L’ús de dades bancàries anonimitzades i representatives del conjunt de la població permet comprovar que la crisi econòmica generada per la pandèmia ha implicat un fort augment de la desigualtat. Fins no fa gaire, aquesta anàlisi immediata no era factible a Espanya ni a cap altre país. En general, les agències estadístiques triguen diversos anys a produir dades sobre la distribució dels ingressos de la població. Amb les dades bancàries es construeixen mètriques per fer un seguiment de la desigualtat salarial en temps real i per identificar, també en temps real, les transferències del sector públic i l’impacte que tenen en la distribució dels ingressos.

L’índex de Gini, una de les mesures de la desigualtat més acceptades, pren el valor de 0 per a representar una igualtat perfecta i el de 100 per a designar la desigualtat màxima (una persona tindria tots els ingressos i els altres individus, cap). Aquest índex sol ser força estable al llarg del temps, però va augmentar més de 10 punts entre el febrer i l’abril del 2020, abans de comptabilitzar les ajudes públiques, segons la informació aportada per més de tres milions de nòmines (Aspachs et al., 2022). No havíem observat mai variacions d’aquesta magnitud en un mateix país durant un període tan breu; en dos mesos va augmentar el 25%. És un augment històric, però val a dir que va ser substancialment inferior al que va tenir lloc durant la crisi immobiliària i financera del 2007-2013. En aquella ocasió, per cada punt percentual que va minvar el PIB, l’índex de Gini anterior a les accions públiques (Gini-pre) va augmentar el 0,9%. En canvi, durant la crisi actual, aquesta sensibilitat ha baixat a la meitat: per cada punt de descens del PIB, l’índex de Gini-pre ha crescut el 0,4%. Després de les transferències públiques, ha augmentat la meitat del que ho va fer aleshores. Amb tot, més enllà de la variació en la sensibilitat dels índexs de Gini respecte al PIB, és molt remarcable que, a partir del moment en què l’economia s’ha començat a recuperar, la desigualtat ha començat a minvar.

Després de tenir en compte els suports a les rendes del sector públic –com ara les prestacions per atur, o les que reben els treballadors afectats per un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO)–, l’augment en el nivell de desigualtat també és acusat, però molt inferior. L’abril del 2020 va ser de 4 punts respecte al nivell de febrer d’aquell mateix any, la qual cosa representa un augment del 10%. L’increment que va registrar l’índex de Gini després de tenir en compte les ajudes públiques el juliol del 2020 va ser d’1,3 punts respecte al nivell anterior a la pandèmia. Encara queda força camí per recórrer fins a arribar als nivells previs.

La millora dels índexs de Gini és generalitzada entre els diferents col·lectius. Els índexs corresponents als joves i a les persones nascudes fora d’Espanya van augmentar molt més que per als altres grups de població al començament de la pandèmia. No obstant això, d’ençà que l’activitat econòmica va iniciar la recuperació, la situació d’aquests col·lectius ha millorat significativament. El juliol del 2021 ja no s’apreciaven diferències tan destacables en la variació per edats. Respecte als immigrants, els índexs de Gini també han millorat de manera notable, tot i que es mantenen lleugerament per damunt dels relatius als espanyols.

Malgrat que la tempesta provocada per la covid-19 encara no ha acabat, ja podem analitzar l’impacte de la resposta de les administracions públiques davant la desigualtat salarial. Les transferències públiques als ocupats en ERTO o als desocupats van esmorteir la caiguda d’ingressos de molts treballadors, però fins a quin punt van mitigar l’augment de la desigualtat?

Els mesos més durs de la pandèmia –abril i maig del 2020–, les prestacions per desocupació i, en especial, les transferències als treballadors en ERTO van atenuar el 80% de l’increment de la desigualtat salarial. El 2021, la crisi generada s’ha moderat; amb tot, entre l’abril i el juliol les transferències públiques encara compensaven entorn del 56% de l’augment de la desigualtat salarial.

Tot plegat ha representat un esforç enorme per a l’administració pública, i no només en termes monetaris. L’increment massiu de sol·licituds de prestacions ha estat molt difícil de gestionar, i sovint s’han allargat els terminis de tramitació dels expedients. Segons els nostres resultats, a més d’un bon sistema d’ajudes públiques, l’eficiència amb què aquestes ajudes es gestionen també és un factor clau per a reduir la desigualtat. Si, per exemple, el novembre del 2020 la tramitació dels subsidis de desocupació hagués estat un 5% més àgil en el nombre de dies, l’índex de Gini hauria minvat 0,2 punts. Així mateix, un 1% més de casos resolts en menys de 15 dies reduiria un 9,2% la diferència de la desigualtat abans i després de les transferències. 

