Andrew J. HOFFMAN. How Culture Shapes the Climate Change Debate. Stanford: Stanford University Press, 2015

George MARSHALL. Don't Even Think About It: Why Our Brains Are Wired to Ignore Climate Change. Nova York: Bloomsbury Publishing USA, 2015

¿Per què alguns grups estan a mata-degolla entorn del canvi climàtic, mentre que la majoria de la població ni tan sols hi para atenció? Podria semblar que el debat es redueix a una qüestió de gasos d’efecte hivernacle i models de circulació del diòxid de carboni a l’atmosfera, però aquesta percepció canvia en llegir els llibres d’Andrew Hoffman i George Marshall.

El canvi climàtic, com diuen els americans, és a wicked problem, un problema intricat, difícil o fins i tot impossible de resoldre, en què qualsevol intervenció pot generar nous problemes i la solució del qual requereix, per exemple, que un gran nombre de persones canviïn la seva conducta. No hi ha dubtes (científics) sobre el mecanisme causal que vincula l’augment del diòxid atmosfèric produït pel consum de combustibles fòssils amb l’augment de la temperatura global. Tampoc n’hi ha sobre l’origen de la disminució de la capa d’ozó o la pluja àcida. Però afrontar les causes del canvi climàtic, minimitzar l’escalfament global o adaptar-nos a les seves conseqüències són reptes d’una gran complexitat. Tenim al davant un problema envitricollat i, per tant, les solucions no poden ser de veritable o fals, sinó de millor o pitjor. És aquí on el debat sobre el canvi climàtic esdevé més controvertit.

Com amb qualsevol altre risc ambiental o tecnològic, quan un problema abandona el «laboratori» i s’introdueix en l’esfera pública, el debat entorn d’aquest problema deixa de ser una qüestió tècnica o racional i es converteix en una qüestió de valors i estils de vida, d’orientacions culturals, d’identitat política i emocions. La controvèrsia inicial sobre el canvi climàtic, relacionada amb les proves disponibles (¿quines en són les causes reals? ¿I les conseqüències potencials?), esdevé així una qüestió moral, relacionada amb els nostres valors i visions del món (¿què hem de fer davant del canvi climàtic, si és que hem de fer-hi res? ¿És culpa nostra?). Les causes i les solucions impliquen reconèixer les pràctiques i intervenir en les institucions socials, tenint en compte els valors i les creences dels individus, els grups culturals, les organitzacions, les comunitats i les societats. El debat sobre com funciona la naturalesa es transforma en un debat sobre com hem de gestionar la nostra relació amb la naturalesa.

A How culture shapes the climate change debate [Com la cultura conforma el debat sobre el canvi climàtic], Andrew Hoffman, professor d’empresa i sostenibilitat de la Universitat de Michigan, sintetitza el coneixement acumulat per les ciències socials entorn de les reaccions dels individus davant l’amenaça del canvi climàtic: ¿quina percepció tenen del risc del canvi climàtic? ¿Què senten? ¿Què creuen que poden fer-hi? ¿Quines conductes despleguen per mitigar o adaptar-se al problema? Hoffman parteix d’una pregunta precisa: ¿per què uns individus accepten l’existència del canvi climàtic, mentre que d’altres la rebutgen? ¿Per què es produeix la polarització en el debat públic entorn del canvi climàtic? La resposta, com veurem, no és gens senzilla, de l’estil de «la gent ignora els fets», i té relació amb el funcionament profund del nostre cervell, la nostra ment i la nostra vida social.

Segons el parer de Hoffman, els elements que fomenten la polarització en la reacció de les persones al canvi climàtic són quatre. En primer lloc, l’existència de biaixos cognitius en la nostra percepció del risc. La nostra percepció de la realitat natural, interpersonal i social, es troba mitjançada per biaixos o distorsions cognitives. El nostre raonament quotidià recorre a l’evidència, però és més aviat un raonament motivat (motivated reasoning): fem servir el raonament com un mitjà per assolir un fi, prèviament motivat per les nostres posicions ideològiques i identitàries i els nostres valors culturals. Com afirma Jonathan Haidt, psicòleg social de la Universitat de Nova York, els individus creiem en alguna cosa i després pensem «¿puc creure en això?», la qual cosa ens força a cercar proves que donin suport a la nostra creença.

