Cada vegada hi ha més persones que viuen soles i també tendeix a augmentar la xifra de les que senten soledat o no tenen ningú amb qui relacionar-se. D’una banda, les dades recents reflecteixen una situació objectiva: a Espanya una quarta part de la població viu en llars unipersonals (el 25,4%, segons l’Enquesta contínua de llars, INE 2017). D’altra banda, les dades d’Eurostat (2017) i d’Eurofound (2016) mostren la percepció subjectiva d’un 2,2% de persones que pensen que no tenen ningú amb qui parlar, mentre que el 3,1% consideren que no poden demanar ajuda a ningú i el 6% declaren obertament que se senten sols.

La soledat, doncs, és una percepció i no l’hem de confondre amb el fet de viure sols i sense xarxa de relacions: aquesta darrera situació s’anomena aïllament social. De vegades l’aïllament és una conseqüència de causes objectives com ara no tenir contacte amb altres persones, però també es pot donar encara que aquestes causes no hi siguin: hi ha gent que pot viure acompanyada i sentir-se sola, o, al contrari, viure sola i no sentir-se’n.

 L’aïllament social es refereix a la manca de contacte o a les dimensions de la xarxa social, que podem quantificar objectivament (per exemple, persones que viuen soles), mentre que la soledat es defineix subjectivament com una experiència dolorosa motivada per l’absència de relacions socials, de sentiments de pertinença, o per una sensació d’aïllament (Yanguas et al., 2018).

De fet, la soledat i l’aïllament social tenen una incidència molt superior al que podríem pensar. Per delimitar l’abast d’aquests fenòmens es va dur a terme en vuit municipis espanyols una enquesta a una mostra representativa de 1.688 persones. La mostra està composta per un nombre igual de dones i homes, distribuïts en quatre grups d’edat (20-39 anys, 40-64 anys, 65-79 anys; 80 anys i més) representats per igual. El nivell educatiu, estat civil i situació de convivència dels enquestats no és uniforme.  

Segons l’enquesta, el 43,6% de les persones enquestades estan en risc d’aïllament social o se senten soles; l’11,8% es troba en totes dues situacions alhora, i només el 44,6% declara no patir cap mena de risc d’aïllament social o sentiment de soledat (gràfic 1). És a dir, més de la meitat de la població enquestada sent algun tipus de soledat o està en risc d’aïllament social.

L’estudi de la soledat i l’aïllament social té una importància indubtable des del punt de vista emocional i psicològic, però també des de la perspectiva de la salut i les polítiques públiques. La soledat s’associa a nivells pitjors de salut, i diverses investigacions han confirmat que els que estan integrats socialment tenen un risc de mortalitat molt més baix (Umberson i Montez, 2010; Holt-Lunstad et al., 2015). Des de diferents punts de vista, doncs, és evident que es tracta d’un fenomen rellevant, però les diverses dimensions que abasta el fan de mal mesurar. La soledat pot ser de tipus social (més del 13% se senten abandonats o troben a faltar la companyia d’altra gent) o emocional (més del 23% no tenen prou persones a les quals recórrer en cas de necessitat o en qui puguin confiar plenament).
 

D’altra banda, el risc d’aïllament social pot ser causat per l’absència d’una xarxa familiar, com pateixen prop del 10% de les persones enquestades, o bé per la manca d’una xarxa d’amistat, que arriba a afectar quasi el 30%. El gràfic 2 reflecteix la incidència de cadascuna d’aquestes dimensions considerades per separat.

Encara que la soledat afecta tota mena de persones, amb l’edat n’augmenta la dimensió social: en general, en pateixen més els homes i les persones sense estudis (gràfic 3). Al llarg de la vida, entre el 27% i el 36% dels homes (entre el 26% i el 34% de les dones) se senten abandonats o troben a faltar la companyia dels altres (aïllament social), i fins i tot són més, entre el 32% i el 53% dels homes (el 26-44% de les dones), els qui no tenen prou persones a les quals recórrer en cas de necessitat o en què puguin confiar plenament (aïllament emocional). 

En tots els casos la dimensió emocional de la soledat és més intensa que no la social, i arriba a superar el 52% entre els qui no tenen estudis. Tot apunta, en definitiva, que la cara més visible de la soledat no és tant no tenir companyia o sentir-se abandonat, sinó sobretot percebre que no es disposa d’un entorn al qual poder recórrer o en el qual es pugui confiar en cas de necessitat.
 

És important remarcar, però, que a les edats intermèdies (40-64 anys) la soledat, sobretot l’emocional, és percebuda en una mesura més gran per les dones.

El risc d’aïllament social, tant si és de la xarxa d’amistat com de la familiar, és generalment més alt entre els homes, entre les persones amb nivell educatiu més baix i augmenta amb l’edat (gràfic 4). La manca d’una xarxa d’amistat és especialment preocupant a partir dels 65 anys, una edat que coincideix amb la jubilació. Més d’una quarta part de les persones entre 65 i 79 anys estan aïllades de la xarxa d’amistat, i entre els majors de 80 anys arriben gairebé a la meitat.

L’aïllament de la xarxa d’amistat és més gran que l’aïllament de la xarxa familiar (23,3% i 13,3%. En altres paraules, la família té una presència més gran que les amistats i protegeix més del risc d’aïllament social al llarg de la vida.

Si bé és cert que la vellesa és l’etapa del cicle vital en què més incideixen la soledat i l’aïllament, és important remarcar que tots dos fenòmens també són presents en edats intermèdies de la vida. Entorn del 30% de les persones de 40 a 65 anys experimenta aïllament social i més del 35% pateix soledat emocional. Tenint en compte que aquest és el moment del cicle vital en què estem més ocupats en rols socials que ens vinculen a altres persones (paternitat, feina...), s’obre un panorama pessimista sobre l’evolució dels nivells de soledat d’aquestes persones quan es facin grans.
 

La soledat i l’aïllament social poden existir en tots els moments del cicle vital, però amb l’edat, en minvar la xarxa social –és a dir, la quantitat de contactes amb les persones–, pot augmentar el sentiment de soledat i d’aïllament. Per això la gent gran és el col·lectiu més vulnerable i el que necessita més intervencions per millorar la quantitat i, sobretot, la qualitat dels seus contactes socials.

DE JONG-GIERVELD, J., i F. KAMPHULS (1985): «The development of a Rasch-type loneliness scale», Applied Psychological Measurement, 9(3).

Eurofound (2016)

Eurostat (2017)

HOLT-LUNSTAD, J., T.B. SMITH i J.B. LAYTON (2015): «Loneliness and Social Isolation as Risk Factors for Mortality: A Meta-Analytic Review», Perspectives on Psychological Science, 10(2).

LUBBEN, J., E. BLOZIK, G. GILLMANN, S. ILIFFE, W. VON RENTELN KRUSE, J.C. BECK i A.E. STUCK (2006): «Performance of an abbreviated version of the Lubben Social Network Scale among three European community-dwelling older adult populations», The Gerontologist, 46(4).

UMBERSON, D., i J.K. MONTEZ (2010): «Social relationships and health: a flashpoint for health policy», Journal of Health and Social Behavior, 51(S).

YANGUAS LEZAUN, J., A. CILVETI SARASOLA, S. HERNÁNDEZ CHAMORRO, S. PINAZO-HERNANDIS, S.  ROIG i CANALS i C. SEGURA TALAVERA (2018): «El reto de la soledad en la vejez», Zerbitzuan: Gizarte Zerbitzuetarako Aldizkaria / Revista de Servicios Sociales, 66.