocupació, però en cap cas s’han articulat mesures per incrementar el capital social i l’apoderament polític dels seus habitants, que són els qui més necessiten l’Estat per desenvolupar el seu projecte vital i, per tant, els més interessats a determinar amb el seu vot les polítiques públiques. Torre Baró, a Nou Barris, concentra la majoria de demandes d’ajudes socials a Barcelona. La Cañada Real, la Coma o Los Asperones els últims anys han tingut intervencions més enllà de l’assistència humanitària, destinades al desenvolupament socioeducatiu. La majoria d’aquests barris té una presència important del col·lectiu gitano, que concentra una bona part de l’abstencionisme extrem i que hauria de ser l’objectiu prioritari en la inclusió social i política dels barris. Al Polígon Sud de Sevilla fa anys que funciona la plataforma «Nosotros también somos Sevilla», que manifesta reiteradament la seva queixa cap a totes les institucions polítiques per la seva desconnexió política amb la resta de la ciutat. En el mateix sentit, tant la barriada de Corea, a Palma, com les zones més marginals del barri d’Otxarkoaga, a Bilbao, han donat mostres d’autoorganització veïnal per millorar la qualitat de vida del seu entorn i, malgrat que han rebut importants recursos públics i ajudes directes, no s’han incorporat a la democràcia. En un estudi anterior (Gómez i Trujillo, 2011) demostràvem que el fet de rebre ajudes directes de l’Estat no incrementa la probabilitat de votar dels ciutadans exclosos socialment. 

Si hom viu en un barri d’una gran ciutat caracteritzat per la seva situació d’exclusió social, té una elevada probabilitat de no participar en cap convocatòria electoral. La localització dels punts negres de la democràcia, seccions electorals on la majoria dels habitants no vota, coincideixen quasi exactament amb els suburbis de les ciutats caracteritzats per la manca de recursos i de drets. Són zones on es concentren els problemes econòmics, de salut, d’habitatge, d’ocupació, de relacions socials i que, a més a més, pateixen una severa exclusió política, com mostren les dades d’aquest treball.

La pobresa en si no és pas un factor que expliqui la baixa participació electoral a països com Espanya, a diferència del que passa als Estats Units, el Regne Unit o Suïssa. Els recursos socioeconòmics no explicaven l’abstenció a les eleccions espanyoles, de manera que alguns estudis han destacat que les eleccions eren la forma de participació més igualitària (Gallego, 2015). En aquest treball acostem el microscopi als espais urbans on es concentra l’abstenció extrema i hi trobem que els més pobres d’Espanya, de la mateixa manera que els més pobres dels Estats Units o el Regne Unit, estan fora de la democràcia.

L’abstenció extrema que es localitza en barris caracteritzats per l’exclusió social s’explica per l’elevada concentració de ciutadans desconnectats de la vida laboral. Els aturats voten menys; desconnectats de la vida social, el capital social influeix d’una manera determinant en el vot. Hi ha barris amb una alta densitat de ciutadans que no voten perquè legalment no poden (els immigrants) o bé perquè queden exclosos de la vida política (els ciutadans d’ètnia gitana). El sentiment d’ineficàcia política també és més elevat entre els ciutadans exclosos que no pas entre els ciutadans inclosos (FOESSA, 2014). Els ciutadans més actius d’aquests barris, que es caracteritzen per un elevat capital social, voten més que la resta, però són una minoria. Finalment, hi ha ciutadans desconnectats de l’era digital, una cosa que no ha fet sinó incrementar la bretxa d’informació política que tenen els inclosos respecte als exclosos. No hem d’oblidar que la informació és un actiu polític que té un efecte significatiu sobre la participació.

La participació electoral és un dret que té cada individu per prendre part en el procés en què es prenen les decisions que afecten directament la seva vida. I també forma part de la solució a la pobresa i a l’exclusió social. Les polítiques d’eradicació de la pobresa són més efectives i sostenibles si la població objecte de la intervenció social s’hi involucra i hi participa activament. Tots els barris exclosos que presentem en aquest treball associats a l’abstenció extrema han estat l’objectiu prioritari de diverses polítiques adreçades a millorar les condicions de vida en els aspectes econòmics i socials (salut, habitatge, educació, ocupació, ajudes econòmiques directes); en canvi, no hi ha hagut iniciatives ressenyables per incorporar els exclosos al cens electoral actiu. La Unió Europea aposta per la inclusió política com a factor corrector de la pobresa; justament un dels objectius del pla d’Accions d’Innovació Urbana 2014-2020 (amb un pressupost de 372 milions d’euros) és la posada en marxa d’iniciatives que contribueixin a millorar la participació política a les àrees urbanes. Al mateix temps, aquesta mena d’iniciatives permetria l’apoderament dels ciutadans exclosos perquè participin en les mesures que els han de permetre sortir de la condició en què es troben.

Finalment, cal remarcar que la nova oferta electoral, impulsada per la gran crisi econòmica i política, no ha acostat els més desafavorits a les urnes. Els més pobres no s’han assabentat de la nova política. Tampoc la nova política no ha estat prou innovadora i creativa per atreure a les urnes els ciutadans que viuen als barris marginals. Si el combat s’està lliurant entre els de dalt i els de baix, els que per sota només tenen l’abisme continuen fora de la democràcia; de la participativa, de la deliberativa i, el que és pitjor per als seus interessos, de la representativa.

Braulio Gómez, Investigador en ciència política a la Universitat de Deusto

Manuel Trujillo, Coordinador de la Unitat Estadística de l’Institut d’Estudis Socials Avançats (IESA-CSIC)

Denver, D., i R. Hands (1985): «Marginality and turnout in general elections in the 1970s», British Journal of Political Science, 15(3).

Denver, D., i R. Hands (1974): «Marginality and turnout in British general elections», British Journal of Political Science, 4(1).

European Comission (EC) (2013): The urban and regional dimension of the crisis. 8th progress report on economic, social and territorial cohesion, Brussel·les: European Comission.

FOESSA (2014): VI Informe sobre exclusión y desarrollo social en España 2008, Madrid: Fundación FOESSA.

FOESSA (2013): Encuesta sobre integración social y necesidades sociales, Madrid:  Fundación FOESSA.

Gallego, A. (2015): Unequal political participation worldwide, Nova York: Cambridge University Press.

Gómez Fortes, B., i M. Trujillo (2011): Los excluidos también pueden votar: abstención y exclusión social en España, Madrid: Fundación Alternativas [http://www.falternativas.org/laboratory/documentos/documentos-de-trabajo/los-excluidos-tambien-pueden-votar-abstencion-y-exclusion-social-en-espana].

Kleppner, P. (1982): Who voted? The dynamics of electoral turnout, 1870-1980, Nova York: Praeger.

Putnam, R. (2000): Bowling alone: the collapse and revival of American community, Nova York: Simon & Schuster.

Rosenstone, S.J., i J.M. Hansen (1993): Mobilization, participation, and democracy in America, Nova York: Macmillan.