Com ha canviat internet la manera en què els ciutadans consumeixen cultura d’elit? Ha augmentat la participació? En cas afirmatiu, es tracta de públics nous o, al contrari, són formes noves d’accés per part del públic de sempre?

Durant les dues últimes dècades la generalització de l’ús de les tecnologies ha revolucionat les pautes de comportament de les persones. Aquesta revolució ha arribat a la manera en què ens comuniquem, ens informem, participem en el debat públic o consumim tota mena de béns i serveis. L’accessibilitat generalitzada a múltiples continguts digitals ha facilitat el creixement de determinades activitats, sobretot de les que giren entorn de la disponibilitat d’informació.

Concretament, el consum de continguts culturals com ara la música enregistrada, les pel·lícules i altres productes audiovisuals són un bon exemple d’aquest canvi de patró. El canvi parteix de la comercialització de continguts en suport digital amb l’aparició del disc compacte en la música enregistrada, una innovació que en permet la reproductibilitat i la còpia. La irrupció posterior de plataformes que faciliten l’intercanvi d’informació entre usuaris ha reforçat la magnitud d’aquest canvi en oferir disponibilitat i accés a aquests continguts de manera quasi il·limitada. Les dades de l’Enquesta d’hàbits i pràctiques culturals 2014-2015, última elaborada pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esport (EHPC 2014-15), confirmen aquesta transformació en el consum cultural. Aproximadament una quarta part dels que manifesten haver escoltat música el darrer any (el 86% de la mostra) ho fan exclusivament a través d’internet. En el cas de l’audiovisual, entre els que diuen que han vist algun vídeo l’últim any (el 55% de la mostra), els qui ho han fet només per internet són el 28%.

Sorprenentment, encara no sabem si internet ha permès un accés i un gaudi més grans de les expressions culturals que conformen l’anomenada cultura d’elit o cultura d’alt nivell, com ara el teatre, l’òpera, els concerts de música clàssica i la dansa. La relació entre el consum d’aquestes activitats en els seus espais habituals (consum físic) i l’entorn digital (consum electrònic) és una àrea no explorada. La participació física implica un nombre més alt de decisions de consum, com són l’elecció de l’esdeveniment, de l’horari o qüestions relacionades amb el tipus de desplaçament. Tot plegat constitueixen restriccions que no comporten decisions com ara escoltar música enregistrada o veure una gravació d’una òpera en una plataforma digital.

A partir d’aquí ens proposem determinar si la participació digital pot eliminar o fer minvar algunes de les barreres que dissuadeixen les audiències potencials, és a dir, aquelles persones que no consumeixen aquest tipus de manifestacions artístiques i que podrien fer-ho. La inclusió de nous públics i l’ampliació d’audiències resulten rellevants no tan sols perquè el consum cultural produeix beneficis individuals associats a l’apreciació i el gaudi estètics, com és un augment de la percepció subjectiva de felicitat (Filimon, 2018), sinó que, a més a més, generen beneficis col·lectius (tal com ho expressen Ateca-Amestoy et al., 2016, «La participació en les arts contribueix a una societat més reflexiva i inclusiva») i ajuda a la inclusió social (Lareau i Horvat, 1999).

Tot plegat són arguments amb prou pes per cercar una resposta detallada a les preguntes que hem plantejat. En aquest sentit, aquest treball posa de manifest dos resultats principals: en primer lloc, que la participació digital suposa, de fet, una ampliació de l’audiència, encara que sigui marginal; en segon lloc, tot i que el consum digital permet eliminar algunes restriccions (sobretot les de caràcter econòmic), també genera traves vinculades a l’accés i l’ús de les tecnologies de la informació.

Es pot considerar una relació d’activitats culturals segons el percentatge de participació (individus que manifesten haver-hi assistit durant l’últim any sobre el total de la mostra) i l’edat mitjana del consumidor (gràfic 1). Un cop d’ull ràpid a les dades mostra que, llevat del teatre, aquestes activitats atrauen una audiència minoritària. A més, l’edat mitjana dels assistents (amb l’excepció del teatre i la dansa) se situa per damunt dels 50 anys.

