La publicació i el consum creixent, a tot el món, de fake news (notícies falses) i peces desinformatives afavoreix partits i líders polítics mitjançant la utilització de teories conspiratives i desinformació política per atreure els votants. Les narratives populistes, per exemple, donen la culpa dels esdeveniments adversos a grups poderosos o elits que conspiren perquè el públic desconegui la seva veritable influència (Hawkins, 2009; Mudde i Rovira Kaltwasser, 2012, 2013). No obstant això, i malgrat la importància creixent de les fake news en la política, encara sabem poques coses sobre quina mena de persones són més propenses a donar crèdit a aquestes notícies, i encara menys sobre com combatre aquest fenomen de manera efectiva.

Per saber una mica més sobre aquestes qüestions, hem dut a terme una enquesta experimental amb una mostra de 8.000 participants que representen la població espanyola en termes sociodemogràfics i territorials. Ens centrem en el paper de les actituds populistes i conspiratives, i examinem si els votants amb alts nivells d’aquestes actituds són més proclius a creure les notícies falses o es resisteixen més a les correccions d’aquesta mena de notícies.

L’experiment va començar, en tots els casos, amb una mateixa pregunta: saber si la persona enquestada considerava un fet cert que l’activitat humana està causant episodis climatològics extrems. Tot seguit havia de llegir diversos articles molt curts, tots relacionats amb notícies falses que havien circulat a Espanya poc abans que tingués lloc l’experiment. A l’efecte d’aquesta recerca, les informacions es van dividir en quatre grups de notícies falses amb populisme i contingut conspiratiu diferents (taula 1). Tots els participants van llegir una notícia de cadascun d’aquests quatre grups i després havien d’indicar si consideraven que la informació esmentada era del tot, bastant, una mica o gens precisa.



El gràfic 1 mostra que el 85% de les persones enquestades van considerar que la primera notícia, és a dir, la informació que vinculava l’acció humana als canvis en el clima, era correcta (efectivament és així). El nivell de creença en les altres vuit afirmacions (totes falses) va resultar molt variat. El 52,1% dels participants, per exemple, van afirmar creure que els propietaris de les patents retenen el subministrament de medicaments contra el càncer per augmentar-ne els preus.

A l’altre extrem, tan sols una de cada deu persones (l’11,3%) van considerar correcta la informació que anunciava la substitució de classes de llengua per classes de religió a les escoles. D’altra banda, el 18,6% dels enquestats creien que les vacunes augmenten el risc d’autisme, una afirmació falsa amb implicacions de salut potencialment molt greus. Encara que aquesta xifra és comparativament baixa, és ben preocupant que gairebé un de cada cinc enquestats tingui una percepció errònia que podria dur-los a evitar les vacunes que poden salvar vides.



Quina mena de persones són més proclius a creure notícies falses? I quin pes hi tenen l’afinitat al populisme i el pensament conspirador? En particular, la retòrica populista emfatitza la divisió entre «la gent» i «les elits» mitjançant un discurs maniqueu que condueix a una comprensió polaritzada del món i de la política, articulada en una visió general del «bé contra el mal» que ho explica tot (Mudde i Rovira Kaltwasser, 2013; Hawkins, 2010). I la retòrica conspirativa recorre a narratives que posen en relleu trames secretes forjades per actors molt poderosos i que es projecten més enllà de l’escena política per abastar fenòmens socials d’una gran amplitud.

Mesurem aquestes dues predisposicions, l’afinitat al populisme i la inclinació a creure en conspiracions, utilitzant escales validades científicament (Castanho et al., 2019; Bruder et al., 2013). Per facilitar les anàlisis, dividim la nostra mostra en diversos grups: enquestats per damunt i per sota del populisme medià, d’una banda, i enquestats per damunt i per sota del conspiracionisme medià, de l’altra.

El gràfic 2 mostra que, en termes generals, les persones que podem qualificar de propenses al populisme o a creure en conspiracions en un grau elevat responen d’una manera semblant davant les diverses notícies falses. Una part important tant d’un grup com de l’altre (per damunt del 55% en tots dos casos) creuen que és certa la notícia sobre la inseguretat dels aliments modificats genèticament, malgrat que aquesta informació no implica la participació de cap elit. Així mateix, aquesta mena de persones també es mostren més proclius a acceptar informacions en què sí que intervenen elits confabuladores: per exemple, les afirmacions que fan referència a pactes entre partits per bloquejar la participació de l’oposició, o les que plantegen l’existència d’operacions clandestines de l’OTAN o dels propietaris de patents farmacèutiques amb fins lucratius. 

No obstant això, és interessant destacar que tant les persones més atretes pel populisme com pel conspiracionisme van donar el mateix crèdit que els altres participants a les notícies relacionades amb la modificació del currículum escolar, encara que totes dues notícies implicaven l’acció d’una elit clarament identificada (en aquest cas, el govern central).



