Aart Liefbroer és sociòleg i investigador de l’Institut Nacional de Demogra a dels Països Baixos. Les seves recerques sobre fertilitat, formació familiar i canvi social i demogràfic són de referència a tot Europa. Un dels seus principals àmbits d’estudi és la influència que els valors familiars tenen en el comportament demogràfic i els seus resultats en el curs de la vida de les persones. Per això ha analitzat els determinants i les conseqüències de fenòmens demogràfics com ara el matrimoni, la separació o la paternitat a edats molt joves.

Les seves últimes recerques analitzen la influència que tenen les vivències familiars en l’inici de la vida adulta. És el que anomena «transmissió intergeneracional del comportament demogràfic».

Vaig començar a interessar-me per aquest àmbit d’estudi perquè em feia l’efecte que en l’anàlisi del comportament demogràfic no s’atorgava gaire atenció als antecedents familiars.

Les nostres recerques ens permeten concloure que hi ha diverses formes a través de les quals es produeix una transmissió intergeneracional del comportament demogràfic.

D’entrada, els pares solen mirar de transmetre uns valors als fills, de manera que aquests darrers, quan són adults, actuen tenint en compte aquests valors.

Els fills també poden haver observat els seus pares a l’hora de viure certs esdeveniments –el naixement dels seus germans, matrimonis, separacions...– i en la vida adulta el seu comportament es pot veure influït per les actituds que van observar en els seus pares quan van viure aquestes experiències.

Així mateix, el comportament dels fills pot assemblar-se al dels pares perquè les seves circumstàncies vitals són més o menys semblants. En aquest cas, parlem de transmissió intergeneracional d’oportunitats econòmiques.
 

Però hi ha també altres factors que transcendeixen l’àmbit familiar i que determinen si es produeix o no aquesta transmissió de valors i comportaments...

Sí, és clar. Si els fills són econòmicament més dependents dels pares, probablement això enfortirà la influència dels pares. I al contrari: si la gent esdevé més individualista, fet que passa sovint quan s’assoleix la independència econòmica, és més fàcil que un adult jove actuï segons la seva personalitat pròpia, en lloc de reproduir els comportaments dels pares.

En general, la transmissió intergeneracional del comportament demogràfic és més limitada en la mesura en què una societat esdevé més individualista. I, a l’inrevés, aquest procés és més fort si la situació econòmica de la societat es deteriora.
 

En algunes societats occidentals hi ha hagut una gran transformació de les estructures familiars en relativament poc temps. Què indiquen aquests canvis en els comportaments demogràfics?

A parer meu, el nombre de fills que una parella acaba tenint quasi mai respon estrictament a una qüestió d’ideals. Sovint és una barreja de raons culturals, condicionants econòmics i les polítiques socials que s’apliquen al país en qüestió (que també tenen un rerefons econòmic).

La situació econòmica és un factor rellevant en analitzar si es repeteixen o no els patrons demogràfics. En un context de manca de creixement econòmic durant un període prolongat, és normal que augmenti el nombre de persones que ajornen la decisió de casar-se o de tenir fills. Però no és l’únic factor determinant.

En el cas de la gran caiguda dels matrimonis a Espanya, és obvi que la crisi hi influeix, però també hi té a veure un canvi profund en els valors de la societat.

Abans, quan s’arribava a una certa edat o a un cert punt d’una relació de parella, el més habitual era casar-se. Ara, però, els joves es pregunten: per què m’he de casar? Quina diferència hi fa? Es tracta clarament d’un canvi cultural.

Si fem l’anàlisi a mitjà o a llarg termini, la probabilitat que els fills d’aquestes noves generacions es casin és més baixa que en les generacions prèvies, i també és probable que tinguin menys fills. Si els teus pares no estan casats, per a tu aquesta és la situació normal. Així que, per què t’has de casar?
 

Una altra situació habitual a Espanya és que els avis es fan càrrec dels nens durant més hores que els pares, que estan treballant...

Sí. Fa de mal predir com aquesta situació pot afectar els infants. Els estudis que hem fet als Països Baixos sobre la «generació sandvitx» –adults que tenen cura alhora dels fills i dels seus pares grans– indiquen que, quan els avis cooperen a l’hora de fer-se càrrec del primer net, les possibilitats que els pares tinguin un segon fill augmenten.

Al meu país, molts pares porten els fills a les llars d’infants només un parell de dies per setmana. Els avis se n’ocupen un dia o dos. I hem observat que això contribueix a l’augment de la natalitat.

No hem estudiat si es reprodueix el mateix patró a països com ara Espanya. Però si els problemes econòmics entrebanquen l’accés a les llars d’infants, probablement serà més fàcil tenir més fills si es pot recórrer a l’ajuda dels avis.

És clar que no és una situació ideal. L’important és que hi hagi polítiques socials que ajudin les parelles a assolir un equilibri entre la vida familiar i la vida professional. De vegades, però, aquestes polítiques no es poden implementar.
 

Quines implicacions pot tenir en el desenvolupament dels infants el fet de passar tant de temps amb els avis?