En aquest context, la ruptura que ha representat l’accés als continguts digitals en determinats sectors culturals no sembla que hagi afectat la cultura d’alt nivell. La música enregistrada és un exemple d’un sector que s’ha hagut de reinventar a conseqüència del canvi radical en la manera de consumir música. Aquest canvi no l’observem en el teatre, la dansa o l’òpera, on els canals tradicionals continuen dominant el consum. Així,  en comparar la participació física i la participació digital per a les manifestacions de cultura d’alt nivell (gràfic 2) hi apreciem que, en general, aquesta darrera és marginal. És a dir, que del 30% d’individus que manifesten que han participat en alguna de les cinc expressions artístiques, només el 6,2% ho han fet a través d’internet.



D’altra banda, ens podem demanar si el consum digital de les activitats culturals considerades més cultes implica més participació per part de l’audiència ja existent o bé si, en canvi, arriba a nous públics. El gràfic 3 ofereix una visió moderadament optimista d’aquesta qüestió. Així, del 6,2% d’individus que manifesten consumir cultura d’alt nivell en línia, el 2,6% ho fa solament per aquesta via i, per tant, representen una nova audiència. L’altre 3,5% ja hi participa físicament, per la qual cosa internet per a ells és una via complementària.

Les barreres o restriccions principals que han d’afrontar els individus les podem dividir en quatre grups. En primer lloc, les variables sociodemogràfiques, com ara el gènere o l’edat, s’associen a diferents formes de participació. En segon lloc, la renda o els ingressos de l’individu com a factors econòmics poden estar vinculats a més participació, ja que amplien les possibilitats de consum. A més a més, és rellevant considerar la disponibilitat de temps, un recurs fonamental per al consum d’activitats artístiques. També es té en compte l’educació: si l’apreciació de les arts i de la cultura és un gust adquirit, l’educació de l’individu és determinant per al consum que en faci. Finalment, la disponibilitat de l’oferta, sobretot quina n’és la distribució espacial o geogràfica, determina la quantitat, la varietat i la qualitat de les activitats culturals a disposició del ciutadà.



El gràfic 4 resumeix els descriptors principals, és a dir, el perfil dels consumidors de les diverses activitats culturals considerades segons el mitjà (físic o digital). És important assenyalar que la mostra de l’EHPC 2014-2015 és representativa de la població espanyola major de 15 anys. Per a la seva interpretació, hem triat sis variables amb valors que reflecteixen les restriccions esmentades: edat mitjana, gènere (dona), nivell educatiu (estudis superiors), situació en el mercat de treball (aturat) i entorn geogràfic (residència en una capital de província i si el municipi té menys de 50.000 habitants). L’anàlisi d’aquestes dades permet d’extreure’n algunes conclusions.

La primera és que el perfil de consumidor mostra una bretxa de gènereen el consum físic. És a dir, en totes les activitats de cultura d’alt nivell que es consumeixen en l’àmbit físic, la participació és majoritàriament femenina, encara que en la participació digital aquesta tendència, amb l’excepció del ballet, s’inverteix.

La segona és que tant en l’àmbit digital com en el físic veiem que l’educació és rellevant. En totes les manifestacions s’evidencia una proporció d’individus amb titulació universitària més elevada que la de la mostra (19% en conjunt). És remarcable el cas de l’òpera, ja que el 54% de l’audiència tradicionalo física (47% en línia) té estudis superiors, per comparació al 19% observat per al conjunt de la mostra.

La tercera conclusió és que la situació econòmica diferencia el perfil d’usuaris de cultura d’alt nivell en l’àmbit físic. La representació dels individus en situació d’atur és més baixa en l’audiència de qualsevol de les manifestacions (entre el 8% i l’11%, segons l’activitat) que no pas en la mostra en el seu conjunt (14%). En contraposició, els percentatges de consum electrònic dels desocupats són una mica més elevats, la qual cosa pot indicar una via alternativa d’accés a la cultura per a col·lectius amb una situació econòmica més desafavorida.

