Andrea Saltelli (Itàlia, 1953) és professor visitant al Centre per a l’Estudi de les Ciències i les Humanitats de la Universitat de Bergen (Noruega) i investigador invitat a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona. Juntament amb el filòsof Silvio Funtowicz ha publicat recentment una sèrie d’escrits sobre la postveritat

Tothom diu que la ciència està en crisi... ¿en què consisteix aquesta crisi?

En primer lloc, hi ha una crisi de reproductibilitat, que és especialment evident en medicina, i em refereixo a la possibilitat que un estudi generi els mateixos resultats si es reproduís exactament. S’han escrit nombrosos articles per part de persones que intenten reproduir experiments i han quedat decebudes en veure que molts fallaven. Per exemple, John Ioannidis i altres autors han intentat reproduir experiments preclínics i clínics.

¿Quines són les causes d’aquesta crisi?

Aquest és un debat que queda molt obert, perquè les causes són múltiples. La principal és que la ciència mai no es va pensar ni concebre per al mercat, però avui dia és una mercaderia: és al mercat i cal pagar-ne un preu. L’historiador Philip Mirowski ha explicat aquest procés en un llibre titulat Science-Mart. Privatizing American Science [El mercat científic: la privatització de la ciència als Estats Units], on fa un joc de paraules amb Wal-Mart, la coneguda cadena nord-americana de botigues d’autoservei de baix preu. Mirowski sosté que quan la ciència es compra i es ven com en un supermercat, quan esdevé pràcticament una mercaderia que es ven lliurement, la qualitat desapareix.

¿I això passa en totes les disciplines?

Totes en resulten afectades, però ho apreciem sobretot en psicologia. El premi Nobel Daniel Kahnema, autor del llibre Thinking, Fast and Slow [Pensar rápido, pensar despacio], va ser el primer a detectar que hi havia alguna cosa que no rutllava, perquè els experiments no es podien reproduir. Auguste Comte, un filòsof de mitjan segle XIX, pensava que les ciències es classifiquen en una jerarquia que les acosta més o menys a les lleis exactes. De manera que al capdamunt hi trobem les matemàtiques i la geometria, després la física, la química, la biologia i més avall les ciències socials. Com més ens allunyem del capdamunt, de les lleis exactes, més ens acostem a dominis en què les coses són més confuses i complexes. Quasi dos segles després de Comte, Daniele Fanelli va comparar els índexs de reproductibilitat de diferents disciplines. Va descobrir que, com més baixes en la jerarquia científica, més augmenten els resultats positius, la qual cosa va confirmar la seva hipòtesi que les disciplines «toves» estan subjectes a més biaixos.

En aquest sentit, ¿on són els límits de la ciència?

La ciència no pot resoldre tots els problemes. El reduccionisme consisteix a pensar que, si agafem un sistema complex, el dividim en parts petites i les estudiem totes, comprendrem el conjunt del sistema. Però hi ha sistemes que no es poden abordar d’aquesta manera, per exemple, els sistemes vius. Per poder estudiar un sistema biològic, l’hem de delimitar d’alguna manera, però ¿com el delimitem? En els organismes, tot està interconnectat.

Sé que dir això és força polèmic, però és una situació que es repeteix una vegada i una altra amb el clima, un fenomen massa complex per arribar a predir-lo de manera fiable mitjançant models matemàtics. Quan un sistema presenta tantes causes concomitants possibles, els efectes es poden neutralitzar mútuament o bé poden romandre ocults darrere de la variabilitat natural. Els anys 60 algú en va dir transciència, per referir-se als processos que, encara que s’estudiïn científicament, no es poden solucionar. Hi ha problemes que, a causa de la seva magnitud, no podem resoldre. La ciència ha d’aprendre a ser humil i estar disposada a admetre la seva incapacitat per donar certes solucions.

Per solucionar un repte tan enorme, ¿poden ser útils els consorcis constituïts per diversos centres i països?

Bé, per exemple, el Projecte Genoma Humà va ser un èxit, però ha resultat molt més difícil demostrar que del mapa del genoma humà puguem inferir relacions entre gens i malalties. I aquest és precisament un dels casos en què un sistema s’ha comportat de manera complexa i amb propietats que van sorgint sobre la marxa: són propietats que no es detecten dividint-lo en trossos i identificant un parell de gens. Em sembla que aquest és el motiu perquè les empreses emergents que han mirat de fer negoci amb la cartografia genèrica n’han sortit molt decebudes. No estic dient que això no s’hagi d’intentar, sinó que cal anar amb compte per no caure a la trampa del reduccionisme.

