La solitud és un dels desafiaments d’importància creixent que han d’afrontar les societats occidentals en aquest segle XXI. L’augment de l’esperança de vida, les noves formes de convivència, una organització diferent de l’ús del temps o els canvis en els models de família i de la societat ens ofereixen una realitat complexa i diversa, en la qual la solitud apareix com una experiència vital cada vegada més comuna.

Entre els diferents col·lectius afectats per l’increment de la solitud destaca el de les persones grans. Aquest és un moment de la vida caracteritzat per possibilitats més grans de pèrdues i vulnerabilitat, com també per ser el final del cicle vital. Tanmateix, hi ha grans diferències entre els individus, perquè a la vellesa també hi ha guanys.

La solitud pot ser entesa i compresa a través de quatre perspectives complementàries: la perspectiva cognitiva, en la qual la solitud s’entén com una dissonància –una avaluació que el subjecte fa– entre les relacions socials que una persona vol i les que té; l’interaccionisme, que conceptualitza la solitud no com el fet d’estar sol, sinó com la manca de relacions tant significatives com íntimes, com també la manca de vinculació comunitària; la perspectiva psicodinàmica, que concep la solitud com les conseqüències negatives derivades de la necessitat d’intimitat, de relacions interpersonals per viure, i l’existencialisme, per al qual la solitud és una realitat consubstancial a l’ésser humà que, d’una banda, pot causar patiment i dolor i, de l’altra, suposa la possibilitat de crear coses noves, reflexionar i comprendre’s a un mateix... Així doncs, hi ha solituds diferents que en el fons constitueixen un fenomen molt comú en l’ésser humà, i és un fenomen que totes o quasi totes les persones experimentem al llarg de la vida.

Encara que la solitud pot ser també font de coneixement personal i facilitar el gaudi de l’art, la natura, etc., en general és un fenomen amb conseqüències negatives quan, com passa sovint, no és una situació cercada ni volguda. Així, des d’un punt de vista psicològic i social, la solitud no desitjada en la gent gran comporta una prevalença més gran de problemes de salut mental, com ara la depressió i l’ansietat, i una deterioració del benestar i la satisfacció amb la vida. La solitud també contribueix a la invisibilització de la gent gran i a reforçar la visió negativa de la vellesa, que s’associa a càrrega, dependència i deterioració. A més d’aquests aspectes psicològics i socials, la solitud no desitjada a la vellesa afecta la salut de les persones grans, ja que repercuteix en la malnutrició, un seguiment més baix de tractaments per al control de les malalties, l’agudització dels problemes de mobilitat i un increment del risc de caigudes. La manca d’estimulació social que implica la solitud també pot accelerar processos de deterioració cognitiva i demència en algunes persones grans.

Per poder actuar i prevenir aquests problemes que acompanyen la solitud no desitjada, resulta crucial saber fins a quin punt la gent gran se sent sola i quins són alguns dels factors que poden estar associats a aquests sentiments. Per a això, la Fundació ”la Caixa” va entrevistar més de 14.000 persones grans que freqüentaven els seus centres socials i de lleure i els va interrogar sobre els sentiments de solitud que experimentaven (Yanguas et al., 2020).

Aquest estudi, del qual presentem els primers resultats, avaluava la solitud social (manca de satisfacció amb les nostres relacions socials, el sentiment de no poder comptar amb ningú en cas de necessitat, com també manca de suport) i la solitud emocional (manca de sentit, tristesa i abandonament causats per l’absència de contactes socials significatius), a més d’altres variables com ara les estratègies d’afrontar la solitud.

L’estudi mostra que l’experiència de solitud és molt freqüent entre les persones que sovintegen els casals de gent gran. Només el 31,6% de les persones grans no manifestaven sentiments de solitud, la qual cosa vol dir que el 68,4% restant sí que experimentaven solitud en un grau o altre. Encara que la majoria d’aquests sentiments de solitud eren moderats, en el 14,8% de les persones que van participar en l’estudi, la solitud es podia qualificar de greu o molt greu (gràfic 1).

Els resultats de l’estudi indiquen graus de solitud molt semblants entre els homes i les dones. Així, mostren sentiments de solitud el 66,2% dels homes i el 69,4% de les dones. En termes absoluts, la diferència de puntuacions en el qüestionari de solitud era tan sols de l’1,6%, en què les dones puntuaven una mica més.

Les diferències entre homes i dones sí que apareixien, però, quan consideràvem les dues dimensions de la solitud no desitjada. Mentre que en els homes la solitud social era lleument superior a la de les dones, aquestes darreres destacaven per tenir puntuacions més altes en solitud emocional. És a dir, sembla que hi havia una vivència de la solitud qualitativament diferent en homes i dones: en els homes la solitud s’expressa especialment com la percepció d’una manca de suport o com la manca d’amics, mentre que en les dones la solitud no desitjada es manifesta en una mesura més gran, a banda de la manca de relacions de suport, per sentiments de buit, d’abandonament i sobretot de trobar a faltar les persones estimades.

L’estat civil influeix en els sentiments de solitud; les persones que viuen en parella manifesten menys sentiments de solitud que les solteres, divorciades o vídues, amb diferències de fins al 10% (gràfic 3).

No obstant això, la magnitud d’aquestes diferències potser és més baixa de l’esperada: això, d’una banda, indica que viure en parella no és un salconduit per viure sense solitud, i, de l’altra, subratlla l’existència de solituds no purament relacionals en termes de manca de companyia o de suport, que poden estar associades a qüestions més existencials, manca de relacions significatives, pèrdues, transicions, etc.