A més a més de les inclinacions populistes o del pensament conspirador, hi ha altres aspectes que puguin condicionar la predisposició a creure les notícies falses? Els resultats d’una sèrie de models de regressió, mostrats a la taula 2, posen en relleu una relació digna de ser assenyalada: les persones que reconeixen que cerquen notícies a les plataformes socials (Whatsapp, Facebook, Twitter) són més proclius a considerar com a certes cadascuna de les vuit notícies falses sobre les quals se’ls demanava el parer.

Si bé no podem considerar que aquests resultats siguin causals, sí que suggereixen que l’ús de les xarxes socials pot augmentar l’exposició a les notícies falses i al fet de creure-hi. Les persones que agrupem com a «populistes» acrediten més propensió que les altres a creure que cinc de les vuit notícies falses són certes; en particular, les que permeten inferir, tant de manera directa com indirecta, el paper protagonista de les elits (polítiques o no) en la notícia en qüestió. Al seu torn, les persones amb esquemes mentals conspiratius donen més crèdit a les notícies que suggereixen confabulacions més àmplies: els medicaments retinguts, la fumigació clandestina o el risc que representen els aliments modificats genèticament.



Hi ha diferències partidistes a l’hora de creure en notícies falses? En el nostre estudi destaquen els votants de Vox i Podem perquè es mostren proclius a atorgar més credibilitat a les afirmacions que són coherents amb les seves preferències polítiques. Això reflecteix un procés psicològic anomenat «raonament motivat»: un biaix cognitiu en processar informació mitjançant el qual les persones busquen de manera inconscient validar les seves creences preexistents (Flynn et al., 2017).

Els resultats suggereixen que les avaluacions afectives de les elits involucrades en la notícia (del PP en el cas dels votants de Podem i del PSOE en el cas dels votants de Vox), juntament amb la importància del problema representat, tenen un paper fonamental perquè l’enquestat es mostri més procliu a acceptar la notícia falsa com a correcta. De manera semblant, els enquestats conservadors tendeixen a donar crèdit a afirmacions falses quan s’alineen amb preconcepcions ideològiques. 

Els canvis en el sistema de partits espanyol plantegen la qüestió de si els votants dels cinc principals partits d’àmbit estatal difereixen quant al grau de predisposició al populisme i al conspiracionisme. Segons les dades proporcionades per l’enquesta, tant la predisposició al populisme com a la creença en conspiracions són actituds relativament generalitzades, la qual cosa concorda amb altres estudis fets prèviament (Van Hauwaert et al., 2016). En aquest estudi en concret, les dades indiquen que els simpatitzants de Podem i de Vox manifesten actituds populistes o conspiratives lleugerament per damunt de la mitjana, mentre que en els altres partits aquestes actituds se situen per sota de la mitjana (gràfic 3).

En tot cas, al marge de les particularitats esmentades i tal com mostren les dades, no és difícil trobar votants amb una prevalença significativa de totes dues inclinacions, populista i conspirativa, en els cinc partits analitzats.



Quins patrons apareixen si tenim en compte simultàniament l’afinitat política, la inclinació populista, la mentalitat conspirativa i l’ús de les xarxes socials? Repetim les nostres anàlisis de regressió anteriors, aquesta vegada per separat per als quatre grups d’enquestats classificats prèviament: els que tenen nivells alts i baixos d’inclinació al populisme (taula 3) i els que tenen nivells alts i baixos de pensament conspirador (taula 4).

Un cop més, el fet que emergeix amb més intensitat és la correlació entre l’ús recurrent de les plataformes socials per informar-se i la predisposició a creure’s les notícies falses. En aquest cas, però, té un interès especial una característica específica: els votants amb menys tendències conspiratives o populistes són, tanmateix, els qui més acusen l’impacte de l’ús de les xarxes socials en la seva predisposició a creure’s les notícies falses. És a dir: aquesta constatació inquietant suggereix que les plataformes socials podrien promoure la creença en notícies falses fins i tot entre persones que originàriament no mostraven predisposició a creure-hi.

Pel que fa a l’articulació d’aquests factors amb la variable de l’afinitat política, els resultats subratllen encara més la importància del raonament motivat. Les dades suggereixen que, entre els votants de Vox, del PP i de Ciutadans, els altament populistes estan més inclinats a creure la notícia falsa en què s’apunta a un pacte secret entre PSOE i Podem. Aquest resultat també s’aplica als votants de Vox altament conspiratius. No obstant això, per referir-nos encara als simpatitzants de Vox, si presenten nivells baixos d’inclinació al populisme o de pensament conspirador, aleshores tampoc mostren una predisposició més alta que les altres persones a creure aquestes mateixes notícies falses. Trobem un patró semblant, també en aquesta ocasió, quan considerem els votants de Podem enfrontats a una notícia falsa en què una elit formada pel PP, Cs i Vox conspira secretament.

