Aquestes últimes dècades, a Espanya hi ha hagut una gran expansió educativa que no ha estat acompanyada d'un creixement equivalent de la demanda de treballadors qualificats en el mercat de treball. Concretament, de resultes de l'expansió educativa, l'augment de titulats superiors ha estat constant i superior a l'increment de la demanda de llocs altament qualificats.

Com observem específicament al gràfic 1, a mitjan anys noranta amb prou feines hi havia tres milions de persones amb titulació superior (universitaris i persones amb títols de Formació Professional superior) i una xifra molt semblant de llocs per a titulats superiors, és a dir, treballadors no manuals de coll i corbata en càrrecs directius, professionals científics i intel·lectuals, i tècnics de suport, els tres primers grans grups de les classificacions internacionals d'ocupacions (ISCO-88 i ISCO-08). En canvi, segons l'Enquesta de la Població Activa (EPA), el setembre de 2016 hi ha gairebé 11 milions de titulats superiors i prop de sis milions de llocs ajustats a aquesta qualificació: 10.932.500 titulats per a 5.922.600 llocs de treball.

Com a resultat del desajust entre el gran augment de titulats superiors i el menor increment de la demanda de treballadors qualificats, la sobrequalificació s'ha anat fent més i més palesa. De fet, en comparació amb altres països, a Espanya el percentatge de treballadors sobrequalificats és força alt: se situa al voltant del 20 %, encara que la xifra varia segons l'edat o els anys d'experiència laboral (Alba, 1993; Quintini 2011a, 2011b) i fins i tot lleugerament segons la definició o la font de dades que s'hagin utilitzat. Això vol dir que a Espanya aproximadament una persona de cada cinc té un nivell de qualificació superior al que li caldria per realitzar correctament la feina.

Encara que siguin rellevants les xifres agregades de treballadors amb un nivell de qualificació més alt que el que caldria per als llocs que ocupen, aquests percentatges només donen una idea parcial del problema del desajust educatiu, i això almenys per tres motius. En primer lloc, perquè es basen en estimacions fetes en un moment específic del temps i per a la mitjana de treballadors, i aquesta foto fixa no permet d'identificar possibles canvis en el risc de sobrequalificació al llarg de la vida laboral dels treballadors. Per tant, no es pot saber si són els mateixos treballadors els que estan molt de temps en aquesta situació o bé si la sobrequalificació es produeix fonamentalment en les etapes inicials de la carrera laboral. En segon lloc, perquè les mesures habituals de sobrequalificació no tenen en compte la desocupació, perquè per definició es calculen tan sols per als qui treballen. Tot i amb això, és evident que entre els qui volen treballar i no ho poden fer també hi ha un desaprofitament de les qualificacions i, per tant, un desajust educatiu que val la pena de considerar. I, en tercer lloc, perquè una xifra agregada de sobrequalificació no ens diu res del diferent risc de desajust educatiu per a titulats de diferents disciplines, és a dir, de l'heterogeneïtat dels títols en el risc de sobrequalificació.

L'objectiu d'aquest text és aprofundir en el desajust educatiu tenint en compte aquestes tres consideracions. Per això analitzem en primer lloc l'evolució en les etapes inicials de la vida laboral; en segon lloc tenim en compte la sobrequalificació al costat de la desocupació, i finalment analitzem el desajust educatiu per a titulats de diferents disciplines. Les anàlisis es basen en l'Enquesta d'Inserció Laboral de Titulats Universitaris, elaborada per l'Institut Nacional d'Estadística, que recopila informació de més de 30.000 titulats universitaris que van acabar els estudis el curs acadèmic 2009-2010. El treball de camp es va fer quatre anys després d'haver completat la titulació universitària i no recull tan sols informació relativa a la titulació cursada, sinó que també n'inclou sobre la inserció laboral en sortir de la universitat i al cap de quatre anys. 

