L’aïllament social i la solitud no desitjada han estat situacions tradicionalment associades a les persones d’edat avançada. Els joves, però, se situen també entre els grups d’edat que més pateixen aquestes situacions. No ha estat fins a la recent pandèmia de covid-19 quan, per raons òbvies, el problema de l’aïllament social juvenil ha esdevingut una preocupació social i ha transcendit a l’esfera pública. En realitat, el fenomen ja era preocupant abans de la pandèmia i naturalment tampoc ha desaparegut després. 

L’evolució de les societats occidentals en les darreres dècades ha estat molt marcada per la individualització de les relacions i l’afebliment dels vincles comunitaris. La digitalització de la societat, com també algunes activitats que ja no es desenvolupen en espais públics i d’accés lliure (per exemple, el lleure), ha propiciat una privatització i mercantilització de moltes esferes de la vida social, la qual cosa ha dut a profunds canvis en la sociabilitat dels joves. En aquest context, entenem per sociabilitat la capacitat i la possibilitat que tenen les persones de relacionar-se entre elles. Depèn de característiques individuals de caràcter socioeconòmic i sociodemogràfic, però també de l’entorn en què es mouen les persones.

La sociabilitat és clau en el desenvolupament de la trajectòria vital del jovent, tant per les relacions amb les amistats com pel suport material i emocional que reben de la seva xarxa de relacions. Podem definir aquesta xarxa de relacions personals com a capital social, i la constitueixen tant les relacions afectivament pròximes (família i amistats) com les més allunyades (companys de feina o d’estudis). Hi ha tot un conjunt de característiques socials i factors estructurals que fan minvar la possibilitat de tenir un capital social variat i extens entre la població jove. En primer lloc, l’origen social de classe treballadora o l’origen immigrant produeixen xarxes més reduïdes i homogènies en els joves. De la mateixa manera, la inestabilitat laboral i les situacions recurrents d’atur provoquen una pèrdua important de contactes. Pel que fa al gènere, el capital social dels joves també reprodueix les pautes que observem per al conjunt de la població: les dones tenen una xarxa menys extensa, amb menys diversitat social, però amb lligams més forts, la qual cosa es tradueix en nivells d’intimitat i de suport més alts en les relacions.

Els països del sud d’Europa, com ara Espanya i Portugal, sovint han estat qualificats de familistes, en el sentit que la xarxa familiar constitueix una font de recursos més important que no pas en altres bandes. En aquests països, la xarxa familiar compensaria la dèbil provisió estatal de benestar i proporcionaria els recursos que l’Estat no ofereix de manera institucionalitzada. Així mateix, les relacions entre els joves i els seus pares solen ser més intenses i sovintejades, sovint perquè la convivència en la llar familiar s’allarga molt més que no en altres llocs a causa de la manca d’alternatives econòmicament assequibles que possibilitin l’emancipació familiar. La població juvenil es refugia en la família i en els contactes personals com a fonts de suport davant la inexistència de fonts formals i institucionalitzades de provisió de recursos. En aquests països, una mala relació personal amb els progenitors o un origen social familiar desafavorit (en què la família sigui incapaç de proveir els recursos que l’Estat no proporciona) pot aprofundir les desigualtats socials de partida. D’aquesta manera, les circumstàncies desfavorables poden exacerbar les situacions d’aïllament social, i això al seu torn influeix negativament en el benestar material i emocional dels joves.

L’objectiu d’aquest article és, en primer lloc, analitzar de manera comparativa les pautes de sociabilitat en general i a escala familiar per situar la realitat del jovent d’Espanya i Portugal en el context europeu. En segon lloc, s’exploren les desigualtats existents en les pautes de sociabilitat dins la població jove espanyola i portuguesa, segons la situació social, econòmica i laboral. Per a això s’analitzen dades sobre la freqüència de la interacció, les dimensions de les xarxes i la fortalesa del vincle amb els pares dels joves europeus de 18 a 34 anys (mesurada per la freqüència de la interacció i la proximitat afectiva). Les dades provenen de la desena onada de l’Enquesta Social Europea, i van ser obtingudes entre el setembre del 2020 i el maig del 2022 segons el país (concretament, entre el gener i el maig del 2022 a Espanya [n=486] i entre l’agost del 2021 i el març del 2022 a Portugal [n=297]). Les dades referents al conjunt de la Unió Europea (n=10.036) inclouen tots els països de la UE-27 llevat de Dinamarca, Luxemburg, Malta i Romania.

