A la majoria de països de la Unió Europea, l’educació obligatòria acaba amb la secundària inferior a 16 anys. Espanya no n’és una excepció. La majoria de joves, però, es continuen formant en diversos tipus de secundària superior (equivalent al batxillerat o als cicles de grau mitjà), encara que amb variacions. Es fa servir el concepte «abandonament escolar prematur» per referir-se al col·lectiu de joves de 18 a 24 anys que ha assolit com a molt l’ESO i no continua els estudis o la formació en l’educació secundària postobligatòria. Aquesta definició posa en relleu que els estudis obligatoris no aporten les competències necessàries per a incorporar-se amb èxit al mercat laboral: el 2017, més de la meitat dels joves europeus sense estudis postobligatoris –i que no estudiaven per acabar-los– es trobaven a l’atur.

Per aquest motiu, la UE va fixar l’objectiu de reduir l’abandonament escolar prematur a un màxim del 10% –el 15% en el cas d’Espanya, a causa de l’elevada taxa de partida– i aconseguir que almenys el 40% dels joves arribessin als estudis superiors. Espanya supera aquest segon objectiu, però va a la cua en el primer, amb una taxa d’abandonament escolar del 18%. El projecte «Reduir l’abandonament escolar prematur a la Unió Europea» (RESL.eu, per les sigles en anglès) ha analitzat durant cinc anys el problema a nou països europeus, per determinar els factors que contribueixen a l’abandonament escolar i els que el prevenen, tot aprofundint sobre entorns i grups de risc específics, com ara els alumnes d’origen estranger.

La mitjana de l’abandonament escolar prematur a Espanya va passar del 30,8% l’any 2007 al 18% deu anys més tard, el 2017, quan la caiguda es va començar a alentir. El valor més alt, registrat el 2008, va coincidir amb el final del període expansiu previ a la crisi econòmica, en què alguns joves es van estimar més treballar en lloc de continuar els estudis. El descens posterior es podria explicar a causa de la reducció d’oportunitats en el mercat laboral, que el 2016 presentava una taxa d’atur juvenil del 44%.

L’abandonament prematur de l’educació i la formació varia considerablement a Espanya segons les comunitats autònomes. L’estudi en què es basa aquest article s’ha dut a terme a Catalunya, on l’abandonament escolar voreja el 18%, un percentatge semblant a la mitjana estatal. La mostra inclou 35 centres d’educació secundària i diversos programes de formació ocupacional, amb 3.700 joves i 700 professors.

La taxa d’abandonament prematur dels estudis a Espanya, que ja és prou elevada, es dispara entre els nascuts a l’estranger (convé assenyalar, en aquest sentit, que les diverses maneres d’identificar l’estatus d’origen estranger –estranger o de nacionalitat estrangera, nascut a l’estranger i nascut fora de la UE– que s’esmenten en aquest article tenen a veure amb les fonts de dades que es fan servir en la recerca). Un de cada tres joves nascuts a l’estranger deixa d’estudiar després d’acabar l’ESO o fins i tot abans d’acabar-la, i aquest abandonament presenta una incidència més elevada entre els homes. A més a més, Espanya mostra les diferències més grans de la UE tant per l’origen familiar com pel gènere. Amb un 7,3% de diferència en l’abandonament escolar prematur entre homes i dones, supera la mitjana europea del 3,2%, segons dades d’Eurostat per al 2017. L’abandonament prematur de l’educació i la formació fa que aquests joves esdevinguin més vulnerables a la desocupació i corrin més risc d’exclusió social que no pas els seus companys autòctons.

Es tendeix a pensar que l’èxit escolar dels alumnes d’origen estranger equival a superar l’ESO i, en aquest sentit, els limitats recursos existents a la majoria de centres en què s’escolaritzen s’adrecen a assolir aquest objectiu. D’aquesta manera, la manca de continuïtat educativa d’aquests estudiants més enllà de l’educació obligatòria no es percep realment com un problema. A la secundària, els alumnes d’origen estranger tenen més probabilitats de ser col·locats en grups de nivell baix i orientats cap a la formació professional. Aquesta etapa educativa, tot i tenir un gran potencial, presenta, però, una oferta insuficient i desequilibrada en el territori, i acumula el percentatge d’abandonament escolar més alt de tot el sistema educatiu.

