Nombrosos estudis científics coincideixen que el model de desenvolupament socioeconòmic dominant, basat en un creixement econòmic il·limitat i acumulatiu, està generant greus impactes ambientals i contribueix a augmentar la fractura de desigualtat social. Així, es reconeix que la crisi del canvi climàtic, impulsada per la lògica del creixement continu, posa en risc l’estabilitat ecològica i el benestar humà.

El 2023, en el marc de la conferència «Beyond Growth», el Parlament Europeu va obrir un debat sense precedents per reflexionar sobre models de desenvolupament socioeconòmics alternatius que poguessin guiar la població davant l’emergència climàtica i la crisi ecosocial. Aquest debat es va articular al voltant de tres grans models: en primer lloc, el creixement verd, que es podria definir com el desacoblament del creixement econòmic de l’ús dels recursos naturals i de les emissions contaminants mitjançant l’eficiència tecnològica, la innovació i l’economia circular. En segon lloc, el creixement neutre, que critica la centralitat del creixement econòmic en les polítiques públiques, encara que sense rebutjar-lo obertament, i defensa un model econòmic centrat en la suficiència, la resiliència i la sostenibilitat a llarg termini. Per acabar, el decreixement, o la reducció de forma planificada i equitativa dels nivells de producció i consum per reconduir l’economia cap a un equilibri amb els límits ecològics del planeta, amb una proposta de transformació voluntària i justa del sistema econòmic.

En comparar aquests tres models, diversos autors argumenten que el decreixement és el model que pot contribuir de manera més efectiva a mitigar els efectes del canvi climàtic, pel fet que aborda directament les causes estructurals, com el consum excessiu de recursos i la dependència de combustibles fòssils (Hickel, 2021). Aquest model permetria reduir ràpidament les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, la pressió sobre els ecosistemes i avançar cap a una economia baixa en carboni, centrada en el benestar i la justícia social. Atès que la implementació del model implicaria transformacions estructurals i socials profundes, la seva viabilitat depèn, en gran mesura, de l’acceptació ciutadana i del suport polític que es pugui generar entorn de les seves propostes. Això subratlla la importància d’estudiar no només la comprensió social d’aquest model, sinó també les respostes afectives de la població i la predisposició individual i col·lectiva respecte del mateix model.

Un estudi comparatiu dut a terme el 2011 per Ančić i Domazet (2015) a diferents països europeus va revelar que, en el cas espanyol, el decreixement podria tenir una recepció ambivalent i una baixa acceptació general. Tanmateix, ja s’observava un interès creixent per aquest model. Un estudi posterior realitzat a Espanya l’any 2014 per Drews i Van den Bergh (2016) va mostrar que una tercera part dels participants preferien ignorar el creixement econòmic o aturar-lo completament. Tot i així, la majoria de les persones enquestades seguien sent partidàries d’adoptar taxes de creixement econòmic.

No obstant això, persistia la incertesa sobre si l’augment de fenòmens extrems associats al canvi climàtic, com les onades de calor o les inundacions, i les seves conseqüències havien influït en les percepcions socials de la població espanyola i en la seva predisposició a adoptar el decreixement com a model per fer front a la crisi climàtica. Per aquest motiu, l’estudi en què es basa aquest article es va centrar a comprendre fins a quin punt, l’any 2024, el decreixement era present a la ment de la població espanyola com una possible solució al canvi climàtic. Per fer-ho, es va dur a terme una enquesta a tres mil participants majors d’edat residents a Espanya.
 

Un percentatge elevat de les persones participants (70%) percebien que el canvi climàtic s’estava esdevenint en el moment de dur-se a terme l’estudi. Aquesta percepció s’expressava principalment per mitjà del reconeixement d’un augment en la freqüència i la intensitat de fenòmens meteorològics extrems en les darreres dècades, com les sequeres (83%), les onades de calor (82%), les pluges torrencials (79%), els incendis forestals (77%), les tempestes intenses (76%) o les inundacions (74%). Aquestes dades conflueixen amb els estudis recents del MITECO a Espanya (2021). Així, en la darrera dècada, s’ha incrementat la consciència social sobre el fet que s’està esdevenint el canvi climàtic i, amb percentatges molt rellevants, es reconeixen algunes de les conseqüències que se’n deriven. Els resultats semblen indicar que l’anomenat negacionisme del canvi climàtic va perdent espai en el context nacional. Així mateix, cal destacar que, en projectar en el futur els fenòmens meteorològics esmentats, s’observa que les persones enquestades van percebre en menor proporció que en el futur el canvi climàtic continuaria augmentant l’impacte d’aquests fenòmens. Aquesta tendència podria explicar-se per la presència de sentiments d’incertesa o d’esperança al voltant de la possible reducció de la intensificació d’aquests esdeveniments, així com per la dificultat de la ciutadania a l’hora d’anticipar futurs escenaris. En aquest sentit, els resultats de l’estudi suggereixen que l’experiència personal i l’observació directa de fenòmens meteorològics extrems constitueixen factors decisius en la percepció del canvi climàtic, i que aquesta tendeix a debilitar-se quan es trasllada a un horitzó futur.