Finalment, les dades mostren com la participació està associada a la distribució espacial de l’oferta. En el cas del consum físic, el percentatge d’individus que participen en capitals de província és més elevat per a cadascuna de les manifestacions que el 42% corresponent a la totalitat de la mostra. Això indica que la participació esdevé més probable si l’individu viu en aquest entorn. Una vegada més, és remarcable el cas de l’òpera, perquè el 58% dels que hi assisteixen viuen en una capital de província. En canvi, observem la situació inversa en els individus que viuen en poblacions de menys de 50.000 habitants, ja que en tots els casos la participació és més baixa que la mitjana mostral del 37%. Totes dues observacions suggereixen una concentració de l’oferta de cultura d’elit en determinats entorns urbans.

Enfront d’això, el consum digital podria ser una oportunitat per augmentar la participació dels que, per residència, troben dificultats a l’accés de certs continguts culturals. Sorprenentment, les dades mostren com la tendència observada per al consum físic es reprodueix en totes les manifestacions: la participació a través de la xarxa mostra una sobrerepresentació dels individus que viuen en una capital i una infrarepresentació dels que viuen en poblacions més petites. L’explicació es podria derivar de l’existència d’una bretxa digital i d’infraestructures que limiten l’accés a una connexió a internet adequada en el cas dels entorns rurals.

Quina mena d’activitats culturals consumeix cada grup social? Com les consumeix? El que hem vist fins ara ens permet descobrir el consumidor mitjà en cada manifestació cultural, però per a identificar quines barreres són rellevants cal que considerem les diferents manifestacions culturals i la seva forma d’accés conjuntament. Per això classifiquem els individus segons la manera en què hi participen (física o digital) i implementem un model estadístic que relaciona aquesta participació amb factors personals (edat, gènere, estudis, etc.). A més a més, la tècnica emprada permet d’identificar els efectes indirectes que la participació digital pot tenir en la participació física, i la física en la digital. La taula 1 agrupa els resultats principals, tot diferenciant entre la participació física i la digital.

La primera diferència observada és l’edat. En tots dos casos, participació física i digital, trobem un impacte inicialment positiu (com més edat, més participació) i que, després d’assolir un màxim, comença a decaure (com més edat, menys participació). La diferència la trobem en el punt d’inflexió, més alt en el cas del consum tradicional (47-49 anys) que no pas en el del consum a través d’internet (29-35 anys). Aquesta qüestió podria apuntar a una diferència generacional i d’hàbits de consum més àmplia, com també estar lligada a l’existència de la bretxa digital, vinculada a l’edat.

Una segona observació són les diferències de gènere per al consum físic, que desapareixen en el consum digital. La participació femenina més elevada en la cultura d’elit ha estat profusament analitzada (vegeu per exemple Christin, 2012) i se sol atribuir a una socialització precoç en les arts o bé a diferències en el mercat de treball. La desaparició de les diferències de gènere en la participació a través d’internet podria ocultar l’existència d’una bretxa digital de gènere. Si observem els diferents usos d’internet (gràfic 5), constatem una menor participació femenina en el consum de continguts culturals i en l’ús recreatiu i informatiu. L’única excepció la trobem en les activitats relacionades amb la generació de continguts (pujar continguts, participar en fòrums, xats i xarxes socials).

En tercer lloc, el nivell d’educació té un impacte positiu en la participació en tots dos mitjans. L’educació pot reflectir tant el conjunt d’habilitats necessàries per a interpretar correctament i gaudir millor de determinades manifestacions de cultura d’alt nivell com també el nivell socioeconòmic.

En quart lloc, la situació respecte al mercat de treball és rellevant. Ja hem assenyalat que l’atur, vinculat a restriccions en els recursos dels individus, incrementa el consum digital i fa minvar el físic. El fet de tenir una discapacitat té un efecte similar, mentre que els estudiants augmenten el consum en tots dos àmbits.

En cinquè lloc, el nombre de persones que hi ha a la llar fa baixar la probabilitat de participar en tots dos àmbits. Això es podria relacionar amb el fet de disposar de menys temps, com és el cas dels pares amb fills a càrrec seu, o amb restriccions d’ingressos, o individus majors d’edat que viuen amb els pares.

En sisè lloc, la distribució espacial de l’oferta és important per a explicar el consum físic. La grandària del municipi de residència determina la probabilitat d’assistència. També observem diferències regionals en el consum, de manera que la comunitat autònoma de residència influeix en la probabilitat de participació, un aspecte que es pot associar a la concentració geogràfica de l’oferta cultural. Sorprenentment, aquests dos factors resulten igualment rellevants per a explicar el consum en línia, un resultat que suggereix limitacions en l’accés a internet en funció de la residència.