Quan es comparen els valors màxims d’interacció (trobar-se com a mínim diverses vegades per setmana amb amics, familiars o companys de feina), observem diferències importants per països. A la Unió Europea, els joves que en el seu temps lliure es troben amb amics, familiars o companys de feina cada dia o diverses vegades per setmana són el 52,4%. Espanya supera lleugerament aquesta proporció, mentre que Portugal és un dels països en què la freqüència de la interacció és molt més elevada (més del 65%), només superada pels Països Baixos, Croàcia i Bulgària.


 

Tot i la freqüència d’interacció més alta dels joves a Portugal, la grandària de les seves xarxes personals és més reduïda per comparació a les d’Espanya i del conjunt de la Unió Europea. Quan es tracta de parlar de temes íntims i personals, les xarxes dels joves portuguesos se situen més sovint en 3 persones (34,4%). En canvi, el nombre de persones més freqüent en el cas d’Espanya és de 4-6 (30,7%), un percentatge molt semblant al de la mitjana europea. Així, tot i que a Portugal els joves interactuen amb més freqüència (amb amics, familiars o companys de feina), a Espanya observem que aquest col·lectiu té un nombre més alt de relacions o lligams forts, que són els que més suport solen proporcionar, sobretot de caràcter emocional.
 

Encara que tant Portugal com Espanya són considerats països familistes, la intensitat de les relacions intergeneracionals a Espanya és més forta. Quan demanem als joves amb quina freqüència parlen amb els pares en persona, observem que és més alta a Espanya que a Portugal. Tots dos països superen la freqüència mitjana de la Unió Europea, tot i que els valors de Portugal s’acosten a aquesta mitjana. Observem, doncs, que a Espanya el pes de la família és molt rellevant. Mentre que el 49,2% de la població juvenil del conjunt de la Unió Europea i el 51,9% de la de Portugal veuen els seus pares almenys una vegada cada dia, a Espanya aquest percentatge puja fins al 70,6% dels joves. Això es pot explicar en gran part per la tardana edat d’emancipació dels joves espanyols: mentre que al conjunt de la UE els joves s’emancipen als 26,4 anys de mitjana, a Portugal ho fan als 29,7 i a Espanya als 30,3 anys (segons dades d’Eurostat, 2022). En tot cas, la tendència a sovintejar la interacció entre pares i fills joves espanyols es manté igualment si centrem l’atenció e els joves que no viuen a la llar dels progenitors.
 

Espanya és el país de la Unió Europea on els joves expressen més proximitat afectiva envers els pares. La proporció de joves que declaren sentir-se extremadament pròxims als seus pares des del punt de vista afectiu és del 56,6%; Portugal se situa en la tercera posició (49,5%), després de Grècia. Les posicions següents les ocupen Xipre i Itàlia. Aquests elevats percentatges de proximitat afectiva són més freqüents als països del sud d’Europa, la qual cosa mostra l’ancoratge social i cultural dels estats del benestar familistes en la fortalesa dels vincles entre família i joves en aquests països.
 

A Espanya i Portugal el 9,1% i el 10,9%, respectivament, de la població jove pateix un cert aïllament social, ja que declara que en el seu temps lliure es troba una vegada al mes o menys amb amics, familiars o companys de feina. Aquest percentatge és una mica més alt per al conjunt de la UnióEuropea (el 12,4% dels joves). Dins aquest col·lectiu, però, també hi trobem desigualtats. Si ens fixem en els joves d’Espanya i Portugal de manera conjunta, hi observem que els homes pateixen més aïllament que les dones, al contrari que en el conjunt de la Unió Europea. El lloc de naixement també condiciona el nivell d’aïllament social. A Espanya i Portugal el percentatge de joves nascuts fora del país de residència que pateix aïllament és més elevat que no el de les persones nascudes al país. El percentatge relatiu a aquesta categoria és l’únic que mostra valors més elevats a Espanya i Portugal que els de la mitjana de la Unió Europea. En canvi, el percentatge dels nascuts al país i que pateixen aïllament és més baix que el de la mitjana de la UE. D’altra banda, les dades mostren que com més baixa és la categoria ocupacional dels pares i com més alta és la vulnerabilitat econòmica de la llar, més alt és el percentatge de joves que pateixen aïllament. A la Unió Europea aquest impacte és similar al que trobem a Espanya i Portugal, però amb uns valors sempre més elevats.

L’atur és la situació laboral en la qual el jovent mostra més aïllament social, amb percentatges semblants per a tots dos països i per al conjunt de la Unió Europea. Entre els joves a l’atur, els que han patit una situació d’atur de llarga durada són els que acusen més l’aïllament. Al contrari, els que mai han estat a l’atur són els que pateixen menys aïllament, de manera que es confirma l’associació entre desocupació i reducció de la sociabilitat. Un cop més, el percentatge de joves que pateixen aïllament en aquestes situacions és més alt al conjunt de la Unió Europea que no a Espanya i Portugal.
 