En segon lloc, la identitat té un pes important en la formació de les nostres actituds envers qualsevol risc. La identitat sol implicar la defensa d’un conjunt de valors i estils de vida per part de l’individu enfront d’identitats diferents, de vegades percebudes com a enemigues. No és que siguem purament tribals i irracionals, però sí que la nostra racionalitat és limitada i està condicionada per les nostres emocions i el nostre entorn. Combatre el canvi climàtic implica, per a certs grups culturals, un atac a determinats valors que han de ser protegits (com ara la llibertat individual i la llibertat de mercat o bé la igualtat i la cura de l’ecosistema). És un fenomen semblant al que passa amb la controvèrsia respecte als aliments modificats genèticament. El consens científic indica que consumir aliments transgènics és segur. No obstant això, el debat públic entorn d’aquesta qüestió està molt polaritzat. El grup cultural que rebutja la ciència relacionada amb el canvi climàtic defensa, en aquest cas, la ciència de la seguretat dels organismes modificats genèticament. I els grups que qüestionen la seguretat dels transgènics donen suport a la ciència del canvi climàtic.

En tercer lloc, passa que la informació no redueix sempre el pes de la identitat cultural en les nostres decisions. Al contrari del que solem pensar, la informació per ella mateixa és insuficient per canviar les actituds dels individus. De vegades, fins i tot, disposar d’informació nova i variada sobre el canvi climàtic, com la que solen oferir els mitjans de comunicació, pot produir una polarització més gran de l’actitud, ja que la informació és processada de manera asimètrica pels qui creuen que el canvi climàtic és responsabilitat de l’ésser humà i els qui no creuen en la ciència del canvi climàtic, com mostra un recent treball de C.R. Sunstein i altres («How people update beliefs about climate change: good news and bad news» [Com les persones actualitzen les seves creences sobre el canvi climàtic: bones i males notícies]).

Finalment, la polarització es veu reforçada per l’existència de grups i organitzacions amb un interès a confondre i radicalitzar el debat entorn del canvi climàtic. Les accions necessàries per mitigar el canvi climàtic impliquen que els interessos de determinades organitzacions i actors col·lectius en puguin resultar afectats. De manera que aquests actors tendeixen a amplificar i polaritzar el debat, i a atenuar el risc del canvi climàtic per protegir els seus interessos, produint canvis en la cobertura dels mitjans, en les actituds del públic, en els mercats de consum i en les polítiques dels governs.

Contràriament al que podria semblar, doncs, el debat sobre el canvi climàtic és més una qüestió de «tribus» culturals i identitats polítiques enfrontades que no pas de comprensió pública de la ciència.

Així i tot, encara que la polarització en el debat sobre el canvi climàtic és un problema greu als Estats Units, on trobem bàndols, lobbies i una part de la població enfrontada, la majoria se situa entre aquestes dues visions radicalitzades del problema, i el canvi climàtic amb prou feines l’amoïna. Aquí és on entra en joc la nostra percepció del risc. El canvi climàtic és un problema ambiental complex, global i impersonal. És un risc diferent de tots els que hem afrontat fins ara i pot ser que les nostres eines psicològiques no siguin del tot adients per avaluar-lo, com afirmen alguns dels investigadors entrevistats per George Marshall a Don’t even think about it: why our brains are wired to ignore climate change [No goseu ni pensar-hi: per què el nostre cervell està programat per ignorar el canvi climàtic].

Per aprofundir en aquestes eines psicològiques, tots dos autors dediquen diverses seccions a la recerca sobre la percepció del risc. Com sabem gràcies als molts estudis que s’han fet, la nostra percepció intuïtiva no es deriva de models probabilístics experts, sinó que és determinada per nombrosos factors relacionats amb les característiques qualitatives del risc (com ara la familiaritat, la voluntarietat o el seu potencial catastròfic), les nostres emocions i afectes, els processos d’amplificació i atenuació social del risc, la confiança en les organitzacions que el gestionen o les nostres orientacions culturals prèvies.

Per això, com exemplifica George Marshall, no és sorprenent que centenars de veïns es manifestin indignats davant la instal·lació d’una antena de telefonia mòbil al seu barri però que amb prou feines hagin discutit alguna vegada a la vida amb un familiar sobre el canvi climàtic. No es tracta que els individus manquin del coneixement científic necessari, sinó de com funciona el nostre cervell emocional. Els riscos que són personals, concrets, immediats i indisputables tendeixen a generar una forta percepció de risc i indignació. I el canvi climàtic en queda fora.

