Ressenya
La desigualtat surt cara: lliçons sobre els costos i les conseqüències de la pobresa infantil a les societats avançades
La infància és el període clau per al desenvolupament de les persones. Les experiències dels primers anys de vida condicionen els nivells de benestar que s’assoliran en l’edat adulta en totes les seves dimensions: feina, salut, inclusió social, etc. Per això, combatre i prevenir la pobresa infantil constitueix una pedra angular en la lluita contra la desigualtat, una lluita cabdal per promoure la justícia i l’equitat, la cohesió social, l’eficiència i la competitivitat, com també la solidaritat intergeneracional. Per aquests motius, d’unes dècades ençà els científics paren una atenció especial als determinants i característiques de la pobresa infantil i la desigualtat. Els llibres que ressenyem aquí ofereixen dues perspectives d’aquest problema: una de més general i l’altra, particular.
L’assaig de Richard Wilkinson i Kate Pickett es llegeix amb fluïdesa i estudia com les conseqüències associades a la desigualtat no es limiten a la manca de béns materials, oportunitats educatives més limitades o menys probabilitat de pujar en l’escala social, sinó que abasten també altres costos menys obvis, com ara els efectes sobre la salut física i mental.
Els autors parteixen d’una anàlisi de factors macro –per exemple, la desigualtat a partir de la distribució de tots els ingressos d’un país– per explicar com afecta la salut i el benestar individual dels residents de cada país. El llibre pretén mostrar com la classe social marca el desenvolupament de les trajectòries vitals ja des de la infantesa i, encara més important, assenyala on la desigualtat és més gran.
S’hi veu clarament una feina àrdua de recopilació d’estudis empírics sobre l’ansietat que produeix l’existència de jerarquies socials i la consciència dels individus de no estar a l’altura i de veure’s obligats a competir per l’estatus. Això afecta la probabilitat de desenvolupar malalties mentals com ara l’esquizofrènia, la timidesa, la manca d’amistats que se’n deriva i, en última instància, la soledat com a malaltia. Ressona en el missatge aquell concepte de Durkheim que al segle XIX ja parlava de l’anomia: aquell sentiment de no pertànyer a l’entorn.
Respecte a la infància, les conseqüències de la desigualtat en el desenvolupament dels nens són permanents. Per exemple, en analitzar la plasticitat del cervell mostren que l’estrès durant l’embaràs o les situacions familiars complicades influeixen en el desenvolupament cerebral del menor. Aquestes situacions són més freqüents en famílies pobres i als països on la preocupació per l’estatus és més gran. En aquestes circumstàncies, l’ideal meritocràtic que qualsevol nen o nena pot pujar en l’escala social si s’ho proposa difícilment s’arriba a concretar, ja que els nens que creixen en famílies pobres arrosseguen un llast inevitable.
En particular, és important l’«efecte Pigmalió», segons el qual les qualificacions dels infants estan relacionades amb les expectatives que hi dipositen els seus professors. Wilkinson i Pickett insisteixen en aquest punt en la importància dels programes de reforç en les primeres etapes educatives com una inversió progressiva quant a les seves conseqüències redistributives, com també en la formació del professorat que inclogui la perspectiva de classe a l’hora d’analitzar les diferències dins l’aula.
El segon dels llibres, Children of austerity, ofereix una visió global de l’impacte de la crisi econòmica (2009-2014) en la infància a través d’una tria de 10 països desenvolupats, entre els quals Espanya. S’hi constata de quina manera, país a país, la infància ha sofert les conseqüències de la crisi i les retallades consegüents, la qual cosa permet concloure que aquest impacte no ha estat el mateix a tot arreu. Cada capítol, a més a més, presenta l’anàlisi i el diagnòstic de les polítiques públiques de lluita contra la pobresa infantil de cada país. El llibre, publicat el 2017, analitza les dades fins al 2014, i deixa fora del seu àmbit d’estudi els anys més recents. En el cas d’Espanya, aquesta darrera etapa és clau, ja que a causa de les nostres particularitats vam trigar més a sortir de la crisi, i precisament l’any 2017 va ser el pitjor per a la infància (pel que fa a les taxes de pobresa infantil relativa).