El nivell educatiu també té relació amb els sentiments de solitud, que són més acusats entre les persones que tenen un nivell d’estudis baix. En canvi, la relació amb l’edat és menys clara: si bé la solitud social apareix igualment en persones de totes les edats, la solitud emocional tendeix a augmentar entre les persones més grans de les que van participar en l’estudi.

Les persones que experimenten solitud, com qualsevol altra emoció negativa, en general tracten d’aplicar estratègies per afrontar aquesta situació o minimitzar-ne els efectes negatius. És a dir, la solitud és un estat que la persona mira de «gestionar» amb més o menys èxit.

No obstant això, les estratègies que les persones grans apliquen per abordar i gestionar la solitud tot minimitzant-ne les conseqüències més negatives poden ser molt variades. L’estudi dut a terme en destaca tres, que són les més freqüents:

•    Estil proactiu: agrupa les estratègies amb què les persones miren d’afrontar els sentiments de solitud mitjançant una resposta activa, prenent la iniciativa per plantar-los cara. La persona posa en marxa estratègies com ara canviar els pensaments o les emocions, augmentar l’activitat fora de casa, cercar el contacte social, participar en projectes, etc.

•    Estil passiu: fa referència a estratègies que no tracten de canviar la situació que genera sentiments de solitud. La persona percep aquestes situacions com no gaire modificables i opta per acceptar-les tal com són i per resignar-se davant la presència de la solitud, o bé assumir que és una cosa pròpia de la vellesa.

•    Visió positiva: les persones amb una visió positiva de la solitud solen ser, en general, individus que se senten bé si estan sols, que fan activitats solitàries que els resulten gratificants (llegir, escriure, escoltar música, passejar...); és a dir, aprofiten les oportunitats que brinda la solitud. Així, la persona que aplica aquestes estratègies intenta gaudir de la solitud o invertir el seu temps en activitats satisfactòries que no impliquin la companyia dels altres.
 

Entre les persones grans que van participar en l’estudi, l’estratègia més freqüent va ser la proactiva (amb una mitjana de 6,90 sobre 10 punts), encalçada per la visió positiva (amb una puntuació mitjana de 6,82 sobre 10). Les estratègies menys utilitzades van ser les d’estil passiu, amb una mitjana de 5,18 sobre 10. Dit altrament: la majoria de persones grans lluiten per afrontar la solitud i escapar-ne, encara que algunes s’hi resignen.

Els resultats, però, van mostrar que l’estratègia seguida estava associada a la intensitat dels sentiments de solitud. Així, entre les persones que no se sentien soles en absolut, l’estil proactiu i la visió positiva dominaven àmpliament sobre l’estil passiu. En canvi, a mesura que els sentiments de solitud s’intensificaven, l’estil passiu anava guanyant terreny, mentre que l’estil proactiu i, especialment, la visió positiva eren molt menys freqüents. Entre les persones que manifestaven uns nivells de solitud molt greus, l’estil passiu, resignat, pràcticament igualava les estratègies proactives i superava la visió positiva (gràfic 4).

Els sentiments de solitud, avaluats en una mostra de més de 14.000 persones que van als casals de gent gran, no són en absolut infreqüents: el 68,5% dels participants els experimentaven en una mesura o altra. L’estat civil (concretament, no estar casat) i un baix nivell d’estudis agreugen aquests sentiments. Així mateix, trobem lleugeres diferències per gènere: els homes subratllen la manca de connexions socials de qualitat i les dones presenten una arquitectura de la solitud més complexa: a més de la manca de suport, emfatitzen els sentiments d’abandonament i buit.

Encara que les estratègies proactives i la visió positiva de la solitud dominen com a mesures per abordar aquests sentiments, en els casos de solitud molt greu la resignació i l’acceptació passiva són molt freqüents. Els resultats no permeten saber, però, si precisament la situació de les persones més soles les incapacita per aplicar estratègies proactives i de visió positiva o bé si, al contrari, precisament l’escassa aplicació d’aquestes estratègies i una excessiva actitud resignada és el que les ha dutes a nivells molt elevats de solitud no desitjada. No obstant això, s’obre una porta interessant per a la intervenció mitjançant la modificació dels estils a l’hora d’afrontar la solitud, fins ara no gaire explorada. A més de ser útil com a eina per a gestionar la solitud, aquesta intervenció podria tenir un interès especial com a eina preventiva, incidir sobre els canvis en les estratègies per afrontar-la i esdevenir un instrument per empoderar les persones en aquest sentit.

Finalment, és important destacar que la mostra de participants es va obtenir de persones que freqüentaven els casals d’avis. Aquests centres ofereixen projectes i activitats i, per tant, presenten més possibilitats de vinculació social; els qui hi van poden tenir característiques diferents de les persones que no hi van en dos sentits antitètics: d’una banda, les persones que els freqüenten tenen més possibilitats de vinculació a projectes i relacions socials, i haurien d’experimentar, doncs, menys solitud que les persones que no hi van; de l’altra, és possible que les persones que assisteixen a aquests casals ho facin precisament a la recerca de suport i vinculació, ja que experimenten una solitud més gran. En tot cas, cal indagar amb més profunditat sobre aquestes qüestions.

BURHOLT, V., B. WINTER, M. AARTSEN, C. CONSTANTINOU, L. DAHLBERG, F. VILLAR, J. DE JONG GIERVELD, S. VAN REGENMORTEL i C. WALDEGRAVE (2020): «A critical review and development of a conceptual model of exclusion from social relations for older people», European Journal of Ageing, 17.

YANGUAS, J., M. PÉREZ-SALANOVA, M.D. PUGA, F. TARAZONA, A. LOSADA, M. MÁRQUEZ, M. PEDROSO i S. PINAZO (2020): El repte de la soledat en la gent gran, Barcelona: Fundació Bancària ”la Caixa”.