El PMAR és un programa educatiu que dura dos cursos acadèmics. El primer acull els alumnes que altrament estarien fent segon d’ESO, i el segon els qui estarien en tercer d’ESO. En acabar el programa, els participants tornen al grup ordinari per cursar quart d’ESO i obtenir el títol.

El resultat principal de la recerca, feta amb dades del Principat d’Astúries, mostra que els qui van accedir al PMAR el 2016-2017 presenten més probabilitats de continuar en el sistema educatiu al cap de dos anys o de sortir-ne amb el títol d’ESO. Per tant, sembla clar que el programa contribueix a prevenir l’abandonament escolar prematur. Com podem veure al gràfic, la millora és significativament més gran en les dones que no pas en els homes.



Per arribar a aquestes conclusions hem analitzat estadísticament l’evolució dels alumnes que van accedir al PMAR, tot comparant-la amb l’evolució d’un altre grup que complia els requisits bàsics d’accés al programa però que no hi va participar. D’aquesta manera, els resultats obtinguts provenen de la comparació entre tots dos grups, els membres dels quals, en tot cas, havien repetit almenys un curs acadèmic i tenien almenys una assignatura pendent. En la comparació hem tingut en compte factors personals i de l’entorn. Entre els participants observem que la permanència mitjana en el sistema educatiu al cap de dos anys i la titulació mitjana en l’ESO són més altes que entre els no participants.

La manera habitual d’identificar l’abandonament escolar prematur és agafar el percentatge de la població de 18 a 24 anys que ha assolit com a màxim l'educació secundària inferior (obligatòria) i que no segueix cap tipus de programa educatiu o de formació. Els estudis sobre l’abandonament prematur n’han estudiat diverses causes, tant les situacions externes al sistema educatiu com els «factors d’expulsió» interns, relacionats amb problemes de disseny de programes o de qualitat docent. Entre les conseqüències de l’abandó hi ha una probabilitat més alta d’acabar a la cua dels aturats o de treballar en feines precàries i mal remunerades. A això hem d’afegir-hi altres costos econòmics, en termes de baixa productivitat; fiscals, per baixa recaptació d’ingressos tributaris, i socials, derivats dels serveis a la població dependent. Alguns autors arriben a establir una vinculació clara entre abandonament prematur i exclusió social.



Si repassem l’evolució recent de l’abandonament escolar prematur, tant a Espanya com a la UE, hi observem una tendència de millora. A Espanya, els anys d’expansió econòmica abans de la crisi del 2008 van frenar temporalment aquesta tendència positiva, en què l’elevada demanda de feines poc qualificades amb alts ingressos i la baixa prima salarial dels estudis acadèmics desincentivaven els joves de continuar en el sistema educatiu. A partir de la crisi, la davallada de la taxa d’abandonament prematur ha estat sostinguda, encara que el 2019 continuava sent significativament més alta que la mitjana de la UE-15.

Per contrast amb els desavantatges de les dones en el mercat de treball i la seva infrarepresentació en estudis tècnics, l’abandonament escolar el protagonitzen els homes en una mesura més gran. Hi ha un important cos de recerca que ha  arribat a la conclusió que les dones projecten en els estudis les seves esperances respecte al futur. Si se senten motivades a formar-se amb més intensitat és perquè, entre altres motius, són conscients que els cal un nivell educatiu més alt per competir en millors condicions en un mercat laboral que presenta més obstacles per a les dones. Tant l’atur com els salaris baixos són problemes que afecten la població amb nivells educatius baixos, però molt més les dones que no pas els homes. Aquests patrons es repeteixen a la majoria de països, encara que són especialment acusats a Espanya.

Les dades d’abandonament prematur indiquen diferències regionals notables a Espanya. Entre altres factors explicatius d’aquestes diferències hi ha l’estructura del mercat laboral, les oportunitats de feina per als joves i la mena d’ocupacions i la seva qualificació, com també el nivell sociocultural i econòmic de la població. També hem de considerar els diferents nivells d’inversió en el sistema educatiu de les comunitats autònomes, ja que exerceixen les competències de política educativa i han estat agents d’innovació molt importants. 



Hi ha iniciatives contra l’abandonament prematur basades en compensacions econòmiques per als alumnes que es titulin en l’ESO o que hi tornin, com ara la Beca Andalusia Segona Oportunitat; plans de contractació de professors i tècnics, o d’ampliació d’horaris, com ara el Projecte Ítaca d’Extremadura, i programes específics o adreçats a col·lectius desafavorits, com és el cas del Pupitre Gitano de la Fundació Secretariat Gitano. Però resulta difícil quantificar l’impacte d’aquestes mesures concretes. En tot cas, amb les excepcions de Catalunya i la Comunitat Valenciana el 2019, si marquem la frontera nord-sud, totes les comunitats del nord es troben per sota de la mitjana nacional d’abandonament prematur, mentre que les del sud se situen per damunt d’aquesta mitjana.

