Aart Liefbroer és sociòleg i investigador de l’Institut Nacional de Demogra a dels Països Baixos. Les seves recerques sobre fertilitat, formació familiar i canvi social i demogràfic són de referència a tot Europa. Un dels seus principals àmbits d’estudi és la influència que els valors familiars tenen en el comportament demogràfic i els seus resultats en el curs de la vida de les persones. Per això ha analitzat els determinants i les conseqüències de fenòmens demogràfics com ara el matrimoni, la separació o la paternitat a edats molt joves.

Les seves últimes recerques analitzen la influència que tenen les vivències familiars en l’inici de la vida adulta. És el que anomena «transmissió intergeneracional del comportament demogràfic».
Vaig començar a interessar-me per aquest àmbit d’estudi perquè em feia l’efecte que en l’anàlisi del comportament demogràfic no s’atorgava gaire atenció als antecedents familiars.
Les nostres recerques ens permeten concloure que hi ha diverses formes a través de les quals es produeix una transmissió intergeneracional del comportament demogràfic.
D’entrada, els pares solen mirar de transmetre uns valors als fills, de manera que aquests darrers, quan són adults, actuen tenint en compte aquests valors.
Els fills també poden haver observat els seus pares a l’hora de viure certs esdeveniments –el naixement dels seus germans, matrimonis, separacions...– i en la vida adulta el seu comportament es pot veure influït per les actituds que van observar en els seus pares quan van viure aquestes experiències.
Així mateix, el comportament dels fills pot assemblar-se al dels pares perquè les seves circumstàncies vitals són més o menys semblants. En aquest cas, parlem de transmissió intergeneracional d’oportunitats econòmiques.
Però hi ha també altres factors que transcendeixen l’àmbit familiar i que determinen si es produeix o no aquesta transmissió de valors i comportaments...
Sí, és clar. Si els fills són econòmicament més dependents dels pares, probablement això enfortirà la influència dels pares. I al contrari: si la gent esdevé més individualista, fet que passa sovint quan s’assoleix la independència econòmica, és més fàcil que un adult jove actuï segons la seva personalitat pròpia, en lloc de reproduir els comportaments dels pares.
En general, la transmissió intergeneracional del comportament demogràfic és més limitada en la mesura en què una societat esdevé més individualista. I, a l’inrevés, aquest procés és més fort si la situació econòmica de la societat es deteriora.
En algunes societats occidentals hi ha hagut una gran transformació de les estructures familiars en relativament poc temps. Què indiquen aquests canvis en els comportaments demogràfics?
A parer meu, el nombre de fills que una parella acaba tenint quasi mai respon estrictament a una qüestió d’ideals. Sovint és una barreja de raons culturals, condicionants econòmics i les polítiques socials que s’apliquen al país en qüestió (que també tenen un rerefons econòmic).
La situació econòmica és un factor rellevant en analitzar si es repeteixen o no els patrons demogràfics. En un context de manca de creixement econòmic durant un període prolongat, és normal que augmenti el nombre de persones que ajornen la decisió de casar-se o de tenir fills. Però no és l’únic factor determinant.
En el cas de la gran caiguda dels matrimonis a Espanya, és obvi que la crisi hi influeix, però també hi té a veure un canvi profund en els valors de la societat.
Abans, quan s’arribava a una certa edat o a un cert punt d’una relació de parella, el més habitual era casar-se. Ara, però, els joves es pregunten: per què m’he de casar? Quina diferència hi fa? Es tracta clarament d’un canvi cultural.
Si fem l’anàlisi a mitjà o a llarg termini, la probabilitat que els fills d’aquestes noves generacions es casin és més baixa que en les generacions prèvies, i també és probable que tinguin menys fills. Si els teus pares no estan casats, per a tu aquesta és la situació normal. Així que, per què t’has de casar?
Una altra situació habitual a Espanya és que els avis es fan càrrec dels nens durant més hores que els pares, que estan treballant...
Sí. Fa de mal predir com aquesta situació pot afectar els infants. Els estudis que hem fet als Països Baixos sobre la «generació sandvitx» –adults que tenen cura alhora dels fills i dels seus pares grans– indiquen que, quan els avis cooperen a l’hora de fer-se càrrec del primer net, les possibilitats que els pares tinguin un segon fill augmenten.
Al meu país, molts pares porten els fills a les llars d’infants només un parell de dies per setmana. Els avis se n’ocupen un dia o dos. I hem observat que això contribueix a l’augment de la natalitat.