Aquesta recerca també va posar a prova l’efectivitat de la contrainformació, és a dir, de les notícies que corregeixen les fake news i que ofereixen contraarguments. Així, a alguns participants en l’experiment se’ls van presentar aleatòriament peces informatives que refutaven l’argument central de la notícia falsa, mentre que altres participants (els integrants del grup de control), en canvi, només van llegir el titular de les notícies falses i una breu descripció de l’article. Per exemple, aquest és el títol, la descripció i la contrainformació que es van fer servir en la notícia sobre els aliments modificats genèticament:

Debat sobre la seguretat dels aliments modificats genèticament

Els activistes oposats als aliments modificats genèticament argumenten que els canvis introduïts poden fer variar el contingut nutricional i incorporar toxines que perjudiquin els òrgans vitals.

[Contrainformació:]
La gran majoria de científics, però, creuen que els aliments modificats genèticament són segurs. A més a més, els estudis científics no han demostrat que el consum d’aquests aliments produeixi efectes secundaris negatius.



L’efectivitat de les correccions, és a dir, la introducció dels anomenats fact checks en l’experiment, no és uniforme en tots els enunciats sotmesos a prova (gràfic 4). Les correccions aconsegueixen contrarestar l’efecte d’algunes notícies falses, com ara les referides als aliments modificats genèticament, al complot de PP, Ciutadans i Vox a Andalusia, i a la confabulació de les empreses farmacèutiques. En altres casos, però, el fet d’afegir una comprovació factual a la informació no altera el grau de credibilitat de la notícia falsa respecte al grup d’enquestats que no reben la correcció per a aquesta mateixa notícia. Així, la credibilitat de la informació sobre la substitució de les classes de llengua per les de religió, de la referida a un pacte secret entre el PSOE i Podem a la Comunitat Valenciana, i de la que informa d’operacions clandestines de l’OTAN, no es veu alterada pel fet que s’inclogui o no un argument que les corregeixi.

El que resulta especialment inquietant, però, és que en tots dos casos la provisió d’arguments en contra de la notícia falsa no tan sols no corregeix el nivell de credibilitat de la informació, sinó que reforça el grau de creença del lector en relació amb la notícia. Així passa en la informació sobre la relació de les vacunes amb l’autisme, com també en la notícia sobre la implantació d’estudis islàmics en el currículum escolar. En aquests dos casos, la correcció reforça la credibilitat de la notícia falsa.

Aquests efectes contraproduents són particularment dignes d’esment pel seu caràcter contraintuïtiu. No obstant això, aquesta reacció es produeix un cop més a causa del procés del raonament motivat, el biaix cognitiu que provoca una reacció en sentit contrari cap a aquelles informacions que s’oposen a les creences i les conviccions personals més arrelades. Així, davant del contraargument, el lector recorre a consideracions addicionals per justificar les seves creences falses (incorrectes), de manera que en surten reforçades. Encara que el nostre estudi és el primer que documenta l’existència d’aquest efecte contraproduent de la informació correctiva a Espanya, altres treballs han documentat reaccions semblants als Estats Units (Nyhan i Reifler, 2010; Porter i Woord, 2019).

En l’experiment, les notes de correcció de les notícies falses van ser atribuïdes a fonts diverses, tant individuals com institucionals. L’objectiu era esbrinar si certs perfils o institucions eren més efectius que altres a l’hora de contrarestar la falsedat de la notícia. Així, per a cadascuna de les vuit informacions es va crear una llista de perfils d’experts i especialistes que apareixien com les fonts de les informacions de correcció. Per exemple, per a la notícia sobre els aliments manipulats genèticament, o sobre la seguretat de les vacunes, les correccions es van atribuir a metges i a associacions professionals de medicina. En altres casos, les fonts de les correccions van ser institucions governamentals, experts, una ONG fictícia, mitjans de comunicació i plataformes de fact checking com ara Newtral o Maldita Hemeroteca.

Els resultats mostren (taula 5) que hi ha un patró que provoca una resposta semblant davant la notícia falsa, independentment del tipus de font a la qual s’atribueix la informació correctiva. Per exemple, en la notícia sobre els aliments manipulats genèticament, les correccions contraresten la falsedat original en tots els casos. De la mateixa manera, en la notícia sobre els estudis islàmics, totes dues correccions produeixen un efecte contraproduent.

