Dalton Conley: Parentology: Everything you wanted to know about the science of raising children but were too exhausted to ask (Nova York: Simon & Schuster, 2014)

Amy Chua, Mare tigre (Badalona: Ara Llibres, 2011), traducció de Meritxell Pucurull

¿Com hem d’educar els nostres fills? ¿Com aconseguir que esdevinguin ciutadans feliços, que tinguin èxit i s’adaptin bé a la societat? El 1948, dos dels fills de Lillian i Frank Gilbreth, experts nord-americans en l’anàlisi de la racionalització del treball, van rememorar l’extraordinària infància que havien viscut en una família de dotze germans. Els Gilbreth havien racionalitzat la criança dels fills per maximitzar els resultats amb un esforç mínim. Aquestes memòries, titulades Cheaper by the dozen (Trece por docena), retraten en part l’esperit de la societat nord-americana dels anys vint del segle passat, que posava per damunt de tot l’eficiència, l’esperit empresarial i la rendibilitat.

Avui, els experiments que feien els Gilbreth amb gràfics de feines i seqüències per fer un seguiment de les pautes higièniques dels seus fills tenen un ressò massa fordista i casernari. Però ¿fins a quin punt hem avançat? No deixa de ser inquietant que les guies per a pares i mares del segle XXI segueixin un patró força semblant a les memòries dels Gilbreth. A Parentology: Everything you wanted to know about the science of raising children but were too exhausted to ask (Parentologia: Tot el que volíeu saber sobre la ciència de pujar els fills però que mai no vau preguntar per esgotament), Dalton Conley intenta perfeccionar i maximitzar la seva manera d’exercir la paternitat. Els mètodes que fa servir van des d’un progressisme extravagant centrat en els infants fins al pseudocientifisme i la manipulació.

Parentology, escrit per un científic social amb una sòlida trajectòria acadèmica i actual degà de Ciències Socials a la Universitat de Nova York, cita eclècticament estudis sociològics, econòmics i psicològics per explicar quina és la millor manera de pujar els fills. Tot i que de vegades adopti un to irònic, Conley aspira realment que els seus fills triomfin a la vida. Entre els objectius que persegueix figuren, d’una banda, èxits visibles com ara bons resultats acadèmics, l’accés a les millors universitats i el savoir-faire, i, d’altra banda, factors menys tangibles: sembla que la capacitat d’automotivació i l’ajornament del plaer són els valors de l’ètica protestant del treball que més li interessa que adoptin els seus plançons. Va triar-los noms ben extravagants –la noia es diu E i el noi Yo Xing Heyno Augustus Eisner Alexander Weiser Knuckles Jeremijenko-Conley– després de llegir els últims estudis psicològics sobre la influència dels noms. Els noms poc freqüents, entre els quals aquells que puguin «confondre les expectatives ètniques», en obligar els seus portadors a tenir la paciència de suportar les burles d’altres infants, s’espera que tinguin l’efecte de reforçar el control dels propis impulsos.

D’una manera semblant als dotze fills dels Gilbreth, E i Yo viuen en un cicle intensiu d’aprenentatge organitzat com una cadena de muntatge. Dins una complexa economia feta de llaminadures, capricis i suborns en efectiu, qualsevol plaer es veu contrapesat per alguna feina o renúncia. Sovint els resultats són hilarants. Els minuts de televisió o d’ordinador es guanyen fent problemes matemàtics. I si els fills accepten ajornar el moment de posar-se davant la pantalla, el nombre de minuts augmenta, ja que el que es pretén és eliminar la tendència infantil a viure el moment. Així i tot, malgrat que se’ls prepari per fer servir el vocabulari dels adults i per assolir èxits literaris o matemàtics abans del que tocaria, els fills de Conley són subversius i creatius, i sempre troben maneres d’eludir les estratègies utilitzades per fer-los creure.

En última instància, Conley es basa en l’afecte físic i la disponibilitat: no és que hagi descobert la sopa d’all, precisament, a l’hora d’educar els fills. Però si situem aquest llibre en el context d’altres èxits de vendes sobre la matèria, potser sí que val la pena insistir en aquests consells senzills. Així, la Mare tigre (2011) d’Amy Chua –catedràtica de Dret a Yale que ha assolit un èxit enorme amb aquest llibre, traduït a 30 llengües– comparteix amb l’autor de Parentology l’obsessió per l’aprovació social externa: les seves dues filles es veuen obligades a ocupar els primers llocs en àmbits tan convencionals com són l’acadèmic (universitats de primera), el musical (només piano i violí; res d’altres instruments) i l’esportiu (tennis), on l’èxit s’assoleix mitjançant una disciplina estricta. Quan les filles han de tocar en un concert, les obliga a assajar fins a la matinada. Qualsevol pràctica que no desemboqui en l’obtenció del primer lloc en qualsevol competició en què l’estatus estigui en joc implica retirar les mostres d’afecte i substituir-les per la decepció.

