En les darreres dècades, les famílies espanyoles han modificat la seva organització i la seva estructura. Pel que fa a l’organització, el model tradicional de família, en què els homes eren els únics sustentadors, ha estat substituït per un altre en què tant els homes com les dones treballen al mercat laboral. En relació amb l’estructura, en els darrers anys la família ha variat de forma i composició, per exemple amb un increment de nombre de famílies monoparentals (gràfic 1). Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), l’any 2017 les famílies monoparentals constituïen un total de 1.842.500 famílies. D’aquestes, el 83,03% (1.529.900) estaven encapçalades per dones, mentre que el 16,97% restant (312.600) estaven encapçalades per homes.

Els estudis disponibles fins ara fan palès que els infants que viuen en famílies monoparentals tenen més probabilitats d’experimentar desavantatges econòmics (pobresa, participació limitada en les activitats escolars i de lleure) en comparació amb els infants d’altres tipus de famílies. En molts casos, un únic sustentador econòmic ha de gestionar en solitari la conciliació laboral i familiar, i aquest fet pot derivar en contextos laborals i personals més precaris en relació amb la seva implicació en la cura dels menors¹.  

Ara bé, no s’hauria de fer atenció únicament a les condicions de vida dels infants en funció de la renda i els ingressos de les famílies, és a dir, de la pobresa infantil. Essent la privació material un dels factors claus que intervenen en el benestar dels infants, també cal tenir en compte de quina manera s’associa el tipus de llar amb una situació econòmica determinada, perquè aquesta pot incidir indirectament en la implicació dels progenitors amb els seus fills i, per tant, en el benestar infantil. 

 Els nombrosos estudis que assenyalen una taxa d’atur més elevada en el col·lectiu femení, l’existència d’una bretxa salarial favorable als homes o una precarietat laboral més gran de les dones treballadores a Espanya podrien fer-nos pensar que els infants de famílies monoparentals que viuen amb els seus pares barons haurien d’experimentar un benestar material més elevat que els que viuen amb les mares. 

Malgrat això, l’evidència empírica no ha aprofundit prou a l’hora de determinar com varien les condicions de vida dels infants segons si les famílies monoparentals estan encapçalades per pares o per mares. L’augment de la custòdia compartida ha fet créixer l’interès per aquesta mena d’estudis, atès que el nombre de pares que encapçalen famílies monoparentals cada vegada és més gran –entre el 2013 i el 2017 s’ha produït un augment del 6,18%–, i aquests comparteixen amb les mares la cura dels fills un cop s’ha produït la separació conjugal.

L’objectiu d’aquest estudi és compensar aquesta mancança. A més d’incidir en la qüestió del gènere del progenitor, es tindrà en compte també com afecta la renda disponible de la llar en la privació material infantil, pel fet que es tracta d’una variable determinant a l’hora de cobrir les necessitats bàsiques de la llar.

Les dades emprades per portar a terme aquest treball procedeixen de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV o EU-SILC) de 2014, que és la prolongació nacional de l’European Community Household Panel. 

L’INE incorpora anualment un mòdul per aprofundir en diversos aspectes de les condicions de vida a les llars. L’edició de 2014 va incorporar un mòdul sobre privació material, semblant a un altre desenvolupat a l’ECV de l’any 2009, que incloïa un conjunt específic de preguntes sobre necessitats bàsiques, educatives o de lleure per als menors de 16 anys (INE, 2015). 

Sobre aquest conjunt de preguntes s’estableix una mesura de privació material infantil que centra la seva anàlisi en els fills que viuen en llars monoparentals. Es mesura el nivell de vida d’aquests infants a través de tres aspectes fonamentals, validats tots tres en nombrosos estudis d’investigació en aquesta línia²: nutrició i roba, lleure i temps lliure, i condicions de la llar. Cadascun d’aquests aspectes es desglossa en un conjunt de categories a partir de les quals es pot mesurar i materialitzar el grau de privació material dels infants.

Nutrició i roba:

• Disposar de roba nova (no de segona mà).

• Disposar de dos parells de sabates adequades per a l’època de l’any.

• Menjar diàriament fruita fresca i verdures.

• Menjar diàriament carn, pollastre o peix.

Lleure i temps lliure:

• Disposar de llibres adequats per a la seva edat.

• Disposar d’equips de lleure a l’aire lliure (por exemple, bicicletes).

• Disposar de joguines a casa.

• Portar a terme activitats de lleure.