L’article ha fet servir les dades de la desena onada de l’Enquesta Social Europea, que es va dur a terme entre el setembre del 2020 i el maig del 2022, per analitzar comparativament la sociabilitat dels joves entre 18 i 34 anys a Espanya i Portugal, el seu nivell d’aïllament social i els factors de desigualtat que incideixen en els diversos valors observats. Els països analitzats són els de la UE-27 llevat de Dinamarca, Luxemburg, Malta i Romania. Les dades obtingudes mostren valors de sociabilitat similars entre Espanya i Portugal, tot i que Portugal se situa per davant d’Espanya en relació amb la freqüència d’interacció, mentre que a Espanya la mida de les xarxes personals és més gran que a Portugal. Pel que fa a la freqüència de contacte amb els pares, en tots dos països ibèrics és més elevada que la de la mitjana del conjunt de la Unió Europea, tant entre els emancipats com per al conjunt de joves, encara que els valors per a Espanya són més elevats que els de Portugal. Així mateix, la proximitat emocional dels joves amb els progenitors és més gran als països mediterranis, amb Espanya al capdavant. Aquestes dades confirmen el pes que té la xarxa familiar en la sociabilitat dels joves a Espanya i Portugal.

En analitzar els factors relacionats amb l’aïllament social de la població juvenil, es fa palès que és més comú en els joves d’origen estranger (habitualment amb xarxes personals més febles), els més exposats a la vulnerabilitat econòmica i els que es troben a l’atur. Aquests factors de desigualtat que incideixen en un aïllament més acusat dels joves són els mateixos tant a Espanya i Portugal com als altres països de la Unió. No obstant això, l’efecte negatiu apareix sempre més esmorteït a la península Ibèrica (amb l’excepció del cas dels joves d’origen estranger). Mentre no es desenvolupi una anàlisi més aprofundida, podríem inferir que els valors més baixos d’aïllament als dos països ibèrics són el resultat d’una sociabilitat més elevada i del pes que hi té la família en les relacions personals. En tot cas, el fet que aquests factors que incideixen negativament en la sociabilitat produeixin percentatges comparativament més baixos d’aïllament social no ens ha de fer oblidar que el model familista de provisió de recursos que es dona a Espanya i Portugal fa que els joves depenguin més del suport familiar. Això implica que no puguin optar a altres fonts alternatives de suport material i emocional, i que finalment es trobin en una situació més vulnerable, per comparació a la població jove d’altres països europeus, on aquestes fonts alternatives o complementàries tenen un caràcter més formalitzat.

La dependència més gran de l’entorn familiar hauria de ser compensada amb el desenvolupament d’actuacions que permetin que els joves –sobretot aquells amb més risc d’aïllament social– millorin el seu nivell de sociabilitat i augmentin les xarxes personals. Entre aquestes actuacions podem incloure-hi la promoció d’espais adreçats a aquest col·lectiu on els joves puguin interaccionar (per exemple, posant a la seva disposició espais de caràcter públic), el foment de l’associacionisme i la participació juvenil, o el desenvolupament de serveis d’atenció, orientació, mentoria i dinamització de caràcter col·lectiu. També seria recomanable que els joves, com també els qui hi treballen (com ara docents, dinamitzadors, personal d’orientació educativa i laboral), adquireixin consciència de la importància de les xarxes personals més enllà de la família com a font de recursos, tant des del punt de vista del suport emocional com en qualsevol altre sentit (suport material, accés al mercat de treball, etc.).

ABOIM, S., P. VASCONCELOS i K. WALL (2013): «Support, social networks and the family in Portugal: two decades of research», International Review of Sociology, 23(1).

COTTERELL, J. (2007): Social networks in youth and adolescence, Nueva York: Routledge.

HOLLAND, J. (2009): «Young people and social capital. Uses and abuses?», Young, 17(4).

KELLER, TH.E., M. PERRY i R. SPENCER (2020): «Reducing social isolation through formal youth mentoring: opportunities and potential pitfalls», Clinical Social Work Journal, 48.

MANSFIELD, L., N. DAYKIN, C. MEADS, A. TOMLINSON, K. GRAY, J. LANE i C. VICTOR (2019): A conceptual review of loneliness across the adult life course (16+ years): synthesis of qualitative studies, Londres: What Works Wellbeing.