Les prestacions per fill a càrrec sembla que redueixen la pobresa infantil i milloren la situació dels nens i de les seves famílies, tant des del punt de vista educatiu com de la salut. Així mateix, les dades apunten que tenen un efecte positiu (tot i que reduït) en l’increment de la fecunditat. No obstant això, el disseny d’aquestes prestacions resulta determinant per poder activar tot el seu potencial.

Dades bàsiques

• Àmbit geogràfic: països de l’OCDE.

• Fuente: ZALAkAIN, J. (2021): «Diseño e impacto de las prestaciones por hijos a cargo en los países de la OCDE», Zerbitzuan, 74.

En l’àmbit de les polítiques familiars, els darrers anys hi ha hagut un increment de les polítiques adreçades a grups específics (sobretot a les llars amb un nivell de renda més baix), en detriment de les polítiques universals (adreçades al conjunt de la població). Així mateix, es constata com es recorre sovint a les eines fiscals.

A causa que l’extensió dels instruments fiscals es vincula a un cert retrocés de les ajudes directes per fill a càrrec, la seva utilització (i, en particular, el seu disseny) té conseqüències directes en termes redistributius i de progressivitat del sistema fiscal. Tanmateix, hi ha dos enfocaments diferents que parteixen de lògiques contraposades:

• Beneficis fiscals no reemborsables. Redueixen el deute tributari. Beneficien sobretot les llars d’ingressos mitjans o baixos; en canvi, les llars sense ingressos o amb ingressos molt baixos, que no tenen obligacions fiscals o bé suporten una càrrega impositiva molt reduïda, amb prou feines es beneficien d’aquestes deduccions.

• Beneficis fiscals reemborsables. També redueixen els impostos, però quan la deducció és superior al deute tributari, la diferència s’abona com una prestació neta. Les deduccions per maternitat o per família nombrosa són exemples d’aquests beneficis, que afavoreixen totes les llars a les quals s’adrecen, al marge de la seva renda.

En general, les desgravacions o reduccions sobre la renda que cal tributar es consideren regressives, ja que beneficien principalment les persones amb ingressos més alts. En canvi, les deduccions en la quota són neutrals o moderadament progressives, ja que tenen un caràcter més equitatiu, en la mesura que solen representar un percentatge més alt del saldo fiscal per a les persones amb un nivell de renda més baix.

Des del punt de vista redistributiu, però, l’impacte dels instruments fiscals esmentats no és gaire clar i resulta difícil de preveure, ja que es troben estretament relacionats amb les altres característiques del sistema fiscal (tipus, possibilitats de declaració conjunta o individual, bases exemptes), la qual cosa en desaconsella la utilització com a eina redistributiva. Malgrat tot, la naturalesa reemborsable d’algunes d’aquestes deduccions comporta un canvi radical en la seva capacitat redistributiva. Els beneficis fiscals reemborsables són fortament progressius, independentment de l’entorn en què operin.
 

Si bé ni les desgravacions ni les deduccions són instruments particularment efectius des del punt de vista redistributiu, els crèdits fiscals reemborsables adreçats a les llars d’ingressos baixos sí que ho són. En aquest sentit, diverses anàlisis del sistema de prestacions i deduccions adreçades a la família i a la infància a Espanya subratllen l’escassa capacitat redistributiva dels instruments fiscals. Aquestes eines no poden arribar a tenir un efecte gaire rellevant en la reducció de la pobresa, ja que una part important de les llars que se situen per sota del llindar de pobresa estan exemptes de tributar per l’IRPF.