• Gaudir d’una setmana de vacances a l’any, com a mínim.

• Poder celebrar ocasions especials.

• Poder jugar amb amics i poder convidar amics.

Condicions de la llar:

• Disposar de connexió a internet.

• Tenir problemes de sorolls a casa.

• Tenir problemes mediambientals als voltants de casa.

• Tenir problemes de delinqüència als voltants de casa.

Consulteu els percentatges que es mesuren en cadascuna d’aquestes categories a l’Apèndix metodològic.

Una primera qüestió que s’ha de justificar és que a Espanya el grau de privació material que experimenten els fills de llars monoparentals és més elevat que el dels fills que viuen en famílies tradicionals. 

Així es demostra en les dades del gràfic 2: la mitjana de privació material de les famílies amb un adult (14,45%) supera en més de dos punts percentuals la mitjana de les famílies amb dos adults (12,32%).

Convé destacar algunes dades importants del gràfic 2. Per exemple, en els aspectes referits a nutrició i roba, els graus de privació material d’ambdós col·lectius estan molt pròxims (5,14% i 5,32% en les llars no monoparentals i monoparentals, respectivament). Malgrat tot, en les qüestions referides a lleure i temps lliure (15,68% i 17,59%) i, principalment, en les categories referides a la llar (13,63% i 18,10%)  s’observa una disparitat més elevada. Aquests resultats indiquen que tots dos tipus de llars tenen com a prioritat cobrir les necessitats bàsiques dels fills (roba i nutrició). En canvi, les famílies monoparentals tenen més dificultats que les famílies tradicionals en els aspectes que es refereixen al lleure i a les condicions de la llar.

A continuació, l’estudi se centra en les famílies monoparentals per calcular la mitjana de privació material dels fills en funció de si conviuen amb el pare o la mare. De les dades obtingudes al gràfic 3, se’n desprèn que les llars monoparentals que estan encapçalades per homes tenen un grau de privació material infantil més baix que les que estan encapçalades per dones. 

La mitjana de les llars monoparentals encapçalades per homes és semblant a la que s’obté per a les llars monoparentals sostingudes per dones. 

Tanmateix, no totes les categories que es presenten a la taula 1 mostren valors favorables a les llars monoparentals sostingudes per homes. Les llars monoparentals encapçalades per homes, per exemple, tenen percentatges menors de privació material pel que fa a la possibilitat de disposar d’una llar sense soroll, amb connexió a internet, que els fills puguin jugar amb amics i convidar-los a casa, i que tinguin equipaments de lleure a l’aire lliure. Les llars monoparentals encapçalades per dones destaquen perquè no tenen problemes mediambientals o de delinqüència al veïnat, i perquè són llars en què les mares poden gaudir d’una setmana de vacances amb els fills. També cal destacar les categories en què els percentatges obtinguts entre tots dos tipus de llars estan molt propers, com la nutrició dels infants, el fet que disposin de joguines a casa i que puguin celebrar ocasions especials amb ells.

Els resultats obtinguts a la taula 1 podrien indicar que existeix una certa heterogeneïtat entre els nivells de privació material infantil en determinades categories, tant dins de cada gènere com entre els dos gèneres. Una explicació possible d’aquestes disparitats, sempre amb una certa cautela, podria ser que els homes i les dones no tenen la mateixa predisposició a l’hora d’assignar el pressupost de la llar a unes necessitats determinades que són bàsiques per al desenvolupament normal dels infants en una família monoparental. 

Una altra explicació possible seria l’existència d’un grau d’implicació diferent entre els pares i les mares en les famílies monoparentals. El fet de disposar d’una setmana de vacances a l’any en les llars monoparentals encapçalades per dones, per exemple, podria significar un grau d’implicació més gran de les mares pel que fa a l’atenció de les necessitats dels menors. 

Els resultats exposats anteriorment s’obtenen malgrat que els salaris dels pares i les mares, així com la renda total disponible de la llar, no són iguals.  De les dades del gràfic 4 es desprèn que el salari mitjà per hora de les dones que viuen en llars monoparentals és un 28,75% inferior al salari mitjà dels homes que sustenten llars monoparentals masculines. En canvi, la renda anual mitjana disponible de les llars monoparentals encapçalades per dones és un 6,63% inferior a la renda anual disponible de les llars monoparentals encapçalades per homes. 

