L’any 2002, poc després d’haver estat nomenat responsable econòmic de la Comis­sió Executiva Federal del PSOE, vaig defensar una «renda bàsica de ciutadania» en un llibre, De nuevo socialismo, que intentava ser el manifest ideològic del grup de joves dirigents que acabàvem d’agafar les regnes del partit després de la llarga he­gemonia de la generació guanyadora del Congrés de Suresnes. I ho vaig fer, davant la sorpresa de molts i la crítica de molts altres, basant-me en la proposta del filòsof belga P. Van Parijs, segons la qual algú que es mor de gana no pot ser lliure, que desenvolupava l’anàlisi de Rawls sobre el paquet de béns bàsics que cal garantir a tothom en una societat justa. Però també em basava en el filòsof liberal Hayeck, que defensava el deure moral del govern, en una societat lliure, de protegir els ciu­tadans contra les privacions greus mitjançant una renda mínima garantida. A més a més, vaig tenir en compte, per la meva formació acadèmica, els models econòmics d’equilibri general que requereixen, per assolir l’equilibri òptim, que en el mercat laboral els treballadors puguin triar, per a cada nivell de salari, si treballen o no i quant treballen, la qual cosa només poden fer, òbviament, si la decisió sobre treba­llar està deslligada de la seva subsistència, ja que, d’una altra manera, no és una decisió lliure, el mercat deixa de ser eficient i tot l’edifici teòric sobre el qual es fonamenta aquesta part de l’economia s’esfondra. En aquell moment ja va ser una mica agosarat per part meva acostar el nou so­cialisme a allò que, aleshores, amb prou feines reivindicaven moviments més a l’esquerra com ara els de la Xarxa Renda Bàsica, tot just constituïda. El context de la proposta era el debat sobre l’estat del benestar de la socialdemocràcia europea que, en l’època, girava entorn de les propostes del Nou Laborisme de Giddens i d’un Blair triomfant, anterior a la guerra de l’Iraq. No hi ha dubte que el pacte social assolit a Europa després de la segona guerra mundial és una de les millors construccions socials de la història. Es basava en un sistema polític democràtic i en dos pilars solidaris: un marc laboral que cercava l’ocupació plena alhora que establia la negociació col·lectiva entre els interlocu­tors socials, com també un estat del benestar que, al seu torn, caminava sobre dos vectors complementaris: una gran assegurança universal davant dels riscos (salut, desocupació, jubilació, pobresa) i la garantia d’igualtat d’oportunitats (educació), tot plegat finançat de manera que hi contribuïa més qui més riquesa tenia, encara que el fes servir més qui més el necessitava. Aquest mecanisme reforçava la cohesió social i la igualtat real dels ciutadans/votants en establir procediments reglats i negociats de transferència de renda tant entre empresaris i treballadors (predistri­bució) com entre rics i pobres (redistribució).

Els qüestionaments a aquest pacte social, situats minoritàriament en el liberalis­me hayeckià (pel paper preponderant atorgat a l’estat) i en el comunisme extrem (perquè no qüestionava la propietat privada dels mitjans productius sinó que es pactava amb els seus amos), van començar a prendre embranzida durant els anys vuitanta després de les victòries electorals de Margaret Thatcher al Regne Unit i Ronald Reagan als Estats Units, amb les crítiques al seu cost excessiu en relació amb els resultats obtinguts. És a dir, sense discutir el fi, es criticava l’eficàcia dels mitjans utilitzats tant per les empreses com per la societat, enfront d’una teòrica su­perioritat tècnica d’altres mecanismes privats alternatius. Sobre aquesta suposada carestia excessiva (malbaratament) del que és públic, es va basar tota una ofensiva per reduir impostos i, principalment, per aplanar-ne la progressivitat a l’empara dels primers passos en la globalització, sobretot de la llibertat de moviment inter­nacional de capitals.