L’estudi va revelar que el 50% de les persones enquestades experimentaven un nivell mitjà d’ecoansietat, entesa com el malestar psicològic (mental i emocional) vinculat a la percepció de la incertesa i les conseqüències del canvi climàtic, amb puntuacions que oscil·laven entre 3 i 5 en una escala de l’1 al 7. En aquesta escala, 1 indicava no haver patit mai aquests símptomes en pensar en el canvi climàtic i 7, que es patien molt sovint. Aquesta ecoansietat, associada a la incertesa i a les conseqüències del canvi climàtic, es manifestava amb més intensitat en els grups d’edat compresos entre els 25 i els 45 anys, i mostrava una tendència decreixent a mesura que avançava l’edat. Així mateix, les dades van revelar que les dones i les persones amb més nivell educatiu presentaven nivells mitjans d’ecoansietat més elevats que altres grups.

Aquests resultats són coherents amb les dades del Baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques per al 2025, que assenyalen que més del 75% de la població espanyola expressa una preocupació elevada amb relació als riscos associats al canvi climàtic. Els resultats posen en relleu que l’ecoansietat representa una preocupació emergent en l’àmbit de la salut pública, fet que convida a considerar-la en el desenvolupament d’estratègies orientades al benestar emocional i a l’adaptació social davant del canvi climàtic.


 

El 62% de les persones participants percebien que el canvi climàtic es devia a l’acció humana i més de la meitat (58%) consideraven que el model de desenvolupament socioeconòmic vigent, basat en el creixement il·limitat, n’agreujava els impactes. En aquest context, una majoria considerable (65%) reconeixien la necessitat de transitar cap a models de desenvolupament que respectessin els límits biofísics del planeta i garantissin el benestar humà, davant d’un 35%, que van manifestar dubtes o reticències davant d’aquest canvi. En comparar les percepcions sobre altres models de desenvolupament alternatius, un percentatge significatiu de les persones participants van considerar que enfocaments com el creixement verd (42%), el creixement neutre (36%) i el decreixement (46%) també podrien intensificar els efectes del canvi climàtic. Aquests resultats suggereixen que, encara que hi ha un ampli reconeixement de la responsabilitat humana en el canvi climàtic i de la necessitat de transformar el model de desenvolupament actual, persisteixen incerteses al voltant de la resta de models alternatius proposats.

La majoria de les persones participants en l’estudi no identificaven amb claredat el decreixement com una possible solució davant del canvi climàtic. El 77% reconeixien que no estaven familiaritzades amb aquest concepte, davant del 23%, que afirmaven estar-ne més informades. De fet, el 58% de les persones enquestades van assenyalar que mai no havien sentit a parlar del decreixement abans de participar en l’estudi. Aquesta manca de coneixement es traduïa, d’altra banda, en una percepció emocional ambivalent: gairebé el 43% van manifestar que el sentiment espontani que els generava el terme «decreixement» era més aviat negatiu, davant del 28%, que consideraven que era més aviat positiu, sent neutre per al 29%. Aquestes dades reflecteixen que, malgrat el creixent debat acadèmic i polític al voltant del decreixement, el seu coneixement i l’acceptació encara no s’han consolidat socialment. La confusió o el rebuig inicial respecte del terme podria deure’s a la manca d’enteniment i coneixement d’aquest mateix. Així, podria atribuir-se a una associació amb els conceptes de pèrdua o retrocés, en lloc de considerar el seu significat més profund, vinculat als límits biofísics del planeta, la justícia social i el benestar humà.

El 60% de les persones enquestades consideraven que podien dur a terme accions quotidianes per reduir l’impacte sobre el canvi climàtic. El 47% van afirmar adoptar amb una certa freqüència pràctiques orientades a disminuir la seva empremta de carboni –com, per exemple, reduir els viatges en avió o utilitzar energies renovables–, mentre que el 21% ho feien de manera ocasional i el 33% reconeixien fer-ho poques vegades. Encara que moltes d’aquestes pràctiques són coherents amb els principis del decreixement, els resultats de l’estudi suggereixen que la majoria de les persones enquestades no les associaven explícitament a aquest concepte. Tot i certs avenços en pràctiques individuals, es va revelar una baixa implicació en pràctiques col·lectives vinculades al decreixement: més del 60% de les persones enquestades compartien o comentaven poques vegades publicacions en xarxes socials sobre el decreixement com a solució al canvi climàtic, ni tampoc no promocionaven de manera habitual esdeveniments relacionats amb aquest model o participaven en campanyes i moviments socials afins. De fet, només el 25% van manifestar difondre sovint continguts vinculats a estils de vida senzills i orientats al decreixement, i prop del 18% van afirmar participar de forma activa en campanyes de conscienciació o en moviments socials que promoguessin aquest model com a via per fer front a la crisi climàtica. Aquestes dades suggereixen que, encara que hi ha avenços incipients en l’adopció de pràctiques individuals coherents amb els principis del decreixement, encara és necessari enfortir tant la seva comprensió com el compromís col·lectiu per avançar en la implementació del decreixement com a estratègia davant del canvi climàtic.