Dit altrament, si a Catalunya i a Madrid el nombre de dies necessaris per a tramitar una prestació de desocupació hagués augmentat la meitat entre l’octubre i el desembre del 2020, l’índex de Gini hauria augmentat 0,9 punts menys. No és una xifra elevada, però cal recordar que aquest efecte només es refereix a l’endarreriment causat pel temps de processament, ja que els individus amb dret de percebre una prestació acaben cobrant els endarreriments. Això il·lustra l’impacte que pot tenir el fet que l’administració pública sigui més eficient. Reduir els terminis de processament dels subsidis de desocupació –mitjançant, per exemple, un augment de la digitalització dels serveis públics d’ocupació– té un impacte directe i elevat en el benestar de les famílies.

Els debats sobre la desigualtat se solen centrar en la dispersió en els nivells salarials i ometen el fet que la desigualtat dels ingressos salarials depèn també de la «intensitat» en l’ocupació; és a dir, si les persones tenen feina i amb quina regularitat. El cas espanyol és força paradigmàtic, amb una elevada taxa de temporalitat en l’ocupació (25,1%) i una proliferació de contractes laborals amb una durada cada cop més baixa que incideix considerablement en la desigualtat. Durant la crisi financera del 2007-2011, el fort augment de la desigualtat a Espanya s’explicava en un 80% per la caiguda de l’ocupació i en un 20% per l’augment de la dispersió salarial entre els treballadors (càlculs propis a partir de dades de l’OCDE, 2015). Aquestes proporcions van ser pràcticament oposades a les de la mitjana de l’OCDE, en què només el 18% de l’augment en la desigualtat entre el 2007 i el 2011 es va explicar per canvis en l’ocupació i el 82% va obeir a l’augment de la dispersió salarial entre els treballadors.

Què va passar durant la pandèmia a Espanya? L’ocupació va tornar a ser el principal factor responsable dels canvis en la desigualtat salarial. Entre el febrer i l’abril del 2020, per exemple, gairebé el 90% de l’increment en la desigualtat salarial (abans de les transferències públiques) es va explicar per la caiguda de l’ocupació; la resta obeïa a increments en la desigualtat salarial entre els treballadors. Així, per poder examinar els factors que determinen l’evolució de la desigualtat, cal revisar les dinàmiques de l’ocupació, sobretot les dels col·lectius més afectats.

La probabilitat de continuar ocupat durant el període dur de la pandèmia, caracteritzat per fortes restriccions de mobilitat, no va ser la mateixa per a tots els treballadors. Els qui abans de la pandèmia tenien ingressos salarials més baixos van ser els que presentaven una probabilitat més alta de no estar ocupats durant els mesos següents. Concretament, per als treballadors en el quintil salarial més baix, la probabilitat d’estar ocupats va caure fins al 38% el maig del 2020, una incidència un 23% més elevada que no pas la que tenien els treballadors del quintil més alt. Aquestes diferències van minvar lleugerament els mesos següents, encara que els treballadors en els quintils salarials més baixos van continuar presentant més probabilitats de no estar ocupats.

Per edats, els joves han estat el col·lectiu més afectat per la pandèmia en el mercat laboral. El maig del 2020, la probabilitat que percebessin una nòmina era un 18% més baixa que la dels treballadors de més edat, i la recuperació en els mesos següents només va ser parcial. La probabilitat de tenir feina també va minvar més per als treballadors nascuts a l’estranger. La fractura en la probabilitat de tenir feina era del 8% l’abril del 2020 i, curiosament, va continuar augmentant cada mes, fins que al novembre es va situar en l’11%. La probabilitat de les dones de continuar ocupades en els primers mesos de pandèmia va ser inferior a la dels homes, amb una fractura en la probabilitat d’ocupació de més del 4%, i no es va començar a recuperar fins al setembre.

La pandèmia ha provocat un ràpid augment de la desigualtat salarial a Espanya i ha arribat a xifres sense precedents. Tanmateix, els mecanismes de suport a les rendes engegats per l’administració pública han aconseguit reduir significativament aquest impacte.

Els treballadors amb menys ingressos, els joves, els immigrants i les dones són els grups que n’han resultat més afectats en el mercat laboral. La recuperació de l’ocupació encara no és total, sobretot per als col·lectius més vulnerables. Per això, l’increment de la desigualtat respecte al nivell anterior a la pandèmia encara és considerable i l’ocupació, com a factor essencial, tornarà a ser la palanca principal per a corregir-la. Millorar l’ocupabilitat dels treballadors perquè ningú es quedi enrere, i incrementar la seva intensitat en l’ocupació són els instruments clau perquè l’augment de la desigualtat no esdevingui una cicatriu permanent de la pandèmia.

ASPACHS, DURANTE, GARCÍA-MONTALVO, GRAZIANO, MESTRES i REYNAL-QUEROL (previsto 2022). «Real-Time Inequality and the Welfare State in Motion: Evidence from COVID-19 in Spain», Economic Policy.

OCDE (2015): In It Together. Why Less Inequality Benefits All. París: OECD Publishing.