Hi ha cap relació entre l’art i l’economia? La resposta a aquesta pregunta sembla òbvia: encara que les obres d’art es poden crear per motius purament estètics, es compren i es venen als mercats, tenen un preu i, en molts altres aspectes, la seva existència té una dimensió econòmica. Però les interaccions entre l’economia i el món de les arts tenen implicacions molt més àmplies, derivades de les nocions de valor. Podem racionalitzar el significat cultural de l’art per a la societat davant el seu indubtable valor comercial? I de quina manera la pràctica de l’art, que requereix inequívocament creativitat i imaginació, genera una innovació que al seu torn pot estimular el creixement econòmic?

Els subtítols d’aquests dos llibres indiquen com aborden, tant l’un com l’altre, una part d’aquesta àmplia àrea. La pregunta que explora el llibre de Patrick Kabanda és «Poden les arts contribuir al desenvolupament econòmic?», mentre que el subtítol del volum de Michael Hutter és «La invenció artística i el creixement econòmic». Tots dos s’ocupen de les maneres en què la feina dels artistes contribueix al progrés de l’economia i la societat, i tots dos aborden l’experiència de l’art en la vida quotidiana per part de les persones com a consumidors. Els punts de vista amb què tracten aquests temes, però, són ben diferents. Kabanda es fixa en l’aportació de l’art i la cultura al desenvolupament econòmic, sobretot als països del Sud. Hutter, d’altra banda, construeix un marc teòric complet per a interpretar com les idees artístiques han generat producció comercial al llarg de la història, i com pot passar el contrari quan el creixement econòmic afecta la invenció artística.

The creative wealth of nations [La riquesa creativa de les nacions] se situa en l’extens debat dels darrers anys sobre el paper de la cultura en el desenvolupament sostenible, un debat que ha prestat una atenció especial a les indústries creatives i culturals com l’escenari en què la pràctica de la cultura es transforma en benefici econòmic. De fet, les indústries culturals s’han descrit com impulsores potencials de desenvolupament per dret propi, ja que la rendibilitat econòmica que generen es complementa amb els efectes en la societat i amb un reconeixement més gran de la importància de les arts i la cultura en la vida quotidiana. En un sentit més general, podem argumentar que la cultura és el context en què es produeix el desenvolupament, de manera que qualsevol estratègia de desenvolupament que no tingui en compte la cultura està abocada a fer curt. Amartya Sen dona un ferm suport a aquests plantejaments en el pròleg al text, i dos altres premis Nobel d’Economia (George Akerlof i Kenneth Arrow) hi coincideixen també a la contracoberta.

D’ençà dels anys setanta, els economistes han ampliat el concepte de desenvolupament perquè vagi més enllà del simple creixement econòmic i inclogui indicadors d’educació, estat nutricional, salut i serveis ambientals. Un argument important que presenta el llibre és que aquest concepte encara s’ha d’ampliar més per abastar l’experiència i la pràctica personals de la cultura, que es reflecteix de manera immediata en les arts. Aquesta crida a la comunitat de desenvolupament perquè ampliï la seva visió del món en aquesta direcció no és pas nova, però aquí es presenta amb vigor i originalitat, i es vincula estretament a un sentit popular sobre l’aportació de l’art al benestar humà.

L’autor és un músic consumat que va començar la seva carrera de ben menut a Uganda i va continuar amb diverses activitats professionals i acadèmiques als Estats Units. L’experiència personal en el món de l’art fa que la seva prosa sigui fresca i immediata; presenta els seus arguments amb una ferma convicció personal de la importància de l’art i la cultura en les qüestions humanes, tant en general com específicament als països en desenvolupament. Presenta un ampli ventall d’exemples il·lustratius per donar suport al seu punt de vista, trets de molts països del món, sobretot africans. Bona part dels casos a què fa referència tenen un valor anecdòtic i moltes de les fonts esmentades es troben als mitjans de comunicació i la literatura grisa; és a dir, en recerques i materials produïts fora de les vies de publicació i distribució comercials o acadèmiques. L’exposició, doncs, és més polèmica que no acadèmica: el llibre és escrit en un estil col·loquial i fàcilment accessible i, de fet, resulta prou entretingut per al lector corrent. Al mateix temps, cal tenir en compte que pot fer una aportació sòlida al discurs acadèmic; podem considerar-lo, doncs, com un llarg estudi de cas pràctic que complementa el debat acadèmic i polític més formal sobre aquestes qüestions.