¿La postveritat està arribant també a la ciència?

Tot això de la postveritat fa de mal empassar. ¿Per què tenim postveritat ara? ¿Perquè abans només teníem veritat? Ho dubto molt. La ciència va néixer al segle XVII, quan es va conjuminar el desig de descobrir la naturalesa, pel plaer simple i pur de descobrir-la, i el de dominar-la. Tots dos aspectes van contribuir a fer que la ciència esdevingués la base de l’estat modern. Però quan es van desenvolupar els estats moderns, la ciència es va anar convertint en un instrument per a la dominació, el benefici i el creixement, com també en l’origen de tota mena de coses magnífiques de les quals gaudim ara. La ciència ja no neix del desig de conèixer.

Aleshores, avui, ¿per què serveix la ciència? ¿És per al bé comú o per al profit d’uns pocs? Hi ha dues coses que s’han esfondrat: l’acord que donava legitimitat a la ciència i la democràcia, d’una banda, i la legitimitat de la mateixa governança científica, de l’altra. Això té a veure amb la conversió progressiva de la ciència en un producte de mercat, fins i tot en un mercat en si mateix. De manera que, a parer meu, al darrere de la postveritat hi ha dos processos: la pèrdua de legitimitat de la ciència i el coneixement com a pilars de l’estat modern, i l’esfondrament de la qualitat de la ciència en si.

Sembla que la confiança i la seguretat que inspiren els experts s’estan erosionant... ¿com és, això?

Un exemple clàssic a aquest respecte és la qüestió del sucre. És explosiva i em sorprèn que hagi passat pràcticament desapercebuda. De mica en mica la gent va perdent la fe en la ciència, però jo n’esperava una reacció més contundent, perquè la notícia és impressionant. L’any passat la revista de l’Associació Mèdica dels Estats Units va publicar un informe que revelava que la indústria sucrera havia finançat recerques sobre el greix, per desviar l’atenció del sucre. ¿S’imagina vostè les conseqüències que ha pogut tenir això per a la salut? ¿I si calculàvem quants anys de vida s’han perdut, per exemple, per la diabetis, a causa d’aquesta enorme corrupció de la integritat científica?

¿Quin paper tenen els científics, com a individus, en aquesta crisi?

És relativament fàcil malinterpretar els fets i pensar que has descobert alguna cosa. El físic Richard Feynman va dir «el més fàcil d’enganyar-se és un mateix», perquè quan busques alguna cosa, sembla que tot està relacionat amb aquesta cosa. D’això en diem biaix de confirmació i vol dir que els científics tendeixen a creure’s els resultats que pensaven que obtindrien des d’un bon començament.

¿Podem evitar aquests biaixos?

Hem de ser perseverants i obsessius amb la qualitat i la precisió del que fem. El pensador Jerome Ravetz ha entès molt bé els científics i les seves comunitats de pràctica. Tot el que fas al laboratori es compon de nombrosos elements que no es troben als manuals i que s’han de comunicar de manera personal. És el component tàcit que té tot ofici. En la ciència, en aquestes comunitats, tot és personal. Però avui aquestes comunitats pràcticament han desaparegut. La ciència s’ha tornat impersonal. Jo puc publicar un article i no m’importa si m’equivoco, perquè, al capdavall, la gent em coneix pel meu índex d’impacte. Com més alt sigui aquest índex, més brillant seré; de manera que el que m’interessa és publicar molts articles, encara que siguin erronis. I així es cometen errors que es poden mantenir en el sistema durant anys, sense que ningú els arribi a detectar.

¿Els qui estan a l’avantguarda científica solen equivocar-se més?

Els qui estan realment a l’avantguarda científica constitueixen petites comunitats que solen cometre menys errors. Gràcies a aquestes comunitats, la ciència pot assolir èxits espectaculars. Penso, per exemple, en la física d’alta energia o en el descobriment de les ones gravitatòries. Són fites realment extraordinàries que s’aconsegueixen gràcies a la tenacitat dels físics.