El segon esglaó en la crítica, a partir d’aquí, se centrava a qüestionar un altre punt essencial del model: la seva capacitat redistributiva. Si ja no era cert que paguessin més els que més tenien, tampoc no ho era que els programes arribessin a qui més els necessitava. I quan sí que hi arribaven, estaven dissenyats de manera que els beneficiaris es veien atrapats a romandre en la trampa de la pobresa més que no pas a bregar per escapar-ne. Algú va arribar a dir que tot l’estat del benestar no era sinó una immensa redistribució de rendes entres les classes mitjanes, de les quals estaven exclosos, a la pràctica, tant els més rics com els més pobres. Totes dues crí­tiques tenien un punt de realitat i el fet de no reconèixer-ho, enrocats en la defensa tancada dels instruments, tot oblidant els fins, va fer que una part important de la socialdemocràcia europea, afligida pel que vaig anomenar la «síndrome del pont sobre el riu Kwai», s’allunyés de la percepció majoritària dels ciutadans. D’una manera creixent, els grans patrimonis, les herències, les rendes procedents del capital i les elevades rendes del treball corresponents a empresaris o alts direc­tius anaven trobant la via legal per quedar fora de la progressivitat de l’IRPF, que es concentra cada vegada més en les rendes mitjanes del treball dependent. D’altra banda, s’anaven acumulant evidències sobre dos fets: les polítiques de lluita contra la pobresa deixaven fora les noves formes d’exclusió social que han anat sorgint i, al mateix temps, un nombre creixent de beneficiaris d’aquests programes ho eren de manera permanent. Des d’aquesta realitat, que generava una resistència cada vegada més gran a aquestes formes de solidaritat social ineficient, cal enten­dre un dels principis del Nou Laborisme: l’estat té l’obligació de sostenir qui no pot fer-ho i d’ajudar aquell que sí que pot i necessita un cop de mà. Però el beneficiari d’aquesta ajuda té l’obligació d’aprofitar-la d’una manera adequada.

És en aquest context de doble qüestionament del model quan apareix el que l’any 1997 vaig anomenar «la rebel·lió dels rics», la protesta articulada d’aquestes capes socials que perceben que la seva contribució individual a la societat a través dels impostos és superior a allò que perceben en forma de béns i serveis públics, fona­mentalment, perquè els seus nivells de renda els permeten de fer servir l’alterna­tiva privada. Per això, exigeixen aprimar l’estat i rebaixar la càrrega fiscal pròpia, alhora que demanen limitar, o fins i tot reduir, els nivells de cohesió i de solidaritat assolits, sobretot perquè no han servit, a parer seu, per als objectius perseguits. Aquesta ofensiva contra l’estat del benestar va córrer paral·lela a la profunda des­regulació del funcionament de les relacions laborals, que va afeblir la capacitat negociadora dels treballadors, enmig d’una economia en profunda transformació com a conseqüència de l’acció conjunta de dos vectors de gran força: la globalitza­ció de l’economia i la intensa revolució tecnològica impulsada per la digitalització. De manera progressiva, però imparable, la deterioració del mercat laboral –tem­poralitat, atur estructural elevat (tant tecnològic com no), rebaixes salarials, falsos autònoms, etc.– ha fet sorgir als països desenvolupats un fenomen impensable fa algunes dècades: els treballadors pobres. És a dir, el fet de tenir feina avui ja no és una garantia contra l’exclusió social.

Durant dècades, el model europeu (i, en menor mesura, el nord-americà) permetia repartir el creixement econòmic a través d’aquests dos canals paral·lels: un mercat de treball equilibrat entre empresaris i treballadors, i un estat del benestar que redistribuïa salari social en forma de béns públics equitatius. El desmantellament progressiu de tots dos mecanismes en les últimes dècades, sobretot amb la crisi financera del 2008 com a excusa, ha provocat una desigualtat creixent en aquelles societats que, fins ara, es vantaven d’un elevat nivell de cohesió social que servia d’argamassa a uns sòlids sistemes democràtics. Potser aquesta desigualtat social alimenta la desafecció ciutadana a les institucions i el sorgiment del populisme; és una hipòtesi vàlida.

Finalment, en aquest repàs esquemàtic, la certesa actual que una robotització creixent en el mercat laboral i la introducció massiva de noves tecnologies digitalit­zades afecta les qualificacions dels treballadors, les formes de treball, els esquemes retributius i, sobretot, la quantitat necessària de treball humà, tot plegat torna a posar en primer pla del debat públic si no ens trobem a l’inici d’un nou model social en què haurem de separar el treball de la subsistència humana. Dit d’una altra ma­nera que recorda el que dèiem més amunt sobre els esquemes d’equilibri general: si volem aprofitar plenament totes les potencialitats que ofereixen a les nostres vides les noves tecnologies que coneixem i les que han de venir, hem d’establir rendes bàsiques universals que permetin de viure al marge de les rendes obtingu­des per cadascú en un mercat laboral més flexible, divers i irregular que l’actual.