Finalment, convé assenyalar que observem una propensió a consumir cultura d’alt nivell subjacent a tots els individus independentment de la forma en què es consumeixi. Això suggereix que el 2,6% d’individus que només en consumeixen en format digital podrien ser-ne també consumidors físics, si les barreres a les quals s’enfronten perdessin rellevància. 

És difícil defugir el valor que la participació cultural té tant per als individus com per al conjunt de la societat. Els beneficis individuals i col·lectius que obtenim del consum cultural són arguments suficients que justifiquen l’interès per atreure i incorporar-hi nous públics. Facilitar l’accessibilitat a la cultura d’alt nivell pot ser en si un instrument de política cultural que persegueixi l’objectiu últim d’incrementar-ne el consum. La democratització cultural a través de la participació digital pot permetre trencar barreres que vinculen el consum de la cultura d’alt nivell amb l’estatus social, tot i que és cert (i l’evidència ho demostra) que el vincle entre accessibilitat digital i consum s’ha demostrat més efectiu en el cas de la cultura popular (música i audiovisual, principalment), un sector en el qual la intervenció pública és més limitada.

Aquesta anàlisi ofereix una visió moderadament optimista del paper que hi té el consum digital, que, tot i que representa un percentatge petit si el comparem amb les formes més tradicionals de consum, ha permès fer minvar l’efecte de les barreres econòmiques.

No obstant això, en la participació digital també es reprodueixen algunes barreres a les quals s’ha d’enfrontar el consumidor cultural, com ara el vincle entre educació i consum, i en sorgeixen de noves. Les diferències relacionades amb l’edat, el gènere, com també amb la reproducció del patró espacial de consum cultural, tot plegat suggereix un desajust en el consum cultural a internet que podríem assimilar a l’accessibilitat i la capacitació per a l’ús dels mitjans digitals, l’anomenada bretxa digital. En certa manera, l’eliminació d’aquest desajust a través de polítiques d’incorporació digital i a les tecnologies dels grups socials menys actius en aquest terreny s’hauria de traduir en una participació més gran en tots els àmbits, incloent-hi el consum digital de cultura d’alt nivell.

La resposta a la pregunta del començament, per tant, és ambivalent: el consum electrònic permet superar algunes restriccions, alhora que genera noves formes d’exclusió en el consum. És important assenyalar, però, que els resultats sí que presenten una conclusió rellevant: les decisions sobre consum cultural físic o digital són interdependents, de manera que els individus que participen en un àmbit incrementen la probabilitat de participar en l’altre, la qual cosa, des d’un punt de vista dinàmic, pot implicar la incorporació de públics nous.

Finalment, cal assenyalar que el consum digital podria comportar costos, principalment els derivats de l’efecte substitució o reducció del consum d’arts en directe, també conegut amb el nom de canibalització. Malgrat que es tracta d’una possibilitat, aquests costos es podrien compensar amb els beneficis associats al consum digital, sobretot els derivats del mostreig que permet que els consumidors provin i decideixin si una determinada obra o manifestació els satisfà abans d’aventurar-se al consum físic, i amb això redueixen la incertesa i els costos de recerca associats al consum cultural.

ATECA-AMESTOY, V.M., V. GINSBURGH, I. MAZZA, J. O’HAGAN i J. PRIETO-RODRÍGUEZ (eds.) (2017): Enhancing participation in the arts in the EU: challenges and methods, Cham: Springer.

CHRISTIN, A. (2012): «Gender and highbrow cultural participation in the United States», Poetics, 40(5).

FILIMON, N. (2018): «El impacto de la cultura y el ocio en la felicidad de los españoles», Observatorio Social de ”la Caixa”, Dossier 4, enero.

LAREAU, A., i E.M. HORVAT (1999): «Moments of social inclusion and exclusion race, class, and cultural capital in family-school relationships», Sociology of Education, 72(1).

MINISTERIO DE CULTURA Y DEPORTE (2015): Encuesta de hábitos y prácticas culturales 2014-15,