No em consta cap recerca que hagi abordat aquesta qüestió, però sens dubte és un tema d’estudi molt apassionant. Penso que això pot tenir conseqüències positives en el desenvolupament dels nens: d’una banda, tindran un vocabulari més ric, perquè cada generació té una manera pròpia d’expressar-se; de l’altra, això enfortirà les seves experiències vitals. En la societat actual és molt difícil que s’estableixin relacions entre la gent gran i la gent jove; passa ben poc sovint. És en l’entorn de la família on es poden desenvolupar aquesta mena de trobades. Al mateix temps, imagino que també hi pot haver més conseqüències que els pares dels nens no vulguin, perquè cadascú vol educar els fills a la seva manera...

En els seus treballs ha esmentat la separació i la paternitat a edats molt joves com patrons que es repeteixen entre pares i fills a l’hora de formar famílies. Passa el mateix amb els exemples contraris? És a dir, els fills de pares que han conviscut plegats tota la vida –bé o malament– o els fills nascuts tardanament, repeteixen també els mateixos comportaments dels seus pares?

Pel que fa a la fertilitat, les nostres recerques diuen que quan els pares han tingut un fill relativament joves, augmenta la probabilitat que els seus fills també siguin pares joves. En canvi, si els pares han tingut fills tardanament, hi ha més variació. Aquest segon patró no es repeteix tant.

Respecte a la separació, els fills de pares separats tenen una probabilitat més alta de separar-se. I viceversa: els fills de pares que s’han mantingut junts tenen més probabilitats de tenir una relació duradora. Una explicació possible és que a casa han après que les situacions complicades es poden superar.

Un estudi als Països Baixos mostra que les probabilitats de separar-se augmenten entorn del 25% en els fills de pares separats. I la probabilitat que una parella se separi és un 45% més alta si els pares de tots dos membres també s’han separat. Per tant, no tan sols importen les experiències de cadascú, sinó l’acumulació d’experiències al si d’una parella.
 

Segons alguns estudis, les separacions han passat a ser un fenomen més comú en les classes baixes, quan abans eren més freqüents entre les classes altes.

En el passat, la separació era més comuna entre les persones nascudes de matrimonis de classe alta perquè eren les úniques que tenien els mitjans econòmics per afrontar-lo. Avui, però, és més probable que les famílies de classe més baixa es puguin separar. Hi ha diverses explicacions possibles d’aquest fenomen.

Els fills de famílies de classe alta tenen una educació superior i, per tant, millors competències per a negociar amb la seva parella o gestionar racionalment els conflictes que sorgeixen. En canvi, si hom ha tingut un accés més limitat a l’educació, és més difícil adquirir les habilitats per tractar els conflictes de parella i arribar a una entesa.

D’altra banda, en alguns països hi ha ajudes econòmiques per a les famílies monoparentals, i això pot contribuir que les persones de classes més baixes optin per separar-se.
 

Així i tot, la separació empobreix tots dos membres de la parella. Si augmenten entre les famílies de classe baixa, no augmenten també les desigualtats en la societat?

Sí, evidentment. Una persona que prové d’un nivell social baix sol tenir ingressos baixos. Si, a més, repeteix alguns patrons demogràfics habituals en aquestes famílies, com ara el fet de tenir fills a edats molt joves, la situació pot desembocar en una relativa continuïtat de manca de recursos. I si al damunt hi afegim la separació de la parella, l’economia no farà sinó empitjorar.
 

Hi ha parelles que, tot i que ja no s’entenen, opten per continuar plegats en lloc de separar-se. Quin efecte pot tenir això sobre el desenvolupament dels fills?

Sabem que els fills de pares separats sovint acaben tenint més dificultats que els fills de pares que romanen plegats. Però quan els pares són incapaços de crear un ambient sa a casa, això resulta igualment perjudicial per als fills.

És clar que els entorns familiars conflictius en què fins hi pot haver violència domèstica condicionen negativament l’evolució dels infants. L’idoni és que un nen creixi en un ambient sa i segur en el qual pugui desenvolupar vincles forts amb tots dos progenitors.
 

Quin efecte poden tenir els canvis socials i demogràfics que vivim actualment sobre les estructures familiars del futur? Per exemple, els moviments feministes que denuncien les diferències salarials entre homes i dones.

Amb l’augment del nivell educatiu de la dona i la seva presència creixent en el mercat de treball, el rol que té a la família canvia. De mica en mica guanya poder i això desemboca en unes relacions de parella més equitatives. El meu col·lega Gøsta Esping-Andersen observa que en el passat s’imposava un model de família tradicional: l’home aportava el salari principal i la dona tenia cura de la llar. En aquell context, les relacions de parella eren força estables.

Ara estem anant cap a un model què tots dos membres de la parella comparteixen la feina remunerada i en les feines de casa es tendeix cap a un increment de les condicions d’igualtat. Això també hauria de donar lloc a parelles estables.

Però el tràngol actual és que ens trobem en la transició entre els dos models que he descrit. I la gent no sap com sortir-se’n en aquest context. La idea d’Esping-Andersen és que en aquesta situació d’incertesa, quan la teoria i la pràctica no encaixen, les relacions són molt més inestables. I això pot derivar en taxes de separació més altes i en un descens de la natalitat.

A més a més, si tots dos membres tenen un poder equivalent al si de la parella i no depenen excessivament l’un de l’altre, també els resulta més fàcil acabar amb la relació si veuen que no funciona segons les seves expectatives. Un cop més, això pot ser bo, però també té el risc que algunes persones puguin trencar la relació massa aviat sense esforçar-se prou perquè funcioni de debò.

Entrevista per Juan Manuel García Campos