En la societat més productiva i rica a la qual ens porten les noves tecnologies és possible, fins i tot convenient, que el treball ja no sigui l’única –potser ni tan sols la principal– font d’obtenció individual de rendes. Un ús socialment equitatiu dels avantatges de la tecnologia ens alliberaria, a la fi, del càstig bíblic de «guanyar el pa amb la suor del nostre front», alhora que permetria plantar cara a la desocupa­ció tecnològica que, temporal o no, sorgirà durant la implantació de la tecnologia. En les darreres dècades, les polítiques d’igualtat tradicionals han tocat sostre con­ceptual en la mesura que han anat deixant fora del seu àmbit d’aplicació un nom­bre creixent de col·lectius que, en situació de pobresa o en risc evident de caure-hi, no reuneixen les condicions i característiques necessàries per accedir a la protecció dels instruments vigents de garantia de rendes. Sobretot si, tot i ser individus po­bres, per motius culturals conviuen sota el paraigua d’una família en la qual hi ha un altre perceptor de rendes suficients. Amb aquesta raó n’hi hauria prou per de­fensar la implantació d’una renda bàsica de ciutadania, no per qüestions de justícia social, sinó en defensa de la llibertat individual per poder dur a terme el projecte de vida que cadascú decideixi.

Encara hi ha moltes resistències a la idea que algú tingui algun dret universal, cobri alguna cosa, de manera incondicional, sense trobar-se necessitat ni oferir res a can-vi fora de tenir el títol jurídic de «ciutadà». Però no seria l’únic –ni el primer– dret incondicional de les nostres societats democràtiques. Una cosa tan important com ara el dret de vot no està condicionada a res més que ser un ciutadà inscrit en el cens electoral. De fet, la gran aportació històrica que va representar la Revolució Francesa, l’última expressió de la qual seria, sens dubte, la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides, és el fet de reconèixer drets iguals a tots els ciutadans, independentment de l’origen, la riquesa, la cultura, la raça o el sexe. Si tots tenim el mateix dret al pensament, la paraula, la reunió, la manifestació i el vot, per què no l’hem de tenir igualment a una subsistència garantida pel col·lectiu de ciutadans amb els quals mantenim lligams de fraternitat? Segurament aquest és un dels molts debats que la revolució tecnològica que ja està en marxa convertirà, d’aquí a poc temps, en obsolet. Mentrestant, encara hem de distingir entre els ins­truments condicionals (estat de necessitat), sotmesos a contrapartides (cercar fei­na, formar-se, etc.) de lluita contra la pobresa (rendes mínimes, ingressos mínims), d’una banda, i aquest altre instrument incondicional que suscita un suport creixent (la renda bàsica), de l’altra.

Mirar d’assolir una transició pragmàtica des dels uns fins a l’altre serà una de les grans tasques del nostre temps. Aquest document pretén contribuir-hi amb una sèrie d’aportacions que resumeixo tot seguit. José Moisés Martín analitza les noves formes de desigualtat i les noves polítiques que sorgeixen per afrontar-les. A Espanya, el mercat de treball, les polítiques fis­cals poc redistributives i la vulnerabilitat davant del canvi tecnològic configuren un escenari en què la desigualtat i la pobresa es poden cronificar, tot superant la capacitat de l’estat social per mantenir la cohesió social. Aquest capítol ofereix una breu panoràmica del procés de transformació de les desigualtats a Espanya, amb els nous patrons de desigualtat que han anat apareixent (treballadors pobres, llars amb fills en situació de pobresa, etc.), com també del menú d’opcions que l’agenda pública fa servir per emprendre la tasca de mantenir i enfortir la cohesió social. Concretament, s’hi analitzen mesures com ara l’impost negatiu sobre la renda, el crèdit fiscal, la renda bàsica universal, la dotació universal des del naixement o fins i tot la proposta de feina garantida. Tot seguit i amb el títol «Des de Stockton fins a Chicago i Nova York: altres labo­ratoris de renda bàsica», Ana Berenguer reflexiona sobre diverses iniciatives als Estats Units que han començat a apostar per estudiar la renda bàsica davant l’in­crement de la desigualtat i la polarització del mercat laboral, sobretot a les ciutats, que comencen a prendre posicions sense precedents. En destaca el programa pilot de Nova York que proporciona als ciutadans un nivell d’ingressos garantit, amb l’objectiu d’ajudar els participants en el programa a mantenir la feina i que puguin ajustar l’ús del temps entre el treball remunerat i la capacitació laboral o els pro­grames educatius, per millorar les seves perspectives a llarg termini i els guanys futurs. Amb aquesta prova, a més, Nova York pretén impulsar el diàleg nacional i omplir els buits existents tant en recerca com en política als Estats Units i en altres països. Independentment de la forma que adopti la renda bàsica, davant dels reptes que planteja la nova economia, un ingrés bàsic hauria de ser incondicional i pro­porcionar un salari mínim per mitigar la inseguretat dels ingressos quan hom perd la feina o es retalla la jornada laboral.

