La presència d’alumnes d’origen immigrant és creixent en el sistema educatiu, amb uns perfils que experimenten canvis importants en molt pocs cursos i on guanyen pes els descendents. Això s’explica per la maduració del procés migratori internacional, que va experimentar el seu punt àlgid els primers anys del segle, i que farà que els pròxims cursos s’incorpori un elevat nombre de descendents a les aules, però també és degut a la davallada de noves entrades durant els anys de la crisi econòmica, que fa que baixi el volum d’alumnes de primera generació.

Presentem aquí una anàlisi per a Catalunya entre els cursos 2013-2014 i 2015-2016 de la generació d’alumnes nascuts l’any 1998. Els alumnes d’origen immigrant tenen un risc més elevat d’abandonar els estudis prematurament, per comparació als autòctons. Com a resultat, en la transició entre l’educació obligatòria i la postobligatòria, el 23,5% d’alumnes d’origen immigrant no continuen estudiant, per comparació al 13,3% dels autòctons. És a dir, més d’una tercera part de l’abandonament escolar a Catalunya en els cursos analitzats és d’alumnes d’origen immigrant, quan constitueixen només una quarta part del total d’estudiants.

L’anàlisi de l’abandonament dels estudis sobre la base de la nacionalitat és problemàtic, ja que la desaparició d’alumnes entre cursos recull l’accés a la nacionalitat espanyola mitjançant processos de nacionalització, que és discriminant segons l’origen i segons l’any d’arribada, amb la qual cosa la visió de l’abandonament assoleix xifres molt elevades (el 42,1%) i és esbiaixat segons la nacionalitat d’origen. Una tipologia generacional, que inclou tant els alumnes immigrants com els descendents, és molt més completa i visibilitza la diversitat de situacions en l’alumnat d’origen immigrant.

D’una manera semblant al conjunt dels alumnes, els nois d’origen immigrant experimenten una proporció més alta d’abandonament: el 26,5%, pel 20,1% entre les noies. Passa el mateix entre els autòctons, encara que amb una intensitat més atenuada (el 15,7% els nois i el 10,6% les noies). A més a més de les diferències habituals per gènere en els resultats escolars, en els alumnes d’origen immigrant hi intervenen altres factors: el lloc de naixement (Espanya o l’estranger), l’any d’arribada al país (si és el cas), i l’origen dels progenitors. Si un dels progenitors és immigrant i l’altre nascut a Espanya (la generació 2,5), la taxa d’abandonament no és gaire diferent de la dels autòctons; en les altres situacions, però, és més alta. Els pitjors resultats els observem entre els alumnes de la primera generació, que s’incorporen més tard al sistema escolar, però també entre els descendents. En el primer cas augmenten els desequilibris entre sexes: gairebé el 30% dels nois abandonen els estudis. Aquest elevat percentatge s’ha de relacionar amb un dels objectius del reagrupament familiar, que és el d’integrar-se tan aviat com sigui possible al mercat laboral. En el cas de la segona generació, aquesta magnitud és deguda a un efecte de la composició: entre els descendents hi ha un percentatge important d’alumnes subsaharians i asiàtics, amb un abandonament escolar molt més alt relacionat amb l’accés al món laboral, com també amb la discontinuïtat així mateix més elevada, segons el que confirmen altres treballs anteriors que es basen en la mateixa font (Bayona et al., 2020).

El 2013-2014, el 40,5% dels alumnes d’origen immigrant no es troba en el curs que li correspon segons l’edat, i el 2014-2015 el 41,7% continuen fent l’ESO, una proporció molt més alta que la que observem entre els autòctons (el 18,4%). A conseqüència d’això, l’abandonament escolar es dilata en el temps i es produeix entre un i dos anys més tard respecte a l’edat teòrica d’acabament de l’ESO. Aquesta circumstància frena l’abandonament entre el 2013-2014 i el 2014-2015, amb una probabilitat molt semblant entre autòctons i alumnes d’origen immigrant (7,7% i 10,3%), però la diferència augmenta un any més tard (6% i 14,8%, respectivament).

Entre els que continuen estudiant, l’itinerari educatiu postobligatori mostra trajectòries segregades, amb una presència desigual en el batxillerat i els cicles formatius. El 2014-2015, el 57,1% de la generació del 1998 fa batxillerat i el 10,4% els cicles formatius, mentre que el 23,9% continua cursant l’ESO després d’haver repetit algun curs escolar. Un any més tard la permanència a l’ESO decreix (4,1%), es manté en el batxillerat (57,2%) i augmenta en els cicles formatius (23%), que es nodreixen d’alumnes que arrosseguen trajectòries acadèmiques menys reeixides. Entre els autòctons el batxillerat és la primera destinació (61,1%) i el 22,1% fa els cicles, mentre que per als alumnes d’origen immigrant els valors són inferiors en el primer cas (el 44,8%) i semblants en els cicles (el 23%).