En tots els països els joves són el grup de treballadors amb un risc més alt d'estar sobrequalificats. Per explicar aquesta regularitat, una part de la bibliografia especialitzada sosté que la sobrequalificació és un fenomen transitori. És a dir, que en entrar al mercat de treball no es té experiència laboral i, en conseqüència, és més freqüent acceptar feines per a les quals s'està sobrequalificat, però a mesura que es va adquirint experiència laboral, la incidència de la sobrequalificació es redueix (Sicherman, 1991). Malgrat això, l'evidència respecte a certs països, incloent-hi Espanya, demostra que hi ha una gran persistència en la sobrequalificació. En altres paraules, que molts dels qui accedeixen a llocs per als quals estan sobrequalificats continuaran durant bastant de temps en aquesta situació, mentre que n'hi haurà d'altres per als quals la sobrequalificació no serà un problema pràcticament en cap moment de la seva vida laboral (Ramos, 2015). 

Com s'observa al gràfic 2, si ens fixem en les dades més recents relatives a titulats espanyols, comprovem que el percentatge de joves universitaris que en la primera feina estan sobrequalificats és bastant alt: 38 %. És a dir, en la primera ocupació després de sortir de la universitat més d'un de cada tres titulats accedeixen a un lloc que requereix un nivell educatiu de Formació professional de grau superior o grau mitjà, Batxillerat o ESO, EGB. Al cap de quatre anys, el percentatge agregat es redueix al 25 %.

Les xifres són semblants a les que s'observaven al Regne Unit la dècada passada. En aquell país, un 38 % dels titulats estaven sobrequalificats en la primera feina, i, sis anys després, un 30 % continuaven en aquesta mateixa situació (Dolton i Vignoles, 2000). Amb tot, contrasten força amb les xifres d'altres països com ara Itàlia, on segons alguns estudis la sobrequalificació després d'acabar la carrera és del 13,2 % i es redueix al 8 % al cap de cinc anys (Caroleo i Pastore, 2013).

Com hem dit anteriorment, les xifres de sobrequalificació es refereixen, per definició, només a aquells individus que treballaven en un lloc que demana un nivell educatiu inferior al que acredita el treballador. Ara bé, per comprendre millor el valor de les titulacions en el mercat de treball, és tan important de saber el grau d'adequació del lloc com ho és d'identificar si hi ha dificultats per aconseguir feina. Amb aquesta finalitat s'ha calculat un indicador de desajust educatiu més complet que, per a cada titulat, permet identificar simultàniament la situació laboral viscuda en la primera feina (si és que mai ha treballat) i quatre anys després de sortir de la universitat (si actualment treballa). En aquest indicador s'incorporen, per tant, dues dimensions: l'una temporal, que permet comparar la situació laboral en dos moments diferents del temps (en la primera feina i al cap de quatre anys d'obtenir la titulació), i una altra, aquesta relativa a la feina, que permet determinar el valor de la titulació universitària no tan sols per als qui treballen, sinó també per als qui no han aconseguit trobar feina (desocupació / sobrequalificació / feina adequada). A la taula 1 es representen les cinc categories de l'indicador, i el gràfic 3 descriu la distribució de titulats en aquestes categories.

Com es pot observar, en aquesta taula es compara el desajust educatiu en la primera feina un cop obtinguda la titulació i la situació en l'ocupació actual, quatre anys després de sortir de la universitat. El fet més remarcable és que menys de la meitat dels titulats universitaris (45,7 %) aconsegueixen feines adequades a la seva qualificació, tant en la primera feina com al cap de quatre anys d'acabar la carrera (barra verda). De fet, al cap dels quatre primers anys després d'acabar la carrera, un 30 % de titulats universitaris no accedeixen a ocupacions que s'ajustin a la seva formació: 15,5 % estaven sobrequalificats tant en la primera ocupació com en l'ocupació actual (sobrequalificació persistent, barra vermella), i un altre 15 % no treballaven, tenien una feina en què estaven sobrequalificats o bé no havien tingut mai una ocupació remunerada al cap de quatre anys d'haver acabat la carrera (barra grisa).

Encara que ni la sobrequalificació persistent (barra vermella) ni el fet d'estar quatre anys fora del mercat de treball després d'acabar la carrera (barra grisa) poden semblar a priori les situacions més desitjables per als titulats universitaris, les implicacions pràctiques d'una situació i l'altra són molt diferents. De vegades, estar fora de l'ocupació uns anys després d'obtenir la titulació (barra grisa) és degut a una extensió dels estudis o de la formació i, per tant, no resulta particularment problemàtic si es tracta d'inactivitat (voluntària) i no de desocupació (involuntària).

