Françoise Benhamou és economista, professora universitària de ciències socials i econòmiques i columnista en diversos mitjans francesos. Col·labora amb múltiples organitzacions públiques i privades relacionades amb l’economia i la cultura, com ara la Junta Directiva del Museu del Louvre o l’Autoritat Reguladora de Comunicacions i Publicacions Electròniques de França. Va ser assessora del ministre de Cultura francès Jack Lang i ha publicat diversos llibres sobre el seu principal àmbit de recerca: l’economia de la cultura.

Quin paper han tingut les noves tecnologies a l’hora de redefinir les nocions que teníem sobre la democratització de la cultura i la diversitat cultural?

Un dels reptes més importants que hem d’afrontar és mirar d’entendre com ha canviat el consum cultural amb la irrupció de les noves tecnologies. A França hem invertit molts diners a desenvolupar programes enfocats a captar noves audiències en l’àmbit de la cultura.

En analitzar les estadístiques, però, hem tingut una gran decepció. Si bé és cert que el consum cultural és molt ampli, en observar les dades al detall ens adonem que el perfil dels usuaris no és gaire divers. Per exemple, la majoria del públic té títols universitaris, i encara que no és necessàriament gent rica, sí que pertany d’una manera molt majoritària a les classes mitjanes i altes.
 

És complicat canviar aquesta tendència?

És prou difícil, sí. Fa sis anys que soc membre de la Junta Directiva del Museu del Louvre, el més important del món. Rebem entre 8 i 9 milions de visitants l’any, però si deixem a banda les visites escolars, el públic és molt homogeni.

Així que ens demanem: com poden ajudar-nos les noves tecnologies a afrontar aquest repte? La meva resposta és que poden contribuir a solucionar una part del problema, encara que no del tot.
 

No fa gaire que el Louvre va obrir les portes per a l’enregistrament d’un videoclip de Beyoncé i Jaz-Z. És un exemple del tipus de propostes que poden ajudar a ampliar i diversificar l’accés a la cultura?

Exactament. Més de 7 milions de persones van veure el vídeo durant les primeres 24 hores que es va publicar a YouTube. Ara ja té més de 100 milions de visualitzacions. La gran majoria d’aquest públic és gent que no vindrà mai al Louvre, però a través d’aquest vídeo han pogut visitar, encara que sigui virtualment, una part del museu. Molta gent ha vist per primer cop obres mestres com la Victòria de Samotràcia, la Gioconda, de Leonardo da Vinci, o Les noces de Canà, de Veronese, a més de conèixer les majestuoses escales del Louvre o la famosa piràmide projectada per l’arquitecte I.M. Pei.

Després vam tenir la idea d’organitzar una visita guiada al museu que recorre les 17 obres que apareixen al videoclip. Funciona prou bé i atreu nous públics. És evident que aquests experiments no solucionen tot el problema, però canvien una mica les coses.
 

Creu llavors que l’ús de les noves tecnologies pot servir per acostar la cultura a les noves generacions?

I tant que sí. És molt interessant fer servir les noves tecnologies per eixamplar l’audiència cultural. Hem d’aprendre a utilitzar els videojocs o les tauletes d’una manera eficaç i educativa. Cal que la gent senti la cultura més a prop, que la vegi com més accessible.

Per exemple, fent servir videojocs a les visites escolars als museus, o donant l’opció de fer la visita amb una tauleta per explorar la informació sobre el contingut cultural que visitem. És molt important transmetre el missatge que la cultura no és per a les elits, sinó per a tot el món.
 

Quines iniciatives s’han pres a França des del sector públic o el privat per atreure noves audiències per a l’art i la cultura?

S’han establert tarifes econòmiques per a museus i espectacles, horaris d’obertura més amplis o dies del patrimoni cultural.

De l’aplicació que se n’ha fet fins ara, en trauria tres conclusions: la primera és que si ja és prou difícil atreure famílies amb nivells d’educació més baixos i poc avesades pel seu entorn familiar a visitar llocs culturals, encara és més difícil aconseguir que hi tornin: el gran repte és fer que el visitant novell esdevingui un usuari fidel.

En segon lloc, el preu hi té només un paper marginal: els museus gratuïts no han servit pas per canviar el perfil dels visitants.

I la tercera conclusió és que les iniciatives que tiren endavant les escoles són crucials. No vull dir només les visites escolars, sinó el fet d’introduir l’aprenentatge de les arts a través de la participació d’artistes o escriptors a les activitats escolars.

Quina mena de projectes culturals han tingut èxit i quines conclusions podem treure de les iniciatives que no han reeixit?