Un percentatge elevat de les persones enquestades en l’estudi (70%) van manifestar percebre els efectes del canvi climàtic, especialment per mitjà de l’augment de fenòmens extrems com les sequeres, les onades de calor i les pluges torrencials. En l’estudi es va identificar un patró d’ecoansietat que creixia de manera sostinguda entre els 25 i els 45 anys, i es van detectar uns nivells mitjans d’ecoansietat més alts entre les dones i les persones amb més nivell educatiu. Així mateix, més de la meitat de les persones participants (58%) reconeixien que el model de desenvolupament vigent agreujava els impactes del canvi climàtic i el 65% manifestaven la necessitat de transitar cap a altres models que respectessin els límits biofísics del planeta. Tanmateix, l’estudi també va posar en relleu que el 77% de les persones participants no estaven gaire familiaritzades amb el concepte de decreixement, i més del 40% van manifestar sentiments espontanis negatius davant del terme. Això suggereix que encara hi ha cert desconeixement i confusió respecte d’aquest model de desenvolupament alternatiu. Malgrat tot, la investigació va revelar que gairebé la meitat de les persones participants (47%) adoptaven pràctiques coherents amb els principis del decreixement orientades a reduir la petjada de carboni, encara que la majoria no les associava explícitament a aquest model. Tot i certs avenços en pràctiques individuals, l’estudi va revelar una baixa implicació en pràctiques col·lectives vinculades al decreixement. De fet, només el 25% de les persones enquestades van manifestar difondre sovint continguts vinculats a estils de vida senzills i orientats al decreixement, i només el 18% van afirmar participar activament en campanyes de conscienciació o en moviments socials que promoguessin aquest enfocament com a via per fer front a la crisi climàtica.

La investigació duta a terme suggereix que, per avançar en la implementació dels principis del decreixement, caldria desenvolupar campanyes informatives que expliquin el concepte de manera clara i positiva, associant-lo a beneficis concrets com la conservació de la natura, la justícia social i el benestar humà, per contrarestar les percepcions negatives i connectar amb pràctiques que ja du a terme la població. D’altra banda, seria recomanable la promoció de polítiques públiques que reconeguin i donin suport a pràctiques individuals i col·lectives orientades al decreixement per mitjà d’incentius, l’educació socioambiental i espais de participació ciutadana que facilitin l’acció conjunta davant de la crisi climàtica.

L’estudi dut a terme presenta algunes limitacions que cal tenir en compte en interpretar els resultats. En primer lloc, encara que l’enquesta va incloure una breu explicació del concepte de decreixement, una àmplia majoria de les persones enquestades no estaven familiaritzades amb aquest concepte. Això podria haver condicionat les seves respostes i haver generat percepcions poc informades o basades en idees preconcebudes. Atenent al caràcter complex i multidimensional del decreixement, seria recomanable, en el futur, complementar l’estudi amb metodologies qualitatives –com ara entrevistes en profunditat o grups focals– que permetin explorar amb més detall els matisos, les ambivalències i les possibles barreres culturals associades a aquest concepte. Així mateix, cal destacar que el disseny transversal de l’estudi ofereix una visió en un moment determinat, sense permetre observar com evolucionen les percepcions i les pràctiques al llarg del temps. En aquest sentit, es recomana dur a terme, en el futur, investigacions longitudinals que examinin l’evolució de les actituds cap al decreixement en diversos moments. Finalment, atès que les dades de l’estudi es basaven exclusivament en autodeclaracions, és possible que alguns resultats es veiessin influïts per biaixos de desitjabilitat social, especialment pel que fa als comportaments proambientals. La triangulació amb altres mètodes que no van tenir cabuda en l’estudi, com l’observació directa o els mesuraments de comportaments reals, podria contribuir a validar i enriquir els resultats obtinguts.

ANČIĆ, B., i DOMAZET, M. (2015). «Potential for degrowth: Attitudes and behaviours across 18 European countries», Teorija in Praksa, 52(3).

CENTRO DE INVESTIGACIONES SOCIOLÓGICAS (2025). Barómetro de febrero 2025: avance de resultados. Madrid: CIS.

DREWS, S., i REESE, G. (2018). «“Degrowth” vs. other types of growth: Labeling affects emotions but not attitudes», Environmental Communication, 12(6).

DREWS, S., i VAN DEN BERGH, J. (2016). «Public views on economic growth, the environment and prosperity: Results of a questionnaire survey», Global Environmental Change, 39, 2016.

HICKEL, J. (2021). Less is More: How Degrowth Will Save the World. Londres: Windmill Books.

LÓPEZ-RODRÍGUEZ, M. D., LOZANO-DÍAZ, A., RODRÍGUEZ-PUERTAS, R., i FERNÁNDEZ-PRADOS, J. S. (2025). «Generational Climate Engagement in Liquid Modernity: Eco-Anxiety, Environmental Activism and Pro-Environmental Behavior Among Older Adults in Spain», Societies, 15(10). 

MINISTERIO PARA LA TRANSICIÓN ECOLÓGICA Y EL RETO DEMOGRÁFICO (2021). Percepción social del cambio climático en España. Madrid: MITECO.