La transició demogràfica consisteix en el pas d’una societat majoritàriament rural amb taxes altes de natalitat i mortalitat a una societat industrial amb taxes baixes de natalitat i mortalitat.

El procés de desenvolupament econòmic implica canvis importants en la demografia, en passar de societats amb taxes de mortalitat i fecunditat elevades a valors baixos de totes dues variables i, amb això, a un procés gradual d’envelliment de la població. A molts països, la caiguda de la fecunditat es va interrompre temporalment amb el baby boom que va tenir lloc després de la Segona Guerra Mundial. Això va generar un nou cicle demogràfic: el fet que existís una generació especialment nombrosa i longeva, seguida de generacions molt més petites, dona lloc a un procés d’envelliment més profund de la població.

No obstant això, sovint oblidem que, en aquest procés, l’envelliment ve precedit per una fase de prosperitat econòmica que es coneix com el dividend demogràfic, amb un fort creixement de la població en edat de treballar en relació amb els dependents. En els primers estadis de la transició demogràfica, les famílies tenen menys fills dels quals tenir cura. L’efecte següent és una proporció més alta de la població en edat de treballar respecte a la població dependent. A mesura que això s’esdevé, hi ha més recursos per invertir en el desenvolupament econòmic i el benestar familiar. Aquestes són les condicions necessàries perquè tingui lloc l’anomenat primer dividend demogràfic i representen una oportunitat –no una garantia– per millorar les condicions de vida de la població. L’oportunitat esdevé garantia si s’executen les polítiques clau per al desenvolupament econòmic. La productivitat dels adults joves ve condicionada per la seva formació i l’accés a les pràctiques laborals. I també per les ajudes i les polítiques de conciliació que faciliten el treball als pares joves. El primer dividend demogràfic també està relacionat amb la productivitat dels adults d’edat avançada. En aquest sentit, són cabdals els incentius fiscals, els programes de salut i les polítiques sobre jubilació i pensions.

El gràfic 1 il·lustra aquest procés combinant dades demogràfiques històriques amb projeccions. Hi veiem la davallada de la dependència de la població infantil i l’augment lent de la dependència dels més grans. El resultat és que hi ha un llarg període en què la taxa de dependència total és reduïda. Per a Espanya, el mínim de la taxa de dependència va tenir lloc entorn de l’any 2010, mentre que a escala mundial arribarem a aquest mínim prou més tard, entorn del 2050.

A fi de mesurar l’impacte econòmic de la transició demogràfica sobre l’economia, poc abans de l’any 2000 es va engegar un projecte internacional (National Transfer Accounts, NTA) amb l’objectiu d’establir un mètode estandarditzat per a imputar la comptabilitat nacional per edats. Concretament, a partir d’enquestes a les famílies, podem estimar un perfil per edats de la renda laboral i del consum (incloent-hi el consum privat i el públic). Això permet d’identificar les edats en què hi ha un superàvit de recursos (el consum és més baix que la renda laboral) o un dèficit, i, posteriorment, analitzar com els superàvits financers financen els dèficits a través del mercat d’actius o les transferències privades (família) o públiques (estat del benestar).

El gràfic 2 mostra els perfils de consum i renda; els 60 països representats s’agrupen en països de renda alta (18), renda mitjana alta (15), renda mitjana baixa (12) i renda baixa (15). Per poder-los comparar, el perfil de cada país es divideix pel del grup d’edat de 30-49 anys. Els països de renda alta destaquen perquè tenen una despesa més elevada en educació i en les persones grans, i és en aquests països on trobem les diferències més grans per nivell de renda. Quant a la renda laboral, la diferència principal la trobem, en primer lloc, en el fet que en els països de renda baixa els joves s’incorporen abans al mercat laboral, i, en segon lloc, en els països de renda alta, que la gent gran deixa de guanyar renda laboral abans, mentre que en els de renda mitjana baixa aquest grup és el que allarga més la seva presència en el mercat laboral.