En alguns casos, però, la intervenció d’una font que, sobre el paper, acredita una certa autoritat en la matèria tractada no provoca cap canvi significatiu en la lectura de la notícia falsa i els efectes van en la direcció esperada; en cap cas trobem que les correccions de diferents fonts empenyen els enquestats en direccions oposades. (Un estudi recent de notícies falses a l’Índia arriba a conclusions semblants sobre l’efectivitat general de les correccions, independentment de la font, veg. Badrinathan et al., 2020.).

El nostre estudi ofereix noves dades sobre l’abast i les correlacions de la creença de notícies falses a Espanya. Els resultats indiquen que les persones amb actituds conspiratives i populistes tendeixen a atorgar més credibilitat a notícies falses sobre una varietat de temes. A més a més, els resultats també suggereixen que els intents de corregir les afirmacions falses sovint fracassen i, en alguns casos, fins i tot poden ser contraproduents. El nostre treball s’afegeix a un nombre creixent d’estudis que constaten la dificultat de combatre eficaçment la informació errònia.

Per exemple, Nyhan et al. (2014) documenten els efectes contraproduents entre els pares als Estats Units: els pares escèptics davant les vacunes que van rebre informació correctiva sobre els informes de seguretat de la vacuna mostren menys probabilitats de vacunar els seus fills que els pares escèptics que no van rebre aquesta informació. Carey et al. (2020) troben un «efecte de veritat contaminada» segons el qual les verificacions de fets destinades a corregir afirmacions falses sobre el Zika i les epidèmies de febre groga al Brasil fan que les persones es malfiïn dels reclams veritables sobre les epidèmies.

Vistos a la llum d’aquestes recerques, els nostres resultats suggereixen la necessitat de ser prudents a l’hora d’emprar verificacions de fets destinades a combatre la informació errònia o fake news. Específicament, els nostres resultats aconsellen recórrer a assaigs experimentals per provar possibles missatges correctius abans de difondre’ls al món real. Les campanyes contra la desinformació no provades corren el risc de no aconseguir els resultats previstos o, una cosa encara més problemàtica, de reforçar la informació errònia que cerquen de combatre.

BADRINATHAN, S., S. CHAUCHARD i D.J. FLYNN (2020): «I Don’t Think That’s True, Bro! » An Experiment on Fact-checking WhatsApp Rumors in India. Working Paper.

BRUDER, M., P. HAFFKE, N. NEAVE, N. NOURIPANAH i R. IMHOFF (2013): «Measuring individual differences in generic beliefs in conspiracy theories across cultures: Conspiracy Mentality Questionnaire», Frontiers in Psychology, 4(225).

CAREY, J., V. CHI, D. FLYNN, B. NYHAN i T. ZEITZOFF (2020): «The effects of corrective information about disease epidemics and outbreaks: Evidence from Zika and yellow fever in Brazil», Science Advances, 6(5).

CASTANHO SILVA, B., I. ANDREADIS, E. ANDUIZA, N. BLANUSA, i. MORLET CORTI, G. DELFINO, G. RICO, S.P. RUTH, B. SPRUYT, M. STEENBERGEN i L. LITTVAY (2018): «Public opinion surveys: a new scale», en K.A. Hawkins, R. Carlin, L. Littvay i C. Rovira Kaltwasser (eds.): The ideational approach to populism: theory, method and analysis, Londres: Routledge.

FLYNN, D. J., B. NYHAN i J. REIFLER (2017): «The Nature and Origins of Misperceptions: Understanding False and Unsupported Beliefs About Politics», Political Psychology, 38(S1).

HAWKINS, K. (2009): «Is Chavez populist? Measuring populist discourse in comparative perspective», Comparative Political Studies, 42(8).

HAWKINS, K. (2010): Venezuela’s Chavismo and populism in comparative perspective, Cambridge: Cambridge University Press.

MUDDE, C., i C. ROVIRA KALTWASSER (2012): «Exclusionary vs. inclusionary populism: comparing contemporary Europe and Latin America», Government and Opposition 48(02).

MUDDE, C., i C. ROVIRA KALTWASSER (2013): «Populism», en M. Freeden, L.T. Sargent y M. Stears (eds.): Oxford Handbook of Political Ideologies, Oxford: Oxford University Press.

NYHAN, B., i J. REIFLER (2010): «When corrections fail: the persistence of political misperceptions», Political behavior 32(2).

NYHAN, B., J. REIFLER, S. RICHEY i G. L. FREED (2014): «Effective messages in vaccine promotion: a randomized trial», Pediatrics 133(4)

PORTER, E. i T. J. WOOD (2019). False Alarm. The Truth about Political Mistruths in the Trump Era. Cambridge University Press 

VAN HAUWAERT, S., C. SCHIMPF i F. AZEVEDO (2016): «Measuring populism as a demand-side phenomenon: a psychometric evaluation of populist attitudes across Europe», trabajo presentado en la conferencia de Team Populism «The Causes of Populism», Provo, Utah, 28-30 de enero.