El que resulta realment preocupant per als universitaris és la sobrequalificació persistent (barra vermella), és a dir, acumular durant uns quants anys unes ocupacions per a les quals s'està sobrequalificat. El motiu d'això és doble: d'una banda, l'obsolescència de les capacitats, és a dir, que els coneixements i les habilitats que no es posen en pràctica es deterioren i devaluen; i, de l'altra, un efecte de senyalització, en el sentit que acumular experiències en treballs menys qualificats dona senyals negatius als potencials ocupadors futurs. En aquest sentit, s'ha demostrat que els qui acumulen experiències de treball en feines per a les quals estan sobrequalificats no tenen tantes probabilitats d'escapar d'aquesta situació com els qui estan en la inactivitat (Mavromaras & McGuinness, 2012; Ramos, 2015). És a dir, que els treballs menys qualificats no actuen com una plataforma per obtenir més experiència laboral i accedir a feines millors, sinó que en una bona mesura es converteixen en atzucacs que en molts casos ajuden a perpetuar el desajust educatiu.

No tots els universitaris tenen el mateix risc de sobrequalificació. De fet, la carrera estudiada és un predictor important dels resultats laborals posteriors, com ara les probabilitats d'ocupació, els salaris o el risc de sobrequalificació. Pel que fa específicament a la sobrequalificació i la desocupació, el gràfic 4 presenta les cinc categories ja analitzades, però en aquest cas distingint entre titulacions. Com podem observar, hi ha una àmplia variació entre àmbits de coneixement en els resultats al mercat laboral. Concretament, el risc de sobrequalificació persistent quatre anys després de sortir de la universitat (barres vermelles) varia considerablement entre titulacions: és molt alt, superior al 25 %, en carreres de l'àrea de Turisme, Arts i Humanitats o Treball social, mentre que en altres, com ara Medicina o Infermeria i Ciències de la salut, és molt baix, inferior a 5 %. 

Aquests resultats són coherents amb els observats en investigacions prèvies sobre el desajust educatiu a Espanya per àrea d'estudi, en els quals s'observa sistemàticament que hi ha més risc de sobrequalificació entre titulats en Arts i humanitats, Ciències de l'educació o Ciències socials, mentre que el risc de sobrequalificació és molt menor en enginyeries, Arquitectura o carreres de Ciències naturals i de l'àrea de la salut (Ortiz & Kucel, 2008; Barone & Ortiz, 2011; Marqués & Gil-Hernández, 2015).

Per justificar per què algunes titulacions donen accés a unes trajectòries laborals molt més reeixides que altres en termes de desajust educatiu, no hi ha un sol motiu. En podríem identificar bàsicament de dues menes. La primera explicació té relació amb les habilitats i els coneixements que s'adquireixen en les diferents carreres. Pel que fa a aquest aspecte, s'ha argumentat que hi ha carreres més generalistes, com ara Arts, Humanitats o Ciències socials, en les quals es desenvolupen habilitats transversals i aplicables a un rang d'ocupacions molt ample, mentre que n'hi ha d'altres, com Arquitectura, Medicina, Infermeria o les enginyeries, que proporcionen habilitats específiques per exercir una única feina (Robst, 2007). Tot i amb això, essent cert que les titulacions acadèmiques tenen diferent valor en el mercat de treball, cal no oblidar una altra explicació complementària que se situaria en el moment previ a l'entrada a la universitat: les característiques dels estudiants i/o de les seves famílies, que influeixen en la decisió d'estudiar una carrera o una altra (Arcidiacono et al. 2012), com pot ser la capacitat intel·lectual i els resultats acadèmics previs o la posició social d'origen.

En realitat, totes dues explicacions operen simultàniament i no és pas fàcil de distingir l'efecte de la titulació estudiada i l'origen social, perquè en bona mesura la mateixa decisió sobre la carrera estudiada és molt influïda per la posició socioeconòmica de la família. A més a més, també es podria esdevenir, com s'ha demostrat en el cas italià, que l'efecte de l'àrea d'estudi sobre el risc de sobrequalificació sigui diferent per als titulats segons l'origen social (Capsada , 2015). De fet, d'un conjunt de països europeus analitzats per Barone & Ortiz, 2011 (Espanya, Itàlia, Àustria, Alemanya, República Txeca, Països Baixos, Noruega i Finlàndia), Espanya és l'únic on s'observen efectes ben marcats de l'origen familiar en el risc de sobrequalificació, és a dir, on la classe social influeix fortament en la sobrequalificació.