Veiem que l’abandonament escolar no és un problema nou. La manera d’abordar-lo, a Espanya i en altres països, es basa normalment a potenciar les estratègies de diversificació i flexibilització d’itineraris, amb l’objectiu final d’evitar la desafecció escolar i, en última instància, de millorar els processos d’inclusió educativa i social.

Amb l’entrada en vigor de la Llei d’ordenació educativa (LOE, 2006), es va reconèixer la necessitat d’establir adaptacions i diversificacions curriculars a fi de reduir l’abandonament escolar i millorar les perspectives formatives i de qualificació. La LOE va tenir continuïtat amb la LOMQE (2013), en la qual es va activar el PMAR, que no difereix gaire del Programa de Diversificació Curricular (PDC) que substitueix. La diferència principal del PMAR respecte al PDC n’és el caràcter no finalista, ja que elimina la possibilitat de la titulació sense sortir del programa que oferia el PDC, a més de suprimir l’anomenat «àmbit pràctic». El PMAR, això sí, possibilita una transició «tova» cap al 4t de l’ESO, que ja es cursa amb el grup ordinari. No obstant això, en aquest últim curs hi ha dues opcions: una d’orientada cap als ensenyaments acadèmics i una altra cap als ensenyaments aplicats, i els alumnes del PMAR elegeixen de manera majoritària la segona, que els orienta bàsicament cap als cicles de formació professional.



Pel que fa a l’accés al PMAR, tant en 2n com en 3r de l’ESO, les condicions bàsiques són el fet d’haver repetit almenys un curs en qualsevol etapa educativa i no estar en condicions de promocionar al grup ordinari. L’equip docent dels centres s’encarrega de proposar quins alumnes participaran en el programa, després d’avaluar cada cas amb cura. Els centres informen de la proposta als alumnes i a les famílies o al seu tutor legal, que són els que finalment prendran la decisió d’entrar en el programa o no.

Un cop dins el PMAR, l’alumne troba reorganitzats els continguts i les activitats pràctiques. Mitjançant grups reduïts (l’habitual és de vuit a quinze persones), els alumnes reben les matèries agrupades en els àmbits lingüístic i social, científic i matemàtic, i de llengües estrangeres. Les altres assignatures s’imparteixen en el grup ordinari, amb el qual comparteixen espais i metodologia docent.

Per comprovar si el PMAR contribueix a reduir l’abandonament i a augmentar la titulació en l’ESO, en aquesta recerca hem fet servir una tècnica anomenada Propensity score matching, mitjançant la qual a cada participant se li assigna una persona no participant que sigui al més semblant possible quant a un ampli nombre de trets anteriors a l’entrada en el programa. La comparació de cada parell de persones genera els resultats que apareixen aquí reflectits per col·lectius, curs del PMAR i sexe. La tècnica emprada, encara que no garanteix l’existència d’una relació causa-efecte, mira d’acostar-s’hi al màxim.



El PMAR es va engegar per primera vegada el curs escolar 2016-2017. Els alumnes que s’hi van incorporar a 2n d’ESO durant aquest curs van augmentar la probabilitat de titular-se al cap de dos anys (el curs 2018-2019) en un 8,4%. Per a això van haver de superar els cursos 3r i 4t de l’ESO. No obstant això, aquest augment no està demostrat estadísticament si tenim en compte només els alumnes homes. En canvi, si considerem les alumnes per separat, sí que ho està i és fins i tot més alt: del 10%.

D’altra banda, els alumnes que quan s’engega el PMAR ja havien passat el 2n d’ESO i s’incorporen al programa només al 3r curs també milloren les perspectives de titular-se. En aquest cas, l’augment de la probabilitat d’acabar amb èxit l’ESO al cap d’un any puja al 13,7% per al total, i és més alt en les dones que no pas en els homes. Si contemplem la probabilitat d’acabar l’ESO al cap d’un any addicional (per exemple, si repeteixen 4t d’ESO), el fet d’haver participat en el PMAR també incrementa les perspectives dels alumnes: un cop més, l’augment és més alt en les dones (15,3%) que no en els homes (8,6%).

Aquesta recerca demostra que els qui participen en el Programa de Millora de l’Aprenentatge i del Rendiment (PMAR), un programa que acull durant dos anys els alumnes en risc d’abandonament escolar prematur, incrementen la probabilitat de continuar en el sistema educatiu (o de sortir-ne amb el títol de l’ESO) entorn del 12% al cap de dos anys. Per tant, el programa contribueix a la reducció de l’abandonament prematur, especialment en el cas de les noies. Aquest resultat contrasta amb algunes prevencions existents respecte al disseny del programa i amb el temor que el retorn dels alumnes al grup ordinari per cursar 4t d’educació secundària dificultés l’obtenció del títol d’ESO.