Les dades presentades als gràfics 1 i 2 permeten d’obtenir indicadors de dependència amb contingut econòmic i, amb això, obtenir el dividend demogràfic. Concretament, el dividend demogràfic es mesura com l’augment de la taxa de suport inicialment una ràtio demogràfica. Aquest indicador demogràfic es pot enriquir combinant-lo amb les dades econòmiques del gràfic 2. El dividend demogràfic es produeix quan aquesta taxa de suport «econòmica» creix. El gràfic 3 mostra l’evolució de la taxa de suport i les fases corresponents del dividend demogràfic per al conjunt d’Europa i per a alguns països seleccionats (Alemanya, Espanya, Suècia i el Regne Unit). El procés del primer dividend es desenvolupa durant diverses dècades. Europa ha exhaurit la fase del dividend demogràfic positiu, com passa en els quatre països mostrats, que ja es troben a la zona de dividend demogràfic negatiu. La magnitud del dividend demogràfic difereix segons la intensitat de la transició demogràfica. Espanya mostra l’oscil·lació més forta, la qual cosa reflecteix el fet que el baby boom i la caiguda de la fecunditat posterior van ser especialment pronunciats. En canvi, Suècia té l’oscil·lació més suau, que remet a una transició demogràfica menys dràstica i al fet que en aquest país la fecunditat es va recuperar prop del nivell de reemplaçament a 2,1 fills per dona. 

L’experiència en els països desenvolupats és fonamental per a les regions del planeta que encara tenen marge per explotar els beneficis que genera el dividend demogràfic. Com va passar a la majoria de països desenvolupats, el dividend demogràfic es podria fer servir per construir un estat del benestar que compensi l’extensió dels riscos del mercat laboral. Al contrari del que va passar en molts països, però, caldria tenir en compte i afrontar adequadament l’alt risc demogràfic que comporta emprar el finançament via repartiment. L’experiència dels sistemes de pensions mostra que és necessari dur a terme un seguiment anticipat i a molt llarg termini dels canvis demogràfics entre la població en edat de treballar (cotitzants potencials) i la població dependent (receptors potencials de transferències) i instrumentar mecanismes compensatoris com ara l’acumulació de fons, o bé factors d’ajust de les pensions i les cotitzacions.

Pel que fa als països desenvolupats, les recerques sobre el dividend demogràfic apunten també a la possible existència d’un segon dividend demogràfic que ajudi a afrontar la transició, en la mesura que la generació del baby boom estalviï prou per augmentar el capital i la productivitat. Aquest segon dividend demogràfic no té per què exhaurir-se com el primer i podria mitigar l’impacte econòmic de la baixada de la població en edat de treballar durant la fase d’envelliment. Es tracta que es generin incentius per acumular actius –estalvis, fons de pensions, habitatges en propietat– i que no es confiï el futur únicament als governs. Si s’incentiven diferents fórmules d’estalvi, a mesura que la població envelleix, les càrregues per a les famílies i per als governs són més baixes, i es poden dedicar recursos a altres àmbits com ara la salut o l’educació. La transició educativa que té lloc de manera paral·lela al procés de desenvolupament és un altre factor positiu que compensa la reducció de la població activa i és vital per a assegurar la productivitat en el futur. En aquest context, els gestors públics, tant als països rics com als països en vies de desenvolupament, han d’aplicar mesures clares, accessibles i que generin confiança perquè els treballadors inverteixin en la seva educació i el seu futur financer i, per tant, en la productivitat i el desenvolupament del seu país.

Els resultats d’aquest estudi depenen tant del mètode d’anàlisi del passat com del mètode de projecció i dels valors adoptats per a les variables demogràfiques (fecunditat, mortalitat i migracions) i econòmiques (evolució de la productivitat i perfils de consum i renda). Cal continuar la recerca de la interacció entre el canvi demogràfic i econòmic, que pivota, al seu torn, sobre els canvis en l’estructura familiar.

ABIO, G., C. PATXOT, E. RENTERÍA, M. SOLÉ i G. SOUTO (2019): «Las cuentas nacionales de transferencias: aplicaciones y resultados para España», Papeles de Economía Española, 161, 114-242.

LEE, R. i A. MASON (2006): «Back to Basics: What is the Demographic Dividend», Finance & Development, 43(3), 16-17

MASON, A., R. LEE, M. ABRIGO i S.-H. LEE (2017): Support Ratios and Demographic Dividends: Estimates for the World, Population Division, Department of Economic and Social Affairs, Technical Paper 2017/1, Nueva York: United Nations Publications

MEJÍA-GUEVARA, I., E. RENTERÍA, C. PATXOT i G. SOUTO (2016): «The effect of education on the demographic dividend», Population and Development Review, 42(4), 651-671.

Naciones Unidas (2013): National Transfer Accounts Manual. Measuring and Analysing the Generational Economy, Population Division, Department of Economic and Social Affairs, Nueva York: United Nations Publications.

PATXOT, C., E. RENTERÍA, M. SÁNCHEZ-ROMERO i G. SOUTO (2011): «How intergenerational transfers finance the lifecycle deficit in Spain». En: Lee, R., Mason, A. (eds.), Population Aging and the Generational Economy: A Global Perspective, Cheltenham: Edward Elgar Publishing