Les investigacions prèvies centrades a Espanya suggereixen que l'origen socioeconòmic de la família té una gran influència en el risc de sobrequalificació, fins i tot tenint en compte el tipus de carrera. En aquest sentit, Ortiz & Kucel (2008) han observat que hi ha diferències significatives en la probabilitat d'estar sobrequalificat/ada per a diferents àrees d'estudi. I el resultat es manté fins i tot després de controlar per l'autoselecció dels individus de diferents orígens socials en diferents àrees d'estudi, és a dir, fins i tot tenint en compte que l'elecció d'estudi varia segons l'origen social. Per part seva, Marqués & Gil-Hernández (2015) han comprovat també que, després de controlar per l'àrea d'estudi i altres factors addicionals, com és ara les qualificacions o característiques de l'ocupació, hi ha un efecte significatiu de l'origen social (mesurat mitjançant l'educació del pare) en la probabilitat de sobrequalificació. Dit d'una altra manera, els fills de pares amb un nivell educatiu més alt tenen menys risc de sobrequalificació, fins i tot amb la mateixa experiència laboral, carrera universitària i nota mitjana.

En definitiva, aquests resultats suggereixen que la posició social d'origen té un efecte indubtable en el desajust educatiu. Aquest efecte es dona tant directament com de manera indirecta a través de la seva influència en les tries educatives. Els resultats tenen implicacions en termes de política social i educativa. Per tant, si es vol reduir l'efecte de l'origen social sobre els resultats laborals dels titulats, una de les solucions possibles és d'afavorir, mitjançant beques o ajuts a l'estudi, que l'origen social no sigui tan determinant en les trajectòries educatives i els resultats laborals.

María Ramos,Investigadora postdoctoral 

Universitat Carlos III de Madrid

Alba, A. (1993): «Mismatch in the Spanish labor market: Overeducation?», Journal of Human Resources, 259-278.

Arcidiacono, P., V. J., Hotz, & S. Kang (2012): «Modeling college major choices using elicited measures of expectations and counterfactuals», Journal of Econometrics, 166(1), 3-16.

Barone, C., & L. Ortiz (2011): «Overeducation among European University Graduates: a comparative analysis of its incidence and the importance of higher education differentiation», Higher Education, 61(3), 325-337.

Capsada, Q. (2015): «The role of social origin and field of study on graduates’ overeducation: the case of Italy», Higher Education, 69(5), 779-807.

Caroleo, F. E., & F. Pastore (2013): «Overeducation at a Glance: Determinants and Wage Effects of the Educational Mismatch, Looking at the AlmaLaurea Data», IZA Discussion Paper, núm. 7.788.

Dolton, P., & A. Vignoles (2000): «The incidence and effects of overeducation in the UK graduate labour market», Economics of Education Review, 19(2), 179-198.

Marqués, I., & C. J. Gil-Hernández (2015): «Social Origins and Over-Education of Spanish University Graduates: Is Access to the Service Class Merit-Based?», REIS, 150, 89-112.

Mavromaras, K., & S. McGuinness (2012): «Overskilling dynamics and education pathways», Economics of Education Review, 31(5), 619-628.

Ortiz, L., & A. Kucel (2008): «Do fields of study matter for over-education? The cases of Spain and Germany», International Journal of Comparative Sociology, 49(4-5), 305-327.

Quintini, G. (2011a): «Over-Qualified or Under-Skilled: A Review of Existing Literature», OECD Social, Employment and Migration Working Papers, núm. 121, OECD Publishing, París.

—(2011b):  «Right for the Job: Over-Qualified or Under-Skilled?», OECD Social, Employment and Migration Working Papers, núm. 120, OECD Publishing, París.

Ramos, M. (2015): «Overeducation among Spanish graduates: stepping-stone or dead-end?», Competencies, firms and qualification mismatch. Returns to education and their limits. Doctoral thesis, Department of Economics, UAH.

Robst, J. (2007): «Education and job match: The relatedness of college major and work», Economics of Education Review, 26(4), 397-407.

Sicherman, N. (1991): «"Overeducation" in the Labor Market», Journal of Labor Economics, 9(2), 101-122.