El capítol tercer, elaborat per José Antonio Noguera, fa un balanç sobre la situació actual i els reptes de futur de les rendes mínimes a Espanya. Per a això, ofereix una panoràmica del context en què sorgeixen aquests programes, l’evolució que han tingut, els problemes de disseny i implementació, i els resultats obtinguts en funció de l’impacte sobre la pobresa. Malgrat l’expansió sostinguda durant trenta anys, els programes de rendes mínimes majoritàriament continuen sent insuficients per reduir d’una manera substancial l’elevada taxa de pobresa a Espanya, i no hi ajuda gaire el fet que hi hagi dinou programes amb regulacions i nivells de generositat ben diferents. El que es planteja, doncs, és la necessitat d’una reforma del sistema de garantia de rendes que vagi cap a una autèntica renda garantida. Amb les refor­mes recents de les rendes mínimes d’algunes comunitats autònomes ja s’estan fent alguns dels passos que calen en aquesta direcció.

Continuant amb la situació a Espanya, al capítol següent Belén Santa Cruz analitza la iniciativa legislativa popular que defensava una prestació d’ingressos mínims, registrada al Congrés dels Diputats el 21 d’abril de 2015 pels sindicats CCOO i UGT, amb el suport de 700.000 firmes. Amb això s’obria un debat parlamentari en què han participat experts de diversos àmbits, entorn de la renda mínima i altres qües­tions, com ara un debat sobre altres alternatives com la renda bàsica i la necessitat de revisar el nostre mapa actual de protecció social.

Per la seva banda, Daniel Raventós centra el seu capítol en la renda bàsica (in­condicional) tot parant atenció a dues qüestions essencials: és justa?, i és viable? S’hi aborda sobretot la relació de la renda bàsica amb la llibertat, ja que només la independència material que s’aconseguiria a través d’una renda bàsica donaria a l’individu les possibilitats reals per ser totalment lliure. A més a més, inclou una proposta de finançament de renda bàsica a Espanya a partir de l’IRPF per a una quantitat igual al llindar de pobresa per a totes les persones que hi resideixen. El capítol següent, de J. Ignacio Conde-Ruiz, desenvolupa el problema que instru­ments com la renda bàsica o la prestació d’ingressos mínims tenen sobre els incen­tius. A partir de l’efecte positiu que tant la renda bàsica universal com la prestació d’ingressos mínims poden tenir en el benestar de la persona que les percep o en la lluita contra la pobresa del país que les implementa, aquest capítol explora els efec­tes de totes dues mesures sobre l’oferta laboral, els costos de finançament respec­tius o els problemes que poden sorgir en englobar-les en el context internacional, on les economies estan cada vegada més integrades pel fenomen de la globalitza­ció, amb un alt grau de llibertat de moviment tant de treballadors com de capital. Luis Ayala i Milagros Paniagua continuen amb una anàlisi sobre els complements salarials, una de les propostes que tenen més protagonisme en el debat sobre com garantir una renda a tota la societat. El capítol identifica les característiques princi­pals dels complements salarials a partir de la revisió dels dissenys tant proposats en la literatura com als països on més s’han desenvolupat; s’hi revisen diverses expe­riències de complements salarials, amb una atenció especial als sistemes dels Estats Units i del Regne Unit, i es resumeix l’evidència coneguda per a Espanya, inclosos els intents de simulació d’aquestes polítiques que s’han tirat endavant.

I respecte a la relació de la renda bàsica amb el canvi tecnològic, Manuel Alejandro Hidalgo explica que la quarta revolució tecnològica representa una sèrie de canvis en els modes de producció –i, per tant, en les relacions laborals– que exigeixen noves mesures de protecció social. Malgrat que no hi ha perspectives que hagi d’haver-hi desocupació tecnològica, el canvi tecnològic sí que sembla causar un augment de la polarització salarial i de la desigualtat. Per això, i amb aquestes perspectives, el debat sobre una renda bàsica universal ha cobrat interès tant en l’àmbit acadèmic com en el no acadèmic.

Finalment, en l’últim capítol incloc una proposta concreta d’un crèdit fiscal uni­versal: una renda garantida que asseguri el nivell mínim d’ingressos necessari per satisfer les necessitats més bàsiques de qualsevol individu. Aquesta proposta par­teix del reconeixement que al nostre sistema ja tenim un ingrés mínim definit en el mínim personal i familiar de l’IRPF, que ens serveix de referència per establir la renda mínima garantida, que es resta a la quota de l’impost (ingrés per tipus impo­sitiu). La proposta ha d’anar acompanyada d’una aproximació gradual de les altres prestacions a aquest nivell mínim.