D’altra banda, també es presenta per a Espanya l’evolució d’indicadors respecte a la dimensió material de la pobresa infantil. Els resultats són alarmants, ja que no tan sols mostren un empitjorament de la situació de la infància (per exemple, entre el 2009 i el 2014 es multipliquen per dos els nens que viuen en famílies que no es poden permetre pagar les activitats extraescolars), sinó que la situació dels que es troben en situació de pobresa s’agreuja, amb més increments (el 2014, un de cada quatre nens no podia participar en les excursions escolars per motius econòmics).
La lectura dels diversos casos presenta un quadre general de causes més o menys comunes de la pobresa infantil a les societats occidentals. Una n’és clarament l’atur, però no és l’única. És més important encara el fenomen dels menors que viuen en famílies de treballadors pobres, i això està relacionat no tan sols amb els baixos salaris, sinó també amb la baixa intensitat laboral: es tracta de les llars en què els progenitors no treballen a jornada completa, per la precarietat o la baixa participació laboral de les dones. El fet de no treballar totes les hores possibles, amb entrades i sortides freqüents del mercat laboral, té com a conseqüència salaris més baixos i una cobertura deficient –o fins i tot inexistent– del sistema de protecció social a causa de les baixes bases de cotització. Així mateix cal esmentar la situació de les famílies monoparentals, la majoria encapçalades per dones, en què la incidència de la pobresa infantil és sistemàticament més alta que la mitjana.
La vida en aquestes llars és més difícil per als menors, com apunten Wilkinson i Pickett. A les conseqüències de l’estrès que hem esmentat abans (un desenvolupament cognitiu més baix), hem d’afegir-hi l’efecte de l’autoestigma en la infància: ser conscient d’estar en una posició d’inferioritat influeix en el rendiment escolar dels adolescents i en la relació amb els amics (per exemple, no convidar-los a casa per la vergonya que «no és presentable»).
Children of austerity és un catàleg de les polítiques públiques ja existents destinades a les famílies en situació de vulnerabilitat i a la lluita contra la pobresa infantil, des de les transferències monetàries directes per alleujar la manca de recursos fins a la prestació de serveis directes com ara l’escola de 0 a 3 anys per fomentar la igualtat d’oportunitats. En aquest sentit, el llibre funciona com un manual pràctic del que s’ha fet en l’àmbit de la infància, i analitza si aquestes polítiques han tingut èxit o no. És un bon complement a Igualdad, l’enfocament més general del qual, però, no aporta propostes específiques a la lluita contra la desigualtat en grups d’edat concrets. No obstant això, els seus autors sí que presenten propostes per lluitar contra la desigualtat i la precarietat en el mercat de treball que podrien tenir un efecte positiu en les condicions de vida dels infants.
En definitiva, tots dos textos plantegen dos factors complementaris sobre la pobresa infantil: un de centrat en l’evolució i les causes des de la crisi econòmica, i l’altre en les conseqüències de la desigualtat econòmica d’un país en diversos aspectes de les vides dels seus ciutadans. El lector pot consultar Igualdad per entendre per què és important per a tothom, i no només per als més vulnerables, assolir societats més igualitàries. En canvi, Children of austerity és un manual i una guia introductòria al problema de la pobresa infantil. El devessall de dades i la bibliografia que ofereix obren la porta a un estudi ben detallat del fenomen als països desenvolupats. Les característiques de la desigualtat i la pobresa en aquests països centren totes dues lectures, per la qual cosa trobem a faltar que no es dediqui almenys un capítol a les especificitats d’aquests fenòmens als països desenvolupats.