Malgrat que completen l’ESO en una proporció molt més baixa que no pas els alumnes autòctons, les aspiracions educatives dels mateixos alumnes i les expectatives de les famílies tenen un paper molt important en el cas dels alumnes d’origen estranger per romandre en el sistema educatiu quan aconsegueixen superar l’ESO.

Segons que es desprèn de l’estudi, el fet de disposar del títol d’ESO, per als alumnes d’origen estranger, és un indicador d’una protecció més gran davant el risc d’abandonament prematur dels estudis. Al gràfic observem que el percentatge d’abandonament entre els alumnes d’origen autòcton amb titulació superior va ser més elevat que el que presentaven els estudiants estrangers amb la mateixa titulació.

Més del 90% del total d’alumnes de la mostra espanyola van expressar el desig d’estudiar més enllà del nivell obligatori, un percentatge que va arribar al 80% entre els alumnes d’origen estranger. En tots dos casos, aquestes aspiracions van ser les més altes del conjunt de la mostra de tots els països de l’estudi, malgrat l’elevat nivell d’abandonament escolar prematur a Espanya. Per als alumnes, tenir un horitzó en les seves aspiracions d’estudi representa un important factor de protecció davant l’abandonament escolar, sobretot si es combina amb la percepció d’altes expectatives per part dels professors i de les famílies, segons els resultats de la recerca.

La majoria d’alumnes perceben un alt nivell de suport per part de les famílies i els atribueixen altes expectatives en relació amb la seva futura trajectòria educativa, malgrat que la majoria dels professors atribueixen l’abandonament escolar dels estudiants, principalment, a la manca de suport familiar.

L’estudi ha posat de manifest que els professors no sempre són conscients de la gran influència que tenen i de la capacitat d’intervenció davant el risc d’abandonament escolar. En aquest sentit, es confirmen i amplien recerques anteriors sobre els efectes de les expectatives dels professors en la confiança que tenen els alumnes en ells mateixos i en el sistema educatiu. En relació amb els seus estudis, els alumnes atribueixen baixes expectatives educatives als seus professors, més baixes que les que atribueixen a les famílies i molt per sota de les seves pròpies expectatives. Les diferències s’intensifiquen, un cop més, en el cas dels alumnes d’origen estranger. Per exemple, el 28,2% dels alumnes d’ESO nascuts fora de la Unió Europea no creuen que els seus professors tinguin expectatives respecte a la continuïtat dels seus estudis, mentre que els alumnes de nacionalitat espanyola que perceben baixes expectatives per part dels seus professors són el 13,7%.

El projecte RESL.eu ha identificat la importància crucial de la percepció de suport docent per part dels alumnes, a més d’una bona vinculació escolar, com els factors clau que protegeixen davant el risc d’abandonament escolar prematur. Aquests factors són encara més importants que els factors no escolars, com ara les pròpies aspiracions i expectatives educatives, o bé la percepció del suport familiar per assolir-les. A Espanya, però, com s’ha vist en aquest article, els factors escolars (vinculació escolar i percepció de suport del professorat) obtenen puntuacions més baixes que no pas els factors individuals i familiars (aspiracions i percepció de suport social).

L’estudi també ha analitzat les diferències entre els alumnes per origen social. La situació davant els factors de protecció dels alumnes d’origen espanyol i els d’origen estranger escolaritzats en centres amb presència única o majoritària de famílies de rendes baixes pràcticament no difereix.

Per combatre l’abandonament escolar prematur és imprescindible que el professorat prengui consciència del seu paper, que resulta cabdal. Per a això, cal poder comptar, a més a més, amb els recursos adequats per crear itineraris inclusius cap a l’educació secundària superior i per acompanyar activament els alumnes mitjançant una orientació personalitzada en tots els centres educatius. Només així serà possible afrontar el problema de l’abandonament escolar prematur i s’aprofitarà el potencial de l’educació com a eina per a la integració social.

CARRASCO, S., J. PÀMIES, L. NARCISO i A. SÁNCHEZ (2018): «Abandono escolar prematuro y alumnado de origen extranjero en España: ¿un problema invisible?», Anuario CIDOB de la inmigración, Barcelona: CIDOB.