¿Quines solucions creu que podria tenir aquesta crisi de la ciència?

Hi ha molta gent de vàlua que fa bones recerques i que malda per canviar el sistema des de dins. Munafó, Ioannidis, i altres autors van publicar no fa gaire «A manifesto for reproducible science» [Manifest per una ciència reproductible]. Realment hauríem de deixar de fer servir eines com els índexs d’impacte i el factor de citació, que suposadament descriuen la importància de les revistes i dels investigadors. D’altra banda, el sistema d’avaluació cega per persones expertes o peer review també s’ha tornat disfuncional. Hi ha recomanacions per canviar la situació i jo estic totalment d’acord amb aquests enfocaments. Necessitem alguna cosa molt eficaç, perquè no crec que el sistema es pugui guarir sol.

¿Hi ha alguna iniciativa col·lectiva per intentar solucionar aquests problemes?

S’ha fet una declaració important contra l’ús dels índexs d’impacte per concedir beques. Si consultem la Declaració de San Francisco sobre l’Avaluació de la Recerca (Declaració DORA) del 2012, veurem que és un document molt important i que ofereix un conjunt molt ben pensat de recomanacions mètriques, però no les aplica ningú, ni tan sols parcialment. Si jo vull obtenir una ajuda del Consell Europeu de Recerca, es fixaran en el meu índex d’impacte. I això ens porta a la paradoxa que la gent com jo, a la qual no hauria d’importar quantes vegades el citen, va amb molt de compte amb aquest índex.

Encara que ideològicament tinguis el convenciment que aquests paràmetres són negatius, els continues fent servir, i les institucions que atorguen ajudes a la recerca també els fan servir. ¿Per què es fixen en l’índex d’impacte? Perquè l’única alternativa seria llegir els articles dels candidats, i per a això fa falta temps. En molts països, per accedir al títol de doctor es demana que els estudiants tinguin tres articles acceptats a revistes amb avaluació cega d’experts, de manera que fins i tot l’avaluació de la qualitat dels candidats, en lloc de pertocar als professors del centre, es desplaça a les revistes. El que aconsegueixen totes aquestes forces impulsores és que es publiquin dos milions d’articles per any, és una enorme fàbrica d’articles.

¿És vostè pessimista a aquest respecte?

Sí, sóc més pessimista que no pas optimista. Malgrat totes aquestes declaracions i manifestos que acabo d’esmentar, serà molt difícil combatre els incentius perversos que apunten en la direcció de l’engany. Si t’agrada la ciència, l’has de defensar, i per això cal ser crític. Però molta gent s’estima més ocultar el problema, perquè diuen que si ataques la ciència poses en perill el seu finançament. Però jo no m’oposaria a posar en perill el finançament de la ciència si estem parlant d’una pràctica científica incorrecta. ¿Per què hem de pagar una ciència de mala qualitat?

Tenint en compte el context que descriu, ¿podem identificar iniciatives que hagin permès de millorar el sistema? ¿O alguna bona pràctica que ja s’estigui duent a terme per tal que la situació actual millori?

Tenim notícia que a la Xina, si falseges les dades de les proves sobre medicaments, t’arrisques a anar a la presó o fins i tot a la pena capital.

Ironies al marge –no estic suggerint d’aplicar aquestes mesures a Occident!–, iniciatives com ara el projecte de reproductibilitat de Brian Nosek en psicologia, el centre d’innovació en meta-recerca de John Ioannidis a Stanford o el projecte alltrials.net de Ben Goldacre no tan sols marquen el camí correcte per començar a canviar les coses, sinó que encoratgen un nou clima de transformació. Hauríem d’afegir-hi també Retraction Watch, una eina inestimable perquè les revistes especialitzades i els seus directors no baixin el nivell d’exigència. Estic convençut que si els científics s’involucren directament prenent partit pels ciutadans en els problemes socials i mediambientals, contribuiran decisivament a generar confiança entre ciència i societat. Penso per exemple en el científic Mark Edwards i el cas de la contaminació de l’aigua a Flint, Michigan. Els anys setanta, un grup de científics britànics van constituir una societat, la British Society for Social Responsibility in Science, que vetllava per la responsabilitat social en la ciència, amb el propòsit de canviar primer la ciència per després canviar el món. Potser actualment caldria alguna cosa semblant.

Entrevista per Núria Jar