La dificultat més gran per promoure aquestes polítiques és el cost. Els pressupostos destinats a ampliar el nombre de visitants als teatres, museus o monuments històrics es nodreixen sobretot de subvencions estatals o locals, que solen patir retallades.

Algunes regions i ciutats ofereixen «xecs de cultura» que permeten que els joves accedeixin als béns culturals. El govern francès prepara el llançament d’un passi cultural de 500 euros per als qui facin 18 anys. A través d’una aplicació de l’smartphone, podran accedir a museus, monuments històrics, espectacles, concerts i cinema, a més de comprar llibres i música. És un model que ja han assajat a Itàlia, però és molt controvertit a causa de la baixa eficiència que té.

Aquí també és un projecte molt qüestionat a causa del cost (500 milions d’euros), pels efectes inesperats que pot tenir (els joves predisposats a pagar se’n beneficiarien gratis) i pels dubtes sobre la seva eficàcia en relació amb la democratització de la cultura: molts pensen que només els joves ja interessats prèviament per la cultura en trauran profit.

Vostè ha escrit que amb l’arribada d’internet, consumim cultura d’una manera més individualitzada. Això és positiu, negatiu o simplement és un signe dels temps i cal que ens hi adaptem?

El filòsof Bernard Stiegler diu que amb internet tenim alhora la metzina i la medecina. I amb el consum cultural passa el mateix. Gràcies a les noves tecnologies, per exemple, la gent veu pel·lícules des de l’ordinador. No és la mateixa experiència de socialització que anar a una sala de cinema, per no parlar del problema de la pirateria... Però al mateix temps obre nous camins per a la cultura. Són experiències complementàries.

Internet no és un substitutiu de l’experiència física de consumir cultura, però és un nou camí per conèixer obres d’art, monuments o fins i tot llibres.
 

I què representa per als artistes? Amb les noves tecnologies, els creadors d’art han trobat no només una nova manera d’expressar-se, sinó també un canal d’abast il·limitat per a distribuir la seva obra.

En part, sí, tot i que, un cop més, és una qüestió ambivalent. D’una banda, l’artista pot mostrar el treball que fa a una audiència molt àmplia. Però només teòricament, perquè a internet hi ha milions de pàgines, i el fet que s’hi publiqui una cosa no vol dir necessàriament que algú la vegi. Els intermediaris continuen sent els que dirigeixen l’audiència cap a l’obra d’art.

En el cas de la música, les plataformes d’autoproducció a internet serveixen perquè els segells discogràfics descobreixin qui innova, qui proposa nous sons i noves tendències.

D’altra banda, però, hi ha la qüestió de la remuneració dels artistes. I aquí està l’ambivalència. Internet va causar un gran daltabaix en la indústria de la música. Va representar la pèrdua de la meitat dels seus ingressos. Ara, amb l’streaming, la gent torna a comprar música. Però amb els models de negoci com ara Spotify, l’artista hi treu ben pocs diners. Encara que cada vegada hi ha més gent que escolta música, l’artista no en pot viure... i aquest és un problema molt greu.
 

Com creu vostè que el sector públic pot ajudar a trobar solucions al problema de fer que la cultura sigui sostenible econòmicament per als artistes?

En el cas de la música, la qüestió és que plataformes com Spotify, Deezer, Apple Music, etc. pertanyen a companyies privades. De manera que jo diria que on cal treballar és en la regulació d’aquests models de negoci. Les polítiques públiques han de promoure un acord entre els artistes i aquestes companyies.

La clau és que aquestes plataformes paguin per tota la cadena de valor que hi ha al darrere de la creació artística, des del creador fins al segell discogràfic; i, en segon lloc, és clar, cal continuar la lluita contra la pirateria.
 

Quan parla de la monetització de la cultura, es refereix exclusivament a la retribució dels artistes o és un concepte més ampli?

Implica molts aspectes, i tant. La qüestió de la retribució dels creadors i els artistes és una de les principals, però el problema de la monetització de la cultura és molt més ampli.

A França, per exemple, hi ha un intens debat sobre la monetització del patrimoni cultural. És una qüestió molt important a l’agenda de l’actual ministre de Cultura. El cas és que resulta molt car conservar i obrir monuments històrics al públic. Encara que l’estat sigui propietari o gestor del patrimoni, no pot assumir tot el cost que representa el seu manteniment, de manera que hem de pensar en alternatives.

