El 2006 la proporció d’adults espanyols que havien visitat recentment algun museu, galeria o monument històric va ser del 43%. Aquest percentatge és semblant al d’altres països europeus grans, però és inferior al registrat als països nòrdics. Segons les estimacions d’una àmplia base de dades internacionals, la participació cultural a Espanya és significativament més gran entre les classes socials més altes, tant si les mesurem per nivell educatiu com per ingressos o ocupació. Aquesta associació la trobem també a la majoria de països europeus, llevat dels nòrdics, on la classe social és menys rellevant en la participació cultural. Les dones consumeixen més cultura que els homes, mentre que els ciutadans extracomunitaris i les persones grans mostren menys interès en aquesta mena d’activitats.

La participació cultural no és tan sols un indicador de nivell social i identitat grupal (Bourdieu, 1984), sinó també una forma intensiva de participació social. S’ha demostrat que la participació cultural és més intensa entre els grups socials elevats, definits segons el nivell d’ingressos, d’educació i d’ocupació (O’Hagan, 2016). Per exemple, una mostra representativa d’Espanya indica que l’any 2015 el 30% de la població amb educació superior va visitar algun lloc d’interès cultural, mentre que entre la població amb educació primària o inferior aquest percentatge no va arribar al 4% (taula 1). D’una manera semblant, entre el 20% de la població amb ingressos més elevats, la participació cultural va ser del 32%, mentre que entre el 20% de la població amb ingressos més baixos va ser de només el 6%. No obstant això, entre els diversos països europeus hi ha grans diferències de participació cultural. En general, els índexs de participació més elevats es registren als països nòrdics, mentre que els més baixos els trobem a l’Europa meridional i oriental.

Aquest treball investiga aquestes qüestions en el context espanyol, com també fins a quin punt les característiques demogràfiques i socioeconòmiques influeixen en la decisió de visitar museus, galeries i monuments històrics i arqueològics (d’ara endavant, «museus i monuments històrics»). Gràcies a una sèrie internacional de dades sobre participació cultural –el mòdul del 2006 de l’Enquesta sobre la renda i les condicions de vida de la UE, SILC– podem establir comparacions entre diversos països.

Espanya és un país interessant per a l’estudi de les característiques de la participació cultural: és una destinació culturalment rica amb una llarga tradició, i el nombre de monuments declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO és el segon del món després d’Itàlia. Així i tot, la despesa pública en serveis culturals ha minvat significativament, sobretot després de la crisi econòmica i financera, que ha implicat més retallades que a qualsevol altre país de la UE (Eurostat, 2015). D’això en deriva una necessitat imperiosa d’identificar les característiques demogràfiques i socioeconòmiques dels visitants a museus i monuments històrics per tal d’atreure més públic i informar els responsables de prendre decisions. Aquest treball fa una aportació als estudis sobre els determinants de la participació cultural –una disciplina en auge– i complementa altres recerques sobre Espanya utilitzant dades comparables a escala internacional (Muñiz et al., 2017; Prieto-Rodríguez i Fernández-Blanco, 2000; Sintas i Álvarez, 2002, 2004).

D'acord amb els estudis sobre estratificació cultural, la nostra hipòtesi és que la decisió de visitar (i la freqüència amb què es visiten) els museus, les galeries d’art i els monuments històrics o arqueològics és el resultat de les característiques demogràfiques i socioeconòmiques de les persones enquestades. Com més alt és el nivell educatiu, el nivell d’ingressos de la llar i el d’ocupació, és més probable que l’individu visiti museus i monuments històrics amb freqüència. L’efecte hipotètic de l’edat en la participació cultural no és clar; amb l’edat pot augmentar la freqüència de les visites, però aquesta associació podria no ser directa. Finalment, podem preveure que les dones visitaran més sovint que els homes els museus i monuments històrics.

Les dades que fem servir per estimar els factors determinants de les visites a museus i monuments històrics provenen del mòdul de participació social i cultural de l’enquesta SILC de la Unió Europea, que es va dur a terme el 2006 als 27 països membres de la Unió (Eurostat, 2010)¹ i és una mostra nacional representativa de llars i individus.

L'enquesta ofereix informació sobre l’assistència a museus, galeries, monuments històrics i arqueològics. Si consta l'assistència d'alguna persona, informa així mateix de la freqüència de les seves visites durant els 12 mesos anteriors al segon trimestre de l’any en què es va fer l’enquesta (2006). La pregunta inclou cinc categories de respostes, des de cap visita en tot l’any fins a 12 visites o més.