Kabanda no s’està de «musicalitzar» els títols dels capítols, als quals anomena «obertura», «suite», «variacions sobre un tema», «rondó» i «final». Aborda una àmplia varietat de qüestions, com ara la sostenibilitat, el valor econòmic i cultural, la gestió ambiental, el comerç en la cultura, els intercanvis d’artistes, el turisme cultural, les qüestions de gènere i discapacitat i els reptes de la recopilació de dades. En un capítol especialment significatiu, analitza la importància de l’art en l’educació, és a dir, «cultivar ments creatives per al desenvolupament». Amb una gran riquesa d’il·lustracions, demostra els efectes duradors en les capacitats dels infants d’estar exposats a l’art i participar-hi des de ben menuts, i argumenta de manera convincent l’assignació de més recursos per a l’educació artística en tots els nivells educatius i més enllà de l’ensenyament formal.

El títol del llibre rendeix homenatge a la influent obra d’Adam Smith La riquesa de les nacions, de 1776. Trobem una referència semblant a una gran obra del passat en el títol de Michael Hutter, que és una evocació irònica de The joyless economy [“L’economia sense alegria”, traduïda al castellà com Frustraciones de la riqueza. La satisfacción humana y la insatisfacción del consumidor], de Tibor Scitovsky, publicada el 1976. Però mentre que el llibre de Scitovsky dibuixava una imatge ombrívola d’una població massa estúpida per dedicar les quantitats creixents de temps lliure a gaudir de l’art, Hutter interpreta el comportament dels consumidors des d’una perspectiva una mica més optimista. Considera que obtenen plaer d’experiències de consum en forma de literatura, música, representacions o imatges, entre altres, i d’expandir-ne el consum gràcies a l’aprenentatge de nous gustos i a l’adquisició de nous productes per oferir noves sorpreses i una alegria renovada.

A The rise of the joyful economy [L’ascens de l’economia alegre], Michael Hutter malda per identificar les formes en què la innovació artística té efectes econòmics i, d’altra banda, el procés invers, en què el context econòmic influeix en la naturalesa i el contingut de l’art. Troba proves d’aquests dos efectes en la història de l’art i la societat occidentals en els últims sis-cents anys. En el seu ambiciós projecte, assenyala tres períodes de creixement evolutiu que mostren una complexitat creixent en els mercats de béns «feliços».

El primer període va començar el segle XV amb el descobriment de la perspectiva en les arts visuals, la qual cosa va permetre als artistes crear l’efecte de la il·lusió espacial, una innovació que va tenir ramificacions generalitzades i que va estimular el desenvolupament comercial, incloent-hi el creixement del comerç en l’art. El segon període, que l’autor anomena «període d’explotació de les relacions socials», va abastar des del començament del segle XVIII fins al final del XIX. Al llarg d’aquests dos segles, els temes de les pintures van passar a girar al voltant de les persones i els seus entorns socials, i això va influir en els gustos i, amb el temps, va desembocar en canvis en els hàbits de consum. Finalment, en el darrer període, que va començar els anys vint del segle XX i encara continua, ha estat possible explotar les «variacions en sèrie», la capacitat de les obres d’art per reproduir-se en quantitats i varietats infinites, generant mercats per als béns experimentats (és a dir, productes que només es poden valorar després d’haver estat comprats i consumits) en les arts visuals, el cinema, la televisió, la música popular, etc. Hutter proporciona nombroses il·lustracions per a cadascun dels tres períodes basades sobretot en la història de la pintura, però també inclou abundants exemples procedents de l’arquitectura, l’urbanisme, la fotografia, la música i el disseny. Hi trobem imatges de moltes de les obres a les quals es refereix disperses per les pàgines, algunes en blanc i negre i unes quantes esplèndidament reproduïdes en color.

No és un llibre fàcil de llegir. L’exposició és densa i hi ha abundants referències. Del començament al final, l’anàlisi interpreta el comportament, els esdeveniments, la interacció social, la creativitat artística i altres fenòmens com ara els jocs, en els quals l’acció s’esdevé com una sèrie ordenada de moviments subjectes a diverses regles. L’avanç es produeix gràcies a sorpreses, malentesos, accidents i altres fets que generen una complexitat creixent. Els lectors poden tenir algunes dificultats per acceptar la implacable reinterpretació de la història social i cultural en aquests termes, però l’amplitud i la profunditat intel·lectual dels estudis de Hutter són innegables, i l’originalitat de les seves idees impressiona. Malgrat els reptes als quals ha de fer front, una bona part del llibre té interès tant per al lector corrent com per a l’especialista.

En conjunt, aquestes dues obres ofereixen enfocaments complementaris, però que són igualment gratificants en els camps de l’art i de l’economia, i particularment en l’àrea fascinant on coincideixen tots dos. Des de les perspectives respectives, tots dos autors presenten arguments convincents sobre la importància de la creativitat i la innovació en les arts, i l’efecte que la cultura en el seu sentit més ampli té en la vida econòmica.