Investigadors entrevistats per Marshall com ara Paul Slovic, Daniel Gilbert, Dan Kahan o Daniel Kahneman conclouen que el canvi climàtic, a diferència de certs riscos tecnològics, no genera una emoció d’amenaça imminent entre una part important de la població. Només els individus amb una inclinació a veure el canvi climàtic com una cosa perillosa, pels seus valors previs, la seva identitat política o cultural, el perceben realment com un perill. Ens agradi o no, així és com tendim a percebre el risc. Donem més diners davant d’una catàstrofe quan identifiquem una única víctima que quan coneixem l’estadística de milers de morts. Ens genera més ansietat el possible impacte d’un asteroide o el dany potencial d’un conservant al menjar que no pas l’escalfament global.

I és que el canvi climàtic sembla conjugar diversos factors que fan minvar la possibilitat que els individus passem a l’acció: el fet que es consideri una condició inevitable, la incertesa sobre la seva evolució futura (que pot ser utilitzada com una excusa per a no actuar), el fet que no sigui un risc personal, o bé el fet que no sigui un risc amb un origen específic, concret (ja que té la causa en el mateix funcionament de la societat). El cas és que no resulta fàcil implicar el nostre cervell emocional en el canvi climàtic d’una manera efectiva. I com que la capacitat de les persones per preocupar-se és limitada i, per tant, la racionem (tenim, en paraules dels investigadors Linville i Fischer, «un dipòsit limitat de neguits»), els riscos que no són una preocupació immediata per a nosaltres, com ara el canvi climàtic, tendeixen a produir indiferència.

La polarització del debat sobre el canvi climàtic és, per als autors, un altre element que dificulta l’acció individual i col·lectiva. Com afirma un dels autors, l’activisme davant el canvi climàtic l’han monopolitzat els ecologistes i la seva visió del món, la qual cosa fa que una part del públic se’n senti desvinculada. Els missatges de por i el llenguatge d’urgència tampoc afavoreixen la implicació de tots els tipus de públic (que l’obra classifica en les categories d’alarmats, preocupats, cautelosos, indiferents, no convençuts i menyspreadors). La desconfiança en les organitzacions i en les persones que promouen l’acció davant el canvi climàtic també dificulta l’acció. Una acció, a més a més, que es veu endarrerida per la nostra baixa percepció d’autoeficàcia, la llicència moral que ens porta a tirar endavant una acció proambiental i a continuar amb el nostre estil de vida, els missatges fatalistes, el fet que els individus i els governs siguin refractaris a incórrer en costos en el present per estalviar-se costos encara més grans en el futur o la defensa de l’statu quo que fan les organitzacions amb interessos en la indústria energètica. En definitiva, tots aquests factors fan que no hàgim aconseguit convertir la prevenció del canvi climàtic en una norma social, en una pràctica normativa visible, en un hàbit de les nostres societats.

Així doncs, ¿estem destinats a la inacció davant del canvi climàtic? No té per què ser així. Com fan palès tots dos autors, hi ha evidències de canvis significatius en les actituds i pràctiques dels individus i les organitzacions a les nostres societats en el passat recent. Durant l’estiu del 2011, per exemple, després de l’accident nuclear de Fukushima, els japonesos van reduir en un 20% el consum d’electricitat en hores punta. La combinació d’una catàstrofe, una crida a la identitat col·lectiva i una solució informada (reduir el consum d’electricitat personal) convertida en una norma social activa i efectiva, tot plegat va dur la població japonesa a perseguir el bé col·lectiu davant l’interès personal. Sabem que després d’una catàstrofe els individus ens tornem més cooperatius i prosocials. Però també sabem que, un cop passat el punt àlgid de l’estrès, tendim a tornar a les nostres rutines i inèrcies. ¿Serem capaços de convertir el canvi climàtic en un detonant del canvi social?

El canvi climàtic sembla dissenyat per posar a prova la capacitat de resposta de qualsevol societat moderna. Andrew Hoffman conclou que, a diferència de problemes menys enrevessats com pot ser la reducció de la capa d’ozó, el canvi climàtic planteja un repte tan complex per a una societat com ho va ser l’abolició de l’esclavatge. Estabilitzar el clima global implica transformar el nostre sistema econòmic, les nostres infraestructures, les nostres pautes de consum i transport, les nostres actituds. Com ens recorden els autors, les respostes que donem ara i en el futur davant el risc del canvi climàtic tenen més relació amb les polítiques d’identitat que caracteritzen la nostra vida social que no amb els models probabilístics i la circulació dels gasos en l’atmosfera. Entendre les dinàmiques psicològiques i socials del risc ens pot ajudar a afrontar el repte del canvi climàtic. Tots dos llibres són una bona introducció a aquestes qüestions.