A Espanya el percentatge d’adults (més grans de 16 anys) que el 2016 havien visitat museus, galeries i monuments històrics els darrers 12 mesos va ser del 43% (gràfic 1).

Aquesta xifra és lleugerament superior a la mitjana corresponent de la UE-27 (més Islàndia), que era del 39%, i és semblant a la d’altres països europeus grans (45%). Els índexs d’assistència més alts es registren als països nòrdics (59%). Si desglossem les dades pel nombre de visites, aproximadament el 25% de la població espanyola major de 16 anys va afirmar que hi havia fet entre 1 i 3 visites, el 10% entre 4 i 6, i entorn del 4% en les dues categories següents (7-12 i més de 12 visites). Les significatives diferències en participació cultural entre Espanya i els països nòrdics persisteixen quan tenim en compte factors individuals i de la llar (Falk i Katz-Gerro, 2016).

Les estimacions mostren que la probabilitat i la freqüència d’assistir a museus i monuments històrics depèn significativament dels ingressos de la llar, el nivell educatiu, l’edat, l’estat civil, la nacionalitat (UE o no), la situació laboral, la grandària de la llar i el lloc de residència (Falk i Katz-Gerro, 2016). En particular, les visites culturals augmenten paral·lelament als nivells d’ingressos i d’educació per a totes les categories. Pel que fa a l’edat, els més grans de 64 anys i, en menor mesura, el grup entre 25 i 34 anys són menys propensos a fer visites culturals. Les dones presenten una probabilitat significativament més alta a fer-ne. Aquestes dades concorden amb les d’altres països grans de la UE. Les persones nascudes fora de la UE és menys probable que efectuïn visites culturals. Quant a la situació laboral, els desocupats i les persones amb discapacitat mostren menys probabilitat d’assistència, mentre que la dels estudiants és significativament més alta. El nombre de persones que formen part de la llar té un efecte negatiu en la participació cultural: els costos d’oportunitat de visitar els llocs culturals augmenten ràpidament si la família és més gran.

Els efectes del nivell educatiu, l’edat, els ingressos i algunes variables de la situació laboral també són importants. Per exemple, l’educació superior redueix la probabilitat de no fer cap visita en 33 punts percentuals, per comparació a les persones amb un nivell d’instrucció més baix. Un augment dels ingressos de la llar (ajustats a la seva mida) del 10% (de 8.200 a 9.300 euros) fa minvar la probabilitat de no fer visites culturals en un punt percentual, i augmenta la probabilitat de fer-ne d’1 a 3 vegades l’any en 0,4 punts percentuals.

Entre els visitants ocasionals (entre 1 i 3 visites), la relació del nivell educatiu i d’ingressos amb la participació cultural és semblant a la d’altres països europeus grans, però és més elevada que als països nòrdics. Entre els visitants freqüents (4-6, 7-12 i més de 12 visites), la influència dels ingressos i el nivell educatiu no és gaire diferent de la que trobem en altres països europeus o als països nòrdics.

Si mesurem la classe social més alta amb les ocupacions, a més de tenir en compte els ingressos i el nivell educatiu, comprovem que la participació cultural augmenta quan el nivell ocupacional també és més elevat (Falk i Katz-Gerro, 2016). Aquí els resultats es limiten a les persones ocupades. En particular, és significativament més probable que, quan els ingressos i el nivell educatiu són semblants, els directius i professionals visitin museus i monuments històrics. Entre les categories professionals, les persones amb ocupacions relacionades amb els negocis, les ciències socials, les lletres i les arts creatives i interpretatives són les que fan més visites culturals, en sintonia amb els resultats d’altres països europeus grans. En canvi, els empleats amb una qualificació inferior són menys propensos a visitar museus i monuments històrics. Aquesta situació és comuna a tots els països de la UE i no és un tret específic d’Espanya.