De la mateixa manera que Conley, els resultats obtinguts per Chua amb aquests objectius tan ambiciosos són força relatius, tot i que està encara menys disposada que ell a permetre que les seves filles defineixin quina trajectòria vital volen seguir. Cal reconèixer que Conley, si més no, té clar que els fills són individus amb diferents necessitats i preferències; a més a més, per molt que s’hi escarrassi, en última instància és conscient que les vides dels seus fills dependran tant o més de la seva herència genètica que de l’educació que rebin. 

Ens trobem davant les memòries dels superprivilegiats. De progenitors amb feines flexibles i molt ben remunerades, que els permeten el privilegi de contractar els millors professors particulars, matricular els fills a escoles privades i veure món. De pares i mares que poden interrompre la jornada laboral per anar a recollir els fills quan surten d’escola, supervisar les seves pràctiques de música i contribuir a garantir el seu èxit professional. Els qui no puguin prodigar tants recursos amb els seus fills hauran de cercar altres alternatives.

Tots els capítols del llibre de Conley tenen una estructura semblant: l’autor comença exposant les hipòtesis, recerques i teories més recents sobre com educar els fills, d’una manera accessible i entretinguda per a un públic no especialitzat en la matèria; tot seguit descriu els intents que fa per aplicar aquestes teories en l’educació dels fills i assolir els millors resultats i, finalment, davant la radical complexitat del nostre món social, qüestiona la idoneïtat de les afirmacions dels experts que havia citat en primer lloc. ¿Ofereixen les ciències socials respostes que els pares puguin posar en pràctica? Sembla que no gaires.

¿Què ha canviat entre la infantesa dels Gilbreth de la dècada de 1920 i les infàncies hiperestimulades del segle XXI? Totes dues presenten un entorn d’autosuperació competitiva, basada en els valors empresarials. Els fills de Conley, de la mateixa manera que els dels Gilbreth, estalvien diners, arriben a acords, juguen a la borsa i aprenen a gastar assenyadament. Ara el mercat és el rerefons de la nostra vida privada, i l’educació dels fills no se n’escapa. Però potser el que ha canviat al llarg del segle XX és la intensitat de la pressió sobre els fills. Conley indica que el seu fill, al qual li han diagnosticat trastorn per dèficit d’atenció, ha de prendre medicació per poder completar el seu atapeït programa d’activitats.

La «mare tigre» i la parentologia semblen mètodes educatius típicament nord-americans. No obstant això, tots dos autors blasmen els Estats Units com un lloc intrínsecament desproveït de les tradicions culturals que haurien de contribuir a educar bé els nens. Conley diu que els nord-americans «no tenen ni una cultura ni una història comunes», la qual cosa explica el fet que recorri a les ciències socials per educar adequadament els fills. Al contrari, sembla que es troba més còmode amb el que ell mateix qualifica de tendència italoamericana a la tabola, les discussions i les mostres d’afecte; així mateix identifica una variant francesa de criar els fills (el «creixement natural») que permet que els infants es desenvolupin «en llibertat» (o, amb un matís menys neutre, d’una manera «silvestre»), i que recentment reivindicava Pamela Druckerman a Bringing up bébé (2012) (Cómo ser una mamá cruasán: una nueva forma de educar con sentido común, Temas de Hoy, 2014).

Per la seva banda, Amy Chua és partidària d’una educació a l’estil xinès, que considera més disciplinada i respectuosa que no pas els models nord-americans. És clar que les pautes educatives són diferents en cada entorn cultural, però tant la societat americana com les d’Àsia Oriental semblen girar entorn de visions competitives de la infantesa i centrades en la posició social.

Segons Cheaper by the dozen, escrit des de la perspectiva dels infants, el progenitor no és la influència principal en la vida familiar. El que la sociòloga Leonore Davidoff va qualificar d’«entramat» de les famílies complexes –germans, ties, oncles– dilueix la pressió dels pares. Als dotze fills dels Gilbreth els van criar tant els pares com els mateixos germans. Les relacions entre germans, però, amb prou feines treuen el nas als llibres de Conley i Chua. L’entramat de les famílies actuals, més petites i canviants, s’ha reduït i empobrit. Això fa que les pressions verticals que van dels pares als fills siguin més intenses i tendeixin a monopolitzar l’ajuda que els cal per superar els reptes socials i educatius. A Parentology, Conley afirma que cap infant no es queixarà mai de rebre massa atenció. Però pot ser que això sigui un producte de la vanitat de la nostra època. ¿De debò els fills es beneficien d’uns pares manefles que mai baixen la guàrdia per aconseguir uns objectius determinats? Com diu l’autora de Cómo ser una mamá cruasán, potser els aniria millor si poden anar descobrint al seu aire com són ells mateixos i el món que els envolta. 

Lucy Delap

Professora d'història britànica moderna

Universitat de Cambridge, Murray Edwards College