Al gràfic 5 s’aprecia la relació entre la renda anual disponible d’una llar monoparental encapçalada per un home o per una dona i la privació material infantil que hi ha en aquestes llars. La distribució de la primera variable s’ha dividit en tres parts,  considerant un nivell de renda disponible baix, mitjà i alt, i s’ha obtingut la mitjana de privació material infantil per a cadascun d’aquests segments de renda. 

Les dades obtingudes confirmen que com més elevada és la renda disponible de la llar, més baix és el grau de privació material infantil. Aquesta relació no és progressiva o lineal, atès que els percentatges de privació material infantil obtinguts per als dos gèneres al tercil de renda més baix superen considerablement els percentatges corresponents als tercils mitjà i alt. 

En aquests dos darrers casos, la privació material infantil es redueix per sota del 5% a les llars monoparentals sostingudes per homes i fins a nivells propers al 5% en el cas de les llars sostingudes per dones. És per això que es pot afirmar que la renda anual disponible de la llar és una variable que condiciona més la privació material infantil que el gènere de la persona que sustenta la llar monoparental.

Els resultats obtinguts fan evident que el tipus de llar en què viuen els infants és un condicionant del benestar infantil. Una primera aproximació a la privació material dels menors de 16 anys mostra que les llars monoparentals obtenen en aquest indicador un percentatge més elevat que les llars tradicionals. En aquesta anàlisi, la disparitat més gran entre tots dos tipus de famílies s’observa a les categories que es refereixen a la participació en el lleure dels menors i a les condicions de la llar on viuen. 

El grau de privació infantil de les llars encapçalades per homes és lleugerament inferior al de les que estan encapçalades per dones (12,37% i 13,82%, respectivament). Amb tot, la diferència entre els dos percentatges no resulta significativa des d’un punt de vista estadístic. Malgrat aquesta igualtat en l’indicador global de privació infantil, cal destacar l’existència de valors percentuals diferents en determinats aspectes com els referits a la seguretat de la llar o la possibilitat de gaudir d’una setmana de vacances amb l’infant (més elevades en les llars monoparentals encapçalades per dones), o la inexistència de sorolls a la llar, el fet de disposar de connexió a internet, de disposar de temps de lleure per part del menor i de poder jugar amb amics i convidar-los a casa (amb valors més elevats en el cas de les llars monoparentals encapçalades per homes). Aquestes disparitats, observades per categories, podrien indicar una certa heterogeneïtat en les preferències i predisposició dels homes i de les dones pel que fa a la distribució del pressupost familiar. També es pot veure el diferent grau d’implicació paterna i  materna en l’atenció a les necessitats dels fills a les llars monoparentals.

Per últim, s’han observat valors percentuals diferents en el grau de privació material infantil entre llars monoparentals segons els diferents nivells de renda. En aquest sentit, s’obtenen dues conclusions importants. D’una banda, la relació inversa entre la privació material infantil i la renda disponible de la llar no té un comportament lineal, ja que al tercil de renda inferior els valors percentuals son més elevats que els corresponents als tercils mitjà i superior, en els quals els percentatges estan pròxims o són inferiors al 5%. D’altra banda, la renda disponible de la llar monoparental sembla que condiciona més el grau de privació material infantil que no pas el gènere. Així, es podria afirmar que, independentment del gènere de la persona que sustenta la llar monoparental, la reducció de la renda disponible determina amb força la probabilitat que els infants d’aquestes llars experimentin graus de pobresa infantil o de privació material més elevats. 

BERGER, L. i MCLANAHAN, S.(2015): «Income, Relationship Quality and Parenting: Associations with Child Development in Two-Parent Families», Journal of Marriage and Family, 77 (4): 996 – 1015.

BROWN, S.L. (2010): «Marriage and Child Well-Being: Research and Policy Perspectives», Journal of Marriage and Family, 72 (5): 1059 – 1077.

ELKINS, R. i SCHURER, S. (2018): «Exploring the Role of Fathers in Non-Cognitive Skill Development over the Lifecourse», IZA Discussion Papers.

MCLANAHAN,S. i SANDEFUR, G. (1994): «Growing Up With a Single Parent: What Hurts, What Helps,»Cambridge, MA: Harvard University Press.

RIDGE, T. (2009): «Living with Poverty: A Review of the Literature on Children and Families», Research Report,594, Bath: Centre for the Analysis of Social Policy, University of Bath.

SUSAN, L. y BROWN. S.L. (2010): «Marriage and Child Well?Being: Research and Policy Perspectives», Journal of Marriage and Family, 72 (5): 1059 – 1077.