La primera generació és la que té menys accés al batxillerat, amb una forta diferència entre sexes (el 27,6% els nois i el 46,3% les noies). Entre les segones generacions el percentatge no és gaire més elevat (31% i 40,9%, respectivament), en una situació en què l’origen i l’any d’arribada són determinants. Només els alumnes de la generació 2,5 mostren una prevalença més gran en el batxillerat. Això és degut a l’efecte de la composició (en una bona part d’aquests alumnes, el progenitor immigrant és europeu), però també a la influència d’una mare nascuda a Espanya, que, per regla general, afecta de manera positiva en el rendiment escolar i la continuïtat en els estudis.

La composició per estatus migratori, nacionalitat i lloc de naixement dels alumnes d’origen immigrant és canviant en el temps. En l’educació primària domina la segona generació (Bayona i Domingo, 2018), mentre que els alumnes que el 2013-2014 acaben l’educació obligatòria pertanyen predominantment a les primeres generacions. A més a més, les segones generacions del 2013-2014 responien a un context migratori molt diferent de les que entren ara a l’escola. Aquesta composició canviant en el temps tindrà una incidència clara en l’abandonament. Baixarà a mesura que les segones generacions estiguin més representades, mentre que un creixement dels fluxos farà que es mantingui o augmenti, ja que les primeres generacions són les que presenten una propensió més gran a l’abandonament.

Actualment, entre els alumnes d’origen immigrant que acaben l’educació obligatòria, predominen els nascuts a l’estranger. Només entre els europeus comunitaris i els d’Àfrica del nord hi ha una proporció considerable de nascuts ja a Espanya (49,5% i 46,2%, respectivament). Si observem les dades d’abandonament segons l’origen, els d’Àsia oriental i els subsaharians mostren les xifres més grans. En tots dos casos és una situació que concerneix especialment els nois, sobretot en el primer grup, on quasi la meitat es veuen afectats. Aquest biaix es relaciona amb l’arribada recent entre els asiàtics, majoritàriament d’origen xinès i de les primeres generacions. En el segon cas es tracta, en canvi, de descendents, la majoria gambians, que ja havien conegut un notable fracàs escolar (Bayona i Domingo, 2018). Presumiblement l’abandonament té lloc per la intenció que tenen d’inserir-se ràpidament en el mercat laboral i per una discontinuïtat més gran en els seus estudis.

Per analitzar la complexitat del fenomen migratori cal anar més enllà de la nacionalitat o el país de naixement, ja que en el primer cas topem amb l’alteració provocada per l’accés a la nacionalitat, i en el segon no es consideren els descendents. A falta de dades sobre les característiques socioeconòmiques de les famílies, l’anàlisi de l’abandonament escolar en funció de la trajectòria migratòria resulta significatiu. Així, els resultats indiquen l’existència d’una taxa elevada d’abandonament escolar entre els alumnes d’origen immigrant, tant entre els que han migrat directament com entre els descendents d’immigrants. Entre els primers hi ha un efecte del moment d’arribada, amb més abandonament si han arribat tardanament (primeres generacions) per comparació als que van arribar més petits (generació 1,75), una situació que afecta més els nois. Entre els descendents, les segones generacions continuen presentant altes taxes d’abandonament, sobretot entre alguns orígens en particular, com ara els subsaharians o els asiàtics. Així doncs, calen polítiques específiques que centrin l’atenció en col·lectius concrets i que incloguin l’entorn familiar, tant per als alumnes nascuts fora d’Espanya com entre els descendents nascuts aquí, si no volem perpetuar cap als descendents els desavantatges causats pel procés migratori dels progenitors.

Finalment, hi ha una trajectòria educativa desigual entre els alumnes que continuen estudiant, amb una presència més baixa al batxillerat dels alumnes d’origen immigrant per comparació als autòctons. En el cas dels alumnes d’origen immigrant, predomina la tendència a valorar més una inserció ràpida en el mercat laboral, la qual cosa condiciona el seu recorregut educatiu.

BAYONA, J., A. DOMINGO i T. MENACHO (2020): «Trayectorias migratorias y fracaso escolar de los alumnos inmigrados y descendientes de migrantes en Cataluña», Revista Internacional de Sociología, 78(1).

BAYONA, J., i A. DOMINGO (2018): «El fracàs escolar dels descendents de la immigració a Catalunya: més que una assignatura pendent», Perspectives Demogràfiques, 11.

CARRASCO, S., J. PÀMIES i L. NARCISO (2018): «Abandono escolar prematuro y alumnado de origen extranjero en España. ¿Un problema invisible?», a J. Arango et al. (dirs.): Anuario CIDOB de la inmigración. Inmigración y asilo, en el centro de la arena política, Barcelona: CIDOB.

FERNÁNDEZ-ENGUITA, M., L. MENA i J. RIVIÈRE (2010): Fracàs i abandonament escolar a Espanya, Barcelona: Fundació ”la Caixa”, Col·lecció Estudis Socials, 29.

GARCÍA-GRACIA, M., J. CASAL, R. MERINO i A. SÁNCHEZ (2013): «Itinerarios de abandono escolar y transiciones tras la Educación Secundaria Obligatoria», Revista de Educación, 361.

TARABINIi, A., i J. JACOVSKIS (2018): «Transicions a l’educació secundaria postobligatòria a Catalunya», a J. RIERA (dir.): Reptes de l’educació a Catalunya. Anuari 2018, Barcelona: Fundació Jaume Bofill.