Normalment qui té cura dels familiars a la llar són les dones, però amb l’edat s’escurcen les diferències de gènere i a partir dels 80 anys hi ha més homes cuidadors d’un familiar –generalment la seva parella– que dones. Els canvis socials i demogràfics presenten nous reptes per als serveis públics. En particular, les llars on viuen dues persones grans, una de les quals dependent, han d’afrontar no tan sols les necessitats d’aquesta persona dependent, sinó també les de la persona que en té cura. Per això calen els programes de suport als cuidadors. 

Si pensem en una persona que cuida els familiars d’edat avançada, molt probablement la primera imatge que ens ve al cap és la d’una dona de mitjana edat que té cura dels seus pares o dels sogres. En part aquest estereotip es correspon amb la realitat, però també és cert que el perfil de la persona que cuida els familiars cada vegada és més divers. Hi ha quatre elements que expliquen aquesta diversitat. El primer, el de gènere, perquè també hi ha molts homes cuidadors i, en algunes franges d’edat, la proporció d’homes cuidadors fins i tot és més alta que la de les dones. El segon, el de l’edat, perquè cada vegada hi ha més cuidadors d’edat avançada. El tercer, el del parentiu, perquè tot i que hi ha molts cuidadors que tenen cura dels pares o els sogres, cada vegada és més freqüent que sigui la mateixa parella qui cuida el seu company dependent. I, finalment, el de les direccions de les connexions generacionals: les verticals o intergeneracionals (fills-pares), que són les que predominen, i les horitzontals o transversals (de parella), que comencen a adquirir importància.

Al darrere d’aquesta diversitat creixent en els perfils de les persones responsables de tenir cura dels familiars grans, hi trobem canvis en els patrons de les famílies. En particular, cada vegada hi ha més gent gran que viu en llars de dues persones, en les quals cuidar la parella és un fet habitual. Convé identificar les característiques demogràfiques d’aquest grup de població i les seves necessitats específiques. Les llars amb dues persones grans han d’afrontar un doble conjunt de necessitats: les de la persona dependent, d’una banda, i les de la parella que en té cura, de l’altra. Molta gent gran requereix atenció i suport, però els cuidadors també.

L’estructura de les llars de les persones grans s’ha transformat considerablement en les últimes dècades. Al començament dels anys noranta, aproximadament la meitat dels més grans de 65 anys vivien sols o en parella, mentre que l’altra meitat convivia amb altres familiars. Amb el temps, les dimensions de les llars s’han reduït, de manera que són menys freqüents les famílies amb membres de diverses generacions que viuen plegats. Tant és així que el 2014 el 65% de la gent gran vivia sola o en parella. Entre els més grans de 65 anys, de fet, les llars de dues persones són les més freqüents i també les que han augmentat més en els darrers temps.

La millora en els habitatges i la situació financera de la gent gran tenen molt a veure en aquests canvis en l’estructura de les llars, però també hi influeix la caiguda de la mortalitat i l’augment consegüent de l’esperança de vida. Avui homes i dones viuen més anys, amb més autonomia i amb una millor qualitat de vida que en el passat. Això fa que les parelles visquin juntes més anys i, per tant, que es donin suport i tinguin cura l’un de l’altre en cas de necessitat o dependència. 

La idea estereotipada d’una dona de mitjana edat com a cuidadora principal d’un familiar gran es confirma en gran manera si considerem les llars espanyoles en general. Hi observem que en tots els grups d’edat hi ha moltes més dones cuidadores que no pas homes, sobretot entre els 45 i els 65 anys. En aquestes franges d’edat intermèdies, els cuidadors –majoritàriament dones– tenen cura sobretot dels pares o els sogres. A mesura que avança l’edat, però, augmenta progressivament l’atenció a la parella, que és el tipus d’atenció fonamental entre les persones grans.

Efectivament, el panorama canvia considerablement si ens centrem en les llars de parelles. En aquestes llars de dues persones, que són cada vegada més freqüents entre la gent gran, l’atenció i el suport de la parella és especialment rellevant. En aquesta mena de llars, el nombre d’homes i dones cuidadors és molt més equilibrat: hi ha pràcticament el mateix nombre d’homes i dones com a cuidadors. De fet, a les llars de dues persones a partir dels 80 anys hi ha més homes cuidadors (27.900 persones) que no pas dones cuidadores (20.300 persones). Una part de l’explicació té a veure amb els diferents patrons d’envelliment d’homes i dones. Les dones, de mitjana, viuen més que els homes, però elles necessiten més ajuda per a les activitats diàries que els homes.