Aquest estudi ha analitzat les característiques dels visitants espanyols als museus, galeries i monuments històrics i arqueològics. Els resultats mostren que els ingressos de la llar (ajustats a les seves dimensions), el nivell educatiu i la categoria ocupacional són els determinants principals de la participació cultural. La relació entre participació cultural i nivell educatiu i d’ingressos és semblant a la d’altres grans països europeus, però més estreta que als països nòrdics. Aquesta relació, però, només és així per als visitants ocasionals. Entre els assidus, els ingressos i el nivell educatiu no juguen papers gaire diferents a Espanya i als altres països europeus. D’altra banda, la participació cultural és més intensa entre les dones i més moderada entre els extracomunitaris i les persones grans.

Aquestes dades ofereixen informació útil per als gestors culturals i artístics, urbanistes i professionals del màrqueting turístic i museístic, com també per a les persones i organitzacions que promouen la participació cultural dels grups desafavorits. I per a les galeries d’art i els museus privats, conèixer les característiques dels visitants és molt important a l’hora de fixar els preus i oferir promocions.

Des d’una perspectiva comparativa, la nostra segona conclusió principal és que la probabilitat que tinguin lloc visites a museus i monuments històrics a Espanya és més baixa que als països nòrdics i el Regne Unit, semblant a la d’Alemanya, França i els Països Baixos i més alta que la d’altres països del sud d’Europa. Aquestes diferències entre països continuen sent significatives quan tenim en compte les característiques individuals i de la llar. Una interpretació possible d’aquests resultats és que les diferències en la probabilitat de visitar llocs culturals als països europeus estan relacionades amb diferències nacionals en matèria de política cultural i en inversió pública per càpita destinada a incentivar les visites a museus i monuments històrics.

El fet que l’índex de participació cultural d’Espanya sigui més baix comparat amb el dels països nòrdics indica que encara no s’ha arribat a la saturació de la demanda de béns culturals, de manera que la qüestió és com estimular aquesta participació. Una via per fer-ho seria incrementar la despesa pública en serveis culturals. A Espanya, la despesa pública per càpita en cultura era de 135 euros el 2006, segons l’Enquesta de pressupostos familiars, i per tant inferior a la del grup de grans països europeus (font: Eurostat, 2010). A més a més, els darrers anys la despesa pública general en llocs culturals ha experimentat una caiguda remarcable, i ha passat de 384 milions d’euros el 2006 a 261 milions el 2014 (taula 2). La davallada en aquesta despesa pública té una estreta relació amb la caiguda de la despesa cultural privada. Entre el 2006 i el 2015, la participació cultural va baixar del 18 al 15% (taula 1).

Al contrari, alguns altres països europeus com ara Alemanya i els països nòrdics van augmentar la despesa en serveis culturals (font: Eurostat, 2015). Una de les prioritats dels responsables polítics d’aquests països, per tant, és augmentar el nivell de despesa pública en serveis culturals. Els preus d’entrada, d’altra banda, també influeixen en la participació cultural. A Europa hi ha grans diferències en aquests preus, des de les polítiques d’entrada gratuïta del Regne Unit i alguns països nòrdics fins a entrades molt cares a Itàlia i Grècia. A Espanya, els preus d’entrada dels museus principals (com ara el del Prado, a Madrid) es troben a la franja intermèdia. Així i tot, no és clar que una rebaixa dels preus d’entrada es tradueixi en una participació cultural més alta.

Bourdieu, P. (1984): Distinction: a social critique of the judgment of taste, Londres: Routledge.

Eurostat (2010): EU-SILC module 2006 on social participation. Assessment of the implementation, Luxemburg.

Eurostat (2015): Government expenditure by function according to the Classification of the Functions of Government.

Falk, M., i T. Katz-Gerro (2016): «Cultural participation in Europe: can we identify common determinants?», Journal of Cultural Economics, 40(2).

Muñiz, C., P. Rodríguez i M.J. Suárez (2017): «Participation in cultural activities: specification issues», Journal of Cultural Economics, 41(1).

O’Hagan, J. W. (2016): «L’assistència a activitats artístiques i culturals finançades amb fons públics», Observatori Social de ”la Caixa”.

Prieto-Rodríguez, J., i V. Fernández-Blanco (2000): «Are popular and classical music listeners the same people?», Journal of Cultural Economics, 24(2).

Sintas, J.L., i E. García-Álvarez (2004): «Omnivore versus univore consumption and its symbolic properties: evidence from Spaniards’ performing arts attendance», Poetics, 32(6).

Sintas, J.L., i E. García-Álvarez (2002): «The consumption of cultural products: an analysis of the Spanish social space», Journal of Cultural Economics, 26(2).