La solució per conservar el patrimoni cultural consisteix a combinar el finançament públic amb el privat. Nosaltres hem decidit afegir noves maneres de finançar el patrimoni cultural: no tan sols llogar espais o oferir productes de màrqueting, sinó també dedicar una part dels ingressos de la Loteria Nacional al manteniment del patrimoni cultural.

Els natius digitals poden pensar que la cultura és gratis, ja que tenen una gran oferta cultural disponible a internet d’ençà que tenen ús de raó.

Aquesta és una qüestió fonamental que encara no hem superat. Però crec que el públic comença a entendre que si consumeixen cultura de manera gratuïta, algú l’està pagant per ells: pot ser la publicitat; pot ser que la qualitat del que consumeixen estigui minvant, o pot ser que els artistes no estiguin cobrant adequadament per les seves obres.

En tot cas, comencem a trobar-hi remeis. Per exemple, el cas de l’streaming. Fa un parell d’anys, la gent –sobretot els joves– creien que podien escoltar música sense pagar res. Però ara, els diners que Spotify o Deezer demanen per la subscripció als seus serveis correspon al que els usuaris estan disposats a pagar.

Crec que el problema de la gratuïtat dels continguts culturals és que durant molt de temps la gent que remenava les cireres en el món de la cultura va fixar uns preus massa alts. I el públic no estava disposat a pagar-los. Un altre exemple: els llibres electrònics. Els editors van fixar uns preus massa alts perquè no volien que el mercat dels llibres electrònics engolís el mercat editorial tradicional. I el resultat va ser, d’una banda, la irrupció de la pirateria, i, de l’altra, que el mercat dels llibres electrònics es va estancar.

Per desenvolupar el mercat dels productes digitals, doncs, la clau és trobar el preu just.

Potser els pares o els professors haurien d’educar els joves perquè entenguin que al darrere de cada contingut cultural hi ha una gran cadena humana i industrial...

L’educació dels infants és molt important, òbviament. Però crec que tenim un problema també amb els pares. Hauríem d’educar primer els pares. I també els professors, és clar.

És un problema que fa de mal resoldre perquè tot això és relativament nou. És lògic pensar que els professors han d’educar els alumnes en l’ús d’internet, però passa que no sempre estan ben informats de com s’organitza el consum a internet.

Crec que, d’una banda, hi hauria d’haver un programa de recerca; però també, de l’altra, un programa per a tot el sector educatiu que serveixi per reflexionar sobre com hauríem d’ensenyar els estudiants a moure’s per internet. En primer lloc, cal formar els professors, i després, els estudiants.

Cal demanar als alumnes: quan un professor us posa deures o us fa alguna pregunta, aneu directes a la Viquipèdia? I quan trobeu la resposta a la Viquipèdia, n’hi ha prou, amb això? O penseu que hauríeu de consultar altres fonts?

Cal tenir en compte també la qüestió dels drets de propietat intel·lectual. Els nois (i també els pares) haurien de saber que quan copien alguna cosa de la Viquipèdia no sempre esmenten les fonts o no sempre sabem si aquestes fonts són fiables o no.

No és fàcil entendre això ni aprendre a gestionar la informació que rebem de tantes fonts diferents. És la mateixa problemàtica que trobem amb les fake news (notícies falses).

És una qüestió ètica, política i econòmica.
 

Què creu que es pot fer, des d’iniciatives públiques o privades, per fer la cultura més accessible per als col·lectius en risc d’exclusió social, tant per motius geogràfics com econòmics o culturals?

El que passa a França és molt interessant en aquest sentit. Hi ha un model de promoció de la cultura que estem desenvolupant ara mateix, fruit de la col·laboració entre el sector públic i el privat.

Un cas molt simptomàtic passa en el camp dels museus i les fundacions privades. Cal tenir en compte que les fundacions privades que treballen en la promoció de la cultura, com la de ”la Caixa” a Espanya, no són gaire habituals a França. És un camp molt poc desenvolupat.

Actualment, però, comencem a fer les coses d’una manera diferent. Hem trobat una nova manera de col·laborar entre el sector públic i el privat. Un exemple paradigmàtic n’és la Fundació Louis Vuitton a París, però també hi ha altres exemples fora de la capital, com ara la Fundació Leclerc, a Landerneau (Bretanya), o la Fundació Carmignac, a l’illa de Porcairòla, a la Provença.

Aquestes fundacions obren les seves exposicions d’obres d’art a un públic de turistes que no té un nivell educatiu especialment alt. Crec que el sector públic hauria d’imitar aquestes pràctiques, i de fet segurament ja n’aprèn algunes coses. Són pràctiques que potser ens obriran la porta de la diversitat.
 

Entrevista per Juan Manuel García Campos