És important tenir present que aquí definim cuidador  com aquella persona que principalment té cura d’una altra persona «amb alguna discapacitat», i s’entén per discapacitat el reconeixement de dificultats en alguna d’aquestes sis activitats bàsiques: cuinar, dutxar-se/banyar-se, jeure/llevar-se, vestir-se, anar a comprar, menjar. La definició, per tant, es basa en les respostes de les persones enquestades. Es pot donar el cas que hi hagi persones que senten que ajuden la parella amb alguna de les seves limitacions del dia a dia, però que no identifiquen aquestes limitacions com una «discapacitat» o bé no es defineixen com el «cuidador principal».

Una altra manera de veure aquestes diferències de gènere en l’atenció és analitzar la proporció de cuidadors i cuidadores dins de cada grup d’edat. La proporció d’homes i dones cuidadors d’algun familiar es va escurçant a mesura que avança l’edat. Proporcionalment hi ha moltes més dones fins als 65 anys, però les diferències minven amb l’edat. De fet, com es mostra en el gràfic 3, a partir dels 80 anys entre els homes hi ha un percentatge més gran de cuidadors d'algun membre de la família que entre les dones del mateix grup d'edat. A més a més, si ens centrem en l’atenció a la parella, la proporció d’homes cuidadors és fins i tot més evident. Fins als 65 anys és força semblant, i a partir dels 65 cada vegada hi ha proporcionalment més homes que dones com a cuidadors principals de les seves parelles.

En definitiva, les dades mostren que, efectivament, de l’atenció de familiars dins la família se’n fan càrrec les dones en una mesura més gran. Això és així fins als 65 anys, tant en nombres absoluts (quantitat total de cuidadors i cuidadores en cada grup d’edat) com en proporció (percentatge de cuidadors en cada grup d’edat). No obstant això, les diferències de gènere en l’atenció als altres s’escurcen amb l’edat fins a arribar a invertir la tendència a edats avançades: a partir dels 80 anys hi ha més homes cuidadors que no pas dones, per a tots els tipus de llars i en tots els tipus d’atenció. 

Cada vegada són més nombroses les llars formades per dues persones grans en què un dels membres de la parella té alguna malaltia crònica i l’altre membre n’és el cuidador. Tant les famílies com els serveis públics haurien d’estar amatents a aquesta tendència. Les persones grans que viuen en parella recorren menys als serveis públics, i de la mateixa manera els serveis públics solen prioritzar les necessitats de les persones grans que viuen soles. Tanmateix, les parelles grans amb un dels membres dependent i l’altre que en té cura, no tan sols són grups cada vegada més nombrosos, sinó que, a més, són altament vulnerables. En particular en països com el nostre, on l’atenció informal està molt estesa i els cuidadors no gaudeixen de gaires suports formals.

És evident que les persones grans amb malalties o discapacitats que limiten la seva autonomia requereixen suport. Però també en requereixen els seus cuidadors, que molt sovint també són grans. El fet de tenir cura d’un familiar en situació de dependència pot tenir aspectes positius relacionats amb la satisfacció personal. No és menys cert, però, que també té moltes repercussions negatives en el benestar dels mateixos cuidadors, tant en les seves relacions socials com en el seu estat físic i emocional (Crespo i López, 2007). Hi ha un ampli repertori d’actuacions possibles de suport als cuidadors, que van des de les intervencions estrictament educatives per a familiars fins als programes d’orientació psicoeducativa als cuidadors, tant de manera individualitzada com en grup (Torres Egea et al., 2008). Estendre les xarxes formals d’atenció a les persones grans és tan necessari com potenciar aquest tipus de programes de suport als cuidadors informals.

Crespo López, M., i J. López Martínez (2007): El apoyo a los cuidadores de familiares mayores dependientes en el hogar: desarrollo del programa «Cómo mantener su bienestar», Madrid: Instituto de Mayores y Servicios Sociales (IMSERSO).

Escuredo, B. (2007): Las políticas sociales de dependencia en España: contribuciones y consecuencias para los ancianos y sus cuidadores
informales, Revista Española de Investigaciones Sociológicas, 119(1).

Rogero García, J. (2009): Los tiempos del cuidado: el impacto de la dependencia de los mayores en la vida cotidiana de sus cuidadores, Madrid: IMSERSO.

Torres Egea, M., E. Ballesteros Pérez y P. D. Sánchez Castillo (2008): «Programas e intervenciones de apoyo a los cuidadores informales en España